"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

29 d’agost de 2020

Sodoma i Gomorra (#331)

- Hi havia un temps en què els meus avantpassats s'enorgullien del títol d'ajudant de cambra, o de majordom del rei. 
- N'hi va haver un altre - va respondre Morel amb orgull - en què els meus avantpassats van fer tallar el coll als vostres. 

Aquesta és la quarta entrega de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (1871-1922), que es va publicar originalment entre els anys 1921 i 1922 i va ser el darrer volum de la sèrie que l'autor va veure publicat en vida. Val a dir que en començar a llegir em prevenia una mica que la darrera entrega, El cantó de Guermantes, se'm va fer feixuga, però aquest quart volum, tot i la densitat de l'estil característic de Proust, se m'ha fet una mica més planer. Penso que tant l'arrencada com el desenllaç d'aquesta entrega són molt potents, així que la seva lectura en general m'ha valgut la pena. L'escena inicial és una revelació que resultarà decisiva per al narrador: mentre espera per visitar els ducs de Guermantes, enxampa d'amagat el baró de Charlus mentre té relacions sexuals amb el sastre de la família, Jupien, a qui el baró demana que li proporcioni jovenets de classe baixa amb qui tenir aquest tipus de trobades. A partir del seu descobriment sobre l'orientació sexual del baró de Charlus, el narrador acaba comprenent el malentès que havia tingut lloc entre tots dos a finals del volum anterior, i comença a observar el món social que l'envolta sota un nou punt de vista. De cop i volta, apareixen davant dels seus ulls, com a fenomen força evident, tot un seguit d'homes de l'alta societat que amaguen la seva homosexualitat a ulls del gran públic mentre van buscant joves amb qui passar les nits. El narrador descobreix així el món dels homosexuals a l'armari i el de la prostitució masculina, i inicia un excurs reflexiu sobre l'homosexualitat a la seva època i les seves implicacions socials. És cert que els seus prejudicis sobre l'homosexualitat i els comentaris obertament homòfobs que introdueix a les seves explicacions no han resistit gaire el pas del temps: la confusió principal és que no sembla distingir entre homosexualitat i transsexualitat, almenys amb els homes, perquè curiosament, l'homosexualitat femenina rep un tracte diferent. D'altra banda, també és cert que aquesta secció del text és una lectura fascinant i suggestiva, en tant que l'explica un narrador que en aquest text cada cop s'identifica més amb l'autor mateix - hi ha un moment d'aquesta primera secció en què trenca la quarta paret i ens suggereix aquesta lectura - i que, pel que sabem, era ell mateix un homosexual a l'armari. També és cert que no és exactament encertat tractar aquest tema amb els termes que utilitzaríem avui dia: reconèixer obertament la seva identitat sexual no era una opció disponible a l'època com ho és ara, i el narrador fins i tot cita el cas d'Oscar Wilde per il·lustrar quines en poden ser les conseqüències més devastadores. De fet, el que és realment fascinant de la seva exposició és com tracta aquest tema en tot moment com el que és, una qüestió d'identitat, i la part més interessant de tot plegat, al meu parer, és quan comença a comparar els casos dels homosexuals que han d'amagar la seva orientació en públic amb el col·lectiu dels jueus assimilats. La referència no és fortuïta en aquest cas, em penso. Més enllà de si la comparació és més o menys afortunada, el punt d'interès aquí rau en la confluència de dos temes que s'havien presentat per separat en les anteriors entregues de la sèrie: l'homofòbia i l'antisemitisme imperants en la societat francesa del moment. El cas Dreyfus encara no ha acabat, però ja s'han revelat les proves del muntatge per incriminar Dreyfus: no és tan sols que ara ja es fa impossible defensar la seva culpabilitat, sinó que de fet l'acusació ja no es pot ni excusar en un mer error de la justícia militar. I en aquest context, en un sopar a casa dels prínceps de Guermantes, el narrador s'assabenta a través del seu amic Swann que el príncep de Guermantes és un dreyfusard a l'armari. Més endavant el duc de Guermantes també es converteix al dreyfusisme, i aquesta deriva també ens apunta al tema de les relacions entre classes socials, que aquí en aquest volum s'aprofundeixen molt més fins i tot que en els tres anteriors. Els cercles socials menors, és a dir, els de classe mitjana amb aspiracions a relacionar-se amb la noblesa, com el dels senyors Verdurin o els Swann mateixos, retornen aquí amb una força insospitada per capgirar les expectatives i l'hegemonia dels nobles dins d'aquest univers. El món dels Guermantes és un món en declivi: els grans privilegis i luxes hereditaris cada cop tenen menys importància per al públic en general, enlluernat ara per l'adveniment de les avantguardes artístiques, arribades a París amb els Ballets Russos de la mà de Diaghilev i Nijinski. Un cop el narrador retorna a Balbec, ara necessita introduir-se al cercle dels Verdurin, de forma que acaba prenent el lloc que ocupava Swann al primer volum. El baró de Charlus també s'introdueix en aquest cercle, i comença a posar-se en evidència davant de tothom quan inicia una relació amb un soldat sàdic i arribista, Morel, amb el qual acaba protagonitzant algunes de les escenes més còmiques del llibre. La relació del narrador amb Albertine, que en el tercer volum havia aparegut com de passada, aquí també adquireix un lloc central: és aquí on la història de l'enamorament entre Swann i Odette al primer volum, que semblava un afegit que no tenia res a veure amb la resta de la novel·la, adquireix tot el seu sentit. El narrador no està essent original amb la seva vida sinó que està interpretant un guió ja prèviament escrit. La relació comença a anar pel pedregar ben bé des del principi: sabem que el narrador no s'estima Albertine, mentre que el punt de vista d'Albertine se'ns nega i no hi ha forma de saber els seus autèntics sentiments. El que sí sabem és que el narrador entra en aquesta relació pel sexe i l'Albertine pels diners i els regals. Com en la història de Swann i Odette, les etapes d'enamorament del narrador s'intercalen amb episodis d'una gelosia encara més intensa que el seu amor, de forma que comença a contemplar casar-se amb Albertine només per poder tenir-la controlada en tot moment. Aquesta gelosia es desencadena, de fet, quan el narrador comença a sospitar que Albertine té aventures amb altres noies. Sodoma i Gomorra és, així doncs, un volum que ens ofereix variacions de tots els temes que havien aparegut fins ara en els tres anteriors, com si es tractés d'una composició musical: del tercer volum en traiem l'expansió i la continuació del món dels Guermantes, tot i que ara revisats i posats en el context d'un món social més ampli. El personatge del baró de Charlus, que en els altres volums s'havia mostrat reservat i misteriós, ara es comença a revelar en el seu vessant més patètic i llastimós; és el que passa quan cauen els misteris, les màscares i els secrets. Del segon volum, en traiem el retorn al món de Balbec i la relació amb Albertine, tot i que és un retorn un punt amarg. Amb la seva àvia ja morta, el narrador comença a adonar-se que és impossible recuperar el món del passat amb la vivesa i el meravellament de la primera vegada. Els noms de lloc, que li havien obert un món d'il·lusions i fantasies romàntiques en el passat, es revelen ara en el seu vessant més prosaic, a través de les interminables digressions etimològiques del professor Brichot. Del primer volum en traiem el cercle dels Verdurin, a través del qual havíem conegut Swann, i les versions alternatives dels amors entre Swann i Odette, revisades i augmentades en les relacions entre el narrador i Albertine i entre Charlus i Morel. Sodoma i Gomorra és, així doncs, una continuació que està a l'alçada dels altres volums, i que comença a apuntar al conjunt de tota la sèrie com a projecte literari unitari, en tant que ens en va recuperant els temes més importants per continuar donant-los profunditat. 

Sinopsi: Abans de la festa dels Guermantes, el narrador descobreix el secret del baró de Charlus, i a partir d'aquest moment la seva visió de les relacions socials canvia completament. A partir del segon capítol, el narrador visita Balbec de nou, aquest cop amb la seva mare, on el record de la seva àvia li provoca una profunda tristesa per tot el temps que ara li és impossible de recuperar. Entre visita i vista als cercles socials dels Verdurin i els Cambremer, el narrador reprèn la seva relació amb Albertine, que va mostrant el seu vessant més tòxic a causa de la gelosia obsessiva d'ell. Finalment, una revelació inesperada sobre el passat d'Albertine li farà replantejar-se el seu futur amb ella. 

M'agrada: La forma com Proust recupera tots aquells temes i situacions que havia anat plantejant als anteriors volums i els porta a nous extrems. 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons