El setè àngel (#157)

Una veu forta va sortir del santuari i va dir als set àngels: "Aneu i aboqueu a la terra els set bols de la ira de Déu". El segon àngel va abocar el seu bol al mar, i el mar es va convertir en sang. En un punt de la travessa entre l'illa de Patmos, des d'on l'apòstol Joan relata les seves visions sobre la fi del món, i la d'Icària, anomenada així pel mite del fill que es perd irremeiablement de l'abast del seu pare, un nen de set anys cau de l'embarcació que el transportava en un viatge de plaer amb la seva família. El pare haurà d'aprendre a conviure amb aquesta pèrdua, així com amb la culpabilitat, mentre al seu voltant té lloc la tragèdia migratòria més gran des de la segona guerra mundial. 

El setè àngel de David Cirici, Premi Sant Jordi 2016, crea un joc de miralls corprenedor entre els relats de les dues tragèdies, la micro i la macro, ben bé des del primer moment de la novel·la, en què l'acció fa xocar, amb una violència completament sobtada, un veler de plaer i una llanxa de refugiats ja mig naufragada. La novel·la es construeix a partir del contrast entre aquests dos móns. Un dels punts més forts d'aquesta novel·la és el seu punt de partida. L'altre, indiscutiblement, el seu punt d'arribada. Entre aquests dos punts, la trama fa esses, perd el rumb, el recupera, escora perillosament i, cap al final, ens tempta i ens destempta una vegada i una altra amb la possibilitat del retorn a casa. 

És cert que no és una novel·la del tot rodona, que dedica massa espai a trames de poca importància que no afegeixen gaire a les dues principals, i que hi ha moments en què no s'entén ben bé el tractament dels personatges, que en general podrien estar més treballats. Tanmateix, la seva experiència de lectura és, en definitiva, molt positiva. Us agradarà si no us acovardeix la realitat descarnada, descrita des del punt de vista més gràfic, però també si voleu gaudir d'una experiència de lectura entretinguda i plena de suspens. Personalment, trobo que era necessària una obra de ficció que tractés la crisi dels refugiats de primera mà, des del punt de vista de les emocions i del drama humà. A mesura que la novel·la avança, els paral·lelismes que s'estableixen entre la trama dels refugiats i la trama íntima del protagonista acaben en llocs realment oportuns. En aquest sentit la feina de David Cirici per tal de documentar-se, prendre contacte directe amb la situació i transmetre el dolor i el patiment d'una forma planera i senzilla és irreprotxable. 

D'altra banda, el recorregut que ens ofereix per aquest drama humà pateix el risc de resultar un punt turístic, un punt voyeur des del punt de vista dels lectors acomodaticis, tot i que potser això no sigui un defecte pròpiament de la novel·la, sinó més aviat del seu públic. Tot i així, en certs moments sembla que el relat sigui més un mitjà per a la crònica d'impacte que no pas un fi en si mateix. En fi, crec que cal llegir-la per opinar, perquè l'experiència de la seva lectura és tan intensa que costa d'explicar de forma clara i concisa en una ressenya. És una bona lectura per familiaritzar els lectors incauts amb la tragèdia dels refugiats, i tot i que potser és queda a mig camí entre la novel·la i el reportatge periodístic a moments, la seva lectura és totalment recomanable. 

Sinopsi: En unes vacances a les illes gregues, en Marc, un infant de set anys, cau al mar en un accident mentre navega en el veler del seu pare. Per al pare, l'Ernest, s'inicia un infern d'incertesa i de dol davant la desaparició del fill. A la vegada, en Marc és recollit per una llanxa de refugiats que són rescatats al cap d'un temps. A partir d'aquí comença un viatge de frontera en frontera i de campament en campament que el farà conèixer de primera mà l'experiència dels refugiats sirians. 

M'agrada: És una novel·la que es llegeix molt bé, que manté un suspens sostingut al llarg de la seva lectura i que agradarà tots els lectors amb prou sensibilitat com per entendre el drama humà de la crisi dels refugiats. 

No m'agrada: De vegades el relat es perd entre les seves pròpies trames. La de la periodista portuguesa és la més fluixa de totes, en part perquè no té res a veure amb la resta de la novel·la, tot i que instrumentalment sigui el mitjà pel qual ens arriba la crònica sobre els campaments dels refugiats. En aquest sentit, potser la novel·la podria haver fet més per cenyir-se a les dues trames principals, la del pare i la del fill. D'altra banda, i potser això és tan sols el meu biaix personal, el relat fa poc per crear empatia amb el personatge del pare, que es fa antipàtic i desagradós fins i tot a través de tota la seva desgràcia.