Aquesta novel·la de l'autor libanès Amin Maalouf es va publicar el 1986 i ha esdevingut un clàssic de la novel·la històrica contemporània. Reconec que la novel·la històrica no m'ha estat mai zona de confort, i que és un gènere que provo d'evitar tant com puc. Tanmateix, ens trobem davant d'una lectura molt curiosa i recomanable, pel seu estil, senzill però molt cuidat, que imita el que seria el discurs oral del seu protagonista, i també pel seu contingut: la crònica del tombant del segle setze i el pas a l'edat moderna, especialment convuls i complex als països mediterranis.
La narració se'ns presenta com l'autobiografia del seu protagonista, Hassan al-Wazzan, i arrenca amb el seu naixement en els últims anys de la Granada musulmana. Quan encara és un infant, viurà la caiguda de Granada el 1492 a mans dels reis catòlics, i la seva família emprendrà l'exili fins a Fes, al nord d'Àfrica, on passarà la seva joventut i adolescència. Aquí començarà a fer negocis amb els comerciants locals i, gràcies a les rutes de les seves caravanes, coneixerà gran part del nord d'Àfrica. La seva fortuna, però, canvia constantment, i quan és obligat a exiliar-se per un conflicte polític, s'instal·la al Caire disposat a començar de nou. Allà es converteix en ambaixador i és testimoni directe de la guerra entre els otomans i els mamelucs, que acabarà amb l'enfortiment i l'hegemonia definitiva de l'imperi otomà sobre el món musulmà.
En un darrer gir inesperat de la fortuna, Hassan és finalment segrestat i convertit en esclau del papa de Roma, Lleó X, que el convertirà en el seu pupil per, més tard, i ja sota el papat de Climent VII, fer-lo servir de representant davant les forces otomanes en les guerres italianes de principi del segle setze. La novel·la conclou amb el saqueig de Roma el 1527 per part de les tropes mercenàries protestants de l'emperador Carles, dotant el text així d'una estructura circular que fa replantejar tots els motius i imatges recurrents que han anat apareixent al llarg de la novel·la.
Lleó l'Africà, rebatejat d'aquesta forma pel papa Lleó, es converteix en un personatge apàtrida i cosmopolita que, en lloc d'adscriure's a una identitat nacional, n'adquireix de múltiples que li permetran transitar per aquests constants jocs de poder, sense més valors propis que la seva afirmació hedonista de la vida i la seva passió pels viatges i els coneixements diversos. En les seves pròpies paraules, la seva pàtria és la caravana, i el text de Maalouf ens presenta aquest constant creuar de fronteres com una identitat en si mateixa, igual de vàlida que la de qualsevol nacionalitat.
Una objecció principal que se li podria fer al relat és, de fet, un tema recurrent en aquest gènere de la narrativa històrica: el fet que el protagonista sigui testimoni directe en tot moment dels moviments polítics més importants d'aquestes tres dècades de la història pot afectar directament la plausibilitat de la narració. Tanmateix, Maalouf basteix la història amb un pols molt sòlid i amb la bellesa de la seva prosa, profundament immersiva en el seu estil senzill i fluït, pròxim a la narrativa oral: els seus girs de guió i els canvis de fortuna del protagonista, si bé no sempre del tot plausibles, acaben resultant més que versemblants, i fins i tot se'ns justifiquen en alguns moments a posteriori, fent de la narració un exercici de construcció finíssim i elaborat. La narració també adopta les veus de diversos personatges per fer-nos avançar les parts de l'argument que Hassan no pot haver viscut directament, especialment en la seva primera part quan encara és un infant. Així doncs, la novel·la és àgil de llegir i ens depara sempre una nova sorpresa o un nou gir dels esdeveniments. És una molt bona recomanació si us agrada la novel·la històrica.
Sinopsi: Al tombant del segle setze, les hegemonies polítiques als regnes cristians i musulmans es troben en canvi constant. Es desintegren antics regnes medievals i sorgeixen imperis més grans i unificats, tant a un extrem com a l'altre del Mediterrani. En aquest context, el ric mercader Hassan al-Wazzan serà testimoni directe dels canvis polítics més importants d'aquestes dècades, des de la caiguda de Granada el 1492 fins al saqueig de Roma el 1527. El text, en forma d'autobiografia, va resseguint, any rere any, totes les vicissituds de la seva vida fins a la maduresa, en un moviment constant de viatges i de traspàs de fronteres.
M'agrada: La bellesa del seu llenguatge, que aposta per un cosmopolitisme el més ampli possible, en què les fronteres, les creences i fins i tot les lleialtats familiars són contínuament posats en dubte per la visió oberta i meravellada del protagonista.
No m'agrada: Tot i que el llibre és molt entretingut, sí que hi ha moments que la plausibilitat de la trama es veu un punt compromesa. D'altra banda, el tractament que es fa dels personatges femenins queda una mica desdibuixat: semblen més instruments per a conveniència de la trama i objectes de gaudi del protagonista que no pas personatges reals. És cert que aquest tractament es justifica com a reflex de la mentalitat de l'època, però tot i així acaba fent-se un punt massa evident quan es repeteix constantment al llarg de la novel·la una vegada i una altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada