"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

30 de març de 2017

El signe dels quatre (#124)

Va ser una guerra de milions contra centenars; i la part més cruel de tot plegat va ser que els homes contra els quals lluitàvem, infanteria, cavalleria i artillers, eren les tropes que nosaltres mateixos havíem escollit, instruït i entrenat, fent servir les nostres pròpies armes i tocant les nostres pròpies cornetes. 

Vista des del punt de vista actual, El signe dels quatre (1890) és l'entrega de Sherlock Holmes que més vergonya aliena pot arribar a provocar: obertament racista, sexista i classista, en un context en què la correcció política ni tan sols no s'havia inventat, ens proposa un nou misteri a la ciutat de Londres que es remunta a uns trenta anys abans, a la primera guerra d'independència de l'Índia (1857-1859). I el que és curiós de tot plegat és que la novel·la funciona molt millor en el sentit figurat, com a metàfora del colonialisme, que no pas en el seu nivell literal. La trama principal gira al voltant d'un oficial de l'exèrcit britànic que troba l'oportunitat de robar -acció força similar, si us hi fixeu, a espoliar o expropiar- un tresor altament valuós propietat d'un rei local, que arriba al seu coneixement després de moltes anades i vingudes de l'argument. Molts anys després, ja a Gran Bretanya, ha de passar comptes amb el passat, i val a dir que la violència no només l'afecta a ell, sinó que comença a escampar-se en totes direccions, com si el farcell de l'home blanc que predicava Kipling s'hagués escapat definitivament del seu control. A la vegada, també destaca com a subtext l'ansietat pel colonialisme invers, és a dir, la por que la inexpugnabilitat històrica de Gran Bretanya quedi desestabilitzada per l'arribada de l'altre colonitzat, monstruós i estranger, al sòl de casa. És un tema molt estès a la literatura victoriana de l'última dècada (mireu el Dracula de Bram Stoker, per exemple) i resultaria menys pertorbador si tot aquest imaginari no hagués sobreviscut un segle sencer fins a alimentar subreptíciament el Brexit. I voleu filar encara més prim? Una de les coses que més em meravellen d'aquesta novel·la és que, precisament seguint la seva cronologia, i si no fos perquè són personatges de ficció, Holmes i Watson podrien haver-se creuat perfectament amb el Gandhi estudiant de dret pels carrers de Londres. Ara bé, és al nivell literal en què la narració fa aigües, ja que es deixa portar més per la seva imatgeria racista, l'exotisme de l'enemic, l'extravagància de l'orientalisme i tota la resta de tòpics de l'època que no pas per la lògica freda i racional que Holmes predica constantment. Aquesta és l'entrega en què Holmes s'injecta cocaïna només començar ja al primer paràgraf, i relaciona emocionalitat, criminalitat i feminitat en la mateixa oració; Watson contempla amb reticència la possibilitat de comprometre's amb una dona amb més diners que ell; el signe dels quatre torna del passat per perseguir una colla de personatges; Holmes revela el seu passat a la boxa; té lloc un assassinat a porta tancada i Holmes resol el cas abans que aparegui la policia; davant del dubte, la policia posa tot el servei sota sospita; la guerra entre policia i detecció privada arriba a la premsa; Holmes explota nens indigents perquè facin la seva feina i posa Watson a dormir al so del seu violí; un cop més, un llarg flashback acaba proporcionant les claus del misteri i Holmes queda força decebut quan Watson anuncia el seu compromís. 

Sinopsi: Després de resoldre el seu particular estudi en escarlata, Sherlock Holmes rep la visita de Mary Morstan, que li explica que el seu pare va desaparèixer anys enrere i que des de llavors rep per correu una valuosa perla cada any. A continuació reben una carta del senyor Thaddeus Sholto, que s'ofereix a revelar el misteri referent al tresor que els pares d'ambdós havien aconseguit durant el seu servei a l'Índia amb l'exèrcit britànic. Aquella mateixa nit, Bartholomew, germà bessó de Thaddeus, i dipositari del tresor, apareix assassinat a casa seva. 

M'agrada: La novel·la es va publicar per primer cop en forma de serial al Lippicott's Magazine, i el tracte amb l'editor es va tancar en un sopar on també hi va assistir Oscar Wilde, que va vendre a la revista El retrat de Dorian Gray. 

No m'agrada: El racisme explícit del text. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons