Les bruixes (#440)

Tant se val qui siguis o quin aspecte facis, sempre que algú t'estimi. 

Aquesta novel·la infantil de l'autor gal·lès Roald Dahl (1916-1990) es va publicar per primer cop el 1983, i és una de les seves obres més famoses i reconegudes. Reconec que no és de les meves preferides de l'autor: quan era petita em feia molta por, i ara que l'he tornat a llegir després de tants anys m'ha resultat força inquietant, en tot cas com a literatura per a infants. Les bruixes és una narració en primera persona des del punt de vista d'un infant de set anys, el nom del qual no arribem a conèixer mai, que viu amb la seva àvia perquè s'ha quedat orfe sobtadament a causa d'un accident. La seva àvia el familiaritza amb la història de les bruixes, éssers malèfics que s'amaguen a plena llum del dia sota l'aparença de dones normals. De vacances en un hotel a la costa, el protagonista descobreix per causalitat una conspiració de les bruixes angleses per transformar tots els infants del país en ratolins. 

La novel·la és una combinació sorprenent entre horror i humor, i en part és gràcies a aquest equilibri que la lectura enganxa a un ritme trepidant, i a cada capítol guarda una nova sorpresa, fins i tot quan la trama principal del relat ja sembla conclosa. La narració juga obertament amb les pors més directes i descarnades dels infants: la pèrdua dels pares o dels éssers estimats, i el que això comporta d'indefensió davant dels desconeguts. Aquesta por més directa n'amaga una de més difuminada que permea també el llibre mateix: la por a la pròpia dissolució, a la desaparició definitiva, com els passa als protagonistes de les històries de bruixes que l'àvia explica al principi de la novel·la. No és que els infants simplement desapareguin, sinó que en certes ocasions queden lligats a destins pitjors que la mort: l'aïllament total respecte dels éssers estimats n'és un, com li passa a la nena que queda atrapada dins del quadre, per exemple. 

Gran part de l'encant del llibre és veure com el protagonista desactiva totes aquestes pors i elements traumàtics de la seva vida. Després de la mort dels pares, se sent profundament afortunat i feliç de tenir una àvia que el cuida i, no només això, sinó que el prevé contra els perills que afrontarà al món exterior. De la mateixa manera, quan cau víctima de l'encanteri de la Gran Bruixa que el converteix en ratolí, de seguida aprecia els avantatges de la seva nova condició. Tanmateix, el text segueix guardant un rerefons força pertorbador en el seu ús de les imatges: les nombroses metamorfosis dels infants que apareixen al llibre apunten també a aquesta manca de control dels petits sobre les seves pròpies vides. Està molt bé tenir una persona estimada al costat que t'accepti tal com ets i et reafirmi en la teva feblesa, com li passa al protagonista. El seu amic Bruno Jenkins, però, no té la mateixa sort, i sembla condemnat a convertir-se en una mena de Gregor Samsa diminut dins d'un entorn familiar hostil. 

De la mateixa forma, i a diferència d'altres obres infantils, ens trobem davant d'una metamorfosi no reversible, i el penúltim capítol de l'obra es transforma en una conclusió autènticament agredolça quan el protagonista accepta la seva pròpia finitud. Pot semblar massa difícil de digerir, especialment si recordem que només té set anys d'edat. Tanmateix, el text també fa del recurs a l'humor la seva arma principal. Per exemple, el tàndem format pel protagonista i Bruno funciona precisament perquè no poden ser més oposats: on el narrador és sensible, voluntariós, valent i compromès amb la causa, Bruno és un panxacontent egoista i golut que, de fet, es transforma en una mena d'espectador circumstancial de la història. És l'àvia, precisament, qui es transforma en l'autèntica guia de la narració, amb la seva expertesa i el seu coneixement privilegiat sobre les bruixes, que són l'enemic a abatre. 

És precisament en el seu retrat de les antagonistes on les imatges utilitzades per la novel·la es poden fer més ambivalents. D'una banda, les bruixes són absolutament malvades i dediquen tota la seva màgia a eliminar els infants, a qui odien sense cap mena de motiu aparent, tan sols perquè són dolentes. La part més pertorbadora de la seva maldat és que precisament viuen camuflades entre nosaltres, i la seva aparença és indestriable de la d'una persona normal. Així és com Dahl prevé els infants, amb una estratègia força hàbil en la seva subtilesa, de confiar en estranys que potser presenten una aparença bonhomiosa a simple vista, però que es poden revelar com a depredadors ocults. El problema d'aquest plantejament és que sembla exclusivament dissenyat contra les dones: com el mateix narrador ens comenta al primer capítol, no totes les dones són bruixes, però totes les bruixes són dones. 

No crec que aquest plantejament misogin sigui completament conscient o intencionat per part de l'autor, però es fa especialment punyent en un text que gira quasi exclusivament al voltant de les aparences i la realitat que aquestes poden amagar. Les bruixes són descrites per Dahl com aquelles harpies clàssiques, uns éssers d'una monstruositat inefable en el seu terror, mentre que es presenten en públic amb tots els signes reconeixibles de la feminitat tradicional: cabells llustrosos, guants i sabates de taló que, en realitat, són tan sols subterfugis per amagar la seva deformitat i lletjor intrínseques. L'única nota discordant dins d'aquesta representació binària de les dones és el personatge de l'àvia, una dona forta i entenimentada rere el seu aspecte intrínsecament indefens. Com veieu, Les bruixes sembla una novel·la senzilla a simple vista, que pot descobrir nivells i profunditats insospitades en la relectura. No és de les meves obres preferides de Dahl, però sens dubte és una de les més reconegudes pel públic pels seus propis mèrits. 

Sinopsi: El protagonista de la història, un infant de set anys, ens explica l'esfereïdora història de la seva topada amb les bruixes, uns éssers malèfics que conspiren a l'ombra per eliminar tots els infants de la terra. Després d'haver perdut els seus pares i de vacances amb la seva àvia, els seus camins es creuaran amb el de la Gran Bruixa d'Anglaterra, que li farà un encanteri pel qual quedarà convertit en ratolí. A partir d'aquest moment, àvia i nét ordiran un pla per derrotar les bruixes angleses per sempre. 

M'agrada: L'equip format per l'àvia i el nét, capaç de vèncer tots els obstacles, fins i tot els més implausibles i difícils de pair, com la mort mateixa. 

No m'agrada: Els defectes del llibre potser no són massa flagrants vista la imatge de conjunt, però tot i així mai no ha estat dels meus llibres favorits de Dahl, ni de quan era petita. 

Matilda (#72)

Tots els llibres que havia llegit li havien donat una visió de la vida que ells no coneixien. Només que llegissin una mica de Dickens o de Kipling descobririen que la vida és més que enganyar la gent i mirar la televisió.  

Vaig estar pensant estona sobre si ressenyar aquest llibre perquè, com ressenyar el llibre que ho va iniciar tot? No literalment, és clar, però Matilda (1988) de Roald Dahl (1916-1990) és un d'aquells que, llegits a una edat sensible, es porten a la motxilla per sempre. Em sembla que, en totes les vegades que l'he llegit, he tendit a jutjar aquesta novel·la a partir del primer capítol, i la recordava de sempre com una novel·la sobre una lectora de llibres. Evidentment, no és només això. És la història d'una nena que desenvolupa un sentit propi de la justícia, que troba el seu valor i la seva veu, i que, al cap i a la fi, no necessita posar-se una armadura relluent per acabar vencent el monstre i salvant la princesa en perill. 

En aquest sentit, és un relat que funciona com a meta-relat molt més del que podria semblar al principi: Matilda troba una visió de la vida a partir de les seves lectures, i després viu el relat de la seva vida com els herois de les seves novel·les preferides ho farien. Per això, cap a meitat del llibre, la trama de miss Honey i miss Trunchbull acaba per menjar-se la trama principal de Matilda i els seus pares. De fet, ella mateixa és una heroïna dickensiana, com la majoria de protagonistes a les novel·les infantils de Roald Dahl, en gran part perquè ha de trobar els matisos en un món en què els antagonistes són mesquinament plans, en blanc i negre. Per això és un llibre tan rodó: qui et creuria si expliquessis el que passa entre les parets de Crunchem Hall? 

A un altre nivell crec que hi ha la lectura des del punt de vista dels adults: com sol passar amb les obres de Roald Dahl, tendeix a ser un llibre universalment estimat pels nens i lleugerament pertorbador per als lectors adults. La relació entre nens i adults es transforma en una mena de quid pro quo en què els adults acaben trobant el que han sembrat, i són els nens els executors d'aquesta peculiar roda del karma. En aquest sentit, és una mena de procés educatiu a la inversa, en què els infants tenen l'última paraula. Però en Roald Dahl això no sembla mai negatiu, al contrari: el que s'ha de castigar és l'abús de poder de qui ha arribat a dalt i s'hi ha instal·lat sense pensar en les conseqüències d'exercir-lo en contra dels altres. Massa polític? Potser, però recordem les memòries de Roald Dahl a Boy: és la crítica del model educatiu d'una altra època que havia estat ben real a la seva vida. No és que ofereixi solucions directes o fàcils en aquest sentit, però en tot cas, almenys a Matilda, la lectura no és un recurs d'evasió fàcil sinó un revulsiu per passar a l'acció. 

Sinopsi: Matilda és una nena extraordinària amb habilitats especials: cap als dos anys ja sap parlar i llegir perfectament i la seva llista de lectures cap als sis anys és envejable. També aprèn a comptar espontàniament i desenvolupa poders telequinèsics. Tanmateix, els seus pares són incapaços de valorar aquestes habilitats: la seva elecció vital ha estat aparentar una posició social que no han guanyat honradament. Quan Matilda arriba a l'escola per primer cop, hi coneix miss Honey, una mestra que valora el seu potencial, però també la temible miss Trunchbull, una directora d'escola que imposa la disciplina amb uns mètodes increïbles. 

M'agrada: Especialment els capítols que transcorren a l'escola. Per exemple, Bruce Bogtrotter, un nen amb un concepte força peculiar de la resistència pacífica.