Les bruixes (#440)

Tant se val qui siguis o quin aspecte facis, sempre que algú t'estimi. 

Aquesta novel·la infantil de l'autor gal·lès Roald Dahl (1916-1990) es va publicar per primer cop el 1983, i és una de les seves obres més famoses i reconegudes. Reconec que no és de les meves preferides de l'autor: quan era petita em feia molta por, i ara que l'he tornat a llegir després de tants anys m'ha resultat força inquietant, en tot cas com a literatura per a infants. Les bruixes és una narració en primera persona des del punt de vista d'un infant de set anys, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que viu amb la seva àvia perquè s'ha quedat orfe sobtadament a causa d'un accident. La seva àvia el familiaritza amb la història de les bruixes, éssers malèfics que s'amaguen a plena llum del dia sota l'aparença de dones normals. De vacances en un hotel a la costa, el protagonista descobreix per causalitat una conspiració de les bruixes angleses per transformar tots els infants del país en ratolins. 

La novel·la és una combinació sorprenent entre horror i humor, i en part és gràcies a aquest equilibri que la lectura enganxa a un ritme trepidant, i a cada capítol guarda una nova sorpresa, fins i tot quan la trama principal del relat ja sembla conclosa. La narració juga obertament amb les pors més directes i descarnades dels infants: la pèrdua dels pares o dels éssers estimats, i el que això comporta d'indefensió davant dels desconeguts. Aquesta por més directa n'amaga una de més difuminada que permea també el llibre mateix: la por a la pròpia dissolució, a la desaparició definitiva, com els passa als protagonistes de les històries de bruixes que l'àvia explica al principi de la novel·la. No és que els infants simplement desapareguin, sinó que en certes ocasions queden lligats a destins pitjors que la mort: l'aïllament total respecte dels éssers estimats n'és un, com li passa a la nena que queda atrapada dins del quadre, per exemple. 

Gran part de l'encant del llibre és veure com el protagonista desactiva totes aquestes pors i elements traumàtics de la seva vida. Després de la mort dels pares, se sent profundament afortunat i feliç de tenir una àvia que el cuida i, no només això, sinó que el prevé contra els perills que afrontarà al món exterior. De la mateixa manera, quan cau víctima de l'encanteri de la Gran Bruixa que el converteix en ratolí, de seguida aprecia els avantatges de la seva nova condició. Tanmateix, el text segueix guardant un rerefons força pertorbador en el seu ús de les imatges: les nombroses metamorfosis dels infants que apareixen al llibre apunten també a aquesta manca de control dels petits sobre les seves pròpies vides. Està molt bé tenir una persona estimada al costat que t'accepti tal com ets i et reafirmi en la teva feblesa, com li passa al protagonista. El seu amic Bruno Jenkins, però, no té la mateixa sort, i sembla condemnat a convertir-se en una mena de Gregor Samsa diminut dins d'un entorn familiar hostil. 

De la mateixa forma, i a diferència d'altres obres infantils, ens trobem davant d'una metamorfosi no reversible, i el penúltim capítol de l'obra es transforma en una conclusió autènticament agredolça quan el protagonista accepta la seva pròpia finitud. Pot semblar massa difícil de digerir, especialment si recordem que només té set anys d'edat. Tanmateix, el text també fa del recurs a l'humor la seva arma principal. Per exemple, el tàndem format pel protagonista i Bruno funciona precisament perquè no poden ser més oposats: on el narrador és sensible, voluntariós, valent i compromès amb la causa, Bruno és un panxacontent egoista i golut que, de fet, es transforma en una mena d'espectador circumstancial de la història. És l'àvia, precisament, qui es transforma en l'autèntica guia de la narració, amb la seva expertesa i el seu coneixement privilegiat sobre les bruixes, que són l'enemic a abatre. 

És precisament en el seu retrat de les antagonistes on les imatges utilitzades per la novel·la es poden fer més ambivalents. D'una banda, les bruixes són absolutament malvades i dediquen tota la seva màgia a eliminar els infants, a qui odien sense cap mena de motiu aparent, tan sols perquè són dolentes. La part més pertorbadora de la seva maldat és que precisament viuen camuflades entre nosaltres, i la seva aparença és indestriable de la d'una persona normal. Així és com Dahl prevé els infants, amb una estratègia força hàbil en la seva subtilesa, de confiar en estranys que potser presenten una aparença bonhomiosa a simple vista, però que es poden revelar com a depredadors ocults. El problema d'aquest plantejament és que sembla exclusivament dissenyat contra les dones: com el mateix narrador ens comenta al primer capítol, no totes les dones són bruixes, però totes les bruixes són dones. 

No crec que aquest plantejament misogin sigui completament conscient o intencionat per part de l'autor, però es fa especialment punyent en un text que gira quasi exclusivament al voltant de les aparences i la realitat que aquestes poden amagar. Les bruixes són descrites per Dahl com aquelles harpies clàssiques, uns éssers d'una monstruositat inefable en el seu terror, mentre que es presenten en públic amb tots els signes reconeixibles de la feminitat tradicional: cabells llustrosos, guants i sabates de taló que, en realitat, són tan sols subterfugis per amagar la seva deformitat i lletjor intrínseques. L'única nota discordant dins d'aquesta representació binària de les dones és el personatge de l'àvia, una dona forta i entenimentada rere el seu aspecte intrínsecament indefens. Com veieu, Les bruixes sembla una novel·la senzilla a simple vista, que pot descobrir nivells i profunditats insospitades en la relectura. No és de les meves obres preferides de Dahl, però sens dubte és una de les més reconegudes pel públic pels seus propis mèrits. 

Sinopsi: El protagonista de la història, un infant de set anys, ens explica l'esfereïdora història de la seva topada amb les bruixes, uns éssers malèfics que conspiren a l'ombra per eliminar tots els infants de la terra. Després d'haver perdut els seus pares i de vacances amb la seva àvia, els seus camins es creuaran amb el de la Gran Bruixa d'Anglaterra, que li farà un encanteri pel qual quedarà convertit en ratolí. A partir d'aquest moment, àvia i nét ordiran un pla per derrotar les bruixes angleses per sempre. 

M'agrada: L'equip format per l'àvia i el nét, capaç de vèncer tots els obstacles, fins i tot els més implausibles i difícils de pair, com la mort mateixa. 

No m'agrada: Els defectes del llibre potser no són massa flagrants vista la imatge de conjunt, però tot i així mai no ha estat dels meus llibres favorits de Dahl, ni de quan era petita. 

Homenatge a Catalunya (#439)

Prou curiosament, l'experiència sencera m'ha deixat amb més confiança en la decència dels éssers humans que no pas menys. I espero que el relat que he fet no sigui massa enganyós. Crec que sobre una qüestió així ningú pot ser completament veraç. És difícil estar segur de qualsevol cosa excepte del que has vist amb els teus propis ulls, i conscientment o inconscientment tothom escriu com a militant. En cas que encara no ho hagi deixat prou clar ho diré ara: compte amb la meva militància, amb els meus errors factuals i la distorsió inevitablement causada pel fet que he vist un únic racó dels esdeveniments. I compte exactament amb les mateixes coses quan les llegiu en qualsevol altre llibre sobre aquest període de la guerra espanyola.

Aquest llibre de memòries de l'autor britànic George Orwell (1903-1950) es va publicar per primera vegada l'any 1938 i és una de les seves obres més conegudes. És la crònica en primera persona que va fer dels sis mesos que va participar en la guerra civil espanyola al bàndol repúblicà, després d'allistar-s'hi voluntàriament a través del Partit Laborista Independent (ILP) britànic. Un cop en sòl català, els voluntaris d'aquesta organització política es van afiliar circumstancialment a la milícia organitzada pel POUM. Després de la seva estada al front aragonès de gener a abril de 1937, Orwell va tornar a Barcelona per ser testimoni directe - i també participant - dels fets de maig de 1937, en què es va produir una guerra interna pel control de la ciutat dins del bàndol republicà, entre el govern de la Generalitat d'una banda, amb el suport del PSUC, i el sector anarquista de les milícies, amb el suport del POUM, que en aquell moment controlaven l'edifici de la Telefónica a la plaça Catalunya. Després d'aquests incidents, que el van desencantar profundament amb el funcionament de la rereguarda, Orwell va tornar breument al front d'Aragó, on va rebre una ferida de bala al coll que el va incapacitar per continuar lluitant. Un cop a Barcelona novament, l'ambient de persecució política i manipulació informativa que va viure el van obligar a tornar a Anglaterra abans del que hauria desitjat. 

Homenatge a Catalunya és una lectura intensa i fascinant per diversos motius, i també un punt desconcertant en determinats moments. El llibre es fa molt amè de llegir per la prosa fluïda i extremadament clara d'Orwell, que en aquest cas ens regala un relat colpidor i punyent de la vida al front, amb les seves misèries i privacions explicades amb tot detall. En aquest sentit destaca el reconeixement que fa Orwell dels esforços de les milícies de voluntaris que van aguantar la immediatesa de la primera escomesa de la guerra al front en una precarietat absoluta: una gran part de les descripcions és de la falta d'armament i d'equipament de tot tipus amb què els milicians van haver d'afrontar la primera etapa del conflicte. És per això que Orwell dedica un sentit homenatge, més que a Catalunya en concret, als esforços del bàndol republicà en la seva lluita antifeixista, i en particular a aquestes milícies que, per a sorpresa seva, van exemplificar la possibilitat pràctica d'organitzar un exèrcit sense jerarquies internes - un projecte que semblava de totes totes utòpic i irrealitzable a la pràctica. 

L'autor també fa un retrat molt vívid i directe de la vida a la Barcelona de l'època, una ciutat sacsejada per les misèries de la guerra, òbviament, però que encara quedava força lluny del front durant aquella primera etapa del conflicte. En aquest sentit, els fets de maig poden semblar una anècdota dins dels esdeveniments de la guerra civil presa com a conjunt, però Orwell els llegeix en termes polítics i fa una defensa apassionada del paper del POUM i dels anarquistes dins la contesa, que van quedar aïllats dins del bàndol republicà fins a haver de dissoldre's o amagar-se per por a represàlies. Orwell denuncia la campanya de desinformació i persecució política que van dur a terme les formacions comunistes contra aquesta facció, que els presentava com a traïdors encoberts i infiltrats del feixisme. Va ser en el marc d'aquesta persecució política que van tenir lloc la detenció, tortura i posterior assassinat d'Andreu Nin. Orwell fa una denúncia aferrissada del silenciament d'aquesta persecució, i l'emmarca dins d'una confrontació d'abast internacional entre estalinisme i trotskisme, associant-la a una estratègia estalinista per tal d'aturar una potencial revolució socialista a Espanya amb l'objectiu de preservar els interessos econòmics de Rússia a occident i la seva aliança amb França. 

La visió profundament parcial que Orwell dona d'aquests fets i d'aquestes relacions polítiques és, possiblement, un dels aspectes més problemàtics del text, així com també la seva omissió de la violència descontrolada que havien estès els anarquistes durant els primers mesos de la guerra, a partir de l'agost de 1936, i que explica en gran part per què les classes mitjanes i la petita burgesia van desconfiar en tot moment de la possibilitat d'una revolució proletària a Catalunya. Orwell descriu el seu enlluernament amb la Barcelona revolucionària quan hi arriba a finals de 1936, i no és fins després que descobreix que els burgesos estaven amagats i s'havien disfressat de proletaris per engegar una contrarevolució des de dins. El que no reconeix en cap moment és que poguessin haver-ho fet, també, per por: la potencial aliança entre classe mitjana i classe obrera que Orwell mateix defensava a El camí de Wigan Pier va quedar aquí desactivada d'entrada per aquest esclat de violència descontrolada. 

L'altra ceguesa del text es correspon a un debat que es va obrir en aquell moment, i que Orwell també explora en el seu text, tot i que de forma un punt contradictòria a l'hora de plantejar el seu raonament. Es tracta de la qüestió sobre si calia prioritzar la lluita contra el feixisme per sobre de la revolució obrera, o si els dos objectius eren possibles simultàniament. El govern republicà es va decantar per la primera opció, i els fets de maig són difícilment destriables d'aquesta estratègia de recuperar un poder centralitzat per poder organitzar l'esforç bèl·lic més eficaçment. Orwell mateix reconeix que ell era partidari d'aquesta opció en aquells dies; tanmateix, a la llum dels esdeveniments viscuts en la persecució política posterior, reconeix la fal·làcia implícita a l'hora de posposar la revolució obrera: fer-la esperar equival a renunciar-hi definitivament. El moment més problemàtic del text, em penso, és quan l'autor dona la possibilitat de la democràcia a Espanya per perduda: és des d'aquest punt de vista sobre la situació que es decanta per una dictadura obrera abans que una de feixista. 

Ara bé, si el text llueix els seus punts cecs i les seves febleses especialment en la parcialitat d'Orwell, cal reconèixer que ell mateix l'assumeix explícitament com a pròpia, i no intenta en cap moment enganyar-nos amb ambigüitats o mitges tintes. La seva advertència és contra d'altres que vendran visions parcials sense voler-les reconèixer explícitament i fent-les passar per veritat històrica. La seva experiència amb la maquinària de propaganda comunista que pretenia fer passar els anarquistes per infiltrats nazis, i de la qual després el govern republicà va renegar, va alimentar la imaginació d'Orwell en el que després seria la seva visió del socialisme distòpic a 1984. La conclusió del text apunta precisament al silenci de les democràcies occidentals, que van preferir donar ales al feixisme per prevenir la possibilitat d'una revolució obrera real. Com veieu, Homenatge a Catalunya és un text apassionant sobre un episodi de la història propera sobre el qual sovint no en sabem prou. Ara bé, també resulta desconcertant en el moment en què revela els seus biaixos més obvis, i ofereix respostes un punt simplistes a les guerres internes que es van viure a l'època dins del bàndol republicà, i la seva tensió implícita entre idealisme i pragmatisme. 

Continguts: Homenatge a Catalunya és la crònica en primera persona de la participació de George Orwell com a voluntari a la guerra civil espanyola. Després d'una estada llarga i tediosa al front d'Aragó, Orwell torna a Barcelona, on participa dels fets de maig de 1937 donant suport als milicians del POUM. La seva segona visita al front va ser molt més breu, en tant que va ser ferit al coll i va haver de tornar a Barcelona novament. En aquest segon moment l'ambient de persecució política i de manipulació propagandística dins d'un bàndol republicà dividit internament el van obligar a fugir de la ciutat i tornar a Anglaterra. 

M'agrada: És un testimoni de primeríssima mà de l'ambient social a la Barcelona republicana, així com de la misèria i patiment viscuts al front d'Aragó des de la trinxera republicana. L'admiració d'Orwell per uns ideals que comparteix, i que aquí veu posats en pràctica, basteixen gran part de l'encant del seu relat. L'estil sobri i descriptiu d'Orwell, sempre eloqüent i atractiu sobre la pàgina, és un plaer de llegir. 

No m'agrada: El distanciament pedant amb què Orwell retrata el seu xoc cultural davant dels espanyols: sempre amb un cert aire de superioritat moral i de sorpresa davant dels aspectes que n'admira, com si es tractés d'un primer contacte amb el bon salvatge. D'altra banda, el biaix polític del text queda accentuat per la falta de contextualització dels fets històrics retratats. Tot i que Orwell prova de matisar i explicar aquests biaixos, l'anàlisi política del text resulta simplista en determinats moments. 

Purple Hibiscus (#438)

Les coses van començar a desfer-se a casa quan el meu germà, en Jaja, no va anar a l'eucaristia i el Papa va llançar el missal gruixut a l'altra punta del menjador i va trencar les figuretes de la lleixa. 

Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar l'autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, el 2004, i va suposar la seva revelació en el panorama internacional en ser nominada al premi Booker. És un relat de creixement en què la protagonista, l'adolescent de quinze anys Kambili, pren responsabilitat sobre la seva pròpia vida, i passa d'un estat de silenciament i submissió permanents a trobar un cert espai per expressar-se i actuar. La seva existència es troba marcada per l'anul·lació personal que pateix a mans de la figura autoritària del seu pare, un catòlic fanàtic que la sotmet, tant a ella com la seva mare i el seu germà, a uns maltractaments físics i psicològics brutals. El relat no és només el d'aquests maltractaments, sinó també el procés d'interiorització pel qual la protagonista els assumeix i els normalitza com a ordre establert de les coses, i també de la relació de constant negociació que estableix amb la figura del seu pare, per qui sent terror i adoració a la vegada. 

En aquest sentit, la novel·la ens ofereix retrats psicològics matisats i força realistes, i ens ofereix un dels personatges més interessants precisament en la figura del pare, que és capaç de les atrocitats més terrorífiques contra els membres de la seva família, però que a la vegada és un demòcrata convençut que utilitza part de la seva fortuna per finançar un diari crític amb la corrupció del govern nigerià. Ens trobem a Nigèria a mitjans dels anys noranta, en concret a l'estat d'Enugu, terra natal de l'autora. El país es troba enmig del caos polític, després d'un cop d'estat militar en contra de la corrupció del govern anterior. Ara bé, els militars semblen disposats a repetir aquest abús de poder, i els ciutadans de seguida queden desabastits de les necessitats més bàsiques, mentre que a les institucions públiques, com per exemple a la Universitat de Nsukka on treballa la tia de Kambili, es produeixen acomiadaments per motius polítics. Els protagonistes, però, viuen aïllats en la seva pròpia bombolla de privilegi: el seu pare, Eugene, és un empresari poderós, que utilitza gran part de la seva fortuna per ajudar el seu poblat d'origen, i és una persona influent dins de l'elit política i social d'Enugu. 

Tanmateix, la novel·la tracta principalment del que passa de portes endins en el microcosmos que és la família i, precisament, de forma molt intel·ligent, crea un paral·lel entre aquesta situació de caos polític que es produeix arreu del país i la situació d'opressió extrema i la necessitat d'alliberament que pateixen tots els membres de la família a mans d'un patriarca despòtic. La novel·la comença amb la rebel·lió del fill gran, Jaja, contra el mandat tirànic del pare, a través de la seva negativa a seguir anant a l'església. L'episodi, de fet, és la culminació d'un llarg procés de presa de consciència per part dels dos germans, i que la novel·la ens relata en forma de flashback des d'aquest punt de partida. A través de la narració, veurem com la mare dels dos adolescents, Beatrice, es veu constantment pressionada per quedar-se embarassada de nou, i qüestionada en la seva feminitat cada cop que té un nou avortament, i com els dos fills es troben en un estat de terror i d'ansietat permanents per les terribles conseqüències que poden patir si no són els primers en tot a l'escola i els fills perfectes i obedients que els exigeix l'ideal religiós del pare de família. 

La situació comença a canviar quan, en una visita al poblat natal de la família, els dos adolescents entren en contacte amb les tradicions africanes de la tribu dels seus pares, tot i que contravenen la prohibició del seu pare de no tenir-hi res a veure. Kambili i Jaja tenen prohibit relacionar-se amb el seu avi, que no s'ha convertit mai al cristianisme, i a ulls del pare continua essent un pagà. Tanmateix, la germana del pare, la seva tia Ifeoma, els encoratja a establir-hi una relació. És a través del contacte amb la seva tia i els seus cosins que Jaja i Kambili aconseguiran sortir de la seva bombolla i descobrir que al món hi ha molts més matisos i formes de veure la vida que no pas la veritat monolítica que han rebut del seu pare. També aprendran a posar en perspectiva la seva vida de comoditats i privilegis, en entrar en contacte amb una família de classe mitjana que cada cop ha d'afrontar més dificultats econòmiques a causa de la inestabilitat generalitzada i la persecució política que pateix la tia Ifeoma, professora d'universitat. Ara bé, un cop tornin a casa seva després de les seves breus estades de vacances a casa de la seva tia i els seus cosins, hauran de començar a afrontar i qüestionar els maltractaments que reben per part del pare, i la tensió narrativa anirà creixent fins a un desenllaç un punt abrupte i precipitat. 

És una novel·la que també es llegeix en termes postcolonials, en tant que planteja el conflicte d'autoritat entre el món de valors i rituals ancestrals propi del món precolonial i el cristianisme que porten els colonitzadors i que el pare dels protagonistes abraça en la seva versió més extrema, sempre en termes absoluts. El fet que ell hagués rebut maltractaments per part dels sacerdots catòlics que l'havien educat no arriba a mitigar la brutalitat de les seves accions en el present, i la seva representació totalment binària de la realitat, en què la religió catòlica representa la civilització i la puresa i els ritus ancestrals representen la temptació, el pecat i la salvatgia. És molt curiosa, en aquest sentit, la forma en què s'estableix també una jerarquia de llengües dins la família entre l'anglès, la llengua de l'educació i la civilització, i l'igbo, una llengua que es parla en privat però que queda devaluada en termes socials. Tanmateix, cada cop que es produeixen els maltractaments, el pare utlitiza l'igbo per insultar o recriminar el comportament dels fills, com si inconscientment justifiqués la seva violència com a regressió a la salvatgia. 

La novel·la es basteix sobre aquest tipus de contrastos, que interpel·len constantment els lectors amb les motivacions dels personatges sobre les seves accions i, en especial en el cas de la protagonista, es fa especialment punyent sobre la pàgina que el seu conflicte principal sigui la seva incapacitat d'expressar les seves emocions en veu alta, i com progressivament va descobrint una veu pròpia. Purple Hibiscus no té la complexitat i la maduresa de Mig sol groc: és una obra que té els seus problemes de ritme i en què les imatges de vegades són un punt massa òbvies. Tot i així, és un debut meritori per part d'Adichie, que ens ofereix un relat de personatges psicològicament complexos sobre el rerefons, al mateix temps, dels conflictes polítics i socials que amenacen l'estabilitat de la família protagonista. 

Sinopsi: A mitjans dels anys noranta a Enugu, l'adolescent Kambili té una vida aparentment estable de comoditats i privilegis. El seu pare, un ric empresari, és una figura respectada dins la comunitat, així com també un pilar fonamental de la comunitat catòlica a la qual pertany, en un ambient, de fet, en què el poder econòmic va lligat als poders social i religiós. Tanmateix, a partir del primer acte de rebel·lió del germà gran de Kambili, Jaja, anirem descobrint el costat fosc del pare de família, al mateix temps que seguirem el camí de desvetllament i d'alliberament dels dos adolescents. 

M'agrada: La complexitat dels seus personatges, retratats amb tots els seus matisos, i també el paral·lelisme que s'estableix entre la història micro de la família protagonista i la història macro dels conflictes polítics al país. 

No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, pel que fa al ritme i al desequilibri entre la trama principal i algunes de les secundàries que a estones semblen sobreres. 

Alone Again (#437)

Una societat que compromet els seus membres, com va fer la polis, en la tasca diferent però imperativa de cuidar i dirigir els afers comuns per tal que la vida en comú pugui seguir els ideals de la justícia i la prudència: una societat així no requereix ni subjectes disciplinats ni consumidors dels serveis proveïts per la societat, buscadors de satisfacció, sinó més aviat ciutadans tenaços i de vegades obstinats, però sempre responsables. 

Aquest breu assaig del pensador polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar el 1996 i és una curiosa exploració de temes i idees que desenvoluparia en obres posteriors. De fet, és un punt d'enllaç entre la seva crítica a la modernitat i la racionalitat il·lustrada, exemplificada a Modernitat i Holocaust, i el que després serien els seus plantejaments sobre la modernitat líquida, un estat de coses present en què les certeses aparentment fermes del passat s'han esvaït i les nostres incerteses es basen en la successió contínua de continguts i informacions efímers. És clarivident, en aquest sentit, a l'hora de diagnosticar la consolidació de la cultura digital, en tant que informació, entreteniment, i fins i tot esferes més decisives de la nostra existència, com la nostra pròpia subsistència física dins del món laboral, i els nostres compromisos morals i polítics, estan subjectes a l'impacte del moment i poden adoptar direccions completament diferents amb el següent impacte. 

Aquest petit tractat es titula Alone Again: Ethics after Certainty (Sols de nou: l'ètica després de la certesa) i gira precisament al voltant de la possibilitat de pensar la responsabilitat moral després de la caiguda de les certeses en un moment històric en què els seus fonaments del passat (la religió, les ideologies polítiques, els grans relats mítics, fins i tot la fe incontestable de la filosofia il·lustrada en la racionalitat humana) s'han esfondrat. El discurs de Bauman sembla contradictori en un principi, si no es para prou atenció al detall de l'argumentació: l'autor reclama la tornada al raonament i al judici moral, base per a una responsabilitat moral i política que hauria de restaurar la llibertat als individus dins d'una comunitat que es troba a l'espai públic per discutir els seus afers comuns. Aquesta reivindicació no entra en contradicció amb el fet que sigui aquesta mateixa racionalitat la que fomenti les estructures burocràtiques i corporatives que estan darrere de les atrocitats polítiques i bèl·liques més impensables del segle vint. La burocràcia i l'empresa apliquen una lògica dels procediments, de càlcul de mitjans i fins, a la vida de l'individu fins a transformar-lo essencialment en agent econòmic. La responsabilitat moral d'aquest queda posada entre parèntesi quan es transforma en engranatge de processos fora del seu control i capacitat de decisió. 

Aquesta reducció de la capacitat moral es veu agreujada per la fragmentació i discontinuïtat creixents de la vida cultural i social, de forma que al ciutadà només li queda l'aïllament progressiu a l'esfera privada per trobar un mínim de seguretat i confort dins d'aquesta incertesa absoluta respecte al futur econòmic i laboral. Els dos fenòmens van íntimament lligats, en tant que l'auge de la racionalitat procedimental ha afavorit aquesta progressiva fragmentació i desestabilització de les certeses passades. El que abans era un ciutadà ara no és gran cosa més que un consumidor, i la participació política es redueix bàsicament a omplir el forumulari de queixa davant d'un servei defectuós i esperar la reparació o compensació pertinents. Aquest és un fenomen global que Bauman anomena la "privatització dels destins comuns": cada cop som menys comunitat fins a convertir fins i tot les nostres reivindicacions polítiques en necessitats privades. Aquest fenomen crea un cercle viciós d'augment de la privatització cada cop de més esferes de la vida i un correlatiu augment del desinterès per la política, en tant que els polítics ja no són líders sinó mers gestors econòmics. 

Bauman planteja el trencament d'aquest cercle precisament quan planteja el caràcter il·lusori de la tensió entre individu i comunitat tal com la proposa tradicionalment la modernitat. Els poders econòmics que ens governen avui dia han ressuscitat una idea determinada de comunitat (essencialista, i prèvia a l'individu) que demana la militància cega de l'individu precisament per cancel·lar-ne la possible resistència. Bauman és força crític amb els moviments polítics actuals que reivindiquen alternatives a l'statu quo: percep el perill de cancel·lar la responsabilitat moral rere una militància exaltada que posa les decisions en mans dels líders. La necessitat de trencar aquest cercle viciós es fa cada cop més imperant en una societat de riscos creixents, en què les conseqüències catastròfiques d'aquests cada cop poden ser més imprevisibles i més duradors a llarg termini. Davant la societat del risc tal com la diagnostica Ulrich Bech, Bauman reivindica la reformulació de l'imperatiu categòric que proposa Hans Jonas: a conseqüències cada cop més difícils de controlar, decisions cada cop més prudents - i prudents en el sentit clàssic, original de la paraula. 

Tot i que el text és profundament pessimista a l'hora de descriure el panorama social i polític global dels nostres temps, l'última secció del text també fa la seva proposta d'alternativa amb una franquesa desarmant: reivindicant el pensament polític de Hannah Arendt, Bauman reclama una societat políticament adulta i moralment responsable per tal de reflotar el compromís polític, una política que s'ha de construir sempre des de baix i conjuntament, i que no té res a veure amb l'assentiment a líders gestors que no fan res més que aplicar un procediment predeterminat pels agents econòmics. El cercle viciós de la privatització de la vida i la privatització de la política només pot ser trencat per un altre cercle, un de virtuós, que amb un esforç col·lectiu planteja la identitat simbiòtica entre individualitat i col·lectivitat: una societat políticament responsable només pot estar formada per individus moralment responsables, i una societat autènticament política no pot arribar a deslligar la seva dimensió pública del judici racional i individual - responsable - de cadascun dels individus que la componen. 

Continguts: Aquest breu text de Bauman explora el problema de l'ètica en una època de crisi de les ideologies i fonaments que li havien donat sentit en el passat. El fenomen creixent de privatització de la vida porta a una erosió cada cop més seriosa i profunda del pensament i l'acció comunitaris. Des d'aquest punt de partida, Bauman explora les possibilitats de la responsabilitat i el judici moral en un món polític i social com el present, caracteritzat per la incertesa i la precarietat més absolutes i constants, que expulsa l'individu de l'esfera pública i el retrau a l'esfera privada com a única font de consol i seguretat. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, pessimista, crític i extremadament eloqüent, amb una capacitat d'anàlisi i de concisió que aclaparen precisament en la brevetat de la proposta. 

No m'agrada: En aquest text es veu especialment la tensió que s'estableix en el pensament de Bauman entre modernitat i postmodernitat: la seva incapacitat de perdonar les febleses de la primera, d'una banda, o de reconèixer els fruits de la segona, de l'altra, el sumeixen en aquesta visió del món profundament pessimista i escèptica respecte de la possiblitat de sortir dels cercles i les cruïlles presents. 

Assumiràs la veu d'un poble

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble, 

i seràs, per a sempre, poble, 

i patiràs, i esperaràs, 

i aniràs sempre entre la pols, 

et seguirà una polseguera. 

I tindràs fam i tindràs set, 

no podràs escriure els poemes 

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents, 

i tu sols estaràs despert, 

i tu estaràs despert per tots. 

No t'han parit per a dormir: 

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble. 

Tu seràs la paraula viva, 

la paraula viva i amarga. 

Ja no existiran les paraules, 

sinó l'home assumint la pena 

del seu poble, i és un silenci. 

Deixaràs de comptar les síl·labes, 

de fer-te el nus de la corbata: 

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera, 

vida amunt i nacions amunt, 

una enaltida condició. 

No tot serà, però, silenci. 

Car diràs la paraula justa, 

la diràs en el moment just. 

No diràs la teua paraula 

amb voluntat d'antologia, 

car la diràs honestament, 

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat, 

com no siga la del teu poble. 

Potser et maten o potser 

se'n riguen, potser et delaten; 

tot això són banalitats. 

Allò que val és la consciència 

de no ser res si no s'és poble. 

I tu, greument, has escollit. 

Després del teu silenci estricte, 

camines decididament.  

Vicent Andrés Estellés, Llibre de les meravelles (1971)

You'll take on a people's voice

and it will be your people's voice, 

and you will be, forever, people, 

and you'll suffer, and you'll wait, 

and you'll always walk among the dust, 

a cloud of dust will follow you. 

And you'll be hungry and you'll be thirsty, 

you won't be able to write poems, 

and you'll keep silent all night long

while your people are asleep, 

and only you will be awake, 

and you'll be awake for all of them. 

You weren't born to be asleep: 

you were born to be awake 

on your people's long night. 

You'll be the living word, 

the living, bitter word.  

Words will no longer exist, 

but only man taking on his people's

sentence, which is a silence. 

You'll stop counting syllables, 

you'll stop tying your necktie: 

you'll be a people, walking 

inside a bitter cloud of dust, 

going up life and up nations, 

you'll be an elevated condition. 

Not everything will be silence, though. 

Because you'll say the right word, 

you'll say it at the right moment. 

You won't say your word 

with your mind set on anthologies, 

because you'll say it honestly, 

angrily, without thought 

of any posterity, 

unless it's your people's. 

Maybe you'll be killed or maybe 

you'll be mocked, maybe you'll be betrayed; 

these are just trivialities.

What is worth it is the conscience 

of being nothing if you're not a people. 

And you, earnestly, have chosen. 

After your stern silence, 

you walk, decidedly. 

Vicent Andrés Estellés, Llibre de les meravelles (1971)

La traducció és meva.

Que passem bona Diada i endavant! 

El riu entremig (#436)

- Ves-hi. T'ho repeteixo, aprèn tota la saviesa de l'home blanc. I sempre recorda: la salvació vindrà de les muntanyes. S'alçarà un home i salvarà el poble en el moment de la seva necessitat. Li ensenyarà el camí; els guiarà.
- Però . . . Però . . . Ells no em coneixen. Sóc un nen i van rebutjar en Mugo . . .
- Deixa'ls que facin el que vulguin. Arribarà un moment - jo ho veig venir - que demanaran un salvador . . .

Aquesta és la primera novel·la que Ngũgĩ wa Thiong'o va escriure mai, tot i que va ser la segona a publicar-se, el 1965. La va escriure quan era estudiant a la universitat de Makerere, a Uganda, per a un concurs literari. És una novel·la de joventut i, per això, molt diferent de les seves obres posteriors, en què el seu compromís polític amb el marxisme i la denúncia del neocolonialisme quedaran molt més marcats. Aquí, el Ngũgĩ estudiant de literatura encara no ha trencat amb el llegat de la seva educació cristiana - això arribarà força anys més tard, durant el seu empresonament - i The River Between retrata la seva pròpia voluntat de reconciliar dues tradicions enfrontades que per a l'autor eren dos llegats que aleshores situava al mateix nivell: el cristianisme i els rituals religiosos tradicionals del poble kikuiu. De fet, el riu que dona títol a l'obra és precisament una imatge que permea la narració en tota la seva ambigüitat, en tant que la novel·la explora diferents formes en què les línies divisòries culturals poden separar i unir, a la vegada, comunitats històricament enfrontades. 

El relat s'ambienta a la terra del poble kikuiu, en un moment històric en què els evangelitzadors cristians van arribar a la zona com a primera avançada ideològica del que després seria la colonització en termes de dominació política i explotació econòmica. Ens situem, per tant, al voltant dels anys vint i trenta, una mica abans del naixement de l'autor. Tanmateix, la narració és molt vaga en aquesta mena de detalls, i ens situa, al contrari, en una mena d'espai mític que ens prepara el terreny per al que serà un relat de reminiscències llegendàries i fabuloses. El riu Honia (que significa "guarir", o "tornar a la vida") s'estén al llarg d'una vall entre dos massissos muntanyosos, Kameno i Makuyu. Aquestes dues tribus mantenen una rivalitat històrica perquè ambdós afirmen ser el lloc històric en què els pares originaris dels kikuiu es van establir després de rebre la terra de mans del Creador, Murungu. Amb l'arribada dels colonitzadors blancs, la rivalitat s'accentua, en tant que els habitants de Makuyu es converteixen majoritàriament al cristianisme, a través d'una escola missional, mentre que els de Kameno es mantenen fidels a les tradicions religioses i socials del poble. 

El protagonista, Waiyaki, prové d'una nissaga de profetes inspirats de Kameno. Quan encara no és un home, el seu pare, Chege, li revela la profecia del seu avantpassat, el mític vident Mugo, que anuncia l'arribada d'un messies que salvarà el seu poble del domini dels blancs. Tanmateix, Chege envia el seu fill a l'escola de la missió per aprendre la saviesa de l'home blanc, però l'adverteix que no caigui en els seus vicis. Per a Waiyaki, l'educació és un valor fonamental per a la societat del futur i, quan és adult, esdevé un líder valorat i admirat pel seu poble, que l'anomena afectuosament "el Mestre". Waiyaki ha fundat una escola popular per als infants circumcidats, que han estat expulsats de l'escola cristiana a causa del seu paganisme. Tanmateix, la seva missió com a líder del poble li demana un compromís polític que no està del tot segur de poder assumir. 

La novel·la explora en tot moment la possiblitat (o impossibilitat) de crear vies d'acceptació i tolerància entre les dues comunitats enfrontades, i tant Waiyaki, a una banda del riu, com les germanes Muthoni i Nyambura, a l'altra, intenten escollir el seu camí a la vida lliurement, sense haver de renunciar a una de les dues tradicions. Les noies són filles del predicador cristià, Joshua, un natiu que ha abraçat la seva nova fe des del fanatisme i la intolerància, i que les repudiarà immediatament en el moment que elles mostrin cap apropament a les tradicions tribals. D'altra banda, Waiyaki es compromet amb una organització política del seu poble, anomenada Kiama, destinada a lluitar contra la colonització de l'home blanc, i que per tant rebutja el cristianisme frontalment com a símbol d'opressió. Tot i així, el jove està convençut en el seu interior que els kikuiu no seran capaços de plantar cara als blancs mentre estiguin dividits entre ells. 

Quan Muthoni decideix participar en els ritus de circumcisió contravenint la voluntat del seu pare, el seu tràgic destí es converteix, simbòlicament, en l'inici de la guerra entre les dues comunitats. Aquest episodi també esdevé un autèntic desvetllament per a Waiyaki i Nyambura, que descobriran en el seu amor impossible la possibilitat d'una tercera opció que sigui una síntesi de les dues tradicions, igual que el riu que uneix i dona vida a les dues comunitats. D'una banda, Waiyaki no es troba en conflicte amb el cristianisme com a credo, a diferència de l'assemblea política a la qual pertany, i per a ell, aconseguir una educació de qualitat per als infants i joves és la prioritat per tal que aquests puguin plantejar la lluita política i l'alliberament del seu poble en el futur. D'altra banda, Nyambura se sent fidel al credo cristià en què s'ha educat, però quan s'enamora de Waiyaki es veu obligada a reconèixer que una religió que li prohibeix estimar lliurement no pot ser una religió de l'amor. De la mateixa forma, Waiyaki es veu en un dilema similar quan la Kiama li prohibeix casar-se amb la Nyambura, una noia cristiana, en tant que veu el gest com una traïció a les tradicions del poble, mentre que Waiyaki sent que el seu amor no té res a veure amb el jurament polític que ha fet. 

Així és com la novel·la ens portarà a través d'una tensió molt ben construïda al desenllaç d'aquesta història d'amor, que ens deixa una pregunta oberta més que una resposta definitiva al destí dels protagonistes. La novel·la, encara que sembli més lineal i senzilla que les obres posteriors de Ngũgĩ, interpel·la precisament amb aquestes preguntes obertes que els lectors han de provar de respondre o, almenys, provar de decidir si tenen o no resposta. No sols el desenllaç, sinó també la mateixa profecia que condueix tot el relat és una d'aquestes preguntes obertes: com passa amb les profecies i els messies anunciats, aquests s'han d'interpretar des de fora del relat, però no es poden decidir des de dins de la història. El relat ens ofereix una possibilitat d'acompliment de la profecia, però deixa obertes alternatives a través de les quals aquesta també es podria haver acomplert. Aquesta és la gràcia i l'habilitat d'un relat profundament simbòlic i al·legòric d'aquesta divisió entre comunitats, però també amarat pels dilemes profundament humans dels seus personatges, i els seus intents de construir respostes generoses i conciliadores a aquests problemes. 

Sinopsi: Al llarg dels dos massissos separats pel riu Honia, dues comunitats enfrontades, Kameno i Makuyu, tenen visions enfrontades sobre la colonització que pateixen a mans dels blancs. El líder destinat a guiar el poble, el jove Waiyaki, creu que l'educació occidental és necessària perquè les generacions futures puguin lluitar contra l'home blanc amb les seves pròpies armes, i la seva ambició secreta és unificar tots els kikuiu en un propòsit comú. Tanmateix, el seu accent en la reconciliació l'encega a necessitats més urgents del seu propi poble, que es veu obligat a malviure treballant per als blancs la pròpia terra que se'ls ha arrabassat. D'una banda, una organització política anticolonial i, de l'altre, el pare de la seva estimada, un líder cristià fanàtic, s'interposaran en el seu projecte polític i de vida. 

M'agrada: Trobar un Ngũgĩ molt diferent a la resta de novel·les que li he llegit, i que rere l'aparent ingenuïtat d'aquesta proposta, més juvenil i idealista potser que les seves altres obres, pot revelar dilemes molt profunds sobre la pertinença i la identitat per a l'individu colonitzat. 

El secret de les històries de dia

De com el professor Ngũgĩ, quan era petit, va descobrir el secret de les històries de dia. Dedicat a tots els docents, aprenents i, sobretot, lectors que comencem el curs aquesta setmana. Bona tornada a l'escola!