Aquesta novel·la de l'autor anglès Jonathan Coe es va publicar per primer cop el 2007, i potser no és una de les obres més populars. Recordo que la vaig llegir fa anys i, tot i que no recordava gairebé res de l'argument, sí que en conservava la impressió positiva que m'havia causat. Es tracta de la saga familiar de dues generacions d'una família anglesa durant la segona meitat del segle vint i, possiblement, la seva originalitat rau en la forma com se'ns presenta la història que no pas els fets de l'argument en si, força melodramàtics i que, en determinats moments, desafien la plausibilitat. Amb la mort de la seva tia Rosamund, la Gill es troba amb la responsabilitat de posar en ordre els documents de la difunta. El testament ha revelat una sorpresa inesperada: la Rosamund ha repartit l'herència entre els dos nebots, la Gill i el seu germà, i una tercera persona que no coneixen de res, una jove anomenada Imogen. Entre les pertinences de la seva tia, la Gill troba una sèrie de gravacions destinades a la Imogen i, per poder acomplir les últimes voluntats de la seva tia, emprèn la recerca de la desconeguda.
Davant la impossibilitat de trobar la Imogen, la Gill decideix escoltar ella mateixa les gravacions per intentar esbrinar alguna cosa més de la identitat d'aquesta persona. El que seguirà és el relat generacional de la família de la Rosamund, que es remunta als anys de la segona guerra mundial, que de nena va passar a la granja dels seus oncles amb els seus cosins més grans que ella. Allà va quedar marcada per la figura de la seva cosina, la Beatrix, per la qual va establir una devoció i una fidelitat que no acabaran d'esborrar-se mai. La novel·la ens va presentant els fets principals que marquen la vida de les dones d'aquesta família a través d'instantànies o quadres que la Rosamund descriu per a la Imogen, que es va quedar cega quan era molt petita. Per això el relat queda marcat, principalment, pel seu to descriptiu i per una peculiar qualitat visual, basada sobretot en els colors, les percepcions visuals i l'experiència directa de moments molt concrets, que esdevé el punt més fort de la novel·la sencera.
L'altre qualitat de la novel·la és l'accent en les petites opressions que pateixen les dones dins l'àmbit domèstic i de forma més àmplia dins la societat, que la veu de la Rosamund ens va transmetent poc a poc però sense entrar en gaires detalls ni expressar-les en termes polítics. No és el que busca la novel·la, que es manté sempre en un to intimista i en l'experiència personal de la protagonista. El rebuig social que provoquen l'homosexualitat de la Rosamund i la inestabilitat mental de la Beatrix i de la seva filla són conflictes que se'ns expliquen, però sempre amb un fort sentiment del tabú social i de veritat que els altres només volen reconèixer a mitges. Així la novel·la ens mostra com la societat conservadora dels anys cinquanta aboca les dones a una insatisfacció crònica que les porta a la manipulació dels altres i la toxicitat en les relacions. La Rosamund caurà en aquest parany a través de la relació amb la Beatrix, que es presentarà sempre com a víctima per tal de despertar la compassió de la seva cosina, però que serà incapaç d'arribar a veure-la mai com a igual.
D'altra banda, m'ha fet la impressió que el relat anava de més a menys, i que l'atmosfera de misteri i de suspens que es crea al principi de la novel·la es va desdibuixant a mesura que el relat avança, i que els episodis que marquen les vides de les protagonistes cada cop prenen un to més fulletonesc. Tanmateix, aquesta relectura m'ha ajudat a recordar la impressió positiva que n'havia tret fa anys: Coe té una gran habilitat a recrear una atmosfera i el seu misteri, i per evocar les complexitats de les relacions familiars, especialment des de les emocions i les impressions immediates i no verbalitzades. La narració marc potser és la part més fluixa de la història, ja que la Gill, com a dipositària de la història de la Rosamund, és un personatge que sembla interessant al principi, però que no queda del tot desenvolupat. De la mateixa manera, el detall sobrenatural de la trama i la coincidència de dos episodis dins les històries de la Beatrix i la Imogen, que esdevé una de les grans revelacions al final de la trama, és un recurs de la narració que es podria haver suggerit millor sense necessitat de sobreexplicar-lo als lectors. Per a mi, La pluja abans de caure és una recomanació reticent: he recuperat una lectura del passat que a mi personalment em va agradar, però que no és gaire rodona i entenc que pugui despertar l'escepticisme dels seus lectors.
Sinopsi: A principis dels anys dos mil, una dona de mitjana edat, la Gill, es proposa executar les últimes voluntats de la seva difunta tia Rosamund, que deixa un terç de la seva herència a una parenta llunyana desconeguda. La recerca al principi esdevé infructuosa, de forma que la Gill escolta les gravacions de la Rosamund en què explica la història familiar per tal de trobar alguna pista més sobre aquesta persona.
M'agrada: L'accent de la narració en els detalls opressius i secrets de les vides domèstiques de les dones, les impressions viscudes més que no pas verbalitzades, i la complexitat de les relacions que descriu entre les dones protagonistes, amb un sentit de la lleialtat tot sovint contradictòria.
No m'agrada: És una novel·la que deixa els seus punts febles massa al descobert, un argument poc plausible i amb decisions per part de les protagonistes que tot sovint costen força d'entendre des de fora del relat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada