"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

20 de maig de 2020

Una cambra pròpia (#306)

Suposeu, per exemple, que els homes només fossin representats a la literatura com els amants de les dones, i que mai no fossin amics d'altres homes, soldats, pensadors, somiadors; se'ls podria atribuir poquíssims personatges a les obres de Shakespeare; com se'n ressentiria la literatura! 

Aquest assaig de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) es va publicar originalment el 1929 i és una reflexió magnífica sobre la ficció escrita per les dones al llarg de la història. La va escriure a base d'ajuntar i reescriure dues conferències que va donar en dues facultats per a dones a la Universitat de Cambridge. És un dels textos fundacionals del feminisme, i una lectura imprescindible per comprendre l'experiència de la diferència entre sexes al llarg de la història, i com el sistema patriarcal l'ha anat imposant al llarg de la història a través de l'educació, la cultura i un sistema legal que impedeix a les dones accedir a la llibertat d'acció i de pensament a través de la seva independència econòmica. La tesi del text, de bon principi, sembla força simple: per tal d'escriure ficció, una dona necessita cinc-centes lliures a l'any i una cambra pròpia on poder treballar. I el text s'expandeix presentant els arguments que justifiquen aquesta afirmació. Contestant enèrgicament la tradició acadèmica que descriu les dones com a intrínsecament inferiors als homes, Woolf centra la seva anàlisi en les condicions materials i històriques que han donat peu a aquesta fal·làcia. Què hauria passat si les dones haguessin tingut accés a les pròpies fortunes familiars? Si haguessin pogut viatjar o estudiar? Si no s'haguessin vist obligades a parir fins a dotze o tretze fills? Haguessin estat inferiors, llavors? És així com Woolf desemmascara el discurs del patriarcat com a mera retòrica que predica la inferioritat de la dona com a instrument per afirmar el poder de l'home. La retrospectiva històrica que fa Virginia Woolf és similar a la que veiem en la novel·la Orlando, des de l'època del regnat d'Elisabet I fins al moment contemporani del text, als anys 20 del segle vint. En un primer moment, la inexistència d'unes condicions materials per tal que la dona pugui escriure s'il·lustren ben gràficament a través del relat de la suposada germana de Shakespeare. No és fins al segle divuit que les dones de classe mitjana podran accedir a l'escriptura i a la traducció com a professions remunerades, i fins al segle dinou que les condicions materials possibilitaran que les dones escriptores floreixin en el gènere de la novel·la: la seva manca d'educació formal, així com la manca d'un espai privat dins la casa on poder escriure, les aboca a l'observació del propi ambient social i a una percepció privilegiada de la sensibilitat femenina, és a dir, de totes aquelles escenes "trivials" en la seva domesticitat, que fins llavors havien resultat irrellevants en la novel·la escrita pels homes. Aquestes reflexions sobre la novel·la donen peu al diagnòstic que Virginia Woolf fa sobre la situació de la ficció en el present i les seves visions de futur: no és fins que es posa sobre la taula la veu silenciada de les dones al llarg de la història que obtenim la imatge de conjunt de l'experiència humana completa, sense decantar la balança per posar els homes al centre d'aquesta experiència. L'assaig finalitza amb una nota optimista cap al futur: les diferències entre els dos sexes a l'hora de percebre la realitat i recreear-la a través de l'obra literària han vingut donades per totes aquestes desigualtats materials i històriques; per tant, quan totes aquestes injustícies i desigualtats se superin, en realitat no percebrem diferències entre la literatura escrita per homes i per dones, en tant que les dones podran escriure sense aquest condicionament previ. És així com Woolf reivindica el concepte de ment andrògina en els creadors literaris, en tant que aconsegueixin escriure sobre l'experiència humana en una síntesi de les sensibilitats femenina i masculina, sense haver-les de presentar necessàriament com a oposades. En aquest assaig Virginia Woolf es mostra convençuda que les condicions materials per a les dones ja han començat a millorar, i per això l'assaig finalitza amb una nota positiva quan Woolf passa el testimoni a les futures generacions de dones per tal que continuïn donant una expressió cada cop més àmplia i completa a l'experiència femenina no sols en la literatura, sinó també en l'art, en les ciències i el pensament. És un text que fa de molt bon llegir, i que, com passa amb els llibres de Viriginia Woolf, hipnotitza amb la seva prosa fluïda i carregada d'imatges. Tot i ser un assaig, el que predomina és la narració de vivències i experiències de primera mà, reimaginades per Woolf a través de records reals de la seva vida o de projeccions cap a personatges, alguns històrics i d'altres imaginaris, que brillen sobretot per la seva profunda humanitat. És un text clàssic que agradarà a tothom que s'interessi per la percepció dels rols de gènere en la literatura i a través de la història, i que en la seva eloqüència es fa totalment vigent i atractiu per a la situació de les dones en l'art i la literatura fins i tot avui dia. 

Continguts: El primer capítol introdueix la tesi principal del text sense entrar en argumentacions, sinó a partir de les experiències concretes de la dona com a forastera i marginada dins del món dels homes. El capítol segon se centra en caracteritzar el poder patriarcal i la seva representació problemàtica de les dones. El tercer capítol inicia l'anàlisi històrica de la situació material de les dones, i se centra en l'època elisabetana. El capítol quart analitza els canvis principals que comencen a experimentar les dones escriptores als segles divuit i dinou. Una part destacada del capítol la dedica a la comparació entre la forma d'escriure de Jane Austen i la de Charlotte Brontë. El capítol cinquè se centra en l'experiència de feminitat en les obres contemporànies, ja al segle vint, i observa els canvis que s'han donat en aquesta percepció de les dones tant per part dels homes com de les dones mateixes. El capítol sisè conclou amb un intent de síntesi de les sensibilitats masculina i femenina en una ment creadora i andrògina, un tipus de sensibilitat que ens ha d'apropar més, en el futur, a diluir les diferències de gènere. 

M'agrada: L'anàlisi lúcida i eloqüent, sobretot en termes històrics, que fa del sistema patriarcal i la seva lògica d'opressió i silenciament de la veu de les dones. El to conciliatori que utilitza en els últims capítols, donant per suposat de forma implícita que el feminisme compta també amb la col·laboració i el canvi de mentalitat dels homes: segons Woolf la llibertat per a les dones, més que assolir-se en un combat entre dos bàndols oposats, arribarà precisament a través de la superació d'aquesta trinxera mental. 

No m'agrada: L'argumentació pot quedar una mica més fluixa en els moments en què es basa en opinions força subjectives de l'autora mateixa, com la valoració que fa d'autors com Shakespeare, Jane Austen o les germanes Brontë. Caldria analitzar si realment Shakespeare, per exemple, era un autor tan androgin com Virginia Woolf pretén. D'altra banda, la part més problemàtica del text és la pregunta que queda oberta sobre si les diferències de gènere es poden arribar a diluir realment: a Una cambra pròpia Virginia Woolf afirma que sí, però la seva opinió es radicalitzaria en assajos posteriors, decantant-se cap a la diferència intrínseca entre homes i dones. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons