Balzac i la petita modista xinesa (#611)

Vaig sentir vagament el nom de Balzac i em vaig preguntar què tenia a veure amb aquesta història. 

Aquesta novel·la de l'autor xinès exiliat a França Dai Sijie es va publicar per primer cop, en francès, l'any 2000. El relat té un fort contingut autobiogràfic, en tant que Dai, com els protagonistes de la novel·la, va ser víctima de la revolució cultural del règim maoista durant els anys seixanta i setanta, en ser enviat quan era adolescent a reeducar-se a un poblet de les muntanyes. El govern perseguia qualsevol element de la societat que fos considerat burgès o contrarevolucionari, i posava sota sospita els professionals liberals, com els metges o els artistes, que d'entrada es consideraven culpables de tenir inclinacions prooccidentals. La reeducació segons el sistema maoista es basava en el treball agrícola a poblets rurals en unes condicions de vida extremadament dures, i una part important del procés passava per separar els adolescents, un cop havien acabat l'institut, dels seus pares si aquests es consideraven males influències per als joves per aquests motius ideològics. 

La novel·la ens aboca directament dins d'aquest malson per als dos protagonistes, el narrador sense nom i el seu amic Luo, els pares dels quals han estat catalogats com a "enemics del poble", la categoria més greu de dissidència. El relat ens arriba a través de la veu en primera persona del jove protagonista, que a estones es revela com a poc més que l'acompanyant i espectador de les aventures i desventures de Luo, el seu company de captiveri. Fins i tot de bon principi el protagonista ens explica la humiliació pública del pare de Luo, però no aporta gaire informació sobre la seva pròpia família. Més atrevit i experimentat que el narrador, Luo es transforma en el protagonista de les aventures d'ambdós amics, que giraran al voltant del seu pas a l'edat adulta i les decisions doloroses que comportarà en un context tan precari. Quan tots dos s'enamorin de la mateixa noia, la filla del sastre local, serà Luo qui farà el primer pas i iniciarà una relació amorosa amb ella. Gran part de la narració es basa en aventures episòdiques, amb un cert to picaresc, en què ambdós protagonistes han d'acomplir algun tipus de tasca que se'ls exigeix a canvi d'obtenir algun privilegi en l'àmbit laboral o per tal d'aconseguir fer-se amb el tresor local: una maleta de llibres clàssics propietat d'un altre company de reeducació. 

Així doncs, un cop accedeixin a aquesta font de lectures clandestines, els seus horitzons s'obriran i assistirem a una reeducació d'un altre tipus: mentre que el contacte amb la cultura occidental tindrà conseqüències ben diferents a les vides dels dos amics, Luo aprofitarà les lectures per educar la seva xicota, la petita modista, en els valors refinats i sofisticats que troba als personatges femenins dels llibres de Balzac i Flaubert. Tanmateix, aquest relat de descobriments i aventures adolescents va descobrint la seva profunditat a mesura que avança: la novel·la defuig tots els tòpics que podríem esperar dels relats de creixement, i s'esforça a introduir-nos dins dels punts de vista dels protagonistes per encegar-nos a una imatge de conjunt més àmplia que, al capdavall, a ells també se'ls escapa. El projecte educatiu que Luo emprèn sobre la seva estimada acaba d'una forma que no havia previst, precisament perquè intenta circumscriure-la en un model literari imaginari i es nega a observar-la com a persona real. Igual que passa amb les pel·lícules que els protagonistes recreen per als habitants del poble, en Luo es perd a si mateix quan comença a observar-se com a heroi de la seva pròpia història. L'aventura de creixement del narrador serà un punt més subtil: des de la seva innocència o manca d'experiència inicials, adquirirà un pragmatisme que no sabia que tenia, però alhora serà capaç de salvaguardar les seves millors qualitats, l'empatia i la sensibilitat. 

Es tracta d'una novel·la molt curiosa i que fa de bon llegir en la seva brevetat: arrenca aparentment com un relat convencional, però a mesura que avança va prenent tangents inesperades i de vegades sorprèn amb canvis abruptes de tècnica, com per exemple en un moment determinat en què una mateixa escena se'ns descriu a través de la perspectiva de tres personatges diferents, o episodis que se'ns narren de forma naturalista però que acaben adquirint un cert to absurd o fins i tot oníric. És una lectura interessant perquè mostra el xoc de cultures entre els habitants del camp i els de la ciutat, però en cap moment ens les presenta definitivament com a contrast entre orient i occident. Seria simplista llegir el desenllaç com a crítica a la cultura occidental, o pretendre veure-hi una lloança per part de l'autor al sistema de persecució ideològica a què s'enfronten els protagonistes. Més aviat el que hi passa és que dos adolescents perduts interpreten els clàssics occidentals sense gaire encert ni guiatge, en un context de persecució totalitària que, en alguns passatges del llibre, adquireix unes dimensions quasi distòpiques. Si alguna cosa en treu el narrador, de les lectures occidentals que adquireix, és un sentit creixent de la individualitat en un context en què no se li permet pensar en aquests termes. 

Sinopsi: A principis dels anys setanta, dos joves de la província de Sechuan són enviats a l'interior, a un poble de muntanya, per ser reeducats en els valors del règim maoista, ja que els seus pares han estat assenyalats com a enemics del poble. El narrador es veu arrossegat a les aventures amoroses del seu amic Luo, que inicia una relació amb la filla del sastre del poble, mentre tots tres descobreixen la passió per la lectura clandestina a través d'una maleta de llibres clàssics que aconseguiran després de diverses aventures. Tanmateix, cadascun d'ells trobarà en aquestes lectures significats i interpretacions diferents. 

M'agrada: Ha estat una sorpresa en positiu, especialment a la llum de l'evolució de la narració des d'un inici un punt tòpic i previsible fins a un final que subverteix totalment aquestes expectatives, i que crea una subjectivitat concreta per a la protagonista femenina, ocultada de la narració i simplificada per part del narrador masculí. 

Manifest delictiu (#610)

Signes locals d'un col·lapse continuat. De vegades quan en Carney s'assabentava de l'últim daltabaix - una massacre sagnant en un llogaret vietnamita, una onada de sobredosis letals per un lot dolent, un adolescent desarmat abatut a trets per policies - sospitava que la revolució ja havia succeït, però que ningú la podia veure i no havia arribat ningú per substituir el que s'havia derrocat. L'antic règim era una ruïna, arrasat en una pila de suposicions antigues i premisses atrotinades, i anaven esperant que algú els digués què passaria després. No va aparèixer ningú. 

Manifest delictiu, publicada originalment el 2023, és la segona part del que serà la trilogia de Harlem de l'autor afroamericà Colson Whitehead, un cop n'aparegui la tercera part. L'argument segueix les vicissituds de l'empresari fet a si mateix Ray Carney, que ja havíem trobat a la novel·la anterior, El ritme de Harlem. Ambdues novel·les tenen una autonomia pròpia, però és cert que aquesta segona entrega de la trilogia fa de més bon entendre havent llegit prèviament la novel·la anterior i coneixent-ne d'entrada els personatges principals. Si El ritme de Harlem ens situava al barri de Harlem, a Nova York, als anys seixanta, Manifest delictiu ara ens situa a la dècada següent, als anys setanta, en un context en què la comunitat afroamericana de Harlem continua lluitant per sobreviure en una situació de desigualtat social i econòmica que arriba a tenir conseqüències devastadores per a les vides quotidianes de milers de persones. 

El ritme de Harlem ens plantejava la doble vida de Ray Carney com a propietari d'una botiga de mobles que ocasionalment utilitzava per posar en circulació mercaderia robada. El seu flirteig amb el submón criminal del barri el posava en contacte amb un seguit de personatges peculiars que coneixia de les seves escapades nocturnes. Tanmateix, la seva col·laboració amb certes empreses criminals no era del tot voluntària, almenys de bones a primeres: la novel·la mostrava com aquests dos móns s'havien d'anar solapant inevitablement quan d'entrada no existia un sistema just que donés les mateixes oportunitats a tothom i com l'agenda delictiva de persones com en Carney podia arribar a ser mera qüestió de perspectiva. Aquí, les implicacions polítiques que se'ns apuntaven a la primera entrega queden finalment desplegades en detall: és cert que les màfies locals aprofiten el negoci de la droga, del joc il·legal i els tripijocs immobiliaris per enriquir-se i competir amb altres famílies criminals; ara bé, el que ens va presentant la trama a través de les aventures i investigacions del protagonista és que el cos de policia i les institucions de govern local estan fent exactament el mateix. 

Crook Manifesto ens presenta un panorama encara més desolador per al barri de Harlem que en la novel·la anterior: l'epidèmia de l'heroïna està totalment descontrolada, la violència policial contra els negres és el pa de cada dia i la xacra més evident per al barri són els incendis intencionats. Aquest fenomen en concret posa de manifest tensions econòmiques i socials soterrades que estan començant a esclatar amb violència durant les nits de la ciutat: o bé perquè els propietaris incendien els seus propis edificis i negocis per cobrar els diners de l'assegurança, o bé perquè a les empreses immobiliàries els interessa promoure construcció nova o, en alguns casos, com a acte de protesta desesperat per part de llogaters o ocupants il·legals davant d'una crisi d'habitatge sense precedent. En aquest context, els negocis antics es van degradant i les xarxes veïnals de suport cada cop es veuen més afeblides. Ray Carney i el seu amic Pepper, un vell col·laborador de la vida oculta, esdevenen testimonis privilegiats d'aquesta davallada generalitzada, i ens aniran oferint el seu sentit comú i la seva saviesa de carrer a mesura que certs fets fortuïts els vagin afectant cada vegada de més a prop. 

Igual que passava a Harlem Shuffle, la novel·la està dividida en tres seccions que actuen com a quadres, i cadascuna té la seva pròpia autonomia. Després de breus plantejaments, els esdeveniments es posaran en marxa a un ritme frenètic, i les escapades nocturnes dels protagonistes cada cop esdevindran més perilloses i sagnants. Tanmateix, el resultat és estranyament divertit: es nota que Whitehead s'ho passa bé construint els seus personatges i dotant-los a tots del seu propi caràcter, basat sobretot en les particularitats i els detalls. L'autor aconsegueix immergir-nos totalment en l'època i l'ambient local a través de diversos excursos que no tenen gaire a veure amb la trama principal, o tan sols tangencialment, per acabar portant-nos a resolucions trepidants i violentes. En aquest cas, Carney mateix es va enfonsant cada cop més en els negocis tèrbols a què es veu arrossegat, i cada cop li costarà més mantenir la desitjada neutralitat moral. D'altra banda, arribarem a conèixer amb més profunditat el seu col·laborador en Pepper, que acabarà esdevenint en determinats moments de la trama l'autèntica brúixola moral de la novel·la. 

Sinopsi: L'any 1971, en Ray Carney fa temps que s'ha retirat dels negocis tèrbols, però entrarà en un negoci brut amb un agent de policia corrupte que el tornarà a fer contacte habitual d'una sèrie de famílies criminals de la ciutat. Dos anys després, el seu còmplice Pepper es veu obligat a investigar una desaparició misteriosa en el context del rodatge d'una pel·lícula de Blaxploitation. Més endavant, Carney i Pepper es tornen a creuar quan es posen a investigar un incendi intencionat en què Carney sospita que està implicat un polític local preeminent. 

M'agrada: L'aposta pel detall i la pinzellada petita, que acaben evocant una imatge de conjunt autènticament aclaparadora. La crítica política que fa l'autor amb el retrat d'un barri en situació de col·lapse, i l'humor desencantat que acaba recorrent tot el text. Em penso que m'ha agradat més aquesta segona entrega que la seva predecessora. 

Mil grues de paper (4)

80 anys després dels bombardejos nuclears estatunidencs sobre Hiroshima (avui) i Nagasaki (el dissabte), l'amenaça de l'armament nuclear continua sent, malauradament, una realitat avui dia. 

https://www.theguardian.com/world/2025/aug/06/hiroshima-mayor-ukraine-middle-east-nuclear-history-atomic-bombing-80th-anniversary

https://www.vilaweb.cat/noticies/hiroshima-acte-commemoracio/

Fotografia d'Oilstreet (Font)

Ngũgĩ imprescindible

L'autor kenyà i referent de la literatura africana Ngũgĩ wa Thiong'o (1938-2025) va morir el passat mes de maig, i la notícia em va enxampar rellegint alguns dels seus assajos. Als anys seixanta, Ngũgĩ va entrar en un debat sobre l'idioma en què els autors africans havien d'escriure les seves obres: la seva posició va ser ambivalent durant la joventut, però es va decidir a escriure les seves ficcions en kikuiu el 1978, quan va passar un any a presó per haver escrit i promogut la representació d'una obra teatral comunitària en kikuiu en un poble rural prop de la seva àrea natal. La seva defensa de les llengües africanes en comptes de les europees és part de la seva aposta per "descolonitzar la ment", un concepte que té a veure amb la presa de consciència sobre les conseqüències nefastes del racisme i la colonització a les vides de les nacions colonitzades, no sols a nivell polític i econòmic, sinó també en el pla mental, a nivell ideològic i cultural. 

Tot sovint trobo, a les ressenyes que llegeixo de les novel·les de Ngũgĩ (en especial El diable a la creu i El Bruixot del Corb), que els lectors occidentals expressen desconcert i estranyesa davant del contingut i la forma que presenten, i no n'acaben de gaudir del tot perquè els costen d'entendre. Vaig tenir la sort d'arribar a les novel·les de Ngũgĩ després d'haver-ne llegit alguns assajos, i vaig anar descobrint la seva ficció i la seva no-ficció a la vegada. 

Entendre el context en què sorgeixen aquestes novel·les és important per poder-ne copsar el vessant de crítica política: l'autor evoluciona des d'unes formes més lineals i arrelades en els models de la narrativa occidental, en què es va educar, a través d'un trencament més afí al modernisme europeu, fins a un trencament més definitiu amb la cultura europea, i pel camí va abandonant el realisme i abraçant la sàtira com a forma narrativa, amb una forma de narrar més propera al mite i a la literatura oral tradicional del seu poble. La ideologia marxista també és una part importantíssima de la seva trajectòria com a escriptor, ja que Ngũgĩ escriu al servei de l'alliberament nacional del seu poble i de la descolonització definitiva de l'Àfrica, més que per abellir a un potencial públic occidental. Per això les seves novel·les sovint esdevenen denúncies enceses del neocolonialisme i les elits extractives que hereten les estructures de poder econòmic i polític del sistema colonial després de la independència de les antigues colònies. 

 

Al contrari del que passa sovint amb autors de ficció, en aquest cas crec que pot ser útil llegir primer algun dels seus assajos abans d'abordar les seves novel·les i, si no n'heu llegit mai res, recomanaria començar per algun dels volums de la seva autobiografia, ja que estan escrits en un estil planer, són força amens de llegir i, a la vegada, ens donen molta informació sobre experiències vitals de l'autor que després es veuen reflectides a les novel·les. Selecciono una llista de recomanacions que us poden interessar si voleu conèixer una mica millor l'obra de Ngũgĩ: començo pels quatre volums de la seva autobiografia, després en destaco alguns assajos, i finalment faig una selecció de les meves novel·les preferides per ordre cronològic. 

Somnis en temps de guerra. Publicat el 2010, el primer volum de les seves memòries recull les experiències dels anys d'infància, al poblet de Limuru, marcades pel domini colonial britànic sobre la vida de les comunitats agrícoles, la segona guerra mundial, i el xoc de cultures entre el cristianisme i les creences i rituals ancestrals en què Ngũgĩ es va criar. El fil conductor del llibre, com passa als primers tres volums de memòries, és l'educació, i l'autor ens explica el context de l'educació colonial a l'època i el moviment d'escoles independents que es començarà a organitzar, paral·lelament als esforços governamentals per educar els seus súbdits en els valors de submissió que espera dels ciutadans colonials. Ngũgĩ farà un pacte amb la seva mare, que decideix sacrificar-se econòmicament per donar-li l'oportunitat d'anar a l'escola primària. Allà, descobrirà el secret de les històries de dia, i veurà com, a través de l'educació, se li obre un futur molt diferent al dels seus germans més grans. 

A la Casa de l'Intèrpret. El segon volum de memòries es va publicar el 2012, i explica els anys de formació de l'autor a l'institut Alliance, un prestigiós centre d'educació secundària al qual va accedir a través d'una beca. Ens trobem ja en ple estat d'emergència, durant la guerra d'independència de Kenya, entre el govern colonial britànic i l'Exèrcit per la Terra i la Llibertat, la guerrilla anticolonial anomenada Mau Mau pels britànics. Un dels episodis que més va marcar la joventut de Ngũgĩ, i que va quedar retratat també en algunes de les seves novel·les, és el moment en què va tornar de vacances a casa per trobar el seu poble totalment arrasat, i la seva família desplaçada i confinada a un dels reassentaments governamentals. Ngũgĩ també ens descriurà les seves experiències a l'escola, immers de ple en l'educació colonial cristiana que s'espera de la nova elit educada del país, però ben conscient des del principi de les contraccions que comporta, sobretot des de l'experiència de tenir un germà lluitant a la guerrilla i perseguit per les autoritats. 

Neix un teixidor de somnis. El tercer volum de memòries es va publicar el 2016, i narra els anys universitaris de Ngũgĩ a la Universitat de Makerere, a Uganda. Van ser anys d'efervescència política a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, en què s'estaven independitzant molts països africans, i Ngũgĩ ingressaria a Makerere com a súbdit d'una colònia britànica per sortir-ne com a ciutadà d'una república independent. El llibre explica les vicissituds dels primers governs independents de les antigues colònies africanes i els intents (alguns reeixits) de desestabilitzar-los per part de les antigues metròpolis. Aquest volum també ens relata les primeres passes de la carrera literària de l'autor, que es va graduar de la universitat amb dues novel·les ja escrites i en vies de publicació, es va revelar com a dramaturg i articulista incipient durant els anys d'universitat i va entrar en contacte amb els escriptors africans més influents del moment a la Trobada d'Escriptors Africans en Llengua Anglesa el 1962. 

Lluitar amb el diable. El quart volum de memòries es va publicar el 2018 i, de fet, és una versió reduïda i reelaborada d'un volum anterior que havia publicat als anys vuitanta sobre les seves experiències a la presó. Lluitar amb el diable és el primer llibre que vaig llegir de Ngũgĩ i és un dels meus preferits de tots. El llibre descriu l'any que va passar a la presó de màxima seguretat de Kamiti, a Nairobi, incomunicat de la seva família i, en realitat, sense arribar a ser acusat formalment. El seu crim va ser, pel que sembla, escriure una obra de teatre en kikuiu com a part d'una iniciativa popular en un centre cívic de la localitat de Kamiriithu. Ja en una república de Kenya independent, el govern considera que aquest tipus d'iniciatives amenacen l'statu quo i fomenten la dissidència política. A la presó s'estableix una autèntica guerra psicològica entre el govern i el pres polític, amb l'objectiu de silenciar i descoratjar la població en general. El llibre fa unes reflexions molt pertinents sobre l'experiència dels presos polítics i l'ús de la repressió com a arma política. 

Descolonitzar la ment. Publicat el 1986, és el seu llibre d'assaig més conegut, i va ser un text molt influent dins del camp dels estudis postcolonials. El llibre recull quatre conferències que Ngũgĩ havia pronunciat en diversos moments dins l'àmbit acadèmic, i que estaven inscrites en el marc del debat que va tenir lloc als anys seixanta sobre la llengua en què s'escriu la literatura africana. Ngũgĩ defensa el seu abandonament de l'anglès, la seva llengua adoptiva, com a vehicle per a les seves narracions a favor del kikuiu, la seva llengua materna, com a mitjà per reconnectar amb el seu propi poble i la seva lluita conjunta per l'alliberament, del colonialisme, en primer lloc, i més tard del neocolonialisme un cop aconseguida la independència. L'autor hi descriu l'experiència de Kamiriithu i després la redacció de El diable a la creu ja a la presó de Kamiti com a detonants d'aquest canvi de mentalitat que resultaria decisiu per a la seva producció literària. El rerefons marxista del text es fa molt clar al llarg de la lectura, però en cap moment no perd la claredat expositiva. 

Desplaçar el centre. Aquest recull d'assajos es va publicar l'any 1993, i és una mica més planer que l'anterior si us voleu familiaritzar per primera vegada amb les idees de l'autor, en part perquè els assajos recollits són una mica més breus i variats que a Descolonitzar la ment. Estan organitzats en quatre blocs temàtics, però cadascun dels capítols té una autonomia pròpia i es poden llegir de forma independent els uns dels altres. Els eixos temàtics giren al voltant de l'imperialisme lingüístic i el llegat colonial que han d'afrontar els escriptors pel que fa a la cultura heretada per part dels colonitzadors, i apel·la al localisme i a l'arrelament com a autèntica porta d'entrada a un universalisme que neixi de la cooperació i l'intercanvi entre cultures en pla d'igualtat, i no de la imposició d'unes cultures dominants per sobre d'unes altres - actitud que de vegades pretén presentar-se sota una aparença falsa de cosmopolitisme. També parla del racisme sistèmic heretat de l'era colonial i apel·la a les experiències personals i col·lectives per il·lustrar els seus raonaments. 

Something Torn and New. Aquesta col·lecció d'assajos es va publicar el 2009 i també pot ser un bon lloc per on començar, ja que reprèn algunes idees tractades als altres dos llibres i parla de l'experiència colonial des d'un punt de vista més ampli i des del seu context històric. Amb "Una cosa esquinçada i nova", motiu que Ngũgĩ pren del poeta barbadià Kamau Brathwaite, l'autor reivindica una Renaixença de les lletres africanes, que sigui capaç de superar l'experiència colonial, basada en el desarrelament, l'alienació i la pèrdua de la identitat per part del subjecte colonitzat. El llibre parla de la colonització i la diàspora com a moments fundacionals traumàtics per a la identitat africana, i reivindica la memòria i la reparació com a forma de reconnexió amb aquest passat esborrat a la força. En aquesta tasca, els escriptors, artistes i intel·lectuals hi tenen un paper fonamental. 

El riu entremig. Aquesta va ser la seva primera novel·la, tot i que es va publicar en segon lloc el 1965. És una obra que jo recomanaria sense dubtar, tot i que possiblement no és gaire representativa de tota l'obra en general de Ngũgĩ. A mi em va agradar més que No ploris, fill, que va ser la que va escriure en segon lloc però es va publicar primer, on ja es comença a intuir un Ngũgĩ més realista i desencantat amb la situació del seu país. El riu entremig és un treball primerenc que es llegeix quasi com una faula poètica, i on la lluita política de les guerrilles es barreja amb la guerra educativa de les escoles independents, amb el rerefons d'una història d'amor amb famílies enfrontades per diferents alineaments polítics. Hi trobarem gran part de les inquietuds que es troben a les memòries, i el Ngũgĩ més idealista i jovenívol ens temptarà amb una possibilitat de conciliació o entesa futures, tot i que abocada, com és habitual a les seves novel·les, a un desenllaç més aviat desolador. 

Un gra de blat. És indiscutiblement una de les seves millors novel·les, i una de les més rodones i completes des del punt de vista de la narrativa postcolonial. La trama ens ofereix diferents punts de vista de diferents personatges d'un mateix poblet, que rememoren les seves experiències abans de la independència de Kenya, durant l'estat d'emergència i la guerra d'alliberament del país. Més que triomfants, la vigília del dia de la independència tots aquests personatges se senten desencantats i abassegats per les experiències i traumes que han d'arrossegar dels temps de la guerra, i en especial el protagonista, a qui el poble observa com un heroi local però que amaga un terrible secret. Com també passava a El riu entremig, la novel·la juga amb la imatgeria messiànica, però aquí d'una forma molt més realista i ambigua. 

Pètals de sang. Un any abans de l'empresonament es publica aquesta novel·la, que fa una crítica molt encesa cap al govern de la república kenyana i es considera, tot i que no va ser la causa directa de l'empresonament, que va contribuir que el govern assenyalés Ngũgĩ com a dissident i el posés al punt de mira de la persecució política. En el marc d'una protesta obrera en una de les indústries a la ciutat d'Ilmorog, es produeix un incendi intencionat que la policia ha d'investigar. Com si es tractés d'una novel·la policíaca, el relat ens posarà en antecedents sobre les vides dels quatre sospitosos, i els fets que van portar a cadascun a la situació present, en una cronologia no lineal que es posarà al servei de la trama. La novel·la també esdevindrà una crònica de l'evolució del poblet fictici d'Ilmorog des dels seus orígens com a petit assentament rural fins a la seva evolució a ciutat neocolonial. 

El diable a la creu. Aquesta novel·la va ser escrita de forma clandestina durant l'empresonament de Ngũgĩ a Kamiti, i va marcar un punt d'inflexió en la seva narrativa. Va ser la primera novel·la que va escriure en kikuiu, un cop va prendre la decisió de no tornar a escriure ficció en anglès. La novel·la desenvolupa una trama de pacte faustià i es veu lleugerament influïda per El mestre i Margarida de Bulgàkov: ara bé, aquest biaix interpretatiu em va encegar una mica la primera vegada que la vaig llegir i cap al final em vaig emportar una bona sorpresa perquè, de la mà de Ngũgĩ, la sàtira política més esmolada no està renyida amb el realisme social. L'autor hi retrata l'ambient de persecució política que va viure en carn pròpia, i assenyala directament l'elit empresarial venuda al poder neocolonial com a responsables de les desigualtats presents. A través dels seus dos viatges cap al poblet d'Ilmorog, la protagonista, la Warĩĩnga, anirà trobant la seva pròpia força i resistència per convertir-se en una dona nova. 

El Bruixot del Corb. Aquesta és possiblement l'obra culminant de la carrera de Ngũgĩ, i on ens ofereix, ja des de l'exili, una sàtira totalment desfermada sobre el règim repressor de Moi i, per extensió, sobre la situació dels països africans en general sota aquest tipus de règims despòtics. La trama ens situa a la república fictícia d'Aburĩria, on el dictador del país emprèn una obra faraònica mentre el seu poble s'enfonsa en la pobresa. La novel·la retrata el tipus de govern corrupte i repressor que posa la riquesa del país al servei del capital estranger i castiga els ciutadans per reclamar justícia i llibertat. El relat combina la sàtira de la política neocolonial amb una trama més aviat mítica i màgica que involucra el Bruixot del Corb, un heroi accidental que, quasi sense adonar-se'n, posarà les bases per a la nova revolució. El resultat és una lectura trepidant que es fa impossible de deixar i que, a més, colpeix en els moments més inesperats amb tota la seva absurditat i bellesa. 

Crideu la mort errant, digueu-me on va (#609)

Així eres tu que me parlaves quan jo era petita, eres tu que m'apareixies en forma de dona de Llum? Tu, que camines damunt s'aigo des safreig?

Sí, jo.

Com una Mort Errant, de pala en pala des molí?

Cada ànima tria la seva.

Aquesta és la darrera novel·la de l'autora mallorquina Antònia Vicens, que tot just es va publicar l'any passat. M'ha semblat una lectura fascinant i complexa en la seva brevetat, que arrossega a una experiència de lectura quasi hipnòtica: el contingut que s'hi retrata és molt dolorós, però alhora es desplega des d'una prosa poètica bellíssima, i a través d'una trama que va barrejant diferents punts de vista i moments històrics. El resultat és un equilibri molt hàbil entre forma i contingut, que amb prou feines s'arriben a distingir, com passa amb la literatura del trauma, en què la narració se'ns transmet de forma fracturada, amb un recurs constant als salts i les recurrències, i en què una ferida oberta pot sobreviure anys fins a convertir-se en residu o senyal per a una altra de nova, en una connexió temporal que el text assenyala acuradament. 

La trama ens situa, per començar, l'any 1965 en un poble petit a l'illa de Mallorca, a l'hort on viu la protagonista, l'Elisenda, que es troba a les portes de l'adolescència. Aquell hivern canviarà la seva vida quan el seu pare marxi de casa i la seva mare porti una altra dona a viure amb elles. El nou germanastre, en Piero, es convertirà en una presència amenaçadora i temptadora a la seva vida, però l'Elisenda encara és massa petita per entendre del tot els perills a què s'exposa. Pocs anys després, casada amb en Piero als setze anys i amb una filla recent nascuda, un episodi traumàtic desencadenarà la seva fugida endavant, en què corre el risc de sucumbir definitivament a tots els terrors viscuts, tant presents com passats. La novel·la ens retrata una història de violència i d'abús en què la protagonista, completament innocent i impotent, es converteix poc a poc davant dels nostres ulls en la víctima perfecta. S'agraeix també que no intenti evocar possibles elements atenuants o redemptors en els abusadors: l'objectiu de la novel·la no és retratar-los psicològicament, sinó reflectir l'espiral de violència, abús, manipulació i anorreament que desencadenen, especialment si gaudeixen d'impunitat per part del sistema, i la buidor existencial a què queda abocada la víctima, desposseïda finalment de tot rastre d'identitat. 

Aquesta injustícia bàsica queda retratada tant a nivell macro com micro: pel que fa a la política, la dictadura normalitza i institucionalitza aquest ús de la violència per part de qui té el poder; pel que fa a la vida personal, la gent que no encaixa dins la norma, en especial les dones, queda progressivament abocada a una vida cada cop més petita i més opressiva, una mort errant, segons el text, que la majoria de vegades acaba essent l'única sortida real. Comprendre la història familiar, i entendre les dones víctimes de violència en el seu passat familiar i al poble, al seu voltant, esdevindrà una autèntica necessitat per a la protagonista. Tanmateix, en un context així, qualsevol via de fugida que contravingui les normes, com l'operada per la mare de l'Elisenda, que no es conforma a les expectatives socials per perseguir una vida d'artista, acabarà realitzant-se a costa del patiment d'altres dones, com la mateixa Elisenda, que haurà de patir el maltractament de la gent del poble a causa de l'orientació sexual de la seva mare o, més endavant la Matilde, una altra de les seves parelles, que haurà de viure a l'ombra d'un abandonament no acceptat. 

A mesura que anem avançant en la trama i l'àvia de la protagonista, la Coloma, ens vagi revelant els secrets i misteris familiars, anirem descobrint les violències que havien marcat aquesta anterior generació, i com aquesta espiral de violència i abús s'anirà repetint de forma cíclica, amb una lògica implacable. El juliol del 36, el dia que els pallers van cremar va ser un moment fatídic tant per a la Coloma com per a la seva cosina Elisenda, un dia que va imprimir una nova direcció en la història familiar i també la va reescriure, com anirem veient a mesura que avanci el text. Aquesta incursió en el passat, però, ens anirà revelant paral·lelismes colpidors entre els dos fils argumentals, i anirem veient com l'Elisenda del passat i la del present s'aniran barrejant i identificant l'una amb l'altra. L'explotació, el trauma, l'abandonament i la fugida frustrada dels personatges femenins és un motiu recurrent al llarg del text, encarnats de forma molt sintètica en la dona de Llum, una visió en què la protagonista es refugia en la seva infància, i que intentarà retrobar més endavant en la seva vida. Tanmateix, aquesta imatge que recorre el text també anirà encarnant les dones violades i assassinades durant la guerra i la dictadura, que esdevindran una veu del passat que apel·la a la humanitat i la indefensió absolutes de la protagonista. 

Sinopsi: A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en un poble petit a l'illa de Mallorca, l'Elisenda creix a l'hort dels seus pares i observa la vida des del seu gronxador, que esdevé per a ella un refugi. El seu pare abandona la llar quan s'assabenta de l'aventura de la mare, que és escultora, amb una altra dona, la Giulia, que s'instal·la amb elles juntament amb el seu fill. Aquest esfondrament del món de la infància vindrà acompanyat, per a la protagonista, de la descoberta del desig i la violència a què la sotmetran els homes al llarg de la seva vida. D'altra banda, la seva àvia li descobrirà la història familiar, i ella anirà observant paral·lelismes pertorbadors entre el patiment viscut per les dones del passat i el moment de desesperació en què es troba en el present. 

M'agrada: M'ha agradat tota la lectura sencera. La combinació de diferents estils narratius - el diari en primera persona i la narració en tercera persona, el realisme descarnat combinat amb prosa poètica i pensament màgic - dóna un equilibri molt ben aconseguit.