- Digui el meu bordell.
Aquesta és la ressenya d'una de les novel·les més famoses de l'escriptor francès Émile Zola (1840-1902). Nana es va publicar per primer cop el 1880, i és un dels grans exponents del naturalisme literari, l'objectiu principal del qual era portar el realisme al seu extrem tot reflectint la societat de l'època amb una lent enfocada constantment en els seus aspectes més sòrdids, bruts i moralment dubtosos. El retrat no era gratuït, però: amb un discurs suposadament científic al darrere, el naturalisme pretén mostrar la psicologia de cada individu atrapada en la predeterminació del seu ambient social i la seva herència genètica. Aquest determinisme social elimina per complet la llibertat en el comportament dels personatges individuals, deixats arrossegar per les seves passions i ambicions en tot moment, que se'ls presenten amb una urgència incontrolable. És per això que els personatges apareixen constantment descrits com si fossin animals, i la prostituta Nana, la protagonista de la novel·la, no és una excepció. La seva existència parasitària, però, es converteix en un símbol històric i polític de la decadència d'una època sencera.
Ens trobem als últims anys del Segon Imperi: la novel·la arrenca amb l'exposició universal de París el 1867 coincidint amb l'estrena de Nana als escenaris, i conclou amb l'esclat de la guerra franco-prussiana el 1870 mentre la protagonista agonitza. En aquests tres anys, Nana experimenta el seu ascens social, des de la prostitució al carrer fins a convertir-se en una prostituta de luxe mantinguda per una sèrie de senyors adinerats de la ciutat. Aquest canvi de fortuna ve donat pel seu debut en un espectacle al Teatre de Varietats de la ciutat, episodi que representa una arrencada molt potent de la novel·la. En un estil directe i immersiu, Zola ens fa un ampli retrat de l'ambient social a través dels assistents al teatre abans de presentar la protagonista de l'espectacle. El públic es composa principalment per membres de l'alta burgesia i de la noblesa, atrets per la vulgaritat dels baixos fons, en un món allunyat dels salons de les cases respectables, i en el qual, per tant, les diferents classes socials es barregen sense vergonyes ni inhibicions. Quan Nana finalment apareix en escena, ho fa totalment nua. Sense cap mena de talent ni per a la dansa ni per al cant, la seva única carta de presentació és el seu sex-appeal, i ben aviat aquest es transforma en diners en efectiu, vehicle per a una existència plena de luxe i ostentació.
El millor de la proposta és el retrat social exhaustiu que se'ns ofereix de la ciutat i els seus habitants: la hipocresia i la decadència de les classes altes es retroalimenten amb l'ambició i el cinisme de les classes baixes, i aquests dos móns es troben contínuament atrets l'un a l'altre per una fascinació mútua. Mentre que Nana somia en convertir-se en una "dona respectable", i crea un succedani del que ella pensa que es la vida burgesa a través del seu consum compulsiu de roba, joies, mobles i elements decoratius, el seu contrapunt grotesc queda representat en el comte Muffat: un pietós catòlic que experimenta el seu despertar sexual després de vint anys de casat. Tots aquests intercanvis se'ns presenten a través d'unes descripcions denses i farcides de detalls, que se centren principalment en els aspectes més bruts i sòrdids de tot aquest ambient, amb un accent especial en tot allò que es pot tastar i olorar: a les pàgines de Nana hi trobarem descripcions d'àpats exuberants i interminables, i també de taques de sang menstrual enganxades per les cadires, orinals deixats per terra, i una taca de sang en una catifa de l'intent de suïcidi d'un amant, que tots els altres amants han de trepitjar successivament per entrar a la cambra de Nana.
Però és precisament el recurs constant a la metàfora de Nana com a bèstia que devora i destrueix tot el que se li posa per davant el que acaba posant en dubte el realisme de la proposta: arriba un moment en què la imatge que es presenta de Nana es fa tan exagerada que acaba totalment deformada en el to misogin de la narració. Nana, de fet, esdevé la femme fatale estereotípica, en convertir-se en una bèstia que devora els homes amb el seu atractiu i els abandona quan finalment es troben a la ruïna. Cal llegir entre línies per trobar la Nana víctima dels seus orígens desafavorits, però el que la narració ens presenta en tot moment és la bèstia que consumeix i destrueix incansablement tot el que troba al seu pas. Si per una cosa es gaudeix la novel·la no és pel seu realisme forçat, doncs, sinó precisament pel recurs a la metàfora per fer un retrat social completament cruel i despietat: són les escenes que tenen lloc al teatre, de fet, fins i tot amb el seu matís metatextual, que ens presenten les relacions socials com una constant posada en escena. De fet, és el paral·lel que s'estableix en el pla simbòlic entre els efímers auge i decadència de la carrera professional de Nana i la decadència del Segon Imperi que assistim al colapse social i econòmic d'una ciutat que és un teatre i un bordell al mateix temps.
Sinopsi: Durant l'exposició universal de París de 1867, la prostituta Nana debuta al Teatre de Varietats de la ciutat, on desperta les passions del públic i es transforma en el cos més desitjat pels senyors rics de la ciutat. A través de les seves aventures amb successius amants, assistim a un retrat complex i exhaustiu dels diferents estrats que conformen la societat del moment.
M'agrada: La detallada descripció de l'ambient social en què se situa l'acció, amb una galeria de personatges secundaris que es converteixen en estereotips de tots els vicis, febleses i hipocresies de la societat del moment.
No m'agrada: Té un punt forçat i poc realista a l'hora de caracteritzar la protagonista, sempre sota la llum més negativa possible, i que no passa d'estereotip en cap moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada