Aquesta és la idea que hi ha rere aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Siri Hustvedt, que es basteix tota ella com una mena de teràpia a través de la parla, i va filant diferents records per part dels protagonistes, que intenten contínuament treure'n un tot coherent en forma de narració. La tasca no és fàcil d'entrada: els dos germans protagonistes, intel·lectuals novaiorquesos de mitjana edat, es troben fent el dol per la mort recent del seu pare, i comencen a investigar sobre un secret amagat tan sols esmentat en una carta que ha quedat entre els papers del difunt. La seva investigació els porta al poble de la infància, en un paratge rural de Minnesota, per tal de descobrir quin era aquest secret. Tanmateix, aquest fil argumental actua com una mena de marc general de la història, ja que el gruix principal de la novel·la està conformat per les vicissituds dels dos germans intentant navegar les seves vides privades. Erik, el narrador, és un psiquiatra divorciat que estableix una relació d'amistat amb la seva nova llogatera, que s'instal·la en un apartament adjunt a la seva propietat amb la filla de sis anys. Erik ha d'afrontar l'amor no correspost que sent per aquesta persona que acaba d'entrar a la seva vida, mentre l'exparella de la dona els assetja a través d'unes fotografies pertorbadores que formen part d'un projecte artístic. D'altra banda, la seva germana Inga es veu amenaçada per la publicació de les cartes del seu difunt marit a una amant, mentre la seva filla adolescent, Sonia, encara es troba processant el dol pel seu pare mort i per l'experiència traumàtica que va viure l'11 de setembre.
Tots aquests fils argumentals van entrecreuant-se els uns amb els altres amb el teló de fons dels diaris del pare difunt que, com a veterà de la segona guerra mundial, també es trobava profundament traumatitzat pels horrors en què s'havia vist immers. De fet, la novel·la de Hustvedt ens mostra amb claredat com tots aquests episodis no tenen gaire res a veure els uns amb els altres, però és la narració mateixa que n'intenta trobar els paral·lelismes i les coincidències. Un altre fil que connecta totes les històries entre elles és l'interès de Hustvedt per la psiquiatria, que fa que els personatges analitzin constantment els seus estats mentals per poder trobar-hi un sentit o una connexió amb d'altres experiències passades. Així doncs, a través de la història del pare i les seves fugues, reticències i silencis, els germans aniran reconstruint una història de traumes reprimits i silenciats, i veuran aflorar, a través dels seus diaris, una narració sobre la vida del difunt que encara no havia vist la llum. És així com Erik anirà entenent també la seva pròpia relació amb l'ansietat, i amb tota una sèrie de desitjos i pulsions reprimits que acabaran sorprenent-lo amb una part de la seva psique que ell mateix desconeixia. Els fragments de conversa amb els seus pacients que van apareixent en la narració semblen fora de lloc en el marc del que se'ns està relatant, però al final acaben revelant aquestes connexions amb el món interior dels protagonistes.
De la mateixa manera, costa destriar la realitat de la ficció en una narració que, per a Hustvedt, esdevé fins a cert punt autobiogràfica, força més que d'altres novel·les que li he llegit. L'autora va emprendre l'escriptura d'aquesta novel·la després de la mort del seu pare, i els fragments dels diaris que hi apareixen són fidelment reproduïts dels diaris del pare de Hustvedt, Lloyd Hustvedt, mort el 2003. De fet, aquests són els moments més colpidors de la trama sencera, quan el pare, en primera persona, ens ofereix retalls de les seves memòries de la guerra al Pacífic, el seu retorn a la granja familiar amb una ferida emocional que l'afectarà per sempre més i, fins i tot abans d'aquest trencament, la nissaga familiar dels seus propis pares, immigrants escandinaus a l'Amèrica rural que van haver d'afrontar la depressió econòmica, de la qual mai van arribar a refer-se, després de tota una vida lluitant per treure la família endavant. D'altra banda, el personatge de l'Inga té clars paral·lelismes amb la vida de l'autora: ambdues reflexionen sobre viure a l'ombra d'un marit famós que les eclipsa amb el seu talent per a la novel·la, i es veuen atrapades en la necessitat d'afirmar el seu propi caràcter com a creadores, i a l'hora de gestionar també la figura pública del marit que, en el cas d'Inga, ja és mort i per tant no pot defensar-se dels retrats que se li facin des de fora.
Tanmateix, potser la presència dels dos germans es fa redundant en una novel·la que es basa a confrontar totes aquestes memòries i buscar-ne connexions ocultes i reveladores. La impressió que em vaig emportar és que un d'ells, o bé l'Erik o bé l'Inga, hauria estat més que suficient per explicar aquesta història de dol i de recuperació de memòries soterrades que no s'acaba revelant ben bé fins al final. En aquest sentit, la història va construint connexions que van mostrant el seu sentit a mesura que avança la lectura, de forma que, per a mi, l'experiència de lectura ha anat de menys a més. De vegades és millor tenir paciència i aguantar fins al final, encara que l'arrencada pugui semblar fluixa. La història de les vicissituds personals de l'Erik i la seva veïna es fa sobrera durant gran part de la novel·la, però durant el seu terç final va adquirint força més sentit dins la imatge de conjunt. Igualment, la revelació final sobre el secret amagat del pare, així com també sobre les cartes del marit difunt, poden resultar decebedores si es llegeixen només com a part de l'argument: la seva càrrega simbòlica i la seva connexió amb altres elements de la trama que han aparegut anteriorment pesen molt més dins el relat que la seva pretensió de realisme, que la novel·la abandona a mig camí.
Com passa a les novel·les de Hustvedt, de fet, el que comença amb pretensions de relat realista o costumista de les vides dels protagonistes acaba desdibuixant-se en metàfores i símbols que van recorrent la narració sencera, i per això el relat acaba prenent una dimensió d'irrealitat que es va fent més forta com més s'apropa al final, amb una textura quasi onírica. Les aparicions de fantasmes a les vides dels protagonistes, i les presències, reflexos, veus i imatges que es van entrecreuant en les seves experiències quotidianes, acaben prenent un pes crucial per a la narració. És així que, en acabar l'experiència de lectura, el que més colpeix és la qualitat d'algunes de les imatges: l'assassinat del soldat japonès, que esdevé un autèntic motiu recurrent per al pare, o les imatges artístiques que expressen moments traumàtics per a alguns dels personatges com, per exemple, la revelació en forma de diorames que acaba revelant el secret del pare, o la imatge fotogràfica que persegueix al protagonista un cop es fa pública, de forma similar al que passava a Els ulls embenats. És per això que em sembla una bona recomanació. Siri Hustvedt és una autora amb un imaginari molt particular, que us pot resultar familiar si ja heu llegit altres obres seves, però que pot ser desconcertant quan es llegeix per primera vegada.
Sinopsi: Després de la mort del seu pare, els germans Erik i Inga descobreixen, entre els seus papers, una carta de quan era adolescent que fa referència a un secret guardat durant tota una vida. Mentre que Inga s'obsessiona per descobrir la identitat de la persona que signa aquesta carta, i saber què li havia passat al pare, Erik queda immers en la lectura dels diaris del difunt, que descriuen molts altres moments de la seva vida. Paral·lelament, tots dos s'enfronten a diferents enigmes en les seves vides privades, que a moments els desconcerten però que hauran d'aprendre a observar i analitzar amb cura, fins i tot a respectar, si volen alliberar-se'n.
M'agrada: Com passava a Els ulls embenats, més que un argument coherent, m'agrada la potència de les imatges que es van exposant al llarg de la lectura, que no necessàriament han d'encaixar amb perfecció dins d'un tot, sinó que colpeixen amb les seves incoherències, presències i amenaces latents. L'últim terç de la novel·la, aproximadament, acaba compensant la manca de ritme de la primera meitat.
No m'agrada: És un relat desigual, en què alguns detalls o trames secundàries s'acaben fent força superflus a la vista del conjunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada