Aquesta novel·la de l'autor estatunidenc Truman Capote (1924-1984) es va publicar el 1965, i va ser un èxit immediat, en part gràcies a la notorietat dels fets que s'hi descriuen, en part per l'experimentació literària per part de Capote amb els límits del gènere i del mateix concepte de ficció. De fet, Capote va encunyar el terme "novel·la de no-ficció" per referir-se a A sang freda, en publicitar-la com un relat fidedigne de fets reals. L'esforç de recerca i documentació que va fer per a aquest relat va ser exhaustiu, des de l'assassinat múltiple de la família Clutter al seu ranxo de Holborn, Kansas, el novembre de 1959 fins a l'execució cinc anys després dels seus assassins, Dick Hickock i Perry Smith, passant per la llarga fugida dels criminals fins a Mèxic i després per diverses zones dels Estats Units, així com per les investigacions que van portar finalment a la seva detenció i el posterior judici.
D'entrada, la novel·la impacta per l'esforç de recrear els fets fins a l'últim detall i des de tots els punts de vista possibles, amb l'estil mesurat i sobri de Capote, que realment brilla en els seus moments més literaris, com l'ús d'imatges recurrents, somnis, premonicions o petits girs dels esdeveniments que ens apropen a la perspectiva i la forma de pensar tant de víctimes, assassins, investigadors i testimonis circumstancials, que acaben fent-se personatges dins del relat més que persones a la vida real. Tots aquests relats individuals acaben superposats i entreteixits en una narració vibrant i dinàmica, que ens posa davant dels ulls els aspectes més foscos i controvertits de la societat americana del moment. Avui dia, de fet, més de cinquanta anys després dels fets narrats, la veracitat d'algunes de les escenes descrites per Capote i les recreacions que en fa ha estat posada en dubte, fins i tot contradita directament per alguns dels seus protagonistes.
Un dels punts més forts del relat, en aquest sentit, és la forma com l'autor recrea punts de vista: el fet que ens posi en el lloc d'algú a qui no volem comprendre, ni tan sols compadir, i que no ens podria revoltar més. Perquè, de fet, després d'una primera secció de la novel·la que ens recrea les hores anteriors i posteriors al crim des de la perspectiva de múltiples personatges secundaris en aquest poblet petit, i que conforma una arrencada magnífica del llibre, els dos assassins es converteixen en els protagonistes indiscutibles del relat sencer. I aquí trobem el relat de dues amèriques a dos ritmes diferents: la del somni americà i la de tot un seguit de gent que no hi encaixa per motius molt variats, i l'autor posa molt de seny a l'hora de presentar-nos el crim com una desgràcia dissortada, cruenta i inexplicable, però en cap cas inevitable. El crim només acaba essent imputable a tot un seguit de males decisions, de ressentiments i frustracions personals per part dels assassins, així com d'alguna casