"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

4 de maig de 2017

La zona d'interès (#130)

Sense honor; el desig animal o fins i tot mineral de persistir. Ésser és un hàbit, un hàbit amb què no poden trencar. Ach, si fossin homes de debò, jo en el seu lloc faria ... Espera. Mai no ets en el lloc de ningú. I és cert el que diuen, aquí al KL: Ningú es coneix a si mateix. Qui ets? No ho saps. Aleshores arribes a la Zona d'Interès, i aquesta et diu qui ets. 

La zona d'interès (2014), novel·la de Martin Amis, es va publicar envoltada de polèmica i, un cop llegit, puc dir que és un llibre interessant, atractiu, que realment val la pena de llegir, però que potser no aporta gaire de nou al que sabem sobre l'Holocaust i a la literatura que s'ha fet fins ara d'aquest tema. I potser, en aquest sentit, no era del tot necessari. Ser un escriptor brillant (i Martin Amis, a qui no havia llegit mai amb anterioritat, ho és i amb escreix) potser no redimeix el plantejament de la novel·la i el tractament dels personatges: la novel·la és una bona lectura, tècnicament brillant, molt estudiada, que condensa misteri, horror i diferents punts de vista d'una forma magistral; ara bé, potser el problema de base amb una novel·la així és el plantejament teòric que subsisteix al rerefons. I de fet, el mateix Amis publica una nota al final de la novel·la en què fa una mena d'intent de justificar la seva elecció teòrica, de la mateixa manera, possiblement, que als anys 60 Hannah Arendt feia mans i mànigues per justificar davant del seu públic indignat precisament l'opció contrària. Aclarim-les per començar: la primera opció és que els nazis van desencadenar un horror incommensurable perquè eren psicòpates monstruosos, i en últim terme qualsevol intent de comprendre'ls o interpretar-los en termes humans ens deshumanitzaria als lectors com a intèrprets. Portat al seu extrem, aquest postulat teòric negaria la possibilitat fins i tot d'arribar a escriure o fins i tot a parlar del que va passar: tractar d'explicar o de comprendre ens posaria a l'alçada dels botxins, seria provar de justificar-los fins a cert punt. Aquesta postura va estar força en boga -comprensiblement, d'altra banda- just després de 1945, quan l'horror del que s'havia esdevingut i de les seves dimensions va colpejar l'opinió pública d'arreu del món en tota la seva cruesa. Va ser la reacció en calent, per dir-ho de forma col·loquial. La segona opció, que possiblement va postular per primer cop Hannah Arendt amb el concepte de "la banalitat del mal", defensaria que els nazis van desencadenar un horror incommensurable (és indubtable que ho van fer) perquè eren persones corrents com tu i com jo que van entrar a formar part de la maquinària de matar a base de traslladar la responsabilitat a algú superior en la cadena de comandament i, per tant, a base d'evitar emetre judicis morals. Aquest plantejament es deriva de l'anàlisi de les declaracions dels propis criminals de guerra nazis en els seus respectius processos, i ha quedat apuntalat també per estudis sobre la societat i la política del moment. Des de l'anàlisi sociològica, Zygmunt Bauman arriba més o menys a la mateixa conclusió a Modernitat i Holocaust, per exemple. Recordeu els comentaris finals de la secretària del búnquer a la pel·lícula L'enfonsament (2004), en la línia que tothom més o menys intuïa què passava, però rebutjava fer les preguntes adequades i mirava cap a un altre cantó. Òbviament, la repressió política i el domini del terror hi tenen un paper important, aquí també, tot i que no podem oblidar que cal molta gent per mantenir-lo. Per tant, partim de la base que és una bona pensada enfocar una novel·la sobre la vida privada dels oficials nazis en un camp d'extermini, mentre com a lectors som perfectament conscients del que està passant als marges d'aquesta vida privada. Així doncs, com a lectors ens veuríem obligats a preguntar-nos, precisament, on se situa la zona d'interès de la novel·la. A un nivell més comercial, si voleu, i més per a tots els públics, és bàsicament la idea de fons rere la novel·la El noi del pijama de ratlles de John Boyne. La zona d'interès sembla que comenci amb aquest plantejament: de fet, l'arrencada de la novel·la ens qüestiona precisament això, quina ha de ser la zona d'interès en el relat dels botxins, que despleguen unes subjectivitats marcades per les seves vides sexuals principalment, i també per la seva feina en termes d'efectivitat: la seva ansietat per acomplir els terminis amb la major eficàcia i netedat possibles. En aquest sentit, és força realista com se'ns desplega el genocidi com a problema d'enginyeria: el problema bàsic no és com matar més gent en menys temps, sinó, més aviat, com destruir més cossos en menys temps. La tensió desplegada a partir d'un triangle amorós i els interessos contraposats dels diversos personatges comença a escalar, i en aquest sentit el ritme de la narració es va accelerant. Ara bé, tot això tindria molt més sentit si Amis no es decantés pel primer dels plantejaments teòrics: les subjectivitats dels personatges, no gaire ben desenvolupades, comencen a perdre el control progressivament i actuar cada cop de forma més surrealista. Em costa imaginar-me un comandant en cap d'un camp d'extermini perdent el senderi de la forma que ho fa el Paul Doll de la novel·la. De la mateixa forma, el cínic Golo Thomsen, que progressivament assumeix el pes de la narració, acaba sortint-se del seu propi personatge cap al final, quan sembla que d'un dia per l'altre esdevé un ésser moral sense cap explicació al respecte. La novel·la té aquest gran defecte, principalment, i també l'ús d'un llenguatge exageradament pretensiós en determinats passatges: la intercalació de vocabulari alemany en una novel·la escrita en anglès s'acaba fent un punt estranya per injustificada, també. És una novel·la que recrea molt bé les brutalitats perpetrades pels botxins en aquest context històric, que funciona bé quan planteja el misteri del passat dels personatges, que s'ha d'anar esbrinant poc a poc i que, per això, demana continuar llegint, però que acaba caient en certa actitud frívola quan assumeix, teòricament, que comprendre-ho tot és perdonar-ho tot, i que, per tant, val més no comprendre res que provar de comprendre alguna cosa. 

Sinopsi: A partir de la conferència de Wannsee de 1942, en què s'acorda la solució final, la pressió creix en els camps d'extermini per tal d'esdevenir més eficaços a un preu reduït. En un camp d'extermini es creuen les vides de diversos personatges: Golo Thomsen, nebot de Martin Bormann i director d'una de les indústries associades al camp, és un faldiller que un bon dia s'enamora de Hannah Doll, esposa de Paul Doll, el comandant en cap del camp. Mentre s'estableix certa complicitat entre Golo i la senyora Doll, el comandant veu com el seu poder trontolla quan les desobediències de la seva esposa i les seleccions dels presoners jueus comencen a afectar-li els nervis. A l'ombra de tots ells hi ha el testimoni impassible de Szmul, un presoner jueu que dirigeix el Sonderkommando, el cos dedicat a seleccionar els presoners i eliminar-ne els cossos un cop assassinats. A Doll li crida l'atenció la dignitat impassible de Szmul, que el fa sospitar d'intencions amagades en el presoner.

M'agrada: La tècnica és molt bona, i en aquest sentit la trama està ben construïda. Hi ha passatges magistralment escrits, per exemple, un paràgraf en què un dels narradors descriu les olors emeses pels camps. El personatge de Szmul és el que està millor construït al meu parer, amb la seva autoconsciència de les atrocitats que es veu obligat a perpetrar com a membre dels Sonder, cos al qual pertanyia també l'Eva Stern de The Nature of Blood per exemple, però que a la vegada no perd mai la consciència de ser una víctima. 

No m'agrada: Hi ha una gran part de la novel·la que sembla més aviat una caricatura dels fets des del punt de vista britànic. Els personatges acaben esdevenint més tòpics que no pas creïbles en les seves psicologies. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons