El vent de la nit (#309)

Després del desvari vaig entrar en un túnel. En la fosca em movia a palpes i sentia, mentre avançava, crits ofegats; que n'era de llarg el túnel, que espessa la fosca, que ofegats els crits. Allò havia de durar anys. 

Aquesta novel·la de l'autor català Joan Sales (1912-1983) és la continuació d'Incerta Glòria, i originalment es va publicar l'any 1971 juntament amb aquesta en un sol volum. Va ser més tard, als anys vuitanta, que Sales va decidir que totes dues novel·les havien d'anar separades, i és així com es publiquen avui dia. De fet, són dues obres molt diferents, i comprenc la separació, però d'altra banda  no crec que El vent de la nit es pugui llegir de forma independent de la seva predecessora. Per a mi, el final obert d'Incerta Glòria era molt potent, amb tots els personatges desapareixent en la desferra del front aragonès, i amb la seva última frase, que segellava el desenllaç amb una nota de fatalitat imminent. És per això que semblava que la seqüela hagués de deslluir d'entrada davant del primer volum. Però ara que l'he llegit, puc dir que El vent de la nit és una gran novel·la, que no té res a envejar a la seva predecessora i que porta fins als extrems l'experimentació formal que ja venia d'algunes parts d'Incerta Glòria. 

Si aquesta ens oferia un final impactant, El vent de la nit planteja una arrencada igualment potent: un testimoni de l'execució del president Lluís Companys. Per al narrador, el seminarista Cruells de la tercera part d'Incerta Glòria, aquest esdeveniment representa l'inici de la iniquitat de quaranta anys de dictadura cruenta, que el faran enfrontar-se cara a cara amb els seus dimonis més íntims i cruels. Un dels punts més forts de la lectura és aquesta elecció del punt de vista i la construcció de la psicologia del personatge principal. Si el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria era un personatge cec de pur idealisme - el seu somnambulisme i el seu telescopi, combinats, eren una de les imatges més potents de la novel·la sencera - ara ens el trobem passada la guerra, en la fosca d'un túnel del qual no veu la sortida i que no sap quant temps durarà. L'experiència de la guerra el retorna a la ciutat de Barcelona afectat d'estrès post-traumàtic i d'una profunda crisi de fe, i el que segueix és un relat àmpliament fragmentari, caòtic i pertorbador sobre els anys de misèria que van seguir la guerra. 

Fins i tot cap a finals dels anys 60, quan la boca del túnel comença a apuntar, el derrotat Cruells segueix amb la mirada fixa enrere, i accepta resignat l'avenç inexorable cap a un futur que no li pertany. El seu exili voluntari, ja com a capellà, a una parròquia de muntanya aïllada de la resta del món reflecteix de forma fidedigna el seu món interior: els records dels temps de guerra que ell associa amb els seus ideals de joventut s'han convertit en el seu estat de pau mental, mentre que la injusta i carnissera pau franquista li obren la ferida de la seva trinxera interior. Perquè el personatge ha de seguir endavant amb la seva vida navegant per un arriscat oceà de contradiccions: per la seva condició de capellà tothom dona per descomptat que va servir al bàndol franquista i no al republicà, i en el cas que dissipi la confusió aleshores és directament etiquetat com a mossèn roig, i d'altra banda la seva identitat catalana també desencaixa amb les expectatives dels seus superiors, vinguts de terres castellanes amb la mentalitat colonitzadora i paternalista de qui ha guanyat una guerra. 

No és fins als últims capítols de la novel·la, quan Cruells s'uneix a la manifestació de capellans de 1966 i ens la descriu des de dins del calabós de Via Laietana, que comencem a intuir una reconciliació interna en el personatge, tot i que no passi de deixar el testimoni de la seva lluita política per a les generacions futures, convertit finalment en un ancià ploramiques. Apart d'aquests conflictes interns per part del protagonista, que fan molt per transmetre a través de la narració un ambient d'opressió i de claustrofòbia més atmosfèric i psicològic que no pas del tot explícit, la narració es basa principalment en l'intent de reconstrucció del destí dels protagonistes d'Incerta Glòria. 

Com passava també en la primera de les novel·les, el personatge del Juli Soleràs es transforma altre cop en enigma al centre de la narració. Si bé a Incerta Glòria era l'únic personatge que no parlava mai amb veu pròpia sinó a través dels testimonis del Lluís, la Trini i en Cruells, que s'alternaven com a narradors, a El vent de la nit passa una cosa similar quan ens adonem que en Soleràs és l'únic personatge que encara està desaparegut, i de qui no se n'ha tornat a saber res des del final de la guerra. El testimoni del seu desenllaç arriba a Cruells a través d'en Lamoneda, que va compartir amb ell l'última etapa de la guerra al bàndol franquista. En Lamoneda, que era el nebot del desaparegut doctor Gallifa, el pare jesuïta mentor d'en Cruells, es transforma en una mena d'espectre o de doble grotesc del que havia estat en Soleràs a la primera novel·la. Descrit com una mosca que s'alimenta de la merda dels altres - de fet, és una descripció força acurada ja que es dedica a fer xantatges amb documents comprometedors del passat de personatges poderosos - en Lamoneda és un personatge certament execrable, que prova de negar la seva existència parasitària en un deliri continu d'autoengany. En Cruells ha de suportar la presència repulsiva d'en Lamoneda a la seva vida per aconseguir treure-li informació sobre el destí últim d'en Soleràs, les paraules del qual ens arriben, per tant, com a testimoni de tercera mà. 

Com un hoste no desitjat a qui ha de suportar per caritat cristiana, en Lamoneda acaba essent una càrrega per a en Cruells, que acabarà perdent el sentit de la realitat a base de fer-se partícip dels desvaris de l'altre. Per exemple, en un dels darrers capítols, el relat de l'entrada dels franquistes a Barcelona i l'última resistència dels republicans a la ciutat se'ns relata com un episodi de ficció de la monumental novel·la eròtica que en Lamoneda porta dècades planejant dins del seu cap. És per això que El vent de la nit pot resultar una experiència un punt desconcertant i desorientadora en moments de la seva lectura, però que precisament per això resulta totalment immersiva en el context de foscor i misèria moral que se'ns descriu. El desenllaç d'en Lamoneda m'ha acabat semblant un toc de geni impressionant, especialment perquè remet directament a detalls marginals d'Incerta Glòria - el somnambulisme, el telescopi - que poden passar fàcilment per alt si no es té fresca la lectura de la primera novel·la. És per això que la meva recomanació és llegir-les juntes com si mai no haguessin estat separades perquè, tot i que El vent de la nit depèn de la seva predecessora pel que fa al seu argument, es fa totalment imprescindible com a coda sinistra i inquietant d'aquesta gran novel·la de guerra.

Sinopsi: Uns vint anys després del final de la guerra, el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria s'ha acabat convertint en capellà durant el franquisme, tot i que després d'una etapa de crisi psicològica i de fe. Obligat a mantenir en secret les seves emocions més íntimes, la seva manca de fe i els ideals polítics als quals segueix fidel des de la impotència, la seva existència és solitària, miserable i desesperada. L'únic que el manté viu és l'interès per reconstruir els destins dels seus antics companys i amics al front d'Aragó, tot i que insospitadament la peça clau d'informació li vindrà a través d'un confident indesitjable, el traïdor Lamoneda.

M'agrada: El recurs a una cronologia no lineal i a la percepció distorsionada i delirant dels esdeveniments que, per paradoxal que sigui, ofereix una imatge tremendament realista de l'època que descriu.