Jack (#386)

- Un home em va dir que si el Senyor donava a aquesta ànima condemnada uns minuts de gràcia, a Ell tant li faria si jo en gaudia. Si tu també has de ser condemnada, em pots acompanyar en aquest moment de treva.

- No estàs condemnat. Ni jo. Hem escollit una vida difícil, això és tot.
- Tu has escollit una vida difícil, jo estic condemnat. Però tenim altres coses en comú.

Aquesta novel·la, publicada el 2020, és la quarta entrega de la sèrie de novel·les de Gilead de l'autora estatunidenca Marilynne Robinson. Amb ella culmina un cicle de narracions complex en el seu desenvolupament i subtil en les interrelacions que s'estableixen entre cada volum i els altres. Gilead ens presentava les reflexions crepusculars del pastor John Ames a principi dels anys cinquanta en un poblet petit d'Iowa rural, que es veien torbades de sobte per l'arribada d'un estrany, no un foraster, que tornava al poble per presentar al protagonista un conflicte aparentment irresoluble. Home ens oferia la mateixa història però vista des de la perspectiva de la família Boughton, a través del patriarca del clan, un altre pastor protestant i amic d'Ames, i el seu fill pròdig retornat, en Jack Boughton. Lila ens oferia una mena de preqüela a la situació que se'ns havia donat a Gilead, en oferir-nos la història de Lila, la senyora Ames, que havia arribat al poble anys abans a través d'una vida errant i plena de vicissituds. Ara Jack fa el mateix, però ens ofereix els antecedents a la trobada entre pare, fill i germana que trobarem a Home. 

Així és com les quatre novel·les es necessiten les unes a les altres, tot i que no hi ha un camí d'entrada a la història que vingui predeterminat. A mi l'ordre de publicació em sembla força aclaridor, però cadascun dels relats va evocant diferents moments de tots els altres, de forma que cadascuna de les novel·les necessita les altres d'una forma particular. En aquesta novel·la en particular ens retrobem amb Jack Boughton, l'ovella perduda del ramat dels Boughton que anys després tornarà a Gilead per provar de reconciliar-se amb el seu pare i per suscitar tota una sèrie de maldecaps teològics al seu padrí, en John Ames. L'acció aquí se'ns remunta a uns quants anys abans, tot just acabada la segona guerra mundial. Jack acaba de sortir de la presó per una falta menor, i la seva vida està mancada d'aquell sentit de la direcció i l'ordre que sembla regir la vida de tots els seus familiars i coneguts: en Jack és un rodamón, un viatger, mig alcoholitzat i amb un magnetisme natural per atraure problemes. Incapaç de reunir prou valor per assistir al funeral de la seva mare i enfrontar-se novament a la seva família, acaba passant per la ciutat de Saint Louis, Missouri, on farà una coneixença que li canviarà la vida per sempre. 

La novel·la explora el conflicte principal que recorria també les altres tres: la doctrina calvinista de la predestinació, tot just per encarnar-la en el seu protagonista i acabar explorant subtils formes de subversió. Maladaptat i profundament vulnerable, en Jack és una profecia autocomplerta: el seu gran pecat de joventut el lliga a una cadena interminable d'errors i febleses, i el transforma en un fugitiu a través de tota la seva vida. A l'inici de la novel·la ens el trobem com ja apareixia a la resta de novel·les: sense feina i alcohòlic, incapaç de perdonar-se a si mateix i, per tant, buscant consol i perdó en un món hostil que no en regala a gent com ell. Des de ben petit, en Jack s'ha autodefinit a través de la seva capacitat de fer mal: de decebre les expectatives dels seus pares, amagar els seus talents innats sota una indolència autocompassiva, i enganyar els qui l'envolten prometent sempre una reforma de caràcter que no acaba d'arribar mai. 

Aquesta és la situació inicial, però en Jack es trobarà amb un nou conflicte a la seva vida que el posarà a prova fins i tot en les seves conviccions més profundes: Saint Louis és una ciutat segregada, i en el seu vagarejar per les barriades negres coneixerà casualment la Della Miles, una mestra d'institut negra de qui s'enamorarà perdudament. Si enamorar-se de la persona equivocada es pot arribar a percebre com un error en una societat malalta regida per lleis racistes, ser correspost segellarà definitivament la seva condemna: seguir endavant la relació amb la Della significarà que tots dos es converteixin en pàries per a aquesta societat, i no sols això, sinó que puguin acabar a la presó pel delicte de "cohabitació" en el moment que qualsevol veí decideixi denunciar-los a les autoritats. Per primer cop a la vida, en Jack experimenta el que els pastors i predicadors de la seva infància anomenaven gràcia, i la relació amb la Della es transforma per a ell en revulsiu per buscar una vida millor. Ara bé, aquesta possibilitat de redempció es converteix a la vegada en el seu càstig i, el que és pitjor, en la de la persona estimada. 

En aquest sentit, Jack es transforma possiblement en la novel·la més política de les quatre: Robinson s'esforça a dibuixar la relació dels dos protagonistes amb una cura i una empatia incommensurables, que contrastarà de forma autènticament dolorosa amb la incomprensió, el rebuig i la violència que rebran per part de la resta de la societat. Tots dos són ànimes sensibles, creatives i plenes de talent: en Jack amb els seus impulsos artístics i el seu atractiu encobert; la Della amb la seva empatia i la seva ràbia secreta, que la impulsarà a lluitar per la persona estimada fins i tot a base de renunciar a tota una vida sencera. Tots dos es troben com a iguals en un cementiri per la nit, com a ànimes benaurades que es troben més enllà de la barrera del color, i es reconeixen com a iguals per sobre dels tabús mesquins i la misèria moral que els presenta la seva societat estreta de mires. 

La nota agredolça del relat és precisament que el seu desenllaç últim, tot i que un punt obert, ja el coneixem de la seva predecessora, Home. Sabem que la relació entre Jack i Della no serà fàcil i l'hauran de dur en la clandestinitat, escapant constantment d'un lloc a l'altre sempre que siguin descoberts o amenaçats de ser denunciats, i que la incomprensió de les seves respectives famílies, més similars del que podria semblar a simple vista, serà una càrrega que hauran d'arrossegar tota la vida. De la mateixa forma, Lila ens podia tranquil·litzar finalment perquè sabíem, d'haver llegit Gilead, que l'amenaça de l'abandonament no s'acabaria produint. Tot i així, el desenllaç de Jack deixa amb el bon gust de boca d'acabar la narració en el seu punt més àlgid, i en aquest sentit dosifica el ritme i la seqüència dels esdeveniments de forma que cada cop la lectura es va fent més àgil com més ens apropem al final. Jack és una lectura meravellosa, que ens obre una nova finestra a l'univers de Gilead, i que ofereix l'oportunitat de retrobar-nos amb alguns dels seus personatges, que aquí es revelen en el seu vessant més heroic en afrontar la seva desempara existencial. 

Sinopsi: A la ciutat de Saint Louis, Missouri, a finals dels anys quaranta, en Jack Boughton i la Della Miles es coneixen i inicien una relació clandestina un cop aconsegueixen vèncer la seva timidesa inicial. Com que ell és blanc i ella és negra, tots dos s'exposen a l'escarni col·lectiu de la ciutat i fins i tot a una pena criminal. A més, la mala reputació d'en Jack, que viu com a rodamón sense ofici ni benefici, amenaça amb la reputació i la respectabilitat de la Della, que és filla, igual que ell, d'un pastor protestant. 

M'agrada: És una obra d'una gran sensibilitat i intel·ligència, que desplega una habilitat finíssima per descriure caràcters i situacions, i brinda una empatia tremenda i colpidora als seus personatges principals. La subversió que proposa de les teories teològiques explorades en els altres llibres, especialment al voltant de la predestinació, el pecat i la gràcia divina, tanca cercles que quedaven lleugerament oberts a les altres novel·les i, com Lila, ofereix les solucions senzilles de personatges senzills a problemes teològics tot sovint plantejats des de setials elevats. 

Vida de casa (#223)

El tren, que era negre i elegant i estilitzat i que es deia Bola de Foc, ja havia passat la meitat del pont quan la locomotora va aixecar el nas, es va decantar i es va abocar al llac, seguida per la resta de vagons l'un darrere l'altre, ben bé com una mostela que s'esmuny per una roca fins l'aigua. Només en van sortir vius un maleter i un cambrer que s'estaven a la plataforma del vagó de cua xerrant de coses personals (eren parents llunyans), però a aquests no se'ls pot considerar testimonis de cap manera per dos motius igualment fefaents: la foscor era impenetrable a totes les mirades i ells s'estaven a la cua del tren mirant enrere. 

Aquesta novel·la (Housekeeping en anglès) va representar el debut literari de la seva autora, Marilynne Robinson, quan es va publicar per primer cop el 1980. M'ha agradat molt llegir-la, tot i que no m'ha semblat que estigui a l'alçada de Gilead, Home i Lila, la trilogia que conforma la seva gran obra mestra. Alguns dels temes que veurem desenvolupats plenament en aquesta trilogia ja es troben més o menys esbossats aquí, i l'estil poètic i oníric de l'autora, més preocupada per l'experiència directa i individual de l'aquí i l'ara i la seva relació amb el tot, el temps i la natura, es mostren ja fàcilment identificables. 

L'argument de la novel·la és simple: les dues germanes Ruthie i Lucille arriben al poblet de la seva àvia, a Fingerbone, en tant que la seva mare les hi deixa amb la intenció de suïcidar-se. L'àvia les cuida fins a la seva mort, però després queden a càrrec de les seves dues tietes-àvies, i després encara de la seva tieta Sylvie, la germana de la mare, que abandona la seva vida de rodamón per tal d'instal·lar-se amb elles. La vida d'anar a la ventura, però, no és quelcom que es deixi fàcilment, i les nenes creixen amb la idea que Sylvie les acabarà abandonant. La psicologia de Sylvie se'ns ofereix només en tercera persona, de forma que podem imaginar com se sent i el que li passa pel cap, però el text mateix no ens en dóna cap pista. El que sí que sabem és que la vida dels tramps, o rodamóns, a l'Amèrica profunda, és a dir, d'aquella gent que en realitat no han acabat d'adaptar-se a l'estil de vida americà - en la seva domesticitat, o "vida de casa" - és un tema recurrent en l'obra de ficció de Marilynne Robinson. A través d'aquesta premissa, l'autora ofereix reflexions molt interessants sobre la idea de la llar, de la pertinença i el desarrelament, i com aquest en realitat pot transcendir l'individu a títol personal, i abastar generacions senceres de la mateixa família. 

La vida del poble de Fingerbone queda marcada, en primer lloc, per un accident ferroviari on mor l'avi de les dues nenes protagonistes. Aquest esdeveniment posa la primera pedra de les vides psicològiques de la resta de la família, especialment de la narradora, Ruthie, que s'imagina constantment els difunts dins del tren sota la superfície del llac, i acaba observant el llac com si fos un mirall que funcionés en les dues direccions. La mare de les dues nenes també se suïcida al mateix llac, i per això el lloc encara pren més rellevància per a les nenes. En les seves ments, Helen i Sylvie s'acaben barrejant, i aquesta percepció acabarà marcant les decisions més importants de la seva vida. D'aquesta forma el relat esdevé una autèntica història de fantasmes que assetgen les protagonistes, mentre que elles mateixes acabaran perseguides pels paranys de les seves pròpies ments. 

Housekeeping no és una novel·la simple, tot i que el seu estil fluït i la prosa hipnòtica de Robinson acaben transmetent-nos realitats i pensaments de gran complexitat de forma planera i senzilla. La trilogia de Gilead em sembla més interessant per l'incessant joc de relacions textuals que presenten els tres llibres. A Vida de casa, però, aquesta complexitat queda tan sols apuntada. Hi ha buits en la narració, especialment pel que fa a l'argument, que deceben una mica un cop la novel·la comença a prendre una direcció determinada. Les motivacions últimes de les germanes Helen i Sylvie per tal d'actuar com ho fan queden un punt desdibuixades, tot i que hi hagi prou marge per a l'especulació. Les seves històries personals són el gran buit de la narració, i crec que l'experiència seria un punt més completa si Robinson les hagués adreçades dins la narració mateixa, o almenys n'hagués ofert pistes. En conjunt, és una bona novel·la, però potser no tan gran i atractiva com les que vindrien després, i que acabarien mostrant la mestria de Robinson en plenitud.

Sinopsi: Al poblet de Fingerbone, el matrimoni Foster construeix una vida per a les seves tres filles, tot i que de seguida aquesta es veu truncada per la mort del senyor Foster, empleat ferroviari. La filla gran, Molly, se'n va a fer de missionera a la Xina i no se'n torna a saber res més. La segona filla, Helen, marxa a Seattle per casar-se amb el senyor Stone, i té dues filles, la Ruthie i la Lucille. La filla més petita, Sylvie, marxa a viure amb Helen però desapareix i no se'n torna a saber res més fins a molts anys després. Abandonada pel marit, Helen agafa les nenes i les porta de nou cap a Fingerbone. Un cop les nenes són amb l'àvia, se suïcida. Després de la mort de l'àvia, la tieta Sylvie reapareix per tal de fer-se càrrec de les seves nebodes, tot i que la seva forma de cuidar de la casa respon més aviat als seus costums de rodamón, i la vida psicològica de totes tres acaba marcada per aquest fet.

M'agrada: És la Marilynne Robinson coneguda, poètica i sensible fins a extrems insospitables. La seva prosa té una forma peculiar d'enganxar-te i trencar-te el cor a la vegada.

No m'agrada: No és un defecte pròpiament de la novel·la, i més comptant que va ser la primera que va escriure, però crec que la trilogia de Gilead li acaba fent ombra a aquesta. 

Lila (#147)

Però quan la gent té una única cosa que els manté vius, aquesta cosa pot ser la crueltat. És un ancià preciós. Se li trauria tota l'amabilitat de la cara, i hi podria veure alguna cosa més, no pas preciosa, no la cara que havia portat tots aquells anys en què només tenia gent bona amb qui tractar. Aquella muller mai no havia tingut la intenció de deixar-lo i emportar-se-li la criatura. Així que no en sabia gaire, de ser abandonat. Lila va pensar, Potser li puc ensenyar una nova forma de tristor. Potser sí que li importa si em quedo o no.

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, publicada el 2014, és la darrera entrega de la trilogia de Gilead, i he de dir que, com a culminació del conjunt, m'ha deixat molt bon gust de boca. Crec que és adequat que Home quedés al mig de les altres dues, perquè és la més diferent de totes, i un cop acabada de llegir la trilogia sencera, val a dir que Lila és més semblant a Gilead que a aquella altra. El seu to és més introspectiu que no pas narratiu, recupera l'interès central en la interioritat del personatge protagonista, aquest cop en indirecte lliure la major part del temps, seguint els pensaments de Lila des d'una veu narradora en tercera persona. 

En aquest sentit, la novel·la en si mateixa és una experiència magnífica de com la forma i el fons poden ser, de vegades, indestriables: Lila passa de ser un infant orfe que ha de ser descrit en tercera persona a trobar una veu pròpia i a aprendre a utilitzar-la de forma progressiva, tot i que al final acabi tenint més pes tot el que calla que no pas el que revela. Tanmateix, vist des del punt de vista de la dependència argumental i cronològica que s'establia en les històries de Gilead i Home, també es podria defensar que en realitat, l'estranya entre les tres és precisament Lila. Quan vaig acabar Home, reconec que el final em va semblar insatisfactori: era un punt massa obert en comparació amb les meves expectatives per al relat en general i, més que reproduir la cronologia exacta que s'acomplia amb Gilead, n'esperava més aviat un perllongament. No va ser així, i en aquest sentit, pel que fa a l'argument, no passem del reverend John Ames en el moment d'enfocar la seva mort i dirigir-li les seves memòries al seu fill de set anys, i afrontar l'arribada de l'estrany com a enigma últim de l'existència. 

Lila no afegeix res a aquest relat. Es remunta a set anys abans d'aquest moment, a l'embaràs de la senyora Lila Ames que, en forma de rememoració, explica la història de la seva vida en retrospectiva. Així que, en realitat, el futur d'aquests personatges segueix essent un misteri, i la novel·la no s'ha de llegir tant en espera de noves informacions, sinó més pel gust de retrobar paratges coneguts. Tot i així, la història de Lila és corprenedora per tot el que no s'havia explicat en els altres dos volums. Per primera vegada, la senyora Ames adquireix les tres dimensions d'un personatge principal i, tot i que ens havíem fet una lleugera idea de com devia ser el seu passat, les implicacions d'aquest i les ferides obertes i els temors que aquest desencadena en la parella realment no quedaven ni tan sols suggerits. 

D'altra banda, tampoc no és una història carregada d'acció. Més aviat és un relat de penúries i vicissituds dels rodamóns que recorrien el territori americà durant la Gran Depressió. El que els relats de la gran depressió potser no s'aturen a explicar és què passa després d'aquest període amb aquestes víctimes de la indigència. L'estrès posttraumàtic que pateixen pot resultar un autèntic problema emocional quan accedeixen a una situació econòmica estable. Això és el que li passa a la protagonista: marcada per l'abandonament, la misèria, la por i la desconfiança envers els altres, es veu abocada a seguir fugint constantment, i per això ens té amb l'ai al cor durant la meitat de la novel·la pensant si no serà capaç de fugir també del seu marit emportant-se la criatura. Com que hem llegit les altres dues novel·les i aquest desenllaç sí que el coneixem, en realitat la tensió de l'argument no és ni de bon tros igual que la de Gilead. 

Tot i així, la història és la d'una ferida que quedarà permanentment oberta entre els protagonistes, i potser, en aquest sentit, Lila és un personatge molt més similar a Jack, tot i que amb motivacions diferents, del que podríem haver arribat a pensar només de la lectura dels altres dos volums. Una altra similitud important amb Gilead és la importància de la teologia en la trama de la història. Tot i així, el primer dels llibres s'embrancava molt més en digressions teològiques mentre que aquest, potser d'una forma més subtil i intel·ligent, utilitza les metàfores bíbliques més aviat per establir paral·lelismes simbòlics amb la història de la protagonista. 

Costa de dir perquè totes tres novel·les són poderosament emotives, però potser Lila és l'entrega en què les emocions de la protagonista esdevenen el llenguatge mateix de la narració, ja que a causa del seu passat, no és tan articulada com el seu marit, que narrava Gilead, o el narrador indeterminat de Home. Aquí, la relació entre un moment de la cronologia i un altre és una connexió emocional a un objecte o a una imatge determinades, i així és com la protagonista va oferint els salts cronològics d'un detall a l'altre. Amb un estil impecable, i un llenguatge senzill i planer però a la vegada altament líric, Lila ens ofereix un magnífic relat sobre els drames de la despossessió i de l'existència i l'amor com a experiència decisiva de guariment.

Sinopsi: La novel·la narra la vida de Lila des que és una nena petita i és segrestada per Doll, una vagabunda desfigurada que la pren sota la seva protecció. Durant la infància de Lila, s'ajunten amb una banda de nòmades que es guanyen la vida captant i fent treballs pels pobles. A mesura que Lila es fa més gran, el passat de Doll es va revelant de forma sinistra i, finalment, Lila es veu abocada a la prostitució com a única forma de sobreviure. Quan aconsegueix escapar de la prostitució acaba per arribar al poble de Gilead, on coneix el reverend John Ames. Poc a poc inicien una relació que cap dels dos no podia preveure.

