"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

25 de juliol de 2020

El cantó de Guermantes (#323)

- Crec que la princesa de Parma ha quedat molt contenta de sopar amb vostè. 
Jo coneixia la fórmula. El duc havia travessat tota la sala per venir a pronunciar-la davant meu, amb un aire complaent i expert, com si m'estigués entregant un diploma o oferint-me uns pastissets. 

Per fi he acabat la tercera part de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922). El cantó de Guermantes es va publicar en dues parts entre els anys 1920 i 1921. És la primera de les entregues de la sèrie que se m'ha fet una mica massa lenta i pesada, possiblement perquè és força diferent de les altres dues. Si a Pel cantó de Swann i A l'ombra de les noies en flor una cosa portava a l'altra, i s'anaven succeint escena rere escena associades tènuement pels records involuntaris del narrador, aquí finalment el temps s'ha aturat, i ens podem passar centenars i centenars de pàgines en una sola escena d'un esdeveniment social. I aquí és on l'estil de Proust es delecta interminablement amb aquest "món dels Guermantes" on el narrador accedeix - primer com a turista, després com a escalador social - a unes escenes lentes i prolixes, en què diferents retalls de converses amb diferents personatges es van intercalant successivament, farcides de prejudicis, enraonies i humor banal. El narrador es converteix en no gaire més que en comparsa d'aquest extens espectacle social, tot sovint testimoni mut de les anades i vingudes de la petita i alta noblesa, sense intervenir-hi. Sabem, però, que la seva presència en aquestes reunions pot ser decisiva per al seu futur: en un món en què la influència i els contactes ho fan tot, aquí ha començat la carrera del narrador com a espectador i relator de la decadència de l'alta societat francesa al tombant de segle vint. La novel·la, però, mostra dues parts ben diferenciades, separades per un episodi que actua de mitja part i de baula entre aquestes dues meitats. En la primera part, encara poc experimentat en la cursa per l'ascensió social, ens mostra precisament el que no s'ha de fer per congraciar-se amb la noblesa. Aquí el narrador s'enamora platònicament de la duquessa de Guermantes, un cop la família s'ha traslladat a viure a un dels apartaments del palau d'aquesta família de l'alta noblesa. Accedir al seu cercle d'amistats pot ser l'oportunitat somiada per tal de convertir-se en escriptor de renom - nominalment ho és, però amb prou feines escriu un sol article per a un diari en tota la novel·la - però s'hi aproxima de forma molt poc adequada: comença a perseguir i assetjar la duquessa cada cop que surt al carrer, i a pressionar el nebot d'aquesta, el seu amic Robert de Saint-Loup, per tal que els presenti. A base d'insistir, d'afalagar i de pressionar, el narrador aconsegueix introduir-se en un cercle menor, el de la senyora de Villeparisis, que havia aparegut a l'anterior volum i que és parenta dels Guermantes, però només per acabar adonant-se que la seva imatge social s'ha vist força compromesa pel camí i s'ha creat una mala reputació: els rumors sobre aquest arribista de classe mitjana que s'ha decidit a ascendir socialment s'han estès com la pólvora, i ara tothom el percep com a poc més que un llagoter dels poderosos. La mitja part crec que és un dels passatges que més em va agradar de tota la novel·la: l'àvia del protagonista comença a trobar-se malament, els metges li diagnostiquen una fallada renal que és irreversible, i assistim amb impotència a la seva agonia i la seva mort. Ens trobem en una època en què la mort es produeix a casa i amb prou feines és medicalitzada i, amb la seva sensibilitat particular, el narrador relata amb impotència com la seva àvia agonitza davant la insensibilitat de servents, metges i visitants, que parlen pels passadissos alegrement com si la malalta ja fos morta. Més endavant l'Albertine fa una fugaç aparició per casa del narrador, i arriben a consumar la relació sexual que havia quedat penjada en el volum anterior, i Albertine es guanya l'enemistat eterna de la serventa Françoise, que suposem que portarà més cua a les properes entregues de la sèrie. A la segona part, després d'un lapse de temps, el narrador ja ha après dels seus errors i se'ns presenta - finalment - a les reunions socials dels ducs de Guermantes com a ornament artístic i entenimentat d'aquest cercle. Què és el que ha canviat, ara? El narrador ha après que en comptes de perseguir els nobles és ell qui s'ha de fer l'estret quan li arriben les invitacions, i crear en la seva pròpia persona una expectació i una aura de misteri que l'alta noblesa no serà capaç de resistir. És un cop ha accedit a aquests cercles que coneixerà l'alta noblesa en la seva vulgaritat, hipocresia i duplicitat, i els desmitificarà definitivament a través d'aquest contacte estret. Aquest volum, per tant, està molt més centrat en aquest món de relacions socials a què accedeix el narrador, i esdevé molt més satíric i punyent en la seva crítica social a aquest col·lectiu decadent que viu ignorant el patiment dels altres. En aquest sentit, és particularment colpidor el final de la novel·la, que en la meva opinió conclou aquest volum de forma impactant i memorable: mentre el duc i la duquessa es preparen per a una festa, només preocupats per trobar les sabates de la duquessa, que fan joc amb el conjunt que porten tots dos, el pobre Charles Swann reapareix fugaçment i els confessa la seva malaltia terminal, tot i que la parella no li fa el més mínim cas. Aquest volum, així doncs, és força més complex que els dos anteriors, i ens comença a desenvolupar per primer cop el caràcter del narrador, que es torna hipòcrita i fals per tal d'accedir a una societat que funciona per contactes, influències i afalacs. La seva amistat amb el jove Robert de Saint-Loup, que havia començat en l'anterior volum, queda un punt marcada per aquesta ombra de dubte: sabem que ja són amics d'abans, però el narrador fa explícita la seva intenció d'aprofitar el parentiu de Robert per accedir als Guermantes; també sabem que el narrador és un dreyfusard convençut, però aquesta també és la millor manera de congraciar-se amb Robert, profundament enamorat de la seva amant jueva, Rachel. De la mateixa forma, el narrador bé que calla quan el seu amic Bloch comença a assenyalar-se en el cercle radicalment conservador i anti-dreyfusard de la senyora de Villeparisis. De fet, el cas Dreyfus adquireix aquí una dimensió molt més gran que en els altres dos volums, en què apareixia esmentat de passada. Ens trobem tot just acabant el segle dinou: sabem que el primer judici a Dreyfus i el judici a Estérhazy ja han tingut lloc, i el procés contra Zola està en marxa, però el cas encara no ha conclòs (Dreyfus no va ser oficialment rehabilitat fins el 1906). Aquesta entrega fa molt per retratar la polarització total de la població, que recorre indistintament totes les classes socials. A través del baró de Charlus trobarem la versió més radical del racisme totalment obert dels anti-dreyfusards, que posa sobre la taula el debat sobre l'assimilació dels jueus: Dreyfus gaudeix de ciutadania plena francesa, només així pot ser llegit pels tribunals com a traïdor a França, però els ultra-nacionalistes com Charlus s'entesten a llegir-lo com a estranger a casa. Un altre dels temes que segueix ben present, i comença a dibuixar-se més definidament en aquest tercer volum és el de l'homosexualitat, no confessada però força evident aquest cop, de molts dels personatges que hi apareixen. La relació entre el narrador i el seu amic íntim Robert de Saint-Loup comença a adquirir uns matisos cada cop més ambigus: el triangle que tots dos estableixen amb l'amant de Saint-Loup, Rachel, prostituta reconvertida en actriu, apunta en aquesta direcció, amb gelosies per part dels tres personatges i en totes tres direccions. És finalment en un episodi en què tots tres visiten el teatre on treballa Rachel que, a la vista d'un ballarí extremadament atlètic i atractiu, Robert de Saint-Loup acaba cometent dues agressions físiques contra dos tercers que passaven per allà, i que no se'ns expliquen gaire més i queden obertes a la interpretació: semblen una reacció massa visceral i exagerada per reafirmar la seva masculinitat posada en dubte. També és un tema que se'ns suggereix de forma velada amb les aparicions fugaces del baró de Charlus, germà del duc de Guermantes i oncle de Robert, que ja al segon volum s'havia presentat en termes molt ambigus respecte de la seva sexualitat. Aquí hi ha alguns detalls que encara se'ns amaguen, però resulta curiós que les aproximacions que Charlus fa al narrador, tot i que no se'ns expliquin de forma explícita, es puguin llegir en termes sexuals. A la primera meitat de la novel·la, la del narrador poc experimentat, Charlus li fa l'oferiment de convertir-se en el seu protector; tanmateix, a la segona meitat, quan el narrador ja gaudeix d'un relatiu èxit social, Charlus parteix peres amb ell de males maneres, suposem que per alguna mena de malentès o d'enraonies escampades per tercers. És particularment satisfactori veure com el narrador ha crescut, finalment, a l'hora d'enfrontar-se al baró en aquesta última escena: el noi hipersensible, hipocondríac i ploramiques dels dos primers volums ha quedat enrere, i la seva reacció violenta, tot i que un punt gratuïta, davant dels retrets del baró representa un canvi significatiu pel que fa a la seva posició en societat: mentre que el baró pretén menystenir-lo en virtut de la seva inferioritat social, el narrador es resisteix a ser menyspreat i s'entesta a tractar-lo en pla d'igualtat. En definitiva, ha estat una lectura que m'ha costat força més esforç que les anteriors dues entregues, i se m'ha fet interminable en determinats moments de la lectura, però que ha valgut la pena a la llum del desenllaç. 

Sinopsi: Un temps després de tornar de Balbec, el narrador es decideix a apropar-se a la duquessa de Guermantes, el seu nou amor platònic, tot i que sense gaire èxit. Torna a assistir al teatre a veure la seva actriu preferida, la Berma, i queda enlluernat per l'ostentació dels nobles que assisteixen a la funció. A continuació el narrador visita el seu amic Robert de Saint-Loup a la caserna de Doncières, on es troba destinat amb l'exèrcit, amb l'esperança d'aconseguir que aquest li faciliti una cita amb la duquessa. A Doncières el narrador supera definitivament els seus problemes d'ansietat i d'insomni, i aprofundeix la seva amistat amb Robert, tot i que l'intent de congraciament amb la duquessa no arriba enlloc. Un cop tornat a París, fa una visita al teatre amb Robert i la seva amant Rachel, on Robert experimenta conflictes amb la seva sexualitat. Després el narrador accedeix al cercle de la senyora de Villeparisis, on és testimoni de la desgràcia social del seu amic Bloch, que fa paleses les seves idees polítiques en un cercle social obertament hostil. El baró de Charlus s'aproxima al narrador i li ofereix convertir-se en el seu protector. Més endavant, la seva àvia es posa malalta i mor al domicili familiar. Un any després de la visita a Doncières, el narrador es troba sol a casa perquè els seus pares són de vacances a Combray. Albertine reapareix a casa del narrador, molt canviada respecte de l'estada a Balbec, i finalment se'n van al llit junts. Un cop ha deixat d'obsessionar-se amb la duquessa de Guermantes, aquesta el convida a una de les seves recepcions socials, i aquest cop el narrador juga bé les seves cartes per tal d'introduir-se als cercles de la noblesa. Després d'una escapada a un restaurant amb Robert, que ja ha trencat amb Rachel, i el seu cercle d'amics, el narrador assisteix al sopar amb els ducs de Guermantes i, després d'aquest, assisteix a una cita nocturna amb el baró de Charlus. Més endavant, i ja amb una invitació a casa de la princesa de Guermantes (encara més alta noblesa que els ducs), el narrador va a casa dels ducs a preguntar per aquesta invitació, i allà es retroba amb Charles Swann, ja visiblement desmillorat i a les portes de la mort. 

M'agrada: Ha estat un canvi respecte dels dos volums anteriors - tot i que no sé ben bé si és un canvi positiu - i en aquesta tercera entrega l'evolució del personatge com a hàbil manipulador i escalador social m'ha semblat un dels aspectes més interessants de la lectura. 

No m'agrada: Aquest tercer volum se m'ha fet una mica més lent i pesat de llegir que els altres dos. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons