Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt es va publicar l'any 2003, i m'ha resultat una lectura força sorprenent i inquietant. Un cop he acabat la novel·la, la sensació que m'ha deixat és força ambivalent, i encara ara no sé dir si la sorpresa ha estat en positiu o en negatiu. Costa de destriar perquè és una novel·la densa i molt extensa, en què la trama ens porta, a través de múltiples pujades i baixades de la tensió i de l'acció, des d'una arrencada molt lenta però planificada amb molta cura, a través d'un misteri que evoca una trama policíaca de ressonàncies postmodernes, fins a un desenllaç que, si bé no lliga tots els caps solts de forma neta, sí que ofereix claus de lectura per a tot el que s'ha esdevingut. És una novel·la, per tant, que es construeix com a calidoscopi o mosaic de petits detalls que s'han d'anar interpretant dins la imatge de conjunt, tot i que al final les claus últimes només les arribarà a tenir el lector mateix. D'altra banda, més que la trama pròpiament de ficció, la lectura queda marcada pel desenvolupament de les reflexions i les idees de l'autora mateixa, posades en boca dels personatges, sobre la relació entre la vida i l'art, l'art com a forma de representació, la construcció de la identitat com a forma d'expressió artística, i la malaltia mental com a manifestació cultural de les inquietuds socials i polítiques d'una determinada època.
En aquest sentit, és una novel·la que requereix atenció i esforç constants per part del lector per tal de trobar l'encaix entre les vides fictícies dels personatges i les formes com representen ells mateixos aquestes idees: el caràcter simbòlic del relat i les metàfores i imatges que el recorren de principi a fi es fan tan omnipresents que al final creen una sensació molt forta d'artificialitat i de distanciament en la construcció de la novel·la, com si estiguéssim observant subjectes dins d'un experiment controlat més que personatges reals de carn i ossos que actuen i parlen creant una il·lusió de versemblança. La trama és narrada per Leo Hertzberg, un historiador i crític d'art de mitjana edat que forma una amistat inesperada amb un artista multidisciplinari, Bill Weschler, dins l'escena de l'art contemporani novaiorquès dels anys vuitanta i noranta. La trama es va construint al voltant de les relacions entre ells, les seves respectives parelles i els seus fills, de la mateixa edat: en Leo i l'Erica tenen el Matt, i en Bill i la Lucille tenen el Mark. Quan en Mark encara és força petit, en Bill deixa la Lucille per iniciar una nova relació amb la Violet, mentre que la Lucille marxarà a viure fora de Nova York i la Violet cuidarà en Mark com si fos la seva mare.
La novel·la es basteix a través d'aquestes simetries, desaparicions, repeticions i substitucions successives, que van sembrant la lectura de misteris simbòlics que poc a poc haurem d'anar desllorigant: d'entrada sembla que tenim dues famílies quasi bessones, els dos pares, les dues mares i els dos fills petits. Després, el rol de la Lucille el pren la Violet, l'Erica desapareixerà d'escena després d'una tragèdia familiar, en Mark prendrà el rol simbòlic d'en Matt, i la trama ens endinsarà dins del procés d'autodestrucció d'en Mark, i les claus per arribar a interpretar-ne les causes profundes: essent un adolescent rebel i addicte, el seu viatge d'experimentació i descoberta s'anirà fent cada cop més perillós a mesura que entri en contacte amb un artista performatiu, el sinistre Teddy Giles, que exerceix el culte a la violència com a forma d'expressió artística tènuement disfressada de crítica social. Una cosa que Hustvedt fa molt bé al llarg de la novel·la és retratar-nos l'ambient de decadència intel·lectual al voltant de l'escena de l'art contemporani de l'època: una activitat que cada cop esdevé més performativa i menys autèntica a mesura que va augmentant el seu valor lucratiu, i esdevé moneda de canvi en què les modes i una mena d'histèria col·lectiva per l'última novetat van substituint progressivament el món de significats aparentment estables que oferia tradicionalment la representació artística.
Per entendre aquesta crítica implícita que dirigeix Hustvedt als pressupòsits culturals de la seva època i ambient són molt útils les glosses que se'ns ofereixen del treball acadèmic de la Violet: aquest se centra, en una primera etapa, en l'estudi de la histèria com a fenomen cultural des del testimoni de les malaltes de la Salpêtrière a finals del segle dinou. Sense posar en dubte les manifestacions fisiològiques reals del trastorn, la Violet acaba interpretant-lo com una mena de manifestació col·lectiva de certes repressions que la societat imposava en les dones, de forma que els símptomes físics acabaven reflectint aquesta constel·lació més amplia de factors culturals i socials que quedaven sota la superfície. En la segona etapa de les seves investigacions, la Violet explora els trastorns alimentaris durant els anys vuitanta i noranta, i n'ofereix interpretacions similars. De la mateixa manera, Hustvedt pretén que entenguem les subcultures urbanes dels anys noranta, la seva fascinació per la violència, l'estètica de la fragilitat i l'ambigüitat sexual, com a manifestació d'un hedonisme expansiu però buit de contingut, agreujat per l'aparició de les drogues de disseny.
Aquesta és la part que m'ha semblat més interessant de la novel·la, tot i que es nota un trencament generacional molt fort entre l'escena cultural que descriu Hustvedt en la generació dels pares, que es representen a si mateixos com a més genuïns i autèntics, però que dubto que ho siguin realment, i la generació del Mark, que en Leo, en Bill i la Violet miren amb tanta condescendència que, al capdavall, queden encegats a l'hora de comprendre'l o poder-lo ajudar. Part d'aquest encegament es manifesta també, em penso, en la tediosa i, en certs moments força pretensiosa, exposició al detall de les obres artístiques d'en Bill, replicada després en els exagerats talents artístics d'en Matt, massa brillants per resultar versemblants en un nen d'onze anys. La part tràgica de l'argument és que la imatge d'estabilitat i de confiança en suposades veritats adquirides que se'ns ofereix a la primera part de la novel·la queda destrossada a la llum dels esdeveniments posteriors. És una dimensió tràgica del personatge principal que queda assenyalada a través del seu encegament al final de la novel·la.
El que més m'ha grinyolat de la novel·la és que, possiblement, aquest encegament no és cosa només dels personatges. Hi ha quelcom de profundament pertorbador en la utilització que fa Hustvedt del seu propi material autobiogràfic, que no dissimula en cap moment, i que es fa especialment dur de llegir quan afecta terceres persones representades en els personatges d'en Mark i la Lucille. Suposo que l'efecte de la lectura l'any 2003 no devia ser el mateix que avui dia, però possiblement és un dels aspectes de la novel·la que ha envellit pitjor. Tampoc hi ajuda gaire que se'ns ofereixi una veu narradora masculina, un punt forçada per part de Hustvedt, i els personatges femenins vagin quedant desdibuixats i en segon pla. Més que retratar la seva pròpia experiència autobiogràfica, sembla que l'autora vulgui disseccionar les psiques dels altres personatges i intentar oferir-ne un diagnòstic a base de pistes i mitges tintes. La justificació habitual és que cal separar l'obra de ficció dels fets reals, però es fa molt difícil en casos com aquest, en què és l'autora mateixa que ens presenta les connexions en safata, especialment pel que fa als fets del crim en què es veu involucrat en Mark. En definitiva, m'ha semblat una novel·la interessant, però no m'ha agradat tant com d'altres de la mateixa autora, i potser no és la que recomanaria per començar si no n'heu llegit mai res.
Sinopsi: L'acadèmic Leo Hertzberg i l'artista Bill Weschler es coneixen durant els anys setanta en l'escena artística i bohèmia de la ciutat de Nova York. Estableixen una amistat que durarà trenta anys, i que involucrarà també les parelles i els fills. La novel·la ens anirà descrivint les relacions entre l'art d'en Bill i la seva pròpia vida, i en Leo haurà d'intervenir a l'hora de salvar en Mark, el fill del seu amic, de les seves pulsions autodestructives.
M'agrada: Sobretot les parts més assagístiques del text, i el joc de miralls, de representacions i simbolismes que van construint el fil de la novel·la. La qualitat de la prosa de Hustvedt és sempre un punt a favor, també.
No m'agrada: En aquest cas m'ha costat molt connectar amb la història vital dels personatges. M'ha semblat retratada des d'una òptica massa freda i distanciada, que m'ha impedit empatitzar-hi en molts moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada