El primer capítol de Treme

El primer capítol de la sèrie Treme (2010) produïda per HBO, és una obra mestra en si mateix. A més de presentar el to, l'estil i les línies argumentals del que després seran la resta de capítols de la sèrie, també és un retrat molt acurat i detallista dels mesos després de la catàstrofe provocada per l'huracà Katrina sobre la ciutat de New Orleans l'any 2005. Mireu-lo si us voleu fer una idea sobre l'efecte de la devastació material a les vides de la gent corrent, però també és una bona proposta per familiaritzar-se amb la dimensió política de la catàstrofe. El desastre natural va posar al descobert el dèficit d'inversió en les infraestructures que teòricament havien d'evitar les inundacions i, potser de forma encara més rellevant, les diferències socials i econòmiques entre les víctimes. Les zones més afectades, com el barri de Tremé, van ser les de majoria afroamericana i, és clar, mentre les asseguradores triguen a venir o miren cap a un altre cantó, la necessitat de tornar a cases literalment destruïdes força els habitants a mirar al futur.

La sèrie se centra en la resiliència dels personatges davant d'aquesta devastació, però el seu rerefons és també la vida cultural de la ciutat, ja que la identitat de New Orleans és difícilment destriable de la seva tradició musical i de la seva vida nocturna. Possiblement la música és la protagonista principal d'aquesta sèrie i, en aquest sentit, també resulta indestriable de la vida de les persones que la produeixen. Així doncs, molts dels personatges principals, com el trombonista Antoine Batiste, sobreviuen al dia sense més diners que els obtinguts d'actuació en actuació. A la vegada, aquest capítol també mostra d'una forma força directa i descarnada el drama humà d'una ciutat que s'aferra a les seves tradicions, particularment quan els habitants de l'exterior insisteixen en titllar aquesta cultura de decadent. Mentre la majoria de les cases romanen destruïdes i els negocis tancats, l'interrogant principal acaba essent si hi haurà Carnaval, aquest any. I d'alguna forma, és aquest àmbit de les tradicions culturals el que articula l'argument del primer capítol i ens situa poc a poc dins les vides dels personatges: dues desfilades obren i tanquen el primer episodi, titulat Do You Know What it Means per la cançó Do you know what it means to miss New Orleans, que en aquest cas apareix en la versió de Fats Domino. 

La primera desfilada és la seqüència que veiem abans dels títols de crèdit d'obertura. És una tradicional second line que organitza una de les associacions locals de treballadors. Representa la primera second line que se celebra des de l'huracà i, per tant, d'alguna forma, encarna el renaixement de la ciutat després de la catàstrofe: el nom de la banda que hi toca, de fet, és Rebirth. Antoine arriba tard a la desfilada i s'afegeix als músics amb el seu trombó, mentre veiem com cada cop s'hi afegeix més gent. L'escena queda interrompuda pels crèdits d'entrada. 

Una de les trames principals de l'episodi és la d'Albert Lambreaux, que torna a la ciutat a trobar la seva casa i el seu bar completament destruïts. Tot i l'oposició dels seus fills, la seva intenció és quedar-se definitivament a la ciutat. De les úniques coses que sobreviuen al bar són les fotografies penjades a la paret dels tradicionals vestits d'indis de les desfilades d'indis del Mardi Gras. Albert treu el seu vestit de la funda de plàstic que el cobreix i així ens assabentem que ell és el cap d'una de les germandats d'indis o "tribus" de la ciutat. En una escena impactant en la seva espectacularitat, es posa el vestit d'indi i comença a desfilar ell tot sol, pel carrer, ben entrada la nit, per provar de convèncer el seu veí i company de tribu que no deixi el Carnaval. L'amic li contesta que pot ser que no hi hagi Carnaval, al capdavall. Ell segueix cantant i ballant, i li respon amb les paraules Won't bow, Don't know how (no ens rendirem, no sabem com). 

Finalment, el capítol evoca el seu principi amb una altra desfilada, que aquest cop dóna peu als crèdits finals. Antoine també arriba tard, aquest cop, a tocar a un funeral. El to festiu de l'inici del capítol contrasta ara amb el to més lent de la marxa fúnebre. Esperant la sortida del fèretre, els altres músics informen a Antoine de qui és el difunt. Les associacions cooperatives d'assegurances per als funerals van ser un fenomen estès a la zona després de l'alliberament dels esclaus, quan les empreses asseguradores es van negar a cobrir els negres. Són aquest tipus d'associacions de suport mutu que organitzen també les second lines com la que havíem vist al principi del capítol. 

El paral·lelisme que es crea entre les dues situacions és força descoratjador, al final de l'episodi: si abans havíem assistit al renaixement de la ciutat, quina conclusió n'hem de treure, de la seqüència final? Aconseguirà Tremé tornar a aixecar-se d'entre el fang? Hi haurà Carnaval? En tot cas, un pilot magistral, d'1 hora i 15 minuts, que deixa molt altes les expectatives pel que fa a la resta de la sèrie.