Aquesta va ser la primera novel·la que va publicar l'autora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, el 2004, i va suposar la seva revelació en el panorama internacional en ser nominada al premi Booker. És un relat de creixement en què la protagonista, l'adolescent de quinze anys Kambili, pren responsabilitat sobre la seva pròpia vida, i passa d'un estat de silenciament i submissió permanents a trobar un cert espai per expressar-se i actuar. La seva existència es troba marcada per l'anul·lació personal que pateix a mans de la figura autoritària del seu pare, un catòlic fanàtic que la sotmet, tant a ella com la seva mare i el seu germà, a uns maltractaments físics i psicològics brutals. El relat no és només el d'aquests maltractaments, sinó també el procés d'interiorització pel qual la protagonista els assumeix i els normalitza com a ordre establert de les coses, i també de la relació de constant negociació que estableix amb la figura del seu pare, per qui sent terror i adoració a la vegada.
En aquest sentit, la novel·la ens ofereix retrats psicològics matisats i força realistes, i ens ofereix un dels personatges més interessants precisament en la figura del pare, que és capaç de les atrocitats més terrorífiques contra els membres de la seva família, però que a la vegada és un demòcrata convençut que utilitza part de la seva fortuna per finançar un diari crític amb la corrupció del govern nigerià. Ens trobem a Nigèria a mitjans dels anys noranta, en concret a l'estat d'Enugu, terra natal de l'autora. El país es troba enmig del caos polític, després d'un cop d'estat militar en contra de la corrupció del govern anterior. Ara bé, els militars semblen disposats a repetir aquest abús de poder, i els ciutadans de seguida queden desabastits de les necessitats més bàsiques, mentre que a les institucions públiques, com per exemple a la Universitat de Nsukka on treballa la tia de Kambili, es produeixen acomiadaments per motius polítics. Els protagonistes, però, viuen aïllats en la seva pròpia bombolla de privilegi: el seu pare, Eugene, és un empresari poderós, que utilitza gran part de la seva fortuna per ajudar el seu poblat d'origen, i és una persona influent dins de l'elit política i social d'Enugu.
Tanmateix, la novel·la tracta principalment del que passa de portes endins en el microcosmos que és la família i, precisament, de forma molt intel·ligent, crea un paral·lel entre aquesta situació de caos polític que es produeix arreu del país i la situació d'opressió extrema i la necessitat d'alliberament que pateixen tots els membres de la família a mans d'un patriarca despòtic. La novel·la comença amb la rebel·lió del fill gran, Jaja, contra el mandat tirànic del pare, a través de la seva negativa a seguir anant a l'església. L'episodi, de fet, és la culminació d'un llarg procés de presa de consciència per part dels dos germans, i que la novel·la ens relata en forma de flashback des d'aquest punt de partida. A través de la narració, veurem com la mare dels dos adolescents, Beatrice, es veu constantment pressionada per quedar-se embarassada de nou, i qüestionada en la seva feminitat cada cop que té un nou avortament, i com els dos fills es troben en un estat de terror i d'ansietat permanents per les terribles conseqüències que poden patir si no són els primers en tot a l'escola i els fills perfectes i obedients que els exigeix l'ideal religiós del pare de família.
La situació comença a canviar quan, en una visita al poblat natal de la família, els dos adolescents entren en contacte amb les tradicions africanes de la tribu dels seus pares, tot i que contravenen la prohibició del seu pare de no tenir-hi res a veure. Kambili i Jaja tenen prohibit relacionar-se amb el seu avi, que no s'ha convertit mai al cristianisme, i a ulls del pare continua essent un pagà. Tanmateix, la germana del pare, la seva tia Ifeoma, els encoratja a establir-hi una relació. És a través del contacte amb la seva tia i els seus cosins que Jaja i Kambili aconseguiran sortir de la seva bombolla i descobrir que al món hi ha molts més matisos i formes de veure la vida que no pas la veritat monolítica que han rebut del seu pare. També aprendran a posar en perspectiva la seva vida de comoditats i privilegis, en entrar en contacte amb una família de classe mitjana que cada cop ha d'afrontar més dificultats econòmiques a causa de la inestabilitat generalitzada i la persecució política que pateix la tia Ifeoma, professora d'universitat. Ara bé, un cop tornin a casa seva després de les seves breus estades de vacances a casa de la seva tia i els seus cosins, hauran de començar a afrontar i qüestionar els maltractaments que reben per part del pare, i la tensió narrativa anirà creixent fins a un desenllaç un punt abrupte i precipitat.
És una novel·la que també es llegeix en termes postcolonials, en tant que planteja el conflicte d'autoritat entre el món de valors i rituals ancestrals propi del món precolonial i el cristianisme que porten els colonitzadors i que el pare dels protagonistes abraça en la seva versió més extrema, sempre en termes absoluts. El fet que ell hagués rebut maltractaments per part dels sacerdots catòlics que l'havien educat no arriba a mitigar la brutalitat de les seves accions en el present, i la seva representació totalment binària de la realitat, en què la religió catòlica representa la civilització i la puresa i els ritus ancestrals representen la temptació, el pecat i la salvatgia. És molt curiosa, en aquest sentit, la forma en què s'estableix també una jerarquia de llengües dins la família entre l'anglès, la llengua de l'educació i la civilització, i l'igbo, una llengua que es parla en privat però que queda devaluada en termes socials. Tanmateix, cada cop que es produeixen els maltractaments, el pare utlitiza l'igbo per insultar o recriminar el comportament dels fills, com si inconscientment justifiqués la seva violència com a regressió a la salvatgia.
La novel·la es basteix sobre aquest tipus de contrastos, que interpel·len constantment els lectors amb les motivacions dels personatges sobre les seves accions i, en especial en el cas de la protagonista, es fa especialment punyent sobre la pàgina que el seu conflicte principal sigui la seva incapacitat d'expressar les seves emocions en veu alta, i com progressivament va descobrint una veu pròpia. Purple Hibiscus no té la complexitat i la maduresa de Mig sol groc: és una obra que té els seus problemes de ritme i en què les imatges de vegades són un punt massa òbvies. Tot i així, és un debut meritori per part d'Adichie, que ens ofereix un relat de personatges psicològicament complexos sobre el rerefons, al mateix temps, dels conflictes polítics i socials que amenacen l'estabilitat de la família protagonista.
Sinopsi: A mitjans dels anys noranta a Enugu, l'adolescent Kambili té una vida aparentment estable de comoditats i privilegis. El seu pare, un ric empresari, és una figura respectada dins la comunitat, així com també un pilar fonamental de la comunitat catòlica a la qual pertany, en un ambient, de fet, en què el poder econòmic va lligat als poders social i religiós. Tanmateix, a partir del primer acte de rebel·lió del germà gran de Kambili, Jaja, anirem descobrint el costat fosc del pare de família, al mateix temps que seguirem el camí de desvetllament i d'alliberament dels dos adolescents.
M'agrada: La complexitat dels seus personatges, retratats amb tots els seus matisos, i també el paral·lelisme que s'estableix entre la història micro de la família protagonista i la història macro dels conflictes polítics al país.
No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, pel que fa al ritme i al desequilibri entre la trama principal i algunes de les secundàries que a estones semblen sobreres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada