"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

22 de juliol de 2020

Llibres a judici

Hem vist la mateixa escena vegades i vegades al cinema i a la televisió. L'acusació i la defensa es creuen en un duel dialèctic per tal de convèncer el jurat del seu argument. El jutge posa ordre quan les passions s'emporten els interrogatoris per davant. Els testimonis passen un per un per l'estrada donant versions dels fets que sempre difereixen, en el detall o de forma substancial. Els acusats poden ser víctimes innocents d'un sistema injust, activistes per les llibertats que denuncien injustícies o fan valer uns drets que aquest sistema no reconeix. Quan confiem en el sistema, esperem un desenllaç que reconegui les víctimes i els innocents, i una sentència justa pot ser un dels desenllaços més rodons i satisfactoris que podem trobar; quan sabem que el sistema és injust, assistim amb indignació a una farsa amb resultat predit d'entrada. Sigui perquè la justícia i la veritat són ideals que ens fan vibrar sobre la pàgina escrita, o perquè, com a amants dels relats, ens agrada que els culpables quedin castigats i les víctimes reconegudes al final, o perquè ens fascinen els procediments en si mateixos i, com deia Kafka, els procediments esdevenen ells mateixos la sentència, podem arribar a gaudir dels judicis escrits - històrics i ficticis - amb la mateixa fruïció que els veuríem a la pantalla. 

Il·lustració de @vectorpouch
Font

Quins són els millors judicis que heu llegit mai? Unes quantes recomanacions. 

Les eumènides d'Èsquil. Aquest és un dels més antics que he llegit - el més antic, de fet, de la literatura occidental - i per això el poso en primer lloc. Les eumènides és la tercera part del cicle de tragèdies de l'Orestea, de l'autor grec clàssic Èsquil (525aC-456aC). Si no heu llegit mai tragèdia grega us pot semblar estrany d'entrada, però aquesta obra de teatre ens ofereix un relat apassionant i trepidant sobre un judici instaurat pels déus per tal de decidir si Orestes, el príncep d'Argos, que ha assassinat la seva mare, mereix ser castigat o absolt per aquest crim. Aquí es confronten dues menes de justícia, una d'atàvica, basada en els llaços de sang, i una de més nova, basada en l'intercanvi d'arguments racionals i la persuasió pel discurs. Un judici fundacional que posa les bases de la justícia tal com la coneixem avui en els sistemes democràtics: arguments de l'acusació, arguments de la defensa, votació del jurat. Tot i que, és clar, hi ha un enfrontament dels déus pel mig i la decisió final pot fer-se una mica sorprenent. 

Eichmann a Jerusalem de Hannah Arendt. Obra de no-ficció que ens presenta el judici que es va realitzar a Jerusalem als anys 60 d'un dels militars nazis encarregats de la Solució Final. Si bé els crims del nazisme ja havien estat jutjats a Nuremberg pels vencedors de la segona guerra mundial, aquí el recentment fundat estat d'Israel fa un judici propi d'un dels responsables intermedis de la gestió dels camps d'extermini. Hannah Arendt segueix el judici i en fa una crònica distanciada i reposada, que li va valer el rebuig dels propis jueus per ser massa crítica amb com s'havien fet els procediments. En aquest llibre Arendt posa les bases del seu concepte filosòfic de la banalitat del mal, i apunta a la necessitat de crear una justícia internacional que estigui per sobre de les nacions. 

El lector
de Bernhard Schlink. Aquesta és una novel·la que també tracta sobre els judicis de guerra que van tenir lloc després del nazisme, aquest cop a Alemanya mateix. El punt de vista principal és el d'un jove estudiant de dret que en el passat havia mantingut una relació íntima amb una de les acusades al judici per haver estat guàrdia en un dels camps de concentració. L'autor fa una gran feina de caracterització dels personatges, i posa sobre la taula el problema de fer justícia sobre uns fets tan horrorosos, així com l'herència de culpabilitat de les generacions posteriors als fets. Tot i que el judici és només una petita part de la trama, és un esdeveniment central que marca la vida dels protagonistes i els fa coincidir en l'escenari més insospitat. 

Sol a Berlín de Hans Fallada. Sense deixar els esdeveniments històrics a  l'Alemanya nazi, aquesta novel·la de Hans Fallada segueix les vicissituds d'un home i una dona que, sense tenir cap convicció política extraordinària, es converteixen d'un dia per l'altre en activistes contra el govern hitlerià. És una història duríssima i corprenedora sobre la maquinària destructora de vides d'un estat policial, i segueix el punt de vista de moltíssims personatges en moltíssims escenaris i situacions diferents. L'escena del judici del matrimoni Quangel, que crec que és una de les escenes més terrorífiques que he llegit mai, plasma en una sola imatge el conflicte de la novel·la sencera, quan els protagonistes es veuen obligats a afrontar una farsa de justícia davant la qual es presenten ja condemnats d'entrada. El llibre es fa més terrorífic encara quan pensem que està basat en fets reals. El títol original es tradueix com a Cadascú mor sol, i és una autèntica revelació si no coneixeu Hans Fallada. 

Trumbo de Bruce Cook. Aquesta és la magnífica biografia de l'autor estatunidenc Dalton Trumbo (1905-1976), víctima d'una brutal persecució ideològica que va tenir lloc als Estats Units després de la segona guerra mundial, i que es coneix com a maccarthisme. Aquesta biografia és una aproximació magnífica a la història d'aquesta persecució, així com a la personalitat magnètica de Dalton Trumbo, i al context històric més ampli que va donar lloc a aquests fets. Tot i que els interrogatoris davant del Comitè d'Activitats Anti-americanes - un organisme que depenia del Congrés dels Estats Units - no es poden considerar pròpiament un judici, ja que les acusacions van ser polítiques en tot moment, el fet de negar-se a respondre a les preguntes proposades va suposar penes de presó per als investigats i la seva inhabilitació per a treballar al món del cinema (Trumbo era guionista). El període de les llistes negres no va ser superat fins dècades després, i en molts dels casos les víctimes d'aquesta persecució política no van ser ni reconeguts ni compensats de cap forma. El cas dels Deu de Hollywood i les persecucions al món del cinema i les arts van ser molt sonats, però el que és més preocupant és que les purgues polítiques van arribar a molts altres sectors professionals. 

The Fall of the House of Wilde d'Emer O'Sullivan. Aquest és un fantàstic assaig sobre la biografia de  l'autor irlandès Oscar Wilde, un episodi central de la qual és el judici que va haver d'afrontar per difamació, i que el va portar a presó pel fet d'haver mantingut relacions sexuals amb altres homes. La part més interessant d'aquest llibre és que de fet gira al voltant de dos judicis, el més conegut i un de no tan conegut en què la mare d'Oscar Wilde es va enfrontar a les difamacions de l'amant del seu marit. El llibre, així doncs, ens desplega les biografies de la família sencera, i és especialment punyent a l'hora de retratar la hipocresia de la societat anglesa del moment, així com la sensació d'excessiva confiança que va portar Wilde a iniciar un judici que li destrossaria la vida, a base d'extrapolar el resultat del judici que havien protagonitzat els seus pares. La història de la penalització de l'homosexualitat arreu del món és també un d'aquells temes que afecten la lluita pels drets civils que ens hauria de fer pensar, sobretot quan afecta les societats més suposadament democràtiques. 

Arthur & George
de Julian Barnes
. També a Anglaterra uns anys més tard, el cas contra George Edalji és un d'aquells episodis anecdòtics de la història que també ens hauria de fer reflexionar sobre com els sistemes judicials han actuat contra els drets civils que donem per descomptats avui dia. El cas va ser un despropòsit del principi a la fi: basat en unes acusacions sense fonament, Edalji va ser condemnat per uns atacs a bestiar en propietats dels seus veïns, tot i la solidesa de les proves i els arguments que l'exoneraven. El biaix racista de l'acusació va ser totalment evident, tot i que precisament els arguments aportats a l'època van intentar amagar aquest fet. No va ser fins que hi va intervenir la figura pública de l'autor Arthur Conan Doyle que el cas va ser revisat i finalment la innocència d'Edalji va ser reconeguda. Julian Barnes en recrea una magnífica ficció, des de diversos punts de vista i amb una atenció finíssima al detall i a la construcció dels personatges. 

Matar un rossinyol de Harper Lee. És una obra molt coneguda per la seva adaptació al cinema (també una bona recomanació) i per l'estatus de clàssic de què gaudeix als Estats Units. La trama de la novel·la és episòdica i el judici és només un dels molts episodis que marquen la protagonista en la seva infància. Al sud dels Estats Units als anys trenta, un treballador negre és acusat injustament d'una violació que no ha comès, però com la família denunciant és blanca, el judici sembla perdut d'entrada. Tot i que els fets relatats a la novel·la són totalment ficticis, la història dels Estats Units del segle vint ofereix força casos similars a aquest. A mi és una novel·la que m'agrada molt, tot i les crítiques que ha rebut al llarg dels anys per la representació que fa del conflicte racial des del punt de vista blanc. També m'agrada la seva seqüela / versió preliminar, Vés i posa un sentinella, que es va publicar fa uns pocs anys i va causar controvèrsia per la història de la seva publicació i per la revisió que ofereix dels personatges de la novel·la original i del conflicte racial. 

Jo acuso
d'Émile Zola.
Aquest llibre és un recull molt interessant de diversos pamflets i declaracions escrits per Émile Zola al voltant del cas Dreyfus a França a principis del segle vint. Dreyfus va ser un militar francès acusat erròniament d'espiar per als alemanys, cosa que el va portar a dos judicis militars i a dues condemnes pel mateix fet. Va ser degradat oficialment dels seus càrrecs de l'exèrcit i desterrat de per vida a una illa de la Guayana Francesa, on finalment va passar-hi només uns anys en rebre un perdó oficial. Aquest cas va ser un esdeveniment molt important en la història francesa i europea en general, a causa del biaix antisemita de l'acusació, que va polaritzar totalment l'opinió pública entre els defensors de la innocència de Dreyfus i els convençuts de la seva culpabilitat. A part d'això, Zola també va anar a judici acusat de difamació de l'autoritat pública, i va ser condemnat a un any de presó, que va evadir exiliant-se a Anglaterra. Un cas fascinant sobre les interseccions entre govern i exèrcit, i la importància de l'opinió pública a l'hora d'afrontar una injustícia. 

El procés de Franz Kafka. I finalment, el llibre que no podia faltar en aquesta llista. Si Hans Fallada  ens presentava, a Sol a Berlín, un dels judicis més terrorífics de la literatura, Kafka recrea la sensació de desempara i angoixa existencial que experimenta l'individu en mans d'un sistema arbitrari. Des de la seva detenció arbitrària fins a la realització de la seva sentència, Joseph K. és víctima d'un sistema burocràtic de dimensions laberíntiques que no té cap ni peus si se l'intenta explicar racionalment. La novel·la és com una mena de malson continu, principalment perquè no sabem ni quina és l'acusació, ni a què s'enfronta l'acusat ni quines en poden ser les conseqüències en cap moment. L'interès de la novel·la rau en les múltiples interpretacions que se'n poden fer en diversos nivells, així com la presciència que revela l'argument del que després seran els sistemes burocràtics, policials i de justícia dels règims totalitaris del segle vint, que Kafka no va arribar a veure però que sens dubte li van donar la raó. 

Se us acuden més exemples? Alguna recomanació? 

Cap comentari:

Publica un comentari

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons