Les comparacions són odioses, és cert, però la novel·la recorda constantment El club dels poetes morts. Tanmateix, la visió que ofereix és tan honesta i assenyada que no vaig poder deixar de pensar que Old School és tot el que El club dels poetes morts hauria d'haver estat. Perquè en aquesta obra de Tobias Wolff no hi ha romanticismes ni idealismes difícils de digerir: el que trobem són més aviat els dilemes que surten al pas dels estudiants quan intenten fer-se un lloc a la vida dels adults. Aquí no hi trobarem la vitalitat del professor Keating, sinó la monotonia gris d'un perdedor com el senyor Ramsey. Escrius el que et surt del cor, només pel fet d'escriure, o busques el reconeixement dels teus semblants? És més, estàs buscant impressionar els teus professors?
Em sembla que el dilema de tot el llibre es resumeix en el fet que les obres més personals i ben escrites dels estudiants són aquelles que no ensenyarien mai a ningú per por d'haver-s'hi reflectit massa. Quan has començat a escriure per imposició escolar, els personatges et semblen propers i profundament humans en la seva fragilitat. Però a mesura que avança la novel·la ens adonem que les coses no sempre són el que semblen, i que quan l'escriptura es presenta a competició, els valors romàntics i el codi d'honor de la vella escola són fàcilment deixats de banda.
Sinopsi: Anys 60, un internat elitista dels Estats Units. Cada trimestre, els alumnes són convidats a participar en un concurs literari el premi del qual és una audiència privada amb un escriptor de renom. Tanmateix, quan s'anuncia que el visitant serà Ernest Hemingway, es desfermen l'eufòria i la creativitat dels estudiants, fins al punt que algun d'ells estarà disposat a qualsevol cosa per aconseguir guanyar.
M'agrada: El punt de vista en primera persona. El retrat psicològic dels personatges. (Atenció a la reflexió que es fa cap a final del llibre sobre el masclisme a la societat americana de l'època i els estereotips i comportaments socials que es perpetuen a través de l'educació quan aquesta parteix de la separació dels nois i les noies).
No m'agrada: L'últim capítol sembla un afegit i es desvia de la trama argumental principal. És cert que pretén tenir relació amb la història del protagonista i acabar acusant la vella escola de la mateixa mesquinesa que a ell se li havia atribuït, però tot i això, trobo que no acaba d'estar a l'alçada de la resta del llibre.
Potser caldria començar distingint quins significats podem donar al terme “escriure”. Un seria l’ús social de comunicació, que pot implicar una relació més o menys personal de l’escrivent amb el món, tot depenent a qui adreça l’escrit: carta a un familiar o amic, instància pública, comunicació d’un esdeveniment professional... I aquí no es pot negar que és indispensable l’ensenyament de les estructures formals de l’escrit en si mateix.
ResponEliminaUn altre significat que pot qüestionar més el fet de l’ensenyament és el d’escriure com a mitjà d’expressió personal, és a dir, d’exteriorització de sentiments, opinions, vivències..., del propi món interior. Aquí, penso que el fet d’escriure esdevé un brollador natural de paraules i símbols que queden fora de qualsevol intent de direcció per part de cap mestre, ni tan sols d’un escriptor. Què, com, quan, on... és evident que no ha d’estar condicionat a res i a ningú... si no és al propi protagonista.
La novel·la parla, principalment, del segon significat a què tu et refereixes. Gràcies per comentar i a reveure.
ResponElimina