"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

14 de setembre de 2022

Alone Again (#437)

Una societat que compromet els seus membres, com va fer la polis, en la tasca diferent però imperativa de cuidar i dirigir els afers comuns per tal que la vida en comú pugui seguir els ideals de la justícia i la prudència: una societat així no requereix ni subjectes disciplinats ni consumidors dels serveis proveïts per la societat, buscadors de satisfacció, sinó més aviat ciutadans tenaços i de vegades obstinats, però sempre responsables. 

Aquest breu assaig del pensador polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) es va publicar el 1996 i és una curiosa exploració de temes i idees que desenvoluparia en obres posteriors. De fet, és un punt d'enllaç entre la seva crítica a la modernitat i la racionalitat il·lustrada, exemplificada a Modernitat i Holocaust, i el que després serien els seus plantejaments sobre la modernitat líquida, un estat de coses present en què les certeses aparentment fermes del passat s'han esvaït i les nostres incerteses es basen en la successió contínua de continguts i informacions efímers. És clarivident, en aquest sentit, a l'hora de diagnosticar la consolidació de la cultura digital, en tant que informació, entreteniment, i fins i tot esferes més decisives de la nostra existència, com la nostra pròpia subsistència física dins del món laboral, i els nostres compromisos morals i polítics, estan subjectes a l'impacte del moment i poden adoptar direccions completament diferents amb el següent impacte. 

Aquest petit tractat es titula Alone Again: Ethics after Certainty (Sols de nou: l'ètica després de la certesa) i gira precisament al voltant de la possibilitat de pensar la responsabilitat moral després de la caiguda de les certeses en un moment històric en què els seus fonaments del passat (la religió, les ideologies polítiques, els grans relats mítics, fins i tot la fe incontestable de la filosofia il·lustrada en la racionalitat humana) s'han esfondrat. El discurs de Bauman sembla contradictori en un principi, si no es para prou atenció al detall de l'argumentació: l'autor reclama la tornada al raonament i al judici moral, base per a una responsabilitat moral i política que hauria de restaurar la llibertat als individus dins d'una comunitat que es troba a l'espai públic per discutir els seus afers comuns. Aquesta reivindicació no entra en contradicció amb el fet que sigui aquesta mateixa racionalitat la que fomenti les estructures burocràtiques i corporatives que estan darrere de les atrocitats polítiques i bèl·liques més impensables del segle vint. La burocràcia i l'empresa apliquen una lògica dels procediments, de càlcul de mitjans i fins, a la vida de l'individu fins a transformar-lo essencialment en agent econòmic. La responsabilitat moral d'aquest queda posada entre parèntesi quan es transforma en engranatge de processos fora del seu control i capacitat de decisió. 

Aquesta reducció de la capacitat moral es veu agreujada per la fragmentació i discontinuïtat creixents de la vida cultural i social, de forma que al ciutadà només li queda l'aïllament progressiu a l'esfera privada per trobar un mínim de seguretat i confort dins d'aquesta incertesa absoluta respecte al futur econòmic i laboral. Els dos fenòmens van íntimament lligats, en tant que l'auge de la racionalitat procedimental ha afavorit aquesta progressiva fragmentació i desestabilització de les certeses passades. El que abans era un ciutadà ara no és gran cosa més que un consumidor, i la participació política es redueix bàsicament a omplir el forumulari de queixa davant d'un servei defectuós i esperar la reparació o compensació pertinents. Aquest és un fenomen global que Bauman anomena la "privatització dels destins comuns": cada cop som menys comunitat fins a convertir fins i tot les nostres reivindicacions polítiques en necessitats privades. Aquest fenomen crea un cercle viciós d'augment de la privatització cada cop de més esferes de la vida i un correlatiu augment del desinterès per la política, en tant que els polítics ja no són líders sinó mers gestors econòmics. 

Bauman planteja el trencament d'aquest cercle precisament quan planteja el caràcter il·lusori de la tensió entre individu i comunitat tal com la proposa tradicionalment la modernitat. Els poders econòmics que ens governen avui dia han ressuscitat una idea determinada de comunitat (essencialista, i prèvia a l'individu) que demana la militància cega de l'individu precisament per cancel·lar-ne la possible resistència. Bauman és força crític amb els moviments polítics actuals que reivindiquen alternatives a l'statu quo: percep el perill de cancel·lar la responsabilitat moral rere una militància exaltada que posa les decisions en mans dels líders. La necessitat de trencar aquest cercle viciós es fa cada cop més imperant en una societat de riscos creixents, en què les conseqüències catastròfiques d'aquests cada cop poden ser més imprevisibles i més duradors a llarg termini. Davant la societat del risc tal com la diagnostica Ulrich Bech, Bauman reivindica la reformulació de l'imperatiu categòric que proposa Hans Jonas: a conseqüències cada cop més difícils de controlar, decisions cada cop més prudents - i prudents en el sentit clàssic, original de la paraula. 

Tot i que el text és profundament pessimista a l'hora de descriure el panorama social i polític global dels nostres temps, l'última secció del text també fa la seva proposta d'alternativa amb una franquesa desarmant: reivindicant el pensament polític de Hannah Arendt, Bauman reclama una societat políticament adulta i moralment responsable per tal de reflotar el compromís polític, una política que s'ha de construir sempre des de baix i conjuntament, i que no té res a veure amb l'assentiment a líders gestors que no fan res més que aplicar un procediment predeterminat pels agents econòmics. El cercle viciós de la privatització de la vida i la privatització de la política només pot ser trencat per un altre cercle, un de virtuós, que amb un esforç col·lectiu planteja la identitat simbiòtica entre individualitat i col·lectivitat: una societat políticament responsable només pot estar formada per individus moralment responsables, i una societat autènticament política no pot arribar a deslligar la seva dimensió pública del judici racional i individual - responsable - de cadascun dels individus que la componen. 

Continguts: Aquest breu text de Bauman explora el problema de l'ètica en una època de crisi de les ideologies i fonaments que li havien donat sentit en el passat. El fenomen creixent de privatització de la vida porta a una erosió cada cop més seriosa i profunda del pensament i l'acció comunitaris. Des d'aquest punt de partida, Bauman explora les possibilitats de la responsabilitat i el judici moral en un món polític i social com el present, caracteritzat per la incertesa i la precarietat més absolutes i constants, que expulsa l'individu de l'esfera pública i el retrau a l'esfera privada com a única font de consol i seguretat. 

M'agrada: És el Bauman de sempre, pessimista, crític i extremadament eloqüent, amb una capacitat d'anàlisi i de concisió que aclaparen precisament en la brevetat de la proposta. 

No m'agrada: En aquest text es veu especialment la tensió que s'estableix en el pensament de Bauman entre modernitat i postmodernitat: la seva incapacitat de perdonar les febleses de la primera, d'una banda, o de reconèixer els fruits de la segona, de l'altra, el sumeixen en aquesta visió del món profundament pessimista i escèptica respecte de la possiblitat de sortir dels cercles i les cruïlles presents. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons