Les cròniques marcianes (#304)

Són totes aquí. Totes les coses que tenien usos. Totes les muntanyes que tenien noms. I mai no podrem utilitzar-los sense sentir-nos incòmodes. I d'alguna forma les muntanyes mai no ens sonaran del tot bé; els donarem noms nous, però els antics noms hi són, en algun punt del temps, i les muntanyes van ser formades i vistes sota aquests noms. Els noms que donarem als canals i a les muntanyes i a les ciutats relliscaran com l'aigua per l'esquena d'un ànec. No importa com toquem Mart, mai l'arribarem a tocar. I aleshores ens emprenyarem, i saps el que farem? L'estriparem, li estriparem la pell fins a treure-la-hi, i la hi canviarem perquè ens escaigui a nosaltres. 

Una altra relectura de l'autor estatunidenc Ray Bradbury (1920-2012), amb una obra que he llegit diverses vegades, i que m'agrada més fins i tot que Fahrenheit 451. Publicat el 1950, Les cròniques marcianes és un recull de relats curts que tenen tots ells un fil argumental comú: l'accidentat procés de colonització del planeta Mart per part dels terrícoles. Ens trobaríem davant d'un relat de descoberta i exploració espacial més o menys típic de l'època si no fos perquè el planeta Mart es troba habitat per éssers intel·ligents amb una civilització i una cultura ancestrals i, per tant, el relat de descoberta es transforma en un relat de colonització, explotació i extermini de la població marciana. 

Es fa molt difícil no llegir aquest text com a crítica força oberta i evident a l'imperialisme americà, i per extensió a tots els colonialismes de la història. Els éssers humans som destructius, hi tenim un talent especial, com diu un dels personatges, i el text ens planteja totes les passes del procés colonial com si es tractés d'un relat històric realista: la desconfiança i la hostilitat inicials, el canvi dels noms antics per uns altres imposats pels colonitzadors, la destrucció d'una civilització que ja existia abans de l'arribada dels invasors, i la retòrica entre mítica i propagandística de l'imperalisme, que proposa als seus subordinats la construcció d'un món nou amb valors aparentment més purs i altruistes: tota una glorificació del sistema de vida americà que es va revelant poc a poc en els seus aspectes més foscos i pertorbadors. Un dels contes, per exemple, té lloc a la Terra i explica com tots els treballadors negres emigren a Mart en coets que han construït clandestinament davant la mirada atònita dels seus opressors blancs, que hauran de buscar algú altre a qui explotar de dia i sortir a linxar per les nits. És una aposta molt provocadora si tenim en compte que el text és de 1950, quan el racisme no sols era generalitzat a tota la societat americana, sinó que al sud dels Estats Units gaudia de suport legal i institucional. 

Ara bé, la destrucció que opera sobre la civilització dels marcians no es produeix sense resistència: els marcians són uns éssers que tenen poders telepàtics, i manipularan la percepció dels humans arribats al planeta per fer-los caure en trampes força sinistres. Mart és una terra d'il·lusions: no sols en el sentit figurat sinó també en el literal, i el perill més gran que corren els humans que hi viuen és quedar atrapats en una mena de fantasia sobre la seva vida passada. Tot i que es tracta de relats independents, hi ha un eix cronològic que se va seguint d'uns episodis a uns altres, de forma que també apareixen personatges de forma recurrent en alguns dels contes. Els primers relats descriuen les aventures de les primeres expedicions que arriben a Mart, força més accidentades del que els seus tripulants esperen. Després saltem en el temps fins que els primers colons ja s'han instal·lat definitivament a Mart. Els darrers relats són post-apocalíptics, en tant que l'amenaça d'una guerra atòmica a la Terra fa que la majoria de famílies colones tornin al seu planeta i Mart quedi com un territori immens desolat i despoblat, amb un petit reducte de colons que han decidit quedar-se o no han pogut escapar. Per als qui ja conegueu la narrativa de Ray Bradbury, els relats van desplegant poc a poc el seu estil poètic i filosòfic, a la vegada amb aquests petits tocs de narrativa pulp que va introduint en els relats per donar-nos petites sorpreses i girs inesperats a les trames. Hi ha relats que exploten un punt el recurs al macabre, o a la por psicològica, i d'altres que són més introspectius i filosòfics. És una bona recomanació i tot un clàssic de la ciència-ficció més política del segle vint. 

Sinopsi: Les cròniques marcianes consta d'una sèrie de relats curts que cobreixen les primeres expedicions humanes al planeta Mart, la majoria d'elles fallides, a través de la colonització d'aquest planeta i la decadència final d'aquest projecte per causes més o menys fortuïtes. A través d'aquests relats s'explora la relació entre el poble colonitzador i el colonitzat, sempre problemàtica, i també les qüestions sobre com el colonitzador percep la seva pròpia identitat i els conflictes que se'n deriven. 

M'agrada: "La tercera expedició", "I que la lluna segueixi brillant", "Allà amunt enmig de l'aire", "El marcià" i "El pícnic del milió d'anys".