James és la darrera novel·la que ha publicat l'autor estatunidenc Percival Everett, tot just l'any passat. L'aclamació crítica i l'èxit que ha tingut entre el públic han estat aclaparadors, així que em vaig animar a llegir-la, especialment després de la sorpresa positiva que em vaig emportar de llegir Els arbres. En aquesta novel·la, Everett es proposa dialogar amb un clàssic fundacional de la narrativa estatunidenca, Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, en què el protagonista, un adolescent blanc, escapa del maltractament del seu pare alcohòlic fingint la seva pròpia mort, i s'embarca en una aventura pel riu Mississippi acompanyat per l'esclau fugit de la senyoreta Watson, en Jim. Everett agafa l'argument del text original i el segueix fidelment durant més de la meitat de la novel·la, però ara la narració ens arriba en primera persona a través de la veu d'en Jim, o en James, com ell prefereix que l'anomenin.
D'aquesta manera aflora una narració de violència i explotació que en el text original havia quedat silenciada, com si en fos el revers obscè, que diria Žižek. Tot i que Huckleberry Finn resulta una novel·la força desconcertant en les seves explosions de violència sobtada, l'esclavitud és un fet ben real i palpable del seu context històric que al text queda totalment normalitzada, i a estones no sembla altra cosa que un vehicle més per a les aventures i gracietes del protagonista. Per més que en Huck acaba demostrant una certa consciència, no gaire articulada, de la injustícia de la situació, els esclaus negres són retratats en tot moment com a ignorants i supersticiosos, i les darreres seccions de la trama, en què en Huck i en Tom Sawyer allarguen el captiveri d'en Jim amb enganys per no espatllar una bona broma, acaben deixant el text en un punt moralment força ambigu. Everett agafa tot aquest rerefons d'explotació i de misèria que sosté el sistema de vida als estats esclavistes i en fa el centre d'atenció de la seva novel·la, que s'emmiralla amb precisió amb l'original per tal d'omplir els buits en què els dos protagonistes se separaven i només obteníem de primera mà les aventures d'en Huck. Ara, a la novel·la d'Everett, passa exactament el contrari: quan els dos personatges se separen, assistim a les desventures d'en James en primera persona, així com a les seves reflexions i pensaments i a les seves interaccions amb altres esclaus.
Així és com l'autor basteix una narració molt potent, especialment eloqüent pel que fa a la violència i la crueltat dels blancs, i que es basa precisament en un trencament constant de la quarta paret, que arrossega el lector a fer-se còmplice de l'escapada del protagonista. El trencament de la versemblança és deliberat per part de l'autor, i té lloc a molts nivells: d'una banda, pel que fa al context històric, és un text que mira més al present que al passat, i mostra com les arrels del conflicte racial als Estats Units i el fantasma de la culpabilitat blanca continuen alimentant el racisme estructural present de les seves institucions. A un nivell històric encara més general, que afecta la història cultural i filosòfica occidental, la narració també estableix un diàleg amb els filòsofs il·lustrats que van fer excepcions a les seves teories sobre la igualtat quan ho van necessitar: en moments de tensió extrema, James té converses al·lucinatòries amb Voltaire i Locke, autors que ha tingut l'oportunitat de llegir, i els retreu el racisme estructural del seu projecte il·lustrat.
Aquest trencament de la quarta paret també té un nivell textual, o metatextual, que es fa especialment evident durant la lectura: gran part del text s'aguanta precisament pel distanciament burleta del seu propi protagonista, que tot sovint ens fa notar les ironies del predicament on es troba o les discuteix amb els altres esclaus. Aquí també hi destaca l'ús del llenguatge, que és un aspecte que ha estat a bastament destacat a les ressenyes que he pogut llegir sobre el llibre: Everett recrea l'anglès dialectal retratat per Mark Twain a la novel·la original, però el transforma en una estratègia de supervivència que fan servir els esclaus per enganyar els seus amos blancs i no revelar-los la seva voluntat de resistència, que els pot posar en perill. Així doncs, no sols en James sinó també tots els altres esclaus que apareixen al text se'ns revelen com a experts a canviar de codi en funció de la situació en què es trobin. Aquest aspecte metatextual arriba encara a un altre nivell quan Everett fa aparèixer, a la seva narració, un personatge històric real: Daniel Decatur Emmett, compositor de cançons populars i un dels creadors dels espectacles de blackface, que es basaven en la ridiculització dels negres per part d'actors blancs que es pintaven la pell de negre.
La presència d'Emmett al text pot semblar arbitrària a simple vista, dins d'una novel·la amb una estructura narrativa episòdica, en què cada episodi supera en absurditat l'immediatament anterior, i una trama que queda sovint aclaparada pels seus propis girs de guió. Ara bé, em penso que l'habilitat d'Everett es revela precisament en els detalls, i el personatge de Dan Emmett m'ha semblat la clau de volta per comprendre l'aspecte potser més metatextual, i més polític a la vegada, del text. James és una novel·la que parla del poder de la representació a l'hora de crear imaginaris culturals més forts i duradors fins i tot que les institucions polítiques i la coacció física que s'hi sostenen: els minstrel shows com els que apareixen retratats al llibre són exemples d'aquesta deshumanització de l'enemic que opera en el relat, i d'una desarticulació de la resistència que passa per la dominació també sobre la cultura i el discurs. Un exemple en són les cançons d'Emmett, que va composar inspirant-se en la tradició oral dels esclaus, i que adopten la veu d'un esclau negre caricaturitzat i la fan seva per a divertiment dels blancs. Un altre exemple d'aquesta doble ironia que opera en el text sencer és l'ús que fa Emmett del cakewalk, un pas de dansa popularitzat pels negres que originalment ridiculitzava la forma de caminar elegant i refinada dels amos blancs, però que els espectacles de blackface van adoptar per ridiculitzar, al seu torn, els negres.
Aquest moviment de contraatac irònic és el que fa especialment punyent la novel·la d'Everett com a crítica al racisme estructural que sobreviu al cor de la cultura mateixa: Everett retorna al personatge de Twain una veu que li havia estat arrabassada, agafa la caricatura i la fa persona, i aquest cop amb una capacitat per a la contestació i la resistència que els opressors històrics no podien haver previst. És a partir d'aquest moment, quan Dan Emmett i companyia irrompen dins del text, quasi com si es tractés d'una interrupció teatral, que la novel·la pren una direcció totalment diferent de l'argument proposat per Twain originalment, i de l'escenari vodevilesc del minstrel show, que James pateix breument en carn pròpia, ens traslladem quasi sense solució de continuïtat al ritme trepidant de la pel·lícula d'acció. No em sembla fortuït que la narració acabi prenent un to marcadament cinematogràfic als seus últims capítols, com si la novel·la sencera fos una reflexió sobre la continuïtat intrínseca d'unes formes de narrar i de representar a unes altres a través de la història. Igual que passava a Els arbres, el ritme accelerat del desenllaç recorda les pel·lícules d'acció i, en el cas de James en concret, l'ús de la violència evoca les imatges del blaxploitation i les trames de revenja del cinema de sèrie B.
James m'ha convençut a l'hora de presentar una crítica molt complexa i punyent a un dels textos fundacionals de la narrativa estatunidenca. Mark Twain era un abolicionista convençut, però aquest fet no canvia que escrivís des dels estereotips que a la seva època estaven normalitzats, i que el seu text contribuís a fundar aquest mite de la innocència estatunidenca tan persistent a la cultura occidental: la idea que la terra és el camp de jocs particular d'un adolescent blanc, que pot obviar el patiment aliè com a part de la gran aventura en què es troba immers. La revelació final que Everett deixa anar al desenllaç de la novel·la crec que va en la direcció de desmuntar, precisament, aquest mite, i funciona molt bé al nivell narratiu del text mateix - no té lloc de forma inesperada, sinó que la novel·la ens hi va preparant insistentment des de ben aviat - però també a un nivell més metafòric, com a reflex de la veritat incòmoda que la política estatunidenca encara avui dia ha d'afrontar.
Sinopsi: A l'estat de Missouri abans de la guerra civil americana, dos fugitius es troben fortuïtament: d'una banda, en James és un esclau fugit que ha escapat deixant enrere la seva família per evitar ser venut a una plantació llunyana i que el separin dels seus per sempre; d'altra banda, l'adolescent Huck Finn fingeix el seu propi assassinat per escapar dels maltractaments continuats del seu pare alcohòlic. Tots dos emprendran un viatge perillosíssim pel curs del riu Mississippi, en què els seus destins s'aniran entrecreuant amb tota una sèrie de personatges inesperats.
M'agrada: M'ha agradat molt contrastar la lectura amb el text original, i el trencament constant de la quarta paret, que Everett utilitza molt hàbilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada