"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de maig de 2017

La resistència íntima (#132)

Això no obstant, el retorn a casa té alguna cosa d'impossible. Primer, perquè la casa és un somni (mai ha estat així de perfecta) i, segon, perquè l'experiència nihilista no se supera. La seva ombra ja no ens abandonarà mai més. 

La "resistència íntima" de què parla el títol d'aquest assaig del professor Josep Maria Esquirol és la seva proposta per tal d'adreçar aquesta experiència bàsica i constitutiva de la subjectivitat humana. Filosofia de caire existencial, més que existencialista, perquè parteix de la consciència de la finitud, del no-res, de la disgregació o dinàmica entròpica de l'existència mateixa com a experiència fundacional de la reflexió filosòfica, més enllà de la qual tota filosofia que pretengui mantenir-se com a pura abstracció metafísica és estèril. En aquest sentit, l'existència és posttraumàtica, i és des d'aquest trauma bàsic de l'existència humana que Esquirol presenta les seves reflexions. Ara bé, la resistència íntima proposa la senzillesa de la vida quotidiana, la cura de si mateix, l'acollida de l'altre, la calidesa del gest o la carícia que dóna sentit, la tornada a casa o el refugi com a resposta a aquestes forces disgregatives. No és una evasió o un recurs fàcil a la sentimentalitat; és el reconeixement de la necessitat de viure mirant l'abisme cara a cara. El llibre és clar i entenedor, gairebé s'explica a si mateix, com en realitat hauria de passar sempre amb els llibres de filosofia, i constitueix més aviat un conjunt de meditacions temàtiques, més que no pas un cos teòric. Ara bé, per a mi l'experiència de llegir-lo havent conegut en Josep Maria Esquirol com a docent (segon semestre de Filosofia Política) ha afegit una capa de records, implicacions i relacions intertextuals a una lectura ja de per si excel·lent. Repassant temari i lectures, me n'adono que la classe de l'Esquirol, en realitat, va suposar un pas a l'edat adulta filosòfica: el moment en què la filosofia fa destrempar. No sé si d'una altra manera hauríem sentit mai a parlar de Rosenzweig i Buber, i de la filosofia jueva d'abans i després de l'Holocaust, i de l'Holocaust mateix com a moment filosòfic també. Va ser l'època d'Anhel de justícia de Horkheimer, que d'alguna forma va ser la porta d'entrada a Benjamin, d'Exercicis espirituals i filosofia antiga de Pierre Hadot (és cert que el títol potser no és gaire aclaridor del seu contingut), també òbviament de La condició humana de Hannah Arendt, i finalment dels Assajos herètics de Jan Patocka, que és un llibre una mica espès potser, si es llegeix per plaer com vaig fer jo, però que és una lectura fructífera en molts sentits. Lévinas no arribaria fins una mica després. La resistència íntima, doncs, ofereix alguns tasts d'aquest rerefons filosòfic, sense pretendre ser un manual ni un breviari d'autoajuda. Al contrari, com les bones reflexions filosòfiques, el text d'Esquirol obre espais per a la pregunta i el diàleg, assenyala direccions, i convida a la reflexió íntima i silenciosa sobre el que ens fa humans. Per acabar, i com a nota personal, a mi el que m'ha semblat més curiós del llibre sencer és el moment en què dialoga amb Hannah Arendt, en part perquè la polèmica és molt subtil, i no crec que els respectius plantejaments difereixin tant en el fons. Arendt llegeix la satisfacció de les necessitats bàsiques com a cicle indefugible de la labor, que ha de quedar satisfet per garantir la realització de les altres dimensions de l'existència, més decisives per al món humà. El context històric és important aquí: Arendt té en ment el nazisme com a aplanament de la vida pública, negació de la reflexió i per tant atrinxerament en una privacitat banal i buida de sentit. Esquirol escriu en uns temps contemporanis en què tot sovint la banalitat ens colpeja des de les plataformes i càtedres destinades a tenir ressò públic, i en aquest sentit revaloritza aquesta dimensió privada de la vida, com a replegament reflexiu, més que no pas com a atrinxerament. Ara bé, si polemitza amb La condició humana, el gra del text -la direcció a què apunta- en el to personal i intimista, a mi m'ha acabat recordant a moments l'estil d'Homes en temps de foscor i, en aquest sentit de plantar cara a la foscor a través de la resistència, els plantejaments no són tan distants. 

Continguts: L'assaig està format per deu capítols i tres moments. Als dos primers capítols, "Disgregació i resistència" i "Cartografia del no-res", l'autor presenta els aspectes problemàtics o conflictius de l'existència humana que pretén adreçar. Els següents capítols, "Tornar a casa", "Elogi de la quotidianitat", "Meditació mèdica breu" i "Cuidar-se sense esdevenir Narcís" parlen de l'experiència d'interioritat, la cura de si mateix, com a resposta a la consciència d'aquesta problematicitat. La resta de capítols, "No cedir al dogmatisme de l'actualitat", "¿L'oceà o el desert?", "L'essència del llenguatge com a empara" i "Una metafísica de l'ajuntament" aborden més aviat la dimensió d'exterioritat de l'ésser humà. 

M'agrada: És un assaig que fa de molt bon llegir i que, a mi personalment, m'ha fet entrar ganes de rellegir molts autors que viuen als meus prestatges des de fa una colla d'anys. D'altra banda, també m'agrada l'ús cuidat i mesurat que fa del llenguatge i de les imatges i metàfores que travessen el text com a píndoles literàries. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons