D'entrada no és un treball senzill. El que trobem en emprendre aquesta lectura és un gènere encunyat de noves amb la nova concepció de la polis democràtica, on el text interroga els seus espectadors amb les tensions i ambigüitats intrínseques entre el gloriós passat mític i la tasca més aviat prosaica i feixuga de donar-nos lleis de convivència en el nou marc cívic. L'explicació es basa en tot moment en una anàlisi molt minuciosa dels textos originals, i pretén allunyar-se de les explicacions religioses i mistèriques per tal d'explicar l'inici de la tragèdia. L'ambigüitat del llenguatge original, que pretén crear dobles significats de forma intencionada, serà també un element clau per a arribar a entendre l'impacte d'aquestes obres.
Continguts: El primer capítol analitza el context històric en què emergeix la tragèdia com a gènere, i assenyala la seva ruptura amb el passat com a tret més important del seu naixement. El capítol dos se centra en les tensions i conflictes d'aquesta època que els textos s'esforcen a accentuar: el canvi de mentalitat que provoca tensions entre el mite i la polis, les tensions entre les valors individuals i els col·lectius representats en el cor i les tensions psicològiques (si és que es poden dir així) dins de l'heroi mateix, tensions entre diferents formes de pensament religiós, el paper equívoc del llenguatge i la problematització de la responsabilitat i, en conseqüència, del marc jurídic emergent. El capítol tres explica la diferència entra la noció moderna de voluntat, o de llibertat d'acció, i la noció d'acció per als antics grecs, mancats d'aquest concepte. El capítol quatre és una crítica a la interpretació freudiana del text Èdip Rei i una revisió d'aquest recorrent altre cop al context històric, el marc cultural del moment i altres mites que il·lustren relacions familiars per l'estil. El capítol cinc analitza Èdip Rei des del punt de vista de la seva ambigüitat com a text. El capítol sis analitza la tensió entre les imatges de la cacera i el sacrifici a l'Orestíada d'Èsquil. El capítol set analitza el Filoctetes de Sòfocles des del punt de vista dels rituals militars d'integració i les seves tensions amb la polis. El capítol vuit analitza la relació del culte dionisíac amb la tragèdia, des d'un punt de vista molt interessant i que no té gaire a veure amb Nietzsche. El capítol nou exposa diferents imatges i simbologies relacionades amb la màscara i la mirada, i una altra vegada remet aquestes figures al context històric que les origina. El capítol deu torna al mite d'Èdip per analitzar-lo en comparació amb la llegenda de Periandre, en què el tret destacat és l'esgerrament o defecte físic, que marca també una relació intrínseca amb el poder i l'heroïcitat. El capítol onze revisa la visió marxista de la historicitat de l'art, per plantejar la pregunta sobre si la tragèdia pot anar més enllà o no de la seva historicitat. La conclusió és optimista en aquest sentit, ja que segons Vernant la creació de ficció permet trobar significats en el text que van més enllà d'un moment històric determinat. El capítol dotze analitza la figura històrica d'Èsquil i el seu context per provar de fer llum sobre les seves obres. El capítol tretze analitza les imatges de l'escena central de Els set contra Tebes per tal d'oferir una interpretació global del sentit del text. El capítol catorze compara la trilogia tebana de Sòfocles amb altres versions del mite, per elucidar la relació entre la versió de Sòfocles i el context de la ciutat d'Atenes. El capítol quinze ofereix una anàlisi d'Èdip a Colonos per tal d'aclarir la relació de l'heroi amb les dues ciutats, Tebes i Atenes, i l'estatus jurídic en què el deixa el seu exili. El capítol setze analitza dues lectures històriques de l'Èdip Rei de Sòfocles: la Itàlia del segle setze i la França del divuit. El capítol disset analitza el text de Les Bacants d'Eurípides, i ofereix una explicació força detallada del culte dionisíac de l'època.
M'agrada: És una lectura que val la pena en tots els sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada