Odisseu s'encomana a Apol·lo i dispara una fletxa a Antínous, que cau mort. Aleshores es dóna a conèixer, per a terror de tots els pretendents. Eurímac és el primer a parlar, i li ofereix reparacions materials per tot el que han consumit al palau si els salva la vida. Odisseu el mata tot seguit. Telèmac mata Anfínom, i va a buscar armes i armadures per a Eumeu, Fileci i per al seu pare. Melanti, però, va a buscar armes per als pretendents i, seguint les ordres d'Odisseu, Eumeu i Fileci el pengen. Atena pren la forma de Mèntor per encoratjar Odisseu en la matança.
La lluita prossegueix amb violència fins que surt fum de la sang que hi ha al terra. Leodes suplica clemència a Odisseu, però aquest l'executa igualment. Leodes és un endeví a més de pretendent, i això agreuja la seva falta, ja que Odisseu assumeix que li profetitzava un destí dissortat mentre els pretendents ocupaven el palau.
 |
| Matança dels pretendents de Penèlope Museu del Louvre. Font |
L'aede Femi també suplica a Odisseu i, gràcies a la intercessió de Telèmac, salva la vida perquè havia estat forçat a entretenir els pretendents, però no ho havia fet per voluntat pròpia. Passa el mateix amb l'herald Medont. Odisseu crida Euriclea un cop s'ha acabat la matança i li demana que assenyali quines serventes són culpables i quines innocents. Un cop neta la sala de la matança, Telèmac decideix penjar d'una corda les serventes culpables, mentre el cadàver de Melanti és mutilat.
Aquest episodi de les serventes és un dels més controvertits de tota l'obra, i ha donat peu a moltíssimes crítiques i interpretacions des del punt de vista feminista. El text també es manté ambigu respecte de l'actitud de les serventes que s'han ficat al llit amb els pretendents. Des del context històric de la Grècia arcaica, es pot llegir la matança i les execucions posteriors com a part d'un ritual de purificació d'un casal reial que ha estat profanat per aquests comportaments impietosos. Tanmateix, en diversos llocs del text se'ns diu que els pretendents han estat violant les serventes, cosa que faria de les serventes executades víctimes innocents.
D'altra banda, en diversos moments del text, sobretot a través d'Euriclea, hi ha un esforç constant per separar les serventes innocents de les culpables: el que queda en un pla d'ambigüitat és si les serventes violades es considerarien innocents (no han transgredit l'autoritat de la casa per voluntat pròpia, per tant, no són traïdores, i el seu cas seria paral·lel al de l'aede Femi i l'herald Medont) o culpables (l'acte sexual en sí mateix les contaminaria). M'agrada pensar que la primera opció és la correcta, però tot plegat està subjecte a interpretació.
L'any 2006, Margaret Atwood va publicar La Penelopíada, una novel·la en què explica la història des del punt de vista de Penèlope i les serventes. La interpretació és força pessimista amb el paper d'Odisseu, que marxa a purificar-se i a fer les paus amb Posidó immediatament després d'haver matat els pretendents, abandonant Penèlope un segon cop, de fet. A més a més, costa no llegir l'episodi de la matança de les serventes paral·lelament al del somni de Penèlope de l'àguila trencant els colls de les vint oques. El llenguatge és força gràfic en tots dos casos. El capítol s'acaba amb Odisseu desinfectant amb sofre les estances del palau, cosa que contribueix a llegir també els episodis de la matança com a part d'aquesta purificació ritual.
 |
| El certamen de l'arc de N. C. Wyeth (1929) |
És el capítol de més violència de l'obra, i només es pot provar d'entendre des del context històric en què s'escriu: crec que les relectures i interpretacions contemporànies li fan perdre una mica el misteri, o l'ambigüitat, o directament aquella justícia poètica sense matisos dels contes de fades de quan som petits. Els bons recompensats i els dolents castigats més enllà de qualsevol possibilitat de matís. Els ocells traient els ulls a les germanastres de la Ventafocs en la seva derrota. Tot i així, resulta totalment pertorbador en els detalls gràfics que proporciona sobre la violència. La violència també és molt gràfica i detallada a la Ilíada, però allà sembla que resulta un punt més justificada, narrativament, perquè és un relat de guerra.
Purificació ritual a l'antiga Grècia
La noció de puresa i d'impuresa anava lligada a l'aspecte físic de la higiene i de la netedat, però tenia una dimensió simbòlica molt més profunda en l'àmbit religiós. La impuresa (miasma) a l'antiga Grècia té a veure amb un trencament de l'ordre moral o religiós establert: els assassins són impurs, així com els perpetradors de sacrilegis o els cadàvers sense enterrar. Les epidèmies, com passa al principi de la Ilíada, o al principi d'Èdip rei, poden venir donades per un acte impur que s'ha comès però que encara no s'ha purificat.
De vegades, com en el cicle micènic, la impuresa va lligada a un assassinat al si de la família, com passa quan Clitemnestra, des de l'Hades, envia les Erínies per tal de perseguir el seu fill Orestes, que l'ha assassinada. D'altres vegades, la mala sort mateixa és qualificada d'impuresa: el dissortat ha estat assenyalat d'alguna forma pels déus. Com vam veure que passava amb l'hybris, i de fet, amb el concepte d'acció en general a la Grècia antiga, hi ha quelcom d'aliè a la voluntat, en aquests casos. No és una dinàmica d'equilibri entre una acció i la seva conseqüència, sinó més aviat de desproporció entre les conseqüències que una acció comporta, com si aquestes creixessin de forma exponencial. Com una mena de versió primigènia de l'efecte papallona. Cito les paraules de Jean-Pierre Vernant en aquest cas, perquè són molt millors que les meves:
Certes accions contràries a l'ordre religiós del món contenen un poder dissortat que aclapara completament l'agent humà. L'home que comet accions així queda atrapat ell mateix per la força que ha alliberat. L'acció no emana tant de l'agent com si ell en fos l'origen; més aviat l'aclapara i l'envolta, encerclant-lo en un poder que l'afecta no només a ell sinó tota una seqüència d'accions de més curta o més llarga durada que ell ha influït.
Jean-Pierre Vernant. Myth and Society in Ancient Greece
Tant la cita literal com la informació les he tretes de:
- Jean-Pierre Vernant, Myth and Society in Ancient Greece (Capítol 6: "The Pure and the Impure")
I a propòsit de tot això, Madeline Miller comenta el costat fosc d'Odisseu:
- False counselor. The dark heart of Odysseus, de Madeline Miller a Times Literary Supplement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada