Aquesta novel·la de l'autora catalana Aurora Bertrana (1892-1974) es va publicar per primer cop el 1958 en la seva versió en castellà i de forma parcial. Més tard Joan Sales va fer una traducció al català de la primera part de la novel·la que a la pràctica va resultar una reescriptura completa del material original, i que es desviava força del to i la intenció inicials de l'autora. És per això que fa uns anys Club Editor va oferir aquesta edició íntegra i traduïda al català del text original, restaurant-ne una versió definitiva que es basa en els manuscrits originals de les dues parts. Aquesta novel·la neix del voluntariat humanitari que va fer Bertrana, aleshores resident a Suïssa, al poble muntanyenc d'Étobon, a l'Alt Saona, prop de la frontera entre França i Alemanya. Després de la segona guerra mundial, el municipi es trobava destruït, i els seus habitants havien quedat marcats pel trauma de l'execució massiva de pràcticament tota la població masculina del poble, uns quaranta homes, durant l'ocupació nazi, com a represàlia pels assassinats d'oficials alemanys per part dels maquis emboscats a la muntanya.
Durant la seva estada a Étobon, Bertrana va recopilar el testimoni de l'experiència de guerra de moltes dones del poble, que van haver de treure endavant la feina de pagès sense cap mena d'ajuda, havent perdut els seus esposos, fills i germans i, a més, havent d'allotjar a les masies els soldats del bàndol ocupant que ha desencadenat la tragèdia. És un relat d'absoluta desolació i impotència, que a la vegada també es transforma en una subtil lluita de resistència passiva per part dels supervivents. També és la història d'una comunitat profundament traumatitzada per una "desgràcia" fundacional que crea una barrera insalvable entre l'abans i el després d'aquesta violència extrema. La novel·la està dividida en dues meitats que marquen aquesta dislocació bàsica entre el temps real viscut per cada personatge individual i el temps històric, que estableix unes necessitats i unes lleis arbitràries sobre l'enemic depenent del resultat de la guerra. A la primera part, "El poble sense homes", la novel·la ens retrata la vida quotidiana del poble sota l'ocupació nazi, després de l'afusellament dels homes, i ens mostra els antecedents i les conseqüències més immediats d'aquest fet. La segona part, "Presoners de guerra", descriu el poble ja després de la guerra, a l'espera de la signatura de l'armistici, i sacsejat sobtadament per l'arribada de tres presoners de guerra alemanys enviats des d'un camp de concentració proper a treballar a les feines agrícoles.
La novel·la es caracteritza pel seu punt de vista coral, en què els personatges ens van oferint diverses perspectives i matisos sobre el mateix conflicte i les situacions a què s'enfronten quotidianament: mentre que els personatges d'un i altre bàndol es troben separats per un mur de silenci i odi als opressors, i no arribaran a compartir mai les seves angoixes més íntimes els uns amb els altres, nosaltres com a lectors anirem descobrint els pensaments i les emocions de cadascú a través d'una narració omniscient. El resultat és un relat més aviat calidoscòpic, que a estones es llegeix com si es tractés de relats curts independents, i que va mantenint un tènue fil conductor de patiment i resistència que manté els personatges connectats els uns amb els altres. El retrat que se'ns ofereix dels personatges, en conseqüència, és d'una profunda humanitat, i posa en relleu especialment els dilemes morals que han d'afrontar en situacions límit que colpeixen precisament per la seva inexorabilitat. En aquest sentit, el tinent alemany ens ofereix un dels personatges més reflexius i turmentats per la magnitud de les decisions que ha de prendre a cada pas: obligat a mantenir la llei marcial, i profundament conscient de la injustícia que s'està perpetrant contra els habitants de la zona ocupada.
Així doncs, la novel·la ens va desplegant poc a poc un món un punt angoixós i un punt inquietant en què els soldats poden ser monstres o persones normals i corrents, i els camperols es poden convertir en herois de la resistència o desferres humanes reduïdes al mer instint de supervivència i, de fet, en què cap d'aquestes facetes no n'exclou les altres. De la mateixa manera, a la segona part, el punt de vista dels tres presoners de guerra ens interpel·la amb tres maneres diferents de reaccionar al trauma que estan vivint, i cadascuna d'elles és perfectament comprensible dins del context i no contradiu cap de les altres: un dels presoners es fanatitza, un altre es deixa anar, i només el tercer és capaç d'imaginar-se la possibilitat de tenir un futur. Un altre exemple d'aquesta ambivalència moral en el predicament dels personatges és la tensa relació que s'estableix entre el tinent alemany i la pagesa que l'acull, la jove Marta Mons, que ha de navegar la situació extremadament traumàtica d'haver perdut tota la seva família i d'acollir l'enemic com a hoste, que li imposa una humanitat que no gosa reconèixer-se ni a si mateixa. D'altra banda, l'oficial alemany se'ns presenta com un engranatge eficient de la maquinària de guerra, i potser un dels aspectes més desoladors de la narració és precisament que la seva humanitat quedi revelada plenament només a ulls dels lectors, però quedi vetada a la resta de personatges per imposició de la lògica bèl·lica.
Entre dos silencis és una novel·la profunda i bellament escrita, que aconsegueix fer arribar el seu missatge antibel·licista sense abaratir-lo amb retòrica, i que fa del realisme i la simplicitat una de les seves fortaleses més evidents. A mi m'ha agradat molt, amb més motiu perquè Paradisos oceànics no em va acabar de fer el pes i no sabia ben bé què esperar de Bertrana. És una bona recomanació, sens dubte, i una bona oportunitat de conèixer una autora clàssica de la literatura catalana.
Sinopsi: Hernam, un poblet fictici ocupat per l'exèrcit alemany, queda marcat per l'afusellament de tots els homes del poble, una quarantena, com a represàlia pels actes hostils dels membres de la resistència. Els pocs supervivents a la tragèdia, majoritàriament dones, han de fer front a la feina de cada dia mentre toleren la presència al poble dels oficials de l'exèrcit invasor. Tanmateix, el final de la guerra és a tocar, i els ocupants comencen a dubtar quin serà el seu destí un cop acabat el conflicte.
M'agrada: És un relat molt profund i complex dels seus personatges, que els posa en situacions límit amb prou feines imaginables en el seu terror i la seva desolació, però que a la vegada en preserva la humanitat i la dignitat des del detall de les seves relacions els uns amb els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada