"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antònia Vicens. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antònia Vicens. Mostrar tots els missatges

24 d’octubre 2025

39º a l'ombra (#619)

Totes les angoixes passades se m'acumularen a la gargamella, com un nus corredor. Deu ser llei que els uns sofreixin pels altres? O és la relació congènita de totes les coses creades? 

Aquesta és la primera novel·la que va publicar l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb la qual es va donar a conèixer, el 1967, en rebre el Premi Sant Jordi de novel·la. Vicens ens retrata aquí la primera etapa de la massificació turística de l'illa de Mallorca, amb una transformació social i econòmica molt ràpida i xocant per als habitants de l'illa, i que deixa unes ferides profundes a les persones que en són víctimes, en forma d'alienació, explotació i un sentit permanent de desplaçament de la identitat. L'autora va escriure la novel·la quan treballava d'administrativa en un hotel de Cala d'Or, i malvivia en un bungalou per a treballadors mentre intentava compaginar la feina amb l'escriptura. Una part d'aquestes experiències autobiogràfiques acaben reflectides a la novel·la, que ens retrata un món de relacions mercantilitzades i depredadores, en què els directius de les empreses hoteleres tenen un poder absolut sobre els subordinats, i aquests es veuen obligats a sobreviure un dia a dia precari. El context de tot aquest creixement, a més, és el de la repressió cultural sota el règim franquista, i Vicens hi descriurà també l'adoctrinament religiós que viuen en concret les noies joves, que les porta a una dissociació brutal entre la seva vida psíquica i les expectatives socials i familiars. 

La protagonista, la Miquela, és una jove òrfena que s'ha criat en un poble petit amb els seus oncles i la seva cosina, després de la mort dels seus pares quan ella era molt petita. La seva infància i adolescència són força desgraciades, marcades pel matrimoni enfredorit dels oncles, distanciats irremeiablement després que l'oncle torni de la presó, i el fanatisme religiós de la cosina, que la sotmet a un escrutini constant sobre els seus pensaments i sentiments més íntims. En aquest context, la Miquela aprendrà a reprimir constantment les seves emocions i a témer el sexe com una font d'embrutiment i de pecat, a la vegada que va vivint el seu desvetllament sexual amb un sentit d'angoixa creixent. Després d'un episodi d'enamorament molt intens i correspost amb un capellà del poble, i l'escàndol públic que se'n segueix, la Miquela decideix sortir d'aquest ambient i accepta una feina a la Cala com a dependenta d'una botiga de records. La protagonista s'haurà d'acostumar a aquest nou ambient i coneixerà una sèrie de personatges que li aniran fent les seves confidències, de forma que obtindrem una imatge d'un poble de costa sacsejat per aquesta primera onada turística a les illes. La Miquela coneixerà el personal de l'hotel, des dels directius i administratius fins als treballadors rasos, molts d'ells immigrants arribats de la península, i serà testimoni de primera mà de l'alienació que l'arribada massiva de turistes i la seva festa contínua provoca en els habitants de l'illa, d'una banda conscients de l'explotació que pateixen, però de l'altra incapaços de rebel·lar-se a causa de la necessitat econòmica. D'altra banda, el seu anhel de ser vista i desitjada pels homes l'arrossegarà a aventures nocturnes cada cop més arriscades. 

Com també passava a Crideu la mort errant, digueu-me on va, la lectura és una experiència molt angoixant perquè ens situa dins la psique de la protagonista sense cap mena de filtre, i ens transmet directament el seu aïllament creixent de qualsevol relació humana que pugui arribar a esdevenir plena o reconfortant. La Miquela es va aferrant a les seves coneixences casuals com si alguna d'elles pogués arribar a salvar-la de la desferra en què viu, però, tanmateix, quan arribi al desenllaç de la novel·la no haurà aconseguit assumir el control de la seva pròpia vida. La novel·la fa molt per mostrar-nos la dissociació col·lectiva, quasi esquizofrènica, que es dóna en una societat que viu de portes endins segons una interpretació fèrria de la moral catòlica, però que es veu obligada a escenificar el contrari en un context d'obertura cultural, i aparent bonança econòmica, de cara als turistes estacionals. En aquest context, les relacions matrimonials es tornen dipòsits de ràbies i frustracions acumulades - i la Miquela no aconsegueix trobar un sol matrimoni feliç entre tots els que arriba a conèixer - mentre que qualsevol noia jove que visqui lluny de la seva família pot esdevenir presa fàcil de l'explotació sexual per part dels homes més poderosos. És una partida que les dones tenen perduda d'entrada, i l'autora ens fa viatjar amb la protagonista a través d'aquest món particularment opressiu en termes de gènere, sense oferir-nos tampoc cap resolució ni resposta definitiva als dilemes que se li plantegen a la protagonista. 

39º a l'ombra és una novel·la de lectura molt intensa i colpidora, que ens fa un retrat social verídic i punyent de l'època, però a la vegada manté un to poètic i introspectiu que, amb algunes incursions a través de monòlegs als pensaments d'altres personatges, majoritàriament ens manté en el punt de vista de la protagonista i ens transmet vívidament la seva forma de percebre el món. Com també em va passar amb Crideu la mort errant, la lectura m'ha semblat tremendament depriment i colpidora, però el text queda creuat per aquestes il·luminacions poètiques que van apareixent i desapareixent al llarg de la lectura, i que marquen la novel·la amb una bellesa que es fa lúcida i desesperada sobre la pàgina. El desenllaç, encara que obert, es fa una mica més reconfortant que a Crideu la mort errant, i això potser és una mica d'agrair, tot i que a mi aquesta potser no m'ha agradat tant perquè hi he trobat a faltar un fil argumental una mica més definit, o almenys que tots els patiments de la protagonista arribessin a alguna mena de resposta o resolució. Tot i així, recomano aquesta novel·la amb entusiasme, crec, perquè Antònia Vicens és una autora que mereix ser descoberta si encara no hi heu arribat, i la seva combinació entre revelació poètica i lucidesa narrativa em sembla del tot inigualable. 

Sinopsi: La Miquela és una noia jove que treballa com a dependenta en una botiga de records en un poble costaner marcat per l'expansió de l'activitat turística. Situada just davant d'un hotel i al costat d'un bar concorregut pels turistes, serà testimoni directe de les relacions laborals extremadament precàries que s'estableixen en aquest context, marcades també per la costant amenaça de predació sexual sobre les noies joves i solteres. A través del seu punt de vista, anirem descobrint la seva infància i adolescència desgraciades, així com les tribulacions que afronta en el moment present, marcada per un desig sexual creixent però insatisfet, i el constant escrutini de la seva vida privada per part de la gent que l'envolta. 

M'agrada: Com ja em va passar amb Crideu la mort errant, digueu-me on va, m'ha semblat una novel·la totalment colpidora en la seva bellesa i la seva desolació. M'ha agradat també la connexió que es pot establir entre les situacions que retrata als anys seixanta i el moment present que viu l'illa de Mallorca amb la massificació turística, que fa la novel·la plenament vigent avui dia. 

No m'agrada: El fil argumental no m'ha semblat rodó del tot, i crec que manca certa definició al llarg de la lectura. M'esperava alguna mena de resolució o conclusió final que no s'ha acabat donant, tot i que el desenllaç tampoc m'ha estranyat amb la direcció que prenia el relat. 

02 d’agost 2025

Crideu la mort errant, digueu-me on va (#609)

Així eres tu que me parlaves quan jo era petita, eres tu que m'apareixies en forma de dona de Llum? Tu, que camines damunt s'aigo des safreig?
Sí, jo.
Com una Mort Errant, de pala en pala des molí?
Cada ànima tria la seva.

Aquesta és la darrera novel·la de l'autora mallorquina Antònia Vicens, que tot just es va publicar l'any passat. M'ha semblat una lectura fascinant i complexa en la seva brevetat, que arrossega a una experiència de lectura quasi hipnòtica: el contingut que s'hi retrata és molt dolorós, però alhora es desplega des d'una prosa poètica bellíssima, i a través d'una trama que va barrejant diferents punts de vista i moments històrics. El resultat és un equilibri molt hàbil entre forma i contingut, que amb prou feines s'arriben a distingir, com passa amb la literatura del trauma, en què la narració se'ns transmet de forma fracturada, amb un recurs constant als salts i les recurrències, i en què una ferida oberta pot sobreviure anys fins a convertir-se en residu o senyal per a una altra de nova, en una connexió temporal que el text assenyala acuradament. 

La trama ens situa, per començar, l'any 1965 en un poble petit a l'illa de Mallorca, a l'hort on viu la protagonista, l'Elisenda, que es troba a les portes de l'adolescència. Aquell hivern canviarà la seva vida quan el seu pare marxi de casa i la seva mare porti una altra dona a viure amb elles. El nou germanastre, en Piero, es convertirà en una presència amenaçadora i temptadora a la seva vida, però l'Elisenda encara és massa petita per entendre del tot els perills a què s'exposa. Pocs anys després, casada amb en Piero als setze anys i amb una filla acabada de néixer, un episodi traumàtic desencadenarà la seva fugida endavant, en què corre el risc de sucumbir definitivament a tots els terrors viscuts, tant presents com passats. La novel·la ens retrata una història de violència i d'abús en què la protagonista, completament innocent i impotent, es converteix poc a poc davant dels nostres ulls en la víctima perfecta. S'agraeix també que no intenti evocar possibles elements atenuants o redemptors en els abusadors: l'objectiu de la novel·la no és retratar-los psicològicament, sinó reflectir l'espiral de violència, abús, manipulació i anorreament que desencadenen, especialment si gaudeixen d'impunitat per part del sistema, i la buidor existencial a què queda abocada la víctima, desposseïda finalment de tot rastre d'identitat. 

Aquesta injustícia bàsica queda retratada tant a nivell macro com micro: pel que fa a la política, la dictadura normalitza i institucionalitza aquest ús de la violència per part de qui té el poder; pel que fa a la vida personal, la gent que no encaixa dins la norma, en especial les dones, queda progressivament abocada a una vida cada cop més petita i més opressiva, una mort errant, segons el text, que la majoria de vegades acaba essent l'única sortida real. Comprendre la història familiar, i entendre les dones víctimes de violència en el seu passat familiar i al poble, al seu voltant, esdevindrà una autèntica necessitat per a la protagonista. Tanmateix, en un context així, qualsevol via de fugida que contravingui les normes, com l'operada per la mare de l'Elisenda, que no es conforma a les expectatives socials per perseguir una vida d'artista, acabarà realitzant-se a costa del patiment d'altres dones, com la mateixa Elisenda, que haurà de patir el maltractament de la gent del poble a causa de l'orientació sexual de la seva mare o, més endavant la Matilde, una altra de les seves parelles, que haurà de viure a l'ombra d'un abandonament no acceptat. 

A mesura que anem avançant en la trama i l'àvia de la protagonista, la Coloma, ens vagi revelant els secrets i misteris familiars, anirem descobrint les violències que havien marcat aquesta anterior generació, i com aquesta espiral de violència i abús s'anirà repetint de forma cíclica, amb una lògica implacable. El juliol del 36, el dia que els pallers van cremar va ser un moment fatídic tant per a la Coloma com per a la seva cosina Elisenda, un dia que va imprimir una nova direcció en la història familiar i també la va reescriure, com anirem veient a mesura que avanci el text. Aquesta incursió en el passat, però, ens anirà revelant paral·lelismes colpidors entre els dos fils argumentals, i anirem veient com l'Elisenda del passat i la del present s'aniran barrejant i identificant l'una amb l'altra. L'explotació, el trauma, l'abandonament i la fugida frustrada dels personatges femenins és un motiu recurrent al llarg del text, encarnats de forma molt sintètica en la dona de Llum, una visió en què la protagonista es refugia en la seva infància, i que intentarà retrobar més endavant en la seva vida. Tanmateix, aquesta imatge que recorre el text també anirà encarnant les dones violades i assassinades durant la guerra i la dictadura, que esdevindran una veu del passat que apel·la a la humanitat i la indefensió absolutes de la protagonista. 

Sinopsi: A finals dels anys seixanta i principis dels setanta, en un poble petit a l'illa de Mallorca, l'Elisenda creix a l'hort dels seus pares i observa la vida des del seu gronxador, que esdevé per a ella un refugi. El seu pare abandona la llar quan s'assabenta de l'aventura de la mare, que és escultora, amb una altra dona, la Giulia, que s'instal·la amb elles juntament amb el seu fill. Aquest esfondrament del món de la infància vindrà acompanyat, per a la protagonista, de la descoberta del desig i la violència a què la sotmetran els homes al llarg de la seva vida. D'altra banda, la seva àvia li descobrirà la història familiar, i ella anirà observant paral·lelismes pertorbadors entre el patiment viscut per les dones del passat i el moment de desesperació en què es troba en el present. 

M'agrada: M'ha agradat tota la lectura sencera. La combinació de diferents estils narratius - el diari en primera persona i la narració en tercera persona, el realisme descarnat combinat amb prosa poètica i pensament màgic - dóna un equilibri molt ben aconseguit.