Aquest és un llibre màgic, al qual segueixo tornant, després d'anys i anys de relectures, quan no se m'acut res més per seguir llegint a continuació. El vaig llegir per primer cop el primer any de facultat, quan un exemplar de Siddharta va començar a passar de mà en mà entre els alumnes de primer, i tothom se'l va llegir disciplinadament, tot i que encara és un misteri d'on va sortir la iniciativa. En aquella època, vaig llegir tantes novel·les de Hermann Hesse (1877-1962) com em van caure a les mans: Siddharta em va agradar; El llop estepari i Narcís i Goldmund em van decebre; Demian va ser l'única d'elles que em va robar el cor. A la vegada, en aquell moment m'ho vaig plantejar com una opció inevitable entre Herman Hesse i Thomas Mann, sense espai per als grisos. Les opinions, en aquell ambient, tendien a polaritzar-se, i jo, és clar, em vaig apuntar a l'equip de Mann sense dubtar-ho ni un segon. (Potser ho hauria de fer més sovint, això de recuperar fils de lectures perdudes, i repassar què hi va haver en els bojos anys abans de Telèmac.) En fi, Hermann Hesse va quedar en el respectable segon lloc i, tot i així, Demian (1919) es va emportar el premi honorífic.
És una novel·la molt curta que explica en primera persona la història de creixement i aprenentatge d'Emil Sinclair, un escolar alemany de principis del segle vint, i la seva relació amb el seu company d'escola Max Demian. Però qui és Demian, en realitat? És un amic? És un mentor? És un messies o un revolucionari disfressat d'escolar fred i distant? És un visionari que, com Cassandra, només pot profetitzar allò que ja està escrit, o el que és el mateix, allò que ja és massa tard per canviar? La història comença amb un nen petit molt acovardit i angoixat per un company de classe que abusa d'ell. A Emil Sinclair se li ha acudit explicar una història en veu alta que, quasi sense voler-ho, s'ha convertit en realitat i l'ha posat en mans d'aquesta persona. Per això mateix queda abocat a un silenci malaltís i anguniós que l'oprimeix sense remei. En aquesta situació és quan apareix Max Demian, que allibera Emil de l'encanteri retornant-li la seva pròpia història, i es desempallega de l'abusador fent servir recursos de padrí sicilià. A partir d'aquí, Emil Sinclair inicia un viatge per trobar-se ell mateix o potser, només potser, per arribar a transformar-se en Max Demian. El seu procés vital passa per la seva iniciació a un culte secret que barreja elements de quasi totes les tradicions ocultes i mistèriques que pugueu arribar a imaginar.
De fet, un dels pilars teòrics de la novel·la és, inevitablement, Nietzsche, i l'altre és la psicoanàlisi de tall jungià. Potser la barreja pot sonar excessiva, però en realitat el que és realment colpidor de la novel·la no és el seu plantejament teòric, al capdavall impossible de racionalitzar o resumir de cap manera, sinó més aviat l'experiència estètica, profundament suggestiva i reveladora, que causa la seva lectura. A mi m'agraden especialment els elements de la trama que es refereixen a l'ambient històric en què els personatges es mouen: en aquest sentit la imatge dels dos regnes funciona molt bé per descriure una societat rígidament estructurada, que en aquest cas és alemanya però bé podria ser victoriana. Dins d'aquest context, tots els detalls màgics, onírics, misteriosos i esotèrics articulen la relació dels personatges amb el món d'abans de la guerra, especialment. Potser, al capdavall, la novel·la només és una gran metàfora per explicar que alguna cosa de les joventuts europees es va truncar amb la guerra del 14. Els britànics tenen una forma de fer-ho, i els alemanys, una de completament diferent. Aquesta dicotomia entre abans i després de la guerra també es troba a La muntanya màgica, per exemple, i no deixa de ser part de l'encant de Demian.
Sinopsi: La novel·la cobreix en primera persona els anys de joventut d'Emil Sinclair, especialment pel que respecta a la seva relació d'amistat i d'aprenentatge amb Max Demian.
M'agrada: M'agrada el fet que sigui un text obert, que no esgota les interpretacions ni les possibilitats pel fet que jo en prefereixi una per sobre de totes les altres.
No m'agrada: Tot i que és part del poder persuasiu de la novel·la, a moments no m'agrada el seu dualisme metafísic.
