El dret a emprenyar-se

Parlem de drets fonamentals? Tens dret a la presumpció d'innocència. Això vol dir que ets innocent fins que no es demostri el contrari. Per tant, és l'acusació qui té l'obligació de demostrar la teva culpabilitat més enllà de cap dubte. Un règim democràtic en un estat de dret et garanteix que ningú té cap mena d'interès en la teva culpabilitat o innocència. És a dir, el sistema és totalment neutral. Tens dret a un judici just. Perquè tots som éssers racionals, iguals davant la llei i ens vincula el mateix contracte social. O no? Només en un règim totalitari et veuries en l'obligació de demostrar la teva innocència. I ja saps que en aquest cas tindries les de perdre d'entrada. Un règim que decideix a priori que ets culpable, que ets sospitós pel simple fet de ser-hi, diu poc a favor dels drets individuals. Com tan sàviament va saber veure Hannah Arendt, qualsevol cosa que diguessis, independentment del seu valor semàntic, demostraria irrevocablement la teva culpabilitat. Però vivim en un sistema democràtic, oi que sí? Ningú permetrà que simples opinions o judicis precipitats s'interposin entre tu i la justícia que mereixes. El 1954, Reginald Rose escriu 12 Angry Men, una obra de teatre per al programa de televisió Studio One que es converteix en un èxit immediat i rotund. És impossible separar el seu contingut i el seu to del context de la caça de bruixes del senador McCarthy, que es fa indispensable per captar el missatge del text. El que està en joc és la condemna d'algú en funció de testimonis orals i proves circumstancials. Els encarregats d'emetre el veredicte podríem ser tu i jo. 

L'originalitat de la proposta és que els protagonistes són dotze ciutadans escollits a l'atzar. Cap d'ells no té nom ni cognom, només un número que els identifica transitòriament, durant el temps que triguin a arribar a un acord. Com no pot ser d'altra forma, els dotze són éssers humans, que porten a la motxilla tot un conjunt d'inquietuds, de principis, prejudicis, febleses i valors. I si jutgem pel títol, també estan força emprenyats. El 1957 Sidney Lumet dirigeix l'adaptació cinematogràfica de 12 Angry Men, que és possiblement la seva versió més emblemàtica i recordada. Un vespre d'estiu, el jurat es reuneix a deliberar sobre un cas en què aparentment tots els indicis apunten a la culpabilitat d'un jove de classe baixa en l'assassinat del seu pare. Onze membres del jurat voten culpable. Tanmateix, el número vuit (Henry Fonda) té dubtes respecte a les proves i testimonis aportats per l'acusació. El número vuit decideix que la vida d'un home pot valdre ben bé el temps esmerçat a parlar-ne, i que els arguments racionals poden valdre més que el judici visceral. En la posició d'un digne deixeble de Karl Popper, el número vuit no demostra la innocència de l'acusat ni apunta a una versió autèntica o veritable dels fets, però sí demostra poc a poc la falsabilitat o refutabilitat dels arguments presentats. El número nou de seguida es contagia del seu escepticisme. No està gens segur de quina ha de ser la decisió final, però vol seguir parlant-ne. Durant la conversa, diferents tipus d'ira apareixen en escena: la d'aquells que s'atrinxeren en la certesa inamovible, la dels indignats contra un sistema injust, la dels qui es veuen retinguts i obligats a decidir contra la seva voluntat, o la dirigida a defensar el feble de l'atac gratuït del fort. Condemnats a posar-se d'acord a través de la paraula, sembla que els protagonistes exerceixen el dret a emprenyar-se com a última, i insospitada, garantia de justícia.