Aquest assaig de l'autora britànica Virginia Woolf (1882-1941) es va publicar el 1938, quan l'auge del feixisme a tot Europa era ja una realitat tangible i la segona guerra mundial era un horitzó de futur que ja començava a aparèixer ben real. L'escrit es presenta com a resposta a una carta d'un advocat que li va demanar a Virginia Woolf que fes un donatiu a una associació pacifista, i que li preguntava com podien contribuir les dones educades a la causa d'evitar la guerra. Virginia Woolf respon amb el que, aparentment al principi, sembla un non-sequitur: l'única forma d'evitar la guerra és promoure l'educació de les dones i el seu accés a la independència econòmica a través del treball remunerat. Al llarg de la seva argumentació, acaba unint aquestes dues necessitats: és només quan les dones obtinguin aquesta llibertat de pensament i d'acció que podran aportar la perspectiva privilegiada sobre la seva opressió històrica en la lluita contra l'opressió política que imposen el feixisme i el nazisme.
Aquí trobem una Virginia Woolf emprenyada i combativa, molt més que a Una cambra pròpia, on la visió sobre l'oposició entre els sexes era molt més conciliatòria. L'argument de Woolf es basa, principalment, en posar un mirall davant del demòcrata britànic preocupat per combatre el feixisme exterior i presentar-li la mateixa pulsió opressiva i totalitària en l'opressió de les dones a l'interior del país, tant en l'àmbit públic com el privat. Estem parlant d'una època en què la funció social bàsica de la dona és casar-se i tenir fills, i afirmar en tot moment les opinions i visions del pare o del marit més que desenvolupar-ne de pròpies. Tot i que s'havia permès a les dones accedir al món del treball a partir de 1919, les que treballaven fora de casa eren encara una minoria rebuda amb hostilitat i estranyesa per la resta de l'opinió pública, i l'elecció entre tenir una carrera professional o formar una família es presentava en termes totalment excloents. Fins i tot hi ha un moment en què cita textos de diversos personatges públics britànics sobre els diferents rols funcionals de l'home i la dona - l'home és qui ha de treballar en l'àmbit públic, la dona ha de romandre a casa - i els posa al costat de textos quasi idèntics de Hitler i Mussolini.
La lluita contra el feixisme i el nazisme a l'exterior, per tant, coincideixen amb la lluita contra el patriarcat a l'interior. L'argumentació queda farcida de nombrosos exemples i casos pràctics extrets principalment de la premsa del moment, i en aquest sentit, com a document històric, la lectura de Tres guinees es justifica per si mateixa. Ara bé, l'argument també va molt més enllà quan s'endinsa en la psicologia dels sexes i, per més que aquesta vingui basada en les condicions materials que han educat històricament els homes i dones de forma diferent, veu aquesta diferència bàsica com a inherent en l'individu a aquestes alçades, i és un factor clau per a la sortida cap al futur.
Woolf considera que les dones no faran cap favor a la societat si només aconsegueixen la seva llibertat per tal d'assimilar-se plenament dins del món masculí, basat en l'explotació i la competició contínues que imposa el capitalisme. La seva condició d'outsiders, d'estrangeres dins la seva pròpia societat, ha de facilitar que el futur vegi una organització política i social amb uns nous valors, més basats en la cooperació mútua i en la creació desinteressada que no en una roda constant d'inversió i benefici. És per això que hi ha moments de l'assaig en què les paraules de Woolf ressonen més vigents que mai, i encara que molts dels postulats feministes del text avui dia ja ens sonin completament familiars, en l'època en què es va publicar l'escrit devien haver xocat a moltes persones com a novetat inèdita.
La reflexió, tot i que brillant, també té les seves limitacions: Virginia Woolf dirigeix la seva reflexió exclusivament a les dones de classe mitjana i acomodada, aquelles que poden viure amb comoditat material però no han tingut un accés a l'educació formal a causa de la discriminació sexista. Tanmateix, amb prou feines dedica un pensament a les dones de classe treballadora ni a la seva possible aportació al debat des de la lluita de classe, i aquesta és una mancança que apareix de forma molt evident en alguns moments del text. Tres guinees és una bona lectura, especialment com a complement de Una cambra pròpia. Si bé aquest assaig se centra en la diferència entre homes i dones pel que fa a la creació artística, i acaba defensant la ment andrògina com a síntesi de totes dues postures especialment a l'hora de crear ficció, Tres guinees és un text molt més polític, amb un sentit d'urgència molt més marcat, també, a causa de la situació històrica en què se situa, i que es basa molt més en accentuar les diferències entre els sexes, per tal d'aplicar-les a l'àmbit polític.
Continguts: El primer capítol planteja el problema tot associant l'accés de la dona al vot i a la independència econòmica a través del treball amb la seva llibertat d'opinió. D'aquesta forma, caracteritza les diferències en l'educació dels homes i les dones, que indirectament afavoreix el suport a la guerra perquè, sense aquesta llibertat, les dones compartiran les opinions dels seus marits com a instint de supervivència. El capítol dos presenta múltiples exemples de discriminació de la dona al món del treball, especialment en l'àmbit funcionarial, i acaba equiparant el feixisme i el nazisme que s'han de combatre a l'exterior amb el patriarcat interior que les dones han hagut de combatre històricament. És així com denuncia l'espiral capitalista d'explotació i opressió donada per la divisió funcional entre l'home i la dona, imposada de fet pels homes. En aquest capítol l'autora també comença a apuntar a una sortida a aquest dilema: una nova percepció aportada per les dones a l'àmbit públic que faria trencar aquesta espiral amb uns valors al món del treball més dirigits a la llibertat i la cooperació. El capítol tercer en realitat només desenvolupa idees que ja han aparegut amb anterioritat, però a més aporta una anàlisi de base freudiana de les pors i ansietats masculines latents en el sistema patriarcal.
M'agrada: És un text molt més polític que Una cambra pròpia, i alguns els arguments que aporta resulten del tot vigents en el discurs feminista actual.
No m'agrada: L'anàlisi en si mateixa té les seves limitacions en plantejar-la només des d'una classe social. Tot i l'opressió patriarcal que descriu, Woolf parla a una classe social acomodada pel que fa al seu poder adquisitiu, i en alguns moments el to de l'autora sona paternalista i condescendent cap a les classes treballadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada