Vida d'aquest noi (#122)

Com que no sabia qui era jo, qualsevol imatge de mi mateix, per grotesca que fos, tenia poder sobre mi. Això ho entenc ara. Però l'home no pot ajudar el noi, ni en aquesta qüestió ni en cap de les següents. El noi sempre queda fora del seu abast. 

Aquest llibre publicat el 1989 és el volum de memòries de l'escriptor Tobias Wolff, que explica sense embuts els relats de la seva infància disfuncional en una Amèrica altament disfuncional. Més que intentar jutjar els personatges, cal entendre aquest llibre com a això, em penso, el retrat d'una societat que fagocita els seus membres en nom d'un ideal de perfecció o d'èxit, fins i tot de puresa, podríem arribar a dir, al qual només uns pocs privilegiats arriben. En aquest context, per tant, el que se'ns ofereix és un joc de màscares: arribaràs a ser normal en la mesura que puguis fingir que ets normal, i el major èxit concebible raurà en arribar a estimar la teva màscara com si fos el teu rostre. Només així s'arriba a entendre, encara que sigui mínimament, les accions i decisions de la gran majoria dels personatges. 

L'acció arrenca el 1955. El noi Toby Wolff comença a fer-se a si mateix quan decideix canviar-se el nom després del divorci dels seus pares: rebutjant el llegat jueu del seu pare, que l'ha abandonat, decideix rebatejar-se com a Jack Wolff, en honor a Jack London, i perseguir l'ideal del pioners americans. La seva mare se l'emporta a l'altra punta del país, primer a Salt Lake City i després a Seattle, d'alguna forma empesa també per aquest ideal: de fet, el viatge a l'oest comença amb l'esperança de convertir-se en miners d'urani. El personatge de la mare, en aquest sentit, és una autèntica joia: pretén crear-se a si mateixa, es resisteix repetidament a la idea d'haver de ser definida per un home, però al cap i a la fi, l'ideal sempre és més poderós que els seus propis esforços en aquest sentit. Buscant sentir-se protegida i un futur millor per al seu fill, o potser només donant-se aquestes explicacions com a excusa, acaba caient en una relació abusiva rere una altra. 

Fins aquí, potser tot plegat seria fàcil de digerir. És cert que hem vist aquests motius una vegada i una altra en llibres i pel·lícules. El que realment fa d'aquest llibre de memòries una experiència colpidora és la violència que rau rere totes i cadascuna de les seves pàgines. En molts casos és violència física, però la majoria de vegades apareix en el relat més aviat com a violència sistemàtica i institucionalitzada, que es marca a foc en la subjectivitat de l'infant i és vista com a necessària per tal que aquest arribi a ser home. Així doncs, és un relat devastador en la seva buidor: els antecedents de Toby són a la Segona Guerra Mundial, i el seu futur és inevitablement Vietnam. 

En aquest sentit, el relat que fa des de dins de la societat dels Boy Scouts és francament revelador: ven una masculinitat militaritzada, competitiva i conformista. No hi ha espai per als grisos. De fet, el títol d'aquest llibre és un intent de parodiar la publicació oficial dels scouts, Boy's Life. Els intents de sortir d'aquest patró estan abocats al fracàs abans de començar: religiositats exaltades, comportaments compulsius, promeses impossibles que la realitat pot arribar a ser millor. La institució de l'escola privada, sobre la qual havíem llegit a La vella escola tampoc no ajuda. La part d'aquest llibre que parla d'aquest tipus d'escoles aporta informació molt útil per comprendre el context d'Old School: per què el protagonista no hi encaixa, per exemple.

Sinopsi: L'any 1955, Jack Wolff i la seva mare Rosemary emprenen un viatge cap a l'oest per tal de trobar una vida millor. L'última parella de la mare, Roy, els segueix la pista fins a Utah, i un cop més es veuen obligats a canviar de residència. Finalment s'estableixen a Seattle, on Rosemary comença a sortir amb Dwight, un veterà de la segona guerra mundial que té problemes amb l'alcohol i amb la violència. Jack prova de fer-se a la nova vida amagant en tot moment els seus sentiments i pensaments autèntics.

M'agrada: És un llibre que es deixa llegir per la seva autenticitat i per la forma directa i clara amb què les experiències de l'adolescent són processades per l'adult: sense compassió, sense penediment, sense modèstia i sense filtres. 

The Long Song (#121)

El llibre que ara teniu a les mans va néixer d'un anhel. La meva mare tenia una història, una història que es va fer tan gran dins del seu pit que es va sentir impulsada, per una força més poderosa que la seva voluntat, a confiar-me aquest relat a mi, el seu fill. 

Aquesta novel·la de 2010, de l'autora britànica Andrea Levy, és una recreació històrica dels últims anys d'esclavitud a l'illa de Jamaica i de l'autèntica lluita per la llibertat dels esclaus negres: la que arriba, precisament, després de l'emancipació (1838), quan la llibertat acabada d'aconseguir es transforma en pobresa i opressió econòmica. És una novel·la que es fa una mica difícil de llegir al principi i a mesura que avança es va fent més accessible, al meu parer. El motiu és que està escrita en forma d'autobiografia, però explicada en tercera persona. 

Així és com la protagonista, que també narra la història, va refent el relat a mesura que va avançant, i va oferint-ne diferents versions o canviant-ne detalls pel camí, de forma que la veritat del relat va quedant compromesa al llarg de les seves pàgines. De la mateixa forma, el relat del seu fill, que transcorre de forma paral·lela, es va barrejant a estones amb el relat principal, i així doncs el relat que en resulta és una narració llarga i complexa, que intercala a cada moment diverses veus i perspectives. La llarga cançó a què es refereix el títol apunta precisament a aquesta creació d'una tradició col·lectiva a través de generacions, i tanmateix, hi ha poc sentit de comunitat en el conjunt del relat, cosa que resulta realment sorprenent si tenim en compte el paper de les revoltes d'esclaus a Jamaica en la història de l'emancipació en general. Sí que és cert que aquest sentit de comunitat es va fent més palpable sobre tot cap al final del llibre, i potser precisament el missatge principal és aquest, que no hi ha autèntic sentiment de pertinença en un sistema injust. 

Tot i així, possiblement el que m'ha sorprès més de la seva lectura és precisament l'accent en la individualitat dels personatges més que en la seva pertinença a una comunitat: alienats de la seva identitat, de la capacitat de prendre decisions sobre el seu propi cos, i atrapats en la síndrome d'Estocolm del racisme internalitzat, els esclaus miren només per interessos individuals, mentre que els propietaris blancs de la plantació despleguen una retòrica hipòcrita força millor coordinada. Tot i així, potser el realisme queda portat a l'extrem quan resulta impossible sentir empatia per cap dels personatges implicats, perquè tots ells acaben tenint intencions amagades, i acaben atrapats en una xarxa d'interessos contraposats que acabarà justificant violències i brutalitats. El retrat que ens n'arriba queda al nivell de caricatura en la majoria dels personatges, i en aquest sentit la distribució de rols de gènere que ofereix el relat és força interessant: són els personatges masculins i blancs els més propensos a la crisi nerviosa. 

Sinopsi: The Long Song narra la història de July, una esclava en una plantació jamaicana que és separada de la seva mare quan és una nena i formada per al servei domèstic. Això li dóna una visió privilegiada de la vida dels terratinents blancs. Durant les revoltes dels esclaus és testimoni de la violència brutal dirigida en contra dels negres rebels. Un cop després de l'emancipació segueix servint a la mateixa senyora, i es converteix en amant del senyor de la plantació. 

M'agrada: És una història que paga la pena per la seva complexitat i la riquesa de nivells i perspectives que presenta. Sobre tot a partir de la segona meitat de la novel·la, la tensió va augmentant progressivament i bastint-se a base de petites intrigues, de forma que la seva lectura va guanyant a mesura que avança. 

No m'agrada: A estones, sobre tot cap al principi, la trama es fa una mica confusa, perquè la veu narrativa és força inestable i canviant. En aquest sentit, em sembla que el relat fa poc per crear empatia amb la protagonista, però potser és només la meva percepció. 

No és ficció

La historiadora Catherine Corless havia especulat respecte a les xifres a partir de la documentació disponible. Ara l'evidència arqueològica li dóna la raó. 

https://www.theguardian.com/world/2017/mar/03/mass-grave-of-babies-and-children-found-at-tuam-orphanage-in-ireland

http://www.telegraph.co.uk/news/2017/03/03/mass-grave-800-children-found-underground-former-home-unmarried/

https://www.washingtonpost.com/news/morning-mix/wp/2017/03/04/irish-excavation-confirms-mass-grave-of-babies-toddlers-at-former-home-for-unwed-mothers/?utm_term=.51ec49b7bdd9

El llibre del cementiri (#120)

Ets viu, Bod. Vol dir que tens un potencial infinit. Pots fer qualsevol cosa, crear qualsevol cosa, somiar qualsevol cosa. Si canvies el món, el món haurà canviat. Potencial. Un cop ets mort, ja no hi és. S'ha acabat. Has fet el que has fet, has somiat el teu somni, has escrit el teu nom. Et poden enterrar aquí, t'hi pots passejar. Però el potencial s'ha acabat. 

Aquesta novel·la de Neil Gaiman, publicada el 2008, és una altra mostra del fet que el que és obvi, si està ben escrit, pot esdevenir quelcom diferent. Les premisses i l'argument de El llibre del cementiri són força d'esperar si tenim en compte que és una adaptació, o una versió, per dir-ho així, del clàssic El llibre de la selva de Kipling. Podeu prémer aquí si voleu veure comparatives interessants i molt ben fundades sobre les dues obres. Per a Kipling, damnificat per una infància victoriana, l'objectiu últim del nen és fer-se amb el control dels altres animals i, en aquest sentit, esdevenir el rei de la selva. Per a Gaiman, amb una infància que mira al segle vint-i-u, l'objectiu últim de Ningú Owens és adquirir tots els coneixements i habilitats possibles per a la vida adulta, i adquirir empatia envers els seus semblants, cosa que resultarà el seu repte més fascinant. 

Neil Gaiman no amaga en cap moment les similituds amb la seva font, i planteja un esquema argumental completament calcat al de l'obra de Kipling: el protagonista és un infant la família del qual és assassinada quan aquest encara és un nadó. Aquest, escapant del seu persecutor, accedeix a un cementiri abandonat que hi ha prop de casa seva, i allí, els fantasmes que hi habiten es reuneixen en assemblea per decidir si l'accepten com a un d'ells. Finalment l'accepten, i li donen uns pares adoptius i un guardià. A partir d'aquí, l'acció esdevé episòdica; l'infant es fa gran aprenent tot el que el cementiri posa al seu abast. Donades les premisses, el desenllaç tampoc no ens ha de sorprendre. Per si encara queda algun incrèdul, s'estableixen comparacions d'alguns dels personatges amb una pantera o un tigre. De la mateixa forma, l'autor explota la novel·la de creixement o aprenentatge com a forma. 

Ningú Owens és l'individu que ha d'experimentar la novetat de prendre decisions, i el pas principal abans d'arribar a la maduresa serà trobar la seva pròpia identitat. Com un Ningú homèric, ha d'acabar afirmant-se plenament davant del monstre per tal de tancar un cercle. Ara bé, la forma en què aquesta història es narra és tan lírica i altament imaginativa que té la virtut de la novetat, de fer-nos aproximar a una història completament genuïna, i fer-nos estimar els seus personatges com si ja els haguéssim conegut sempre. Aquí, per arribar al món dels morts, el camí no fa baixada sinó que puja per un turó. Tenim les múltiples aventures de Ningú Owens, que en alguns moments recorden lleugerament Roald Dahl, sense arribar a perdre l'originalitat; tenim Silas, un personatge misteriós i multifacètic, i el llegim esbrinant què es Silas en realitat, tot i que ens vingui de nou en algun moment o altre de la narració. Tenim personatges femenins que no resulten mai tòpics ni previsibles, com la senyoreta Lupescu o la Liza del clan de les Hempstock. Tenim presències estranyes i tresors amagats que provenen del món dels celtes. I trobem, és clar, un misteri essencial a resoldre, el del passat de Ningú i el crim contra la seva família. 

Sinopsi: La història comença amb la mà assassina d'un tal Jan, o man Jack en l'original anglès, i amb un nadó que escapa de l'assassí cap al cementiri abandonat que hi ha en un turó prop de casa seva. Els habitants del cementiri accepten que el matrimoni Owens adopti la criatura, i li escullen el misteriós Silas com a guardià. A partir d'aquest moment el cementiri esdevé la llar de Ningú Owens, amb tot un seguit de personatges, misteris i perills que aquest haurà d'anar coneixent en el seu procés de creixement. El misteri dels seus orígens anirà prenent una rellevància especial. 

M'agrada: Silas, evidentment. 

Fantaisie Impromptu

Avís: l'escolta prolongada pot fer sortir ales.

Kant i l'ornitorinc (#119)

Si als anys 60 es podia pensar en vincular els membres escampats de moltes investigacions semiòtiques en forma de summa, avui dia la seva àrea s'ha estès tant que, en barrejar-se amb les diverses ciències cognitives, qualsevol nova sistematització resultaria precipitada. Ens trobem davant d'una galàxia en expansió, no davant d'un sistema planetari sobre el qual es puguin presentar les equacions fonamentals. 

I d'aquesta necessitat de reconèixer el caràcter expansiu de la semiòtica a múltiples disciplines -tan distants com la informàtica, la psicologia o l'estètica- neix aquest assaig d'Umberto Eco (1932-2016), publicat el 1997. Eco el va concebre com a continuació del seu Tractat de semiòtica general de 1975. Tanmateix, aquesta segona obra abandona la intenció sistemàtica per endinsar-se més aviat en problemes i qüestions sorgides dels plantejaments anteriors i dels debats suscitats per l'anterior llibre. En aquest sentit, és més un conjunt de reflexions, sense una determinada preferència jeràrquica potser, però que van construint les unes sobre les altres en diverses direccions. 

És un llibre força tècnic, que no aprofitarà a qui no tingui per la mà unes nocions bàsiques d'història de la filosofia, semiòtica, filosofia del llenguatge i teoria cognitiva del llenguatge. Potser el llistó queda una mica alt per començar, però també és cert que és d'aquells llibres que a mesura que el llegeixes et fa sentir intel·ligent, perquè Eco és més que benèvol amb els lectors, a qui espera fer còmplices de les seves referències humorístiques, els seus exemples en forma de faula i també, per què no, la consciència d'on queden precisament les preguntes obertes i els carrerons sense sortida. La reflexió parteix del concepte empíric de Kant per obrir qüestions sobre la relació entre percepció i atribució de significat. Kant postulava el concepte empíric per deixar clara la necessitat de l'input sensorial en la construcció de conceptes. De la mateixa forma, com Eco deixa força clar a través de reflexions, exemples i digressions, tampoc no es pot donar una designació rígida, buida de tot contingut, d'un determinat referent. És a dir, el díctic perfecte, mancat de contingut semàntic, no existeix. 

Continguts: El primer dels assajos, "Sobre l'ésser", és un resum força compactat i aclaridor de les principals posicions de l'ontologia al llarg de la història de la filosofia, i en aquest sentit és molt interessant des del punt de vista filosòfic independentment de la resta del llibre. El segon assaig, "Kant, Peirce i l'ornitorinc" parteix de la teoria kantiana del coneixement per tal d'aprofundir en com es produeix la intersecció entre percepció i pensament. En aquest sentit, l'ornitorinc constitueix un exemple emblemàtic d'una experiència empírica que desafia, al segle divuit, les categories zoològiques existents fins al moment i, de passada, la noció mateixa d'essència. El tercer assaig, "Tipus cognitius i contingut nuclear", introdueix la perspectiva cognitiva, i se centra sobre tot en la relació entre la percepció directa d'un objecte amb la construcció d'un tipus cognitiu -"imatge" o "idea"- que el representa i que es fa indispensable per al reconeixement d'aquest objecte. El quart assaig, "L'ornitorinc entre diccionari i enciclopèdia" aprofundeix en les distincions entre coneixement de diccionari (que refereix dins d'un sistema tancat de signes) i coneixement enciclopèdic, o coneixement del món. A partir d'aquestes distincions, Eco aprofundeix en els mecanismes que posem en pràctica per tal de categoritzar la realitat. El cinquè assaig, "Notes sobre la referència com a contracte" és un seguit d'exemples i problemes pràctics que plantegen la problematicitat de la referència, i apunten tots en la direcció de la contractualitat de l'assignació d'un referent. El sisè i últim dels assajos, "Iconisme i hipoicones", representa una sèrie de respostes i arguments que continuen el debat sobre la iconicitat que venia dels anys 70 i 80, i que posen de manifest, novament, la rellevància bàsica de la interpretació a l'hora de processar els estímuls sensorials que rebem. 

M'agrada: M'agrada sobre tot la forma en què el llibre està estructurat, amb seccions curtes que acaben remetent a un tema principal. També l'ús de multiplicitat d'exemples que fan els raonaments més fàcils de seguir. En determinats moments de la discussió, s'agraeix també l'apel·lació al sentit comú, de forma que Eco acaba situant-se en un realisme epistemològic interessat, especialment, en els aspectes socials i pragmàtics de la semiòtica. 

Trouble in Paradise (#118)

L'autèntic triomf no és la victòria sobre l'enemic, sinó que té lloc quan l'enemic mateix comença a utilitzar el teu propi llenguatge, de forma que les teves idees formen els fonaments del camp de batalla sencer. 

Així analitza Žižek, per exemple, el triomf de Margaret Thatcher sobre el laborisme clàssic, i la necessitat d'aquest de refundar-se en el nou laborisme: un nou laborisme que parla ja en termes neoliberals. De la mateixa forma, a Trouble in Paradise, el filòsof eslovè aclareix alguns malentesos que havien aparegut a propòsit de Violència i altres de les seves obres. Per exemple, la violència subjectiva, que esclata en moments puntuals com a esdeveniment sobtat, caigut del cel, és més aviat reactiva, una resposta a una violència de nivell més profund, d'un nivell fundacional: una violència que basteix el sistema i que també pot residir en el llenguatge. 

Aquesta és una obra més aviat aplicada a la política i la història contemporànies, i que té com a centre la crisi econòmica que esclata al voltant de 2008 i que posa de manifest les contradiccions inherents al sistema capitalista. Aquest és precisament el trouble in paradise al qual refereix el títol: amb la caiguda del comunisme a finals dels 80 entrem al final de la història segons el pensament neoliberal, en què la ideologia del paradís capitalista s'imposa com a única forma d'organitzar -i de pensar- la realitat. Quan els problemes comencen a tenir lloc al paradís, la necessitat de repensar tot plegat és fa més urgent que mai. L'exercici de diagnosi que Žižek fa en aquest llibre és força sucosa en aquest sentit. No és que les respostes vinguin donades, tampoc: Žižek és radical i cínic a parts iguals, de forma que quan resol el que ell entén com a malentesos, no deixen d'obrir-se altres preguntes igual de profundes i arrelades en la realitat. 

En aquest sentit, valorar els crítics de Žižek és un exercici de perspectiva interessant, i aquest llibre està més obert al diàleg i a la varietat de perspectives i discursos que no pas Violència, que en aquest sentit semblava més programàtic. Per això, si no heu llegit mai Žižek, potser seria una mica més fàcil començar el camí pel llibre anterior. Aquest però, es basa en exemples de la política més recent, i posa en perspectiva molts aspectes de la crisi econòmica dels últims anys, així que també us pot interessar més en aquest altre sentit. Hi ha part del material i del rerefons teòric que és compartit en els dos llibres, així que en el fons Trouble in Paradise recicla temes antics i els aplica a l'anàlisi del moment present amb molta efectivitat. 

Continguts: Després d'una introducció força clara sobre l'abast de la proposta, la primera de les reflexions presenta un diagnosi de la situació actual, des del punt de vista del capitalisme com a sistema econòmic. La segona part, la cardiognosi, o informe sobre el cor, es dedica a retratar el neoliberalisme com a constructe ideològic que fonamenta el capitalisme. La tercera part, la prognosi, comença a encarar el futur des de l'anàlisi dels esdeveniments polítics més recents: les primaveres àrabs i els factors del seu fracàs, o el paper d'Ucraïna en les tensions polítiques entre Rússia i l'Europa occidental. La quarta part planteja l'epignosi, o l'anàlisi de les opcions de sortida cap a un horitzó emancipatori. Finalment, l'apèndix és un contrapunt més aviat pessimista que valora la dimensió utòpica de la proposta en general, i on Žižek ofereix, entre altres coses, una anàlisi brillant del tall ideològic de la trilogia de Batman de Christopher Nolan. Finalment, l'edició de Penguin en tapa tova consta d'un epíleg en què Žižek afegeix reflexions sobre la violència islamista, els nous canvis geopolítics en l'equilibri global de poders, i la situació de Grècia com a epítom del que ha fallat en el capitalisme com a sistema globalitzat. 

M'agrada: Potser no és un text gaire unitari, més aviat va tocant diferents temes i exemples sense que hi hagi una prioritat clara entre els uns i els altres, però a estones Žižek fa interpretacions brillants de fenomens aparentment més anecdòtics. Per exemple, la valoració que fa del funeral de Nelson Mandela i del que allí s'hi va escaure, o la interpretació que dóna sobre la trilogia de Batman de Christopher Nolan, que només va fer que confirmar-me en el que jo ja havia pensat en veure les pel·lícules. 

No m'agrada: És cert que la dimensió més utòpica de la proposta queda en un pla força hipotètic, i difícilment traduïble a la realitat, per tant, de vegades la proposta més radical pot resultar també la més irrealitzable. 

La revolta dels animals (#117)

En realitat els porcs no treballaven, sinó que dirigien i supervisaven els altres. Amb el seu coneixement superior, era natural que assumissin el lideratge. 

Com podeu veure, la subtilesa no és la virtut principal d'Animal Farm (1945) de George Orwell. Ara bé, el que a simple vista pot semblar paròdia barroera esdevé un exercici d'anàlisi política finíssima en el moment en què ens l'agafem com a novel·la d'idees, i en veiem les implicacions metatextuals. Posem per exemple la cita que he destacat a l'inici de la ressenya. La tornem a llegir, i el primer que ens ve al cap és "Els líders eren uns porcs". Tot i així, l'afirmació en el seu sentit literal pretén reflectir el punt de vista neutral, en tercera persona, d'algú que intentés explicar el procés objectivament, com si fos un periodista o un historiador. I això precisament és el que pretén Orwell més del que podria semblar: ens exposa els fets i, aquest cop sí que amb força subtilesa, ens deixa les valoracions i les conclusions com a deures per casa. En realitat, és un exercici brillant d'equilibri entre el socialista compromès i el pensador independent: rere la història de la revolució dels animals per tal d'alliberar-se de l'esclavitud imposada per l'ésser humà, assistim al desplegament d'un règim totalitari que estén el seu domini a través de la manipulació política del llenguatge i de la història. Més que "els líders eren uns porcs" el que sembla estar dient tota l'estona és "vigileu, perquè al final no podreu distingir els uns dels altres". 

La novel·la ens presenta una sàtira àcida i despietada dels vicis i corrupcions més destacades de la revolució soviètica, i la propaganda tindrà un paper fonamental en aquest esforç per alienar el desplegament dels ideal revolucionaris del seu contingut originari. A la segona de les seves reflexions sobre la violència, Slavoj Žižek cita El conflicte de les facultats de Kant, en el moment en què aquest descriu l'efecte que la Revolució Francesa té, no directament com a moviment polític, sinó en forma d'entusiasme provocat en els seus espectadors. A continuació Žižek aplica la mateixa imatge a la Unió Soviètica: "L'experiència soviètica de 'construcció del socialisme en un sol país' certament 'va acumular misèria i atrocitat', però també va generar entusiasme al cor dels espectadors (que no en van conèixer l'altra cara)." (traduït al català de Žižek, Sobre la violencia: Seis reflexiones marginales. Barcelona: Austral, 2013). El que fa Orwell a Animal Farm, doncs, més que renegar dels ideals socialistes, és despertar els lectors excessivament ingenus o entusiastes a la distància entre els ideals polítics i la misèria i atrocitat desplegades en la seva aplicació. 

Sinopsi: Poc abans de morir, el Vell Patriarca, un ancià porc de la granja Manor, exposa el seu llegat a la resta d'animals de la granja, consistent en la teoria que la font del patiment i l'explotació dels animals és l'Ésser Humà, i els exhorta a estar preparats per quan arribarà la caiguda definitiva de l'ésser humà del poder. Al cap d'un temps de la mort del Patriarca, Jones, el propietari de Manor, acaba tan borratxo que s'oblida de donar menjar als animals durant dies. Davant la situació desesperada, els animals, liderats pels porcs Napoleó i Snowball, es revolten i expulsen Jones de la granja, que rebategen com a granja Animal. A partir d'aquest moment, es veuen en la necessitat d'autogestionar la granja, i això significa repartir el treball, donar-se normes, construir un molí i negociar amb l'exterior la compra de tot allò que no poden produir per si mateixos. A la vegada, els humans intenten recuperar la possessió de la granja almenys en dues ocasions, i això aboca els animals a la necessitat de defensar-se. Les friccions entre Napoleó i Snowball acaben culminant amb l'expulsió d'Snowball de la granja, i el progressiu augment del poder i la brutalitat per part de Napoleó. 

M'agrada: Snowball, per descomptat. 

Adéu a Todorov

http://cultura.elpais.com/cultura/2017/02/07/actualidad/1486476935_801709.html

http://www.lavanguardia.com/cultura/20170207/414100286825/muere-tzvetan-todorov-hombre-desplazado.html

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1063886-mor-el-filosof-frances-d-origen-bulgar-tzvetan-todorov.html

Beloved (#116)

Així que et protegies i estimaves en petit. Triaves per posseir els estels més menuts del cel; jeies amb el cap tort per veure l'estel estimat per sobre de la vora de la rasa abans de dormir. Robar-li mirades entre els arbres a l'hora de passar revista. Brins d'herba, salamandres, aranyes, pica-soques, escarabats, el regne de les formigues. Qualsevol cosa més gran que això ja no servia. Una dona, un fill, un germà - amors així de grans et podien arribar a destrossar a Alfred, Georgia. 

Aquesta novel·la es fa difícil de descriure més enllà de l'experiència de llegir-la, perquè és emoció i poesia condensades fins a l'extrem a cada pàgina, i conté tant de dolor com bellesa. En aquesta novel·la de 1987, Toni Morrison mira enrere, cap als anys immediatament anteriors i posteriors a la Guerra Civil Americana, i recrea l'experiència de l'esclavitud des del punt de vista de la subjectivitat de la víctima, i la incapacitat de deixar enrere el trauma de la vexació física i emocional que aquesta provoca. Estimar en petit és l'única forma de sobreviure preservant algun tipus d'integritat, ja que l'amor a les persones es fa impossible quan invariablement queda abocat a la pèrdua: és impossible estimar quan un mateix no es posseeix, quan els altres i un mateix no són res més que animal i moneda de canvi. En aquesta situació, arribar a estimar-se un mateix pot semblar demanar massa, encara més quan a la incapacitat d'estimar se li afegeixen la culpa i l'horror per decisions que acaben esdevenint impossibles de jutjar. 

Així doncs, Beloved ens endinsa en la fantasia i el realisme màgic per tal de fer-nos pensar l'impensable i fer-nos imaginar l'inimaginable. En aquest sentit és un llibre brillant, perquè el que es faria suportable o digerible en una narració naturalista i lineal, aquí se'ns exposa a través de cercles concèntrics, salts temporals i el recurs als elements gòtics i sobrenaturals. La incapacitat de digerir l'horror en majúscules, per tant, queda a l'abast de la comprensió del lector, si més no, a través del poder suggestiu de les imatges més que d'arguments racionals. 124 és una casa embruixada. Baby Suggs, Sethe i Denver no habiten la casa, sinó que és la casa que les habita a elles. El fantasma de Beloved, la filla que Sethe va matar per evitar que tornés a mans dels patrons, les turmenta i els impedeix sortir a l'exterior. El futur no existeix quan el temps queda aturat en la tragèdia i la brutalitat del passat. Ara bé, Paul D., un antic company de Sethe i el seu marit, arriba a la casa i fa fora el fantasma, però Beloved torna a ells en una altra forma, i la seva presència es torna cada cop més amenaçadora. A partir d'aquest moment, Sethe, Paul D., Denver i Beloved es veuen obligats a negociar l'espai que ocupen dins la casa, les relacions entre ells i el pes que el passat ha de tenir en les seves vides. De totes formes, rememorar el passat i parlar de la seva vida anterior a la tragèdia resulta més terapèutic per a ells del que podria semblar en un principi perquè, només al cap de vint anys, comencen a albirar la possibilitat d'un futur. 

Sinopsi: La novel·la obre amb Sethe i la seva filla Denver habitant una casa encantada prop de Cincinnati, Ohio. Vint anys abans, Sethe havia escapat de la plantació on era esclava per reunir-se amb la seva sogra Baby Suggs, que havia estat alliberada. Tanmateix, la llei d'esclaus fugitius de 1850 permetia als propietaris d'esclaus de perseguir els esclaus fugits fora dels límits del seu estat d'origen. Quan Sethe veu arribar el seu patró, es disposa a matar els seus fills per evitar que tornin a ser esclaus. Només ho aconsegueix amb Beloved, de dos anys d'edat, que per sempre més esdevé una presència fantasmal dins la casa i les ments de les seves habitants. Anys després de la mort de l'àvia, Paul D., arriba a la casa i inicia una relació amb Sethe. Tanmateix, el fantasma de la filla morta continua interposant-se en les relacions entre Sethe, Denver i Paul D. 

M'agrada: No hi ha paraules. És un llibre que s'ha de llegir per saber-ho.