Sí, jo.
Com una Mort Errant, de pala en pala des molí?
Cada ànima tria la seva.
Aquesta és la darrera novel·la de l'autora mallorquina Antònia Vicens, que tot just es va publicar l'any passat. M'ha semblat una lectura fascinant i complexa en la seva brevetat, que arrossega a una experiència de lectura quasi hipnòtica: el contingut que s'hi retrata és molt dolorós, però alhora es desplega des d'una prosa poètica bellíssima, i a través d'una trama que va barrejant diferents punts de vista i moments històrics. El resultat és un equilibri molt hàbil entre forma i contingut, que amb prou feines s'arriben a distingir, com passa amb la literatura del trauma, en què la narració se'ns transmet de forma fracturada, amb un recurs constant als salts i les recurrències, i en què una ferida oberta pot sobreviure anys fins a convertir-se en residu o senyal per a una altra de nova, en una connexió temporal que el text assenyala acuradament.
La trama ens situa, per començar, l'any 1965 en un poble petit a l'illa de Mallorca, a l'hort on viu la protagonista, l'Elisenda, que es troba a les portes de l'adolescència. Aquell hivern canviarà la seva vida quan el seu pare marxi de casa i la seva mare porti una altra dona a viure amb elles. El nou germanastre, en Piero, es convertirà en una presència amenaçadora i temptadora a la seva vida, però l'Elisenda encara és massa petita per entendre del tot els perills a què s'exposa. Pocs anys després, casada amb en Piero als setze anys i amb una filla recent nascuda, un episodi traumàtic desencadenarà la seva fugida endavant, en què corre el risc de sucumbir definitivament a tots els terrors viscuts, tant presents com passats. La novel·la ens retrata una història de violència i d'abús en què la protagonista, completament innocent i impotent, es converteix poc a poc davant dels nostres ulls en la víctima perfecta. S'agraeix també que no intenti evocar possibles elements atenuants o redemptors en els abusadors: l'objectiu de la novel·la no és retratar-los psicològicament, sinó reflectir l'espiral de violència, abús, manipulació i anorreament que desencadenen, especialment si gaudeixen d'impunitat per part del sistema, i la buidor existencial a què queda abocada la víctima, desposseïda finalment de tot rastre d'identitat.
Aquesta injustícia bàsica queda retratada tant a nivell macro com micro: pel que fa a la política, la dictadura normalitza i institucionalitza aquest ús de la violència per part de qui té el poder; pel que fa a la vida personal, la gent que no encaixa dins la norma, en especial les dones, queda progressivament abocada a una vida cada cop més petita i més opressiva, una mort errant, segons el text, que la majoria de vegades acaba essent l'única sortida real. Comprendre la història familiar, i entendre les dones víctimes de violència en el seu passat familiar i al poble, al seu voltant, esdevindrà una autèntica necessitat per a la protagonista. Tanmateix, en un context així, qualsevol via de fugida que contravingui les normes, com l'operada per la mare de l'Elisenda, que no es conforma a les expectatives socials per perseguir una vida d'artista, acabarà realitzant-se a costa del patiment d'altres dones, com la mateixa Elisenda, que haurà de patir el maltractament de la gent del poble a causa de l'orientació sexual de la seva mare o, més endavant la Matilde, una altra de les seves parelles, que haurà de viure a l'ombra d'un abandonament no acceptat.
A mesura que anem avançant en la trama i l'àvia de la protagonista, la Coloma, ens vagi revelant els secrets i misteris familiars, anirem descobrint les violències que havien marcat aquesta anterior generació, i com aquesta espiral de violència i abús s'anirà repetint de forma cíclica, amb una lògica implacable. El juliol del 36, el dia que els pallers van cremar va ser un moment fatídic tant per a la Coloma com per a la seva cosina Elisenda, un dia que va imprimir una nova direcció en la història familiar i també la va reescriure, com anirem veient a mesura que avanci el text. Aquesta incursió en el passat, però, ens anirà revelant paral·lelismes colpidors entre els dos fils argumentals, i anirem veient com l'Elisenda del passat i la del present s'aniran barrejant i identificant l'una amb l'altra. L'explotació, el trauma, l'abandonament i la fugida frustrada dels personatges femenins és un motiu recurrent al llarg del text, encarnats de forma molt sintètica en la dona de Llum, una visió en què la protagonista es refugia en la seva infància, i que intentarà retrobar més endavant en la seva vida. Tanmateix, aquesta imatge que recorre el text també anirà encarnant les dones violades i assassinades durant la guerra i la dictadura, que esdevindran una veu del passat que apel·la a la humanitat i la indefensió absolutes de la protagonista.
Sinopsi: A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en un poble petit a l'illa de Mallorca, l'Elisenda creix a l'hort dels seus pares i observa la vida des del seu gronxador, que esdevé per a ella un refugi. El seu pare abandona la llar quan s'assabenta de l'aventura de la mare, que és escultora, amb una altra dona, la Giulia, que s'instal·la amb elles juntament amb el seu fill. Aquest esfondrament del món de la infància vindrà acompanyat, per a la protagonista, de la descoberta del desig i la violència a què la sotmetran els homes al llarg de la seva vida. D'altra banda, la seva àvia li descobrirà la història familiar, i ella anirà observant paral·lelismes pertorbadors entre el patiment viscut per les dones del passat i el moment de desesperació en què es troba en el present.
M'agrada: M'ha agradat tota la lectura sencera. La combinació de diferents estils narratius - el diari en primera persona i la narració en tercera persona, el realisme descarnat combinat amb prosa poètica i pensament màgic - dóna un equilibri molt ben aconseguit.