"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

1 de setembre de 2018

Orlando (#201)

I tot i així, malgrat tots els seus viatges i aventures i profunds pensaments i anades i vingudes, estava en procés de formació. El que el futur portaria, només el cel ho sabia. El canvi era incessant, i potser el canvi no s'aturaria mai. 

Aquesta novel·la publicada el 1928, de l'escriptora britànica Virginia Woolf (1882-1941) és una lectura totalment recomanable. Lleugera, despreocupada, i amb intencions obertament satíriques, Orlando ens ofereix una particular mirada sobre la història britànica, la tensió entre la literatura i la vida i, evidentment, què significa ser una dona a través de la història i què significa ser una dona que escriu. La novel·la va ser concebuda com una mena de retrat homenatge a l'amiga i amant de Woolf, Vita Sackville-West, i no amaga la fluïdesa de la identitat sexual com un dels seus temes principals. De fet, Orlando és una novel·la transgènere, en què el protagonista es desperta un bon dia convertit en una dona, sense que el canvi li suposi cap mena de sorpresa o de trasbals. La reflexió sobre quins canvis haurà d'afrontar i què suposa tenir un cos femení dins la societat on viu vindrà després. També és una novel·la transhistòrica, per dir-ho així: presentada inicialment com a biografia, la novel·la ens ofereix una brillant deconstrucció dels diferents períodes - històrics i literaris - de la història britànica des del segle setze fins al moment present en què es publica, el 1928. No és pròpiament una novel·la històrica, sinó més aviat una successió de descripcions - sovint bigarrades i vívidament acolorides - de diversos períodes històrics sota el filtre de la seva literatura. Així doncs, el tombant del segle disset se'ns presenta des de l'òptica dels poetes elisabetans, dedicats a la fugacitat de la joventut i la bellesa; a l'època de la restauració Orlando és nomenat ambaixador en una visió completament fantasiosa i idealitzada de la ciutat de Constantinople; el seu retorn a Anglaterra el segle divuit ens porta a l'ambient teatral i ostentós dels salons il·lustrats; el tombant del segle dinou veu el romanç d'Orlando amb el seu futur marit sota el filtre romàntic i melangiós de la novel·la victoriana. Només quan Orlando afronta el segle vint, i ens ofereix la cara més moderna de la gran ciutat, amb el seu estil de vida accelerat i frenètic, basat en el consum i el privilegi, és quan el seu personatge ens recorda més el moment present de les novel·les de Woolf, per exemple, amb la seva senyora Dalloway. Orlando no és l'únic personatge que canvia de sexe i navega a través del temps: durant els seus quatre segles de vida coneix personatges que també acaben jugant amb una identitat sexual fluïda i amb innumerables jocs de miralls proposats al/la protagonista. El que és agosarat i refrescant d'aquesta novel·la de Woolf és precisament que cap personatge ni cap imatge encaixa dins d'un esquema preconcebut i, tot i que el punt de vista principal és el del personatge protagonista en tot moment, la visió s'amplia en determinats moments per oferir-nos un retrat molt més ampli compost de diferents imatges superposades i múltiples referències intertextuals. La seva lectura és més fàcil que la d'altres novel·les de Woolf, i això la fa recomanable com a introducció a aquesta autora. 

Sinopsi: Orlando és un jove cavaller hereu d'una família de la noblesa nascut a Anglaterra a mitjans del segle setze. La reina Elizabeth el convida a la cort i, allà, durant el regnat del rei James i la gran gelada de 1608, viu un apassionat romanç amb una princesa russa. Després de ser abandonat, estableix una relació artística i literària amb el poeta Nick Greene, que representa la seva segona gran decepció. Buscant fugir d'una insistent pretendent, la duquessa Harriet, Orlando torna a la cort, i allà el rei Charles II el nomena ambaixador a Constantinople. Un cop allà, un bon dia es desperta convertit en una dona. Després de compartir durant un temps la vida errant d'una comunitat gitana, que li fa prendre una nova perspectiva sobre la seva identitat i la seva escriptura, torna a l'Anglaterra del segle divuit, on entra en contacte amb els cercles literaris i intel·lectuals del moment. El segle dinou la fa retrobar-se amb el seu antic pretendent, que revela que sempre havia estat un home, el duc Harry, i amb el seu antic conegut Nick Greene, convertit ara en prestigiós acadèmic i crític literari. Durant el regnat de la reina Victoria també coneix el seu futur marit, amb qui veurà entrar el segle vint i arribarà fins al moment present. 

M'agrada: És un llibre molt interessant de llegir per la seva intel·ligent paròdia del passat cultural i històric que descriu, i pel seu recurs constant a l'humor i la sàtira. Les seves reflexions sobre el cos femení, o la tensió entre la literatura i la vida, per exemple, són alguns dels moments més àlgids. 

No m'agrada: La novel·la té els seus alts i baixos, i de vegades la intel·ligència de la proposta no acaba de compensar-ne la frivolitat. El punt de vista és totalment privilegiat, i analitza la història sempre des d'una perspectiva lluminosa, fantasiosa i altament idealitzada. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons