El vent de la nit (#309)

Després del desvari vaig entrar en un túnel. En la fosca em movia a palpes i sentia, mentre avançava, crits ofegats; que n'era de llarg el túnel, que espessa la fosca, que ofegats els crits. Allò havia de durar anys. 

Aquesta novel·la de l'autor català Joan Sales (1912-1983) és la continuació d'Incerta Glòria, i originalment es va publicar l'any 1971 juntament amb aquesta en un sol volum. Va ser més tard, als anys vuitanta, que Sales va decidir que totes dues novel·les havien d'anar separades, i és així com es publiquen avui dia. De fet, són dues obres molt diferents, i comprenc la separació, però d'altra banda  no crec que El vent de la nit es pugui llegir de forma independent de la seva predecessora. Per a mi, el final obert d'Incerta Glòria era molt potent, amb tots els personatges desapareixent en la desferra del front aragonès, i amb la seva última frase, que segellava el desenllaç amb una nota de fatalitat imminent. És per això que semblava que la seqüela hagués de deslluir d'entrada davant del primer volum. Però ara que l'he llegit, puc dir que El vent de la nit és una gran novel·la, que no té res a envejar a la seva predecessora i que porta fins als extrems l'experimentació formal que ja venia d'algunes parts d'Incerta Glòria. 

Si aquesta ens oferia un final impactant, El vent de la nit planteja una arrencada igualment potent: un testimoni de l'execució del president Lluís Companys. Per al narrador, el seminarista Cruells de la tercera part d'Incerta Glòria, aquest esdeveniment representa l'inici de la iniquitat de quaranta anys de dictadura cruenta, que el faran enfrontar-se cara a cara amb els seus dimonis més íntims i cruels. Un dels punts més forts de la lectura és aquesta elecció del punt de vista i la construcció de la psicologia del personatge principal. Si el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria era un personatge cec de pur idealisme - el seu somnambulisme i el seu telescopi, combinats, eren una de les imatges més potents de la novel·la sencera - ara ens el trobem passada la guerra, en la fosca d'un túnel del qual no veu la sortida i que no sap quant temps durarà. L'experiència de la guerra el retorna a la ciutat de Barcelona afectat d'estrès post-traumàtic i d'una profunda crisi de fe, i el que segueix és un relat àmpliament fragmentari, caòtic i pertorbador sobre els anys de misèria que van seguir la guerra. 

Fins i tot cap a finals dels anys 60, quan la boca del túnel comença a apuntar, el derrotat Cruells segueix amb la mirada fixa enrere, i accepta resignat l'avenç inexorable cap a un futur que no li pertany. El seu exili voluntari, ja com a capellà, a una parròquia de muntanya aïllada de la resta del món reflecteix de forma fidedigna el seu món interior: els records dels temps de guerra que ell associa amb els seus ideals de joventut s'han convertit en el seu estat de pau mental, mentre que la injusta i carnissera pau franquista li obren la ferida de la seva trinxera interior. Perquè el personatge ha de seguir endavant amb la seva vida navegant per un arriscat oceà de contradiccions: per la seva condició de capellà tothom dona per descomptat que va servir al bàndol franquista i no al republicà, i en el cas que dissipi la confusió aleshores és directament etiquetat com a mossèn roig, i d'altra banda la seva identitat catalana també desencaixa amb les expectatives dels seus superiors, vinguts de terres castellanes amb la mentalitat colonitzadora i paternalista de qui ha guanyat una guerra. 

No és fins als últims capítols de la novel·la, quan Cruells s'uneix a la manifestació de capellans de 1966 i ens la descriu des de dins del calabós de Via Laietana, que comencem a intuir una reconciliació interna en el personatge, tot i que no passi de deixar el testimoni de la seva lluita política per a les generacions futures, convertit finalment en un ancià ploramiques. Apart d'aquests conflictes interns per part del protagonista, que fan molt per transmetre a través de la narració un ambient d'opressió i de claustrofòbia més atmosfèric i psicològic que no pas del tot explícit, la narració es basa principalment en l'intent de reconstrucció del destí dels protagonistes d'Incerta Glòria. 

Com passava també en la primera de les novel·les, el personatge del Juli Soleràs es transforma altre cop en enigma al centre de la narració. Si bé a Incerta Glòria era l'únic personatge que no parlava mai amb veu pròpia sinó a través dels testimonis del Lluís, la Trini i en Cruells, que s'alternaven com a narradors, a El vent de la nit passa una cosa similar quan ens adonem que en Soleràs és l'únic personatge que encara està desaparegut, i de qui no se n'ha tornat a saber res des del final de la guerra. El testimoni del seu desenllaç arriba a Cruells a través d'en Lamoneda, que va compartir amb ell l'última etapa de la guerra al bàndol franquista. En Lamoneda, que era el nebot del desaparegut doctor Gallifa, el pare jesuïta mentor d'en Cruells, es transforma en una mena d'espectre o de doble grotesc del que havia estat en Soleràs a la primera novel·la. Descrit com una mosca que s'alimenta de la merda dels altres - de fet, és una descripció força acurada ja que es dedica a fer xantatges amb documents comprometedors del passat de personatges poderosos - en Lamoneda és un personatge certament execrable, que prova de negar la seva existència parasitària en un deliri continu d'autoengany. En Cruells ha de suportar la presència repulsiva d'en Lamoneda a la seva vida per aconseguir treure-li informació sobre el destí últim d'en Soleràs, les paraules del qual ens arriben, per tant, com a testimoni de tercera mà. 

Com un hoste no desitjat a qui ha de suportar per caritat cristiana, en Lamoneda acaba essent una càrrega per a en Cruells, que acabarà perdent el sentit de la realitat a base de fer-se partícip dels desvaris de l'altre. Per exemple, en un dels darrers capítols, el relat de l'entrada dels franquistes a Barcelona i l'última resistència dels republicans a la ciutat se'ns relata com un episodi de ficció de la monumental novel·la eròtica que en Lamoneda porta dècades planejant dins del seu cap. És per això que El vent de la nit pot resultar una experiència un punt desconcertant i desorientadora en moments de la seva lectura, però que precisament per això resulta totalment immersiva en el context de foscor i misèria moral que se'ns descriu. El desenllaç d'en Lamoneda m'ha acabat semblant un toc de geni impressionant, especialment perquè remet directament a detalls marginals d'Incerta Glòria - el somnambulisme, el telescopi - que poden passar fàcilment per alt si no es té fresca la lectura de la primera novel·la. És per això que la meva recomanació és llegir-les juntes com si mai no haguessin estat separades perquè, tot i que El vent de la nit depèn de la seva predecessora pel que fa al seu argument, es fa totalment imprescindible com a coda sinistra i inquietant d'aquesta gran novel·la de guerra.

Sinopsi: Uns vint anys després del final de la guerra, el seminarista Cruells que havíem conegut a Incerta Glòria s'ha acabat convertint en capellà durant el franquisme, tot i que després d'una etapa de crisi psicològica i de fe. Obligat a mantenir en secret les seves emocions més íntimes, la seva manca de fe i els ideals polítics als quals segueix fidel des de la impotència, la seva existència és solitària, miserable i desesperada. L'únic que el manté viu és l'interès per reconstruir els destins dels seus antics companys i amics al front d'Aragó, tot i que insospitadament la peça clau d'informació li vindrà a través d'un confident indesitjable, el traïdor Lamoneda.

M'agrada: El recurs a una cronologia no lineal i a la percepció distorsionada i delirant dels esdeveniments que, per paradoxal que sigui, ofereix una imatge tremendament realista de l'època que descriu. 

Incerta glòria (#179)

¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L'únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! 

Aquesta novel·la de Joan Sales (1912-1983) va ser publicada per primer cop el 1956, tot i que va patir successives revisions fins a la seva edició definitiva el 1971. Vaig estar posposant la seva lectura durant força temps, uns quants anys potser, i ara que l'he llegida puc dir que potser no hi hagi un moment adequat per fer-ho. És tan gran que desborda qualsevol expectativa, i també qualsevol intent de racionalitzar o d'explicar tot el que hi passa. 

Molt sovint se l'ha qualificada de novel·la russa, pel seu recurs a la polifonia, i a entrecreuar les vides dels diversos personatges com si fossin peces d'un trencaclosques perfecte, com fa Dostoievski, i per presentar la guerra com a vòrtex històric que s'emporta per davant les vides de les persones normals del carrer, una mica a l'estil de Vassili Grossman. La novel·la és tot això, i potser per això, i per les influències literàries i professionals de l'autor, sigui més russa que qualsevol altra novel·la catalana, però també és més catalana que qualsevol altra novel·la de qualsevol altra nacionalitat que mai pugueu trobar. És una història narrada en el llenguatge dels avis i de les tietes, sobretot el de les tietes; una història del bàndol republicà i per tant un relat de vençuts; és una història de les múltiples incongruències socials i polítiques dels fills de la República, molt més burgesos i acomodats del que mai es permeten reconèixer; és una història de les atrocitats comeses per l'anarquisme sota la impotència apàtica, en el millor dels casos, i interessada, en el pitjor, del govern republicà; és una història d'idees i de filosofies que colapsen davant la realitat més físicament descarnada; és una història de fascinació macabra per una espiritualitat exaltada que en cap moment no procura pau, sinó més ansietats i incerteses; és una autocrítica desesperada i extrema del bàndol roig, en tant que el programa de l'altre bàndol, estès en forma de govern carnisser durant més de quaranta anys després de la desfeta, esdevé una consigna tàcita entre autor i lectors. 

La novel·la treballa en gran part d'aquesta forma, donant per suposat que el lector assumirà entre línies el que no hi està escrit. Tanmateix, el gran punt fort d'Incerta glòria és que el seu focus principal no és precisament la política, tot i que els seus protagonistes hi estiguin immersos de ple, sinó més aviat les seves febleses i passions, els seus sentiments que amb prou feines poden articular, i les últimes conseqüències dels quals només els lectors acaben de copsar en la seva totalitat. És una novel·la de personatges profundament humans fins a extrems grotescos, patològicament incapaços d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i que costi dir com hi podrien estar, que avancen a cegues cap a un destí tràgic del qual cap d'ells n'és completament responsable, però que acaben fent caure ells mateixos sobre els seus propis caps amb una inexorabilitat despietada. 

Si bé tots els personatges, els principals i també els més secundaris, lluiten per esdevenir ells mateixos contra l'adversitat del moment històric que viuen, també cal destacar que n'hi ha un, Juli Soleràs, que esdevé el contrapunt de tots ells en transformar-se en enigma i buit dins de la narració. Possiblement és un alter ego parcial de l'autor, que s'arroga d'aquesta forma el paper de foll shakespearià, exposant les incongruències dels altres amb una clarividència clínica, però transitant sempre, al seu torn, el terreny de la contradicció i l'absurd.

Sinopsi: La primera part de la novel·la recull les cartes d'un soldat republicà, Lluís de Brocà, al seu germà, durant els períodes de calma al front aragonès. Allà reprèn el contacte amb el seu amic d'universitat, Juli Soleràs, i la vegada inicia una relació profundament ambigua amb la carlana (o senyora feudal) d'un dels pobles on l'exèrcit es troba estacionat. La segona part recull les cartes des de Barcelona de la Trini, la dona d'en Lluís, a en Juli Soleràs, que descriuen amb un detall esfereïdor la vida a la rereguarda, amb les seves penúries i vicissituds. La tercera part de la novel·la recull el testimoni d'un altre soldat des del front aragonès, el seminarista Cruells, tot i que aquest cop des de la distància d'anys transcorreguts. Aquest tercer testimoni acaba creuant-se novament amb els relats d'en Lluís, la Trini i en Juli, per als quals Cruells es converteix en un executor implacable, tot i que inconscient, dels seus destins.

M'agrada: És una obra mestra. Sobretot, m'agrada la seva economia a l'hora d'administrar el misteri i la tensió i de fer avançar la trama, en què cada detall té importància en un moment posterior de l'argument. Pot semblar un recurs forçat si es mira des de fora del món fictici creat en la novel·la, però Sales porta a terme el seu relat amb una habilitat i una precisió magistrals.