M'agrada: El que més m'agrada d'aquesta novel·la és que és l'única entrega de les tres que realment s'atura en el punt de vista femení. Tot i que Glory es feia estimar a la segona novel·la, la seva veu quedava tan aixafada per la dels personatge masculins que el conjunt se'm va fer un punt decebedor per aquest motiu. Un altre dels punts forts de Lila és el seu recurs a les imatges que es repeteixen i els paral·lelismes entre les històries del passat i les del present, que acaben encaixant-se les unes amb les altres en forma de cercles concèntrics. També és interessant percebre les formes com la novel·la s'acaba vinculant a les altres dues entregues, tot i que potser els vincles aquí no són tan potents com en les altres dues. Finalment, i havent llegit la trilogia sencera, un dels seus punts forts indiscutibles és l'habilitat de Marilynne Robinson per recrear les veus de personatges que sonen vívides i directes com si fossin de persones reals, i el constant exercici d'empatia que demana per tal de llegir-los. El contrast entre el to acadèmic i refinat de John Ames i el to senzill, planer, i lleugerament desarticulat de Lila és un bon exemple d'aquesta tècnica finíssima. 

A la llar (#146)

L'ancià estava rígid i en vetlla. Ella sabia que havia estat assegut allà, interpretant els sorolls, interpretant la seva pressa i el seus encoratjaments a mitja veu, i les passes lentes d'en Jack a les escales, rere d'ella. Hauria pogut interpretar els seus ulls plorosos, també, si se l'hagués mirada. 

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, publicada el 2008, és la segona part de la trilogia de Gilead d'aquesta autora. S'ha d'entendre com funciona aquesta trilogia per poder gaudir de l'experiència: els tres volums, Gilead, Home i Lila tenen cadascun una autonomia pròpia, de forma que queden tancats en si mateixos. No fa falta llegir-ne un altre per gaudir de l'experiència de qualsevol d'ells. Ara bé, tots tres expliquen la mateixa història des de punts de vista diferents. I en realitat, no és ben bé la mateixa història, sinó les històries privades dels personatges que hi apareixen que, inevitablement, acaben col·lidint i ferint-se els uns als altres de formes irreparables. De forma que, si es llegeix Home després d'haver llegit Gilead, es pot dir que l'experiència és un punt més completa. 

Potser és a causa d'aquesta dependència, però em resulta molt difícil triar quina de les dues m'ha agradat més. Home té més argument, però d'altra banda, hi ha elements de la trama que només es revelen completament a Gilead. En realitat, potser la trilogia s'hauria de publicar junta en un sol volum, i animar els lectors a triar per on volen començar a llegir. En aquest cas, les dues novel·les expliquen la mateixa història, però Gilead és la imatge de conjunt, la visió de la memòria històrica i les capes geològiques que conformen el sòl d'Iowa. La perspectiva del reverend metodista John Ames, més preocupat per la seva pròpia mort imminent i la del seu amic el reverend presbiterià Robert Boughton, s'atura poc en els detalls, observant la seva pròpia paternitat anòmala i comparant-la a altres experiències de paternitat que ha percebut al seu voltant al llarg de la seva vida. El seu punt de vista no és el de Déu, però potser sí el de la persona que ho relativitza tot veient la seva vida i la de tot el poble com a conjunt. I en aquest context, hi ha un fet que és incapaç de relativitzar: la desgràcia d'un dels fills de la família Boughton, Jack, alcohòlic i condemnat al fracàs durant tota la seva vida adulta, i que esdevé un misteri que ni Ames ni l'ancià Boughton aconsegueixen desxifrar. 

Quan vaig ressenyar Gilead (aquí) vaig descriure-la com una novel·la sense argument on, tot de cop, l'argument es presenta a més de la meitat del llibre en forma d'un estrany que torna al poble. John Ames processa la història del jove Boughton de la mateixa forma com processa la resta d'experiències que descriu en la seva narració: amb precisió i cura, però des del filtre de les seves pròpies conviccions i sense entretindre's en els detalls. Ara bé, hi ha petits indicis que ens fan pensar que Ames és incapaç de perdonar l'estrany, a diferència de la nombrosa família Boughton que segueixen perdonant-li totes les faltes i defectes una vegada i una altra a través dels anys. Rere aquest recel de l'ancià Ames, hi ha un fet tràgic que va sacsejar tot el poble en el passat, i a la vegada, també, la desconfiança amb què l'ancià comença a veure la cordialitat que s'estableix entre Jack Boughton, la senyora Ames, i el fill d'Ames, de només set anys. És un dels moments més tendres de tota la novel·la, possiblement. Només cap al final ens adonem que les sospites d'Ames, que havíem experimentat clarament a través dels seus ulls, eren infundades. En aquest sentit, la novel·la acabava d'una forma força abrupta, perquè la revelació respecte a Jack Boughton només arribava al final, i a la vegada tenia sentit que fos així, perquè en realitat la història era la de John Ames. 

Ara bé, si aquesta era la visió de conjunt de tot el poble i de tota la seva història, Home explica aquesta visita de Jack Boughton a Gilead després de vint anys alienat de la seva família, i aquest cop ho fa des del punt de vista de Jack, l'ovella negra o el fill pròdig, i de Glory, la germana que ha retornat a Gilead després del fracàs del seu matrimoni. El fil de la novel·la desplega, bàsicament, el progressiu apropament dels dos germans que, a la mitjana edat, es retroben com  a estranys. En aquest sentit, Glory esdevé la veritable protagonista de la novel·la en el seu intent de fer balanç de la seva vida, d'aconseguir perdonar-se a si mateixa, i de provar d'interpretar Jack de la mateixa forma com ho feia John Ames a la primera novel·la. Glory no es troba al final de la seva vida, però sí en un punt d'inflexió important, i en aquest sentit el retrobament amb el germà l'acabarà definint per la resta de la seva vida, fins i tot en contra del seu propi seny. Per això crec que la perspectiva de gènere és una part molt important en l'anàlisi de Home. Glory i Jack són un reflex especular l'un de l'altre, Glory com a víctima i Jack com a abusador. Glory veu en Jack un equivalent de l'home que li ha destrossat la vida, aprofitant-se de la seva vulnerabilitat. Jack veu en Glory un reflex de la devoció i la cura procurada per la seva pròpia esposa Della (les dues són, de fet, mestres retirades, o més aviat obligades a retirar-se a causa d'un home). 

A la vegada, ambdós germans arriben a sentir-se propers l'un de l'altre en analitzar els seus respectius fracassos dins les convencions establertes per la societat en què viuen, una comunitat petita del centre dels Estats Units als anys 50. La intransigència de la figura paterna, o potser del context en general, i la incapacitat d'ambdós d'encaixar-hi, obliga Jack a haver de fugir sempre més lluny i sempre per més temps, i obliga Glory a quedar reclosa en l'espai domèstic i a tenir cura dels homes necessitats de la seva família sense cap altra opció. Victimitzada per tots, i amb una veu i un pensament propis que ningú s'atura a escoltar, ella és la veritable víctima rere les múltiples tragèdies que es presenten al relat. D'altra banda, hi ha els múltiples moments en què les dues novel·les dialoguen, en tant que trobem esdeveniments, converses i trobades que ja havíem llegit a Gilead, però que aquí se'ns presenten des d'altres punts de vista o amb matisos i revelacions lleugerament diferents. En aquest sentit, és una d'aquelles novel·les en què els personatges estan tan ben construïts que al final ens acabem oblidant que són personatges de ficció. 

Sinopsi: La novel·la descriu el retrobament dels germans Jack i Glory Boughton a casa del seu pare després de molts anys de no veure's. La salut de l'ancià reverend es va deteriorant per moments, i en aquest moment els dos germans es troben en una cruïlla de camins que possiblement acabarà marcant les seves vides per sempre. 

M'agrada: El relat en si mateix, i la forma com s'entrecreua amb els fets narrats a Gilead. 

No m'agrada: Tot i que realista, el final de la novel·la és una culminació dolorosa de totes les desgràcies i tragèdies experimentades pels personatges que fa de la lectura en conjunt una experiència un punt agredolça. I per això, encara que només fos pel bé de Glory, m'hagués agradat un final un punt més convencional, en el sentit de feliç o tancat, tot i que no hagués estat tan creïble. 

Gilead (#129)

A l'eternitat, aquest món serà Troia, crec, i tot el que s'ha esdevingut aquí serà l'èpica de l'univers, la balada que es canti pels carrers. Perquè no m'imagino cap realitat que pugui enfosquir aquesta per complet, i em penso que la fe m'impedeix ni tan sols imaginar-me-la. 

Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, guanyadora del Pulitzer el 2005, és una obra realment magnífica, potser no per a tots els públics, però que segur que agradarà a tothom que no s'acovardeixi davant d'una novel·la d'aquelles amb molt poca acció i molt de pensament i reflexió sobre el passat. Tot i que conté molta reflexió teològica, no és una novel·la realment sobre la fe ni l'experiència religiosa, en realitat, és més aviat una novel·la sobre l'experiència humana i la necessitat d'arribar a acceptar la pròpia vida com a tot. Si la teologia hi té un paper important és perquè el protagonista, un pastor protestant, es dedica a posar tota la seva vida - i la de la seva família - en perspectiva i a reconciliar-se amb la idea de la pròpia mort. 

És una novel·la, em sembla, sobre la pau interior i el seu preu associat, i en aquest sentit s'agraeix la simplicitat i racionalitat intrínseques en el sentit comú del protagonista. En realitat, la seva convicció teològica no es basa en convèncer ningú d'una experiència ultraterrenal, sinó més aviat en celebrar la meravella de la vida i la incapacitat de reduir l'experiència directa de l'aquí i ara. Però la gràcia de tot plegat és que no és una novel·la d'idees: al contrari, rere les seves idees, els personatges es van fent tan reals i complexos que, quan cap a la meitat de la novel·la apareix l'argument en forma de conflicte, és molt difícil no deixar-se encantar per les subjectivitats dels personatges fins al final. 

És una novel·la sense acció que es fa curta i difícil de deixar, que dosifica els misteris de la trama amb intel·ligència i bon sentit del ritme, que demostra, per tant, la mestria de la bona literatura. És una novel·la sobre la gran Amèrica - o la petita Amèrica - de les planures i els poblets deixats de la mà de Déu, a l'estil de Willa Cather o Sherwood Anderson, però que té el mèrit d'haver estat escrita al tombant del segle vint-i-u i d'haver recreat la mentalitat, el llenguatge i la cultura d'un centenar d'anys abans. La reflexió també és la d'una Amèrica marcada per la violència i la incapacitat de trobar sentit al patiment humà. 

Tanmateix, les quatre generacions de la família Ames que apareixen a la novel·la queden confrontades les unes amb les altres per la necessitat de seguir estimant-se i acceptant-se tal com són. L'avi adopta en la narració tota la força i la presència dels patriarques bíblics; el pare sembla ser l'home assenyat, damnificat per les decisions de l'avi però disposat a assumir la seva pròpia responsabilitat; el protagonista, en aquest sentit, sembla quedar-se a mig camí entre tots dos, intentant racionalitzar l'experiència passada i les decisions que tots dos han acabat desencadenant; en darrer lloc hi ha el besnét, el fill del protagonista, que com a infant i receptor últim de la narració queda en el pla de la potencialitat absoluta. 

Des de la Guerra Civil, passant per les epidèmies, la primera guerra mundial i la Depressió, el patiment humà que es desplega al llarg d'un segle d'història americana es condensa en menys de tres-centes pàgines, i les tensions generacionals entre tots els personatges implicats, així com entre les diferents esglésies luteranes obligades a conviure juntes en un espai reduït es transformen en la major font de conflicte de la novel·la. Ara bé, tot i el to reflexiu i elegíac de la proposta, el repte més decisiu per al protagonista serà arribar a acceptar el foraster, com a altre absolut, en la part que afecta la seva pròpia experiència personal, i fins i tot la seva pròpia identitat. 

Sinopsi: Al poble de Gilead, Iowa, a finals dels anys 50, el pastor John Ames veu arribar el final de la seva vida. Veient que no arribarà a conèixer la vida adulta del seu fill, encara petit, es decideix a escriure-li una llarga carta en forma de diari, en què li parlarà de totes les coses que li hauria volgut expressar. El diari acaba desplegant les vicissituds de la seva família, així com el principal conflicte de la seva vida: arribar-se a reconciliar amb el fill del seu amic, que sembla ser l'ovella negra del poble. 

M'agrada: És una novel·la que acaba essent diferent del que sembla en començar a llegir-la, i en aquest sentit, les sorpreses al llarg de la lectura són molt agraïdes.