Sol a Berlín (#158)

Damunt la sentència de mort es pot llegir, en enormes lletres negres: "En nom del poble alemany". Però, en canvi, al costat hi diu, amb lletres vermelles i més petites: "Estrictament confidencial". Aquí podem veure la profunda contradicció de tot aquest estat hitlerià, que afirmava actuar en nom del poble alemany, però ho feia en el més estricte dels secrets, perquè el poble alemany no sabés res del que feia realment. 

El que el poble alemany possiblement no va descobrir fins més tard és l'abast a escala detallada de la brutalitat desplegada pel seu govern de botxins. De ben cert, una idea general del que s'estava esdevenint en el pla polític sí que era força accessible a la persona del carrer. Bàsicament, perquè al replà de la teva escala hi vivia, segurament, una vídua jueva preocupada per la desaparició del seu marit, o un alcohòlic recalcitrant els fills del qual s'estan formant a les Joventuts Hitlerianes per ser els líders del demà. També hi viu un jutge retirat, que prova de conservar la seva dignitat fent el que pot per ajudar, tot i que mai no n'hi hagi prou amb el que fa, una mare que descobreix amb terror les atrocitats que el seu fill ha comès a les SS i un matrimoni de mitjana edat que prova de passar el dol pel seu fill mort al front iniciant una protesta contra el Tercer Reich. Segur que d'alguna cosa et devies adonar, ni que fos perquè tothom sap que la millor manera de mantenir un estat policial és fer de cada civil un potencial delator que mira per l'espiell de la porta. 

Com Hannah Arendt va notar en gestar el concepte de la banalitat del mal, en un estat criminal, la normalitat es torna excepcional, i la criminalitat comuna s'estén en forma de petites mesquineses (i d'altres de no tan petites) que ningú no gosa denunciar per por a sortir-ne enfangat, en tant que es pressuposa que tothom té alguna cosa a amagar i tothom és sospitós d'entrada. Mantenir la decència, o un sentit bàsic del que és la justícia, pot portar els ciutadans honrats a una execució espantosa, i en aquest sentit la decència es torna excepcional. Aprendre a resistir, que és també aprendre a morir cada dia que passa, és una tasca lenta, feixuga, i que ningú no ensenya; els personatges l'aprenen a base de decepcions, desconfiances, errors i casualitats que efectivament els arriben a costar la vida. I potser la mort d'un matrimoni de treballadors que es transformen en elements subversius per motius no gaire clars no canvia les coses així, d'entrada, ni redimeix de culpa i responsabilitat cap alemany del carrer que no siguin ells mateixos, però si ajuntem les xifres de tots els executats a guillotina durant l'època del Tercer Reich, que van ser més de setze mil, hi trobaríem una lliçó a aprendre? Jo potser no n'he après la lliçó. 

Més que pel seu missatge polític, Sol a Berlín m'ha colpit pels seus personatges trivials i la seva atenció al detall, i per la tècnica brillant de Hans Fallada (1893-1947), que ens fa partícips d'aquesta trivialitat com si ens hi anés la vida, que no escatima l'horror i el fàstic, però que els dosifica sàviament i els col·loca sempre en el lloc i el moment adequats, que construeix els seus personatges amb una sobrietat que defuig constantment el recurs fàcil i afectat a les emocions, i que prefereix que els fets parlin per si mateixos. El que es desplega a ulls del lector, per tant, és un descens als inferns de dimensions kafkianes, sense reconciliació ni catarsi final, però amb el pòsit i el regust durador de la bona literatura. I la meva recomanació personal, que és un pensament que no em va abandonar en cap moment mentre llegia aquesta novel·la: no llegiu 1984 de George Orwell si podeu llegir Sol a Berlín de Hans Fallada. En realitat expliquen la mateixa història i es publiquen amb poc temps de diferència, però la novel·la d'Orwell no és tan efectiva ni tan colpidora ni de bon tros tan angoixant ni plausible com Sol a Berlín. Perquè la rebel·lió contra l'estat únic i panòptic només té un desenllaç possible, que tots coneixem, i perquè Hans Fallada apel·la a un realisme massa dolorós de mirar, mentre que els rebels i els botxins de l'obra d'Orwell potser esdevenen una mica massa típics. 

Sinopsi: Entre els anys 1940 i 1942, el matrimoni format per Otto i Anna Quangel, dos humils treballadors, inicien una protesta basada a col·locar en llocs públics postals amb missatges contra el règim hitlerià. Paral·lelament, les vides de tota una colla de veïns es comencen a entrecreuar amb la seva activitat, així com també assistim al relat dels oficials de la Gestapo que intenten desemmascarar l'autor de les postals. 

M'agrada: És una novel·la impecable, en què no hi falta ni hi sobra res, i d'aquelles que saben trencar el cor a cada pàgina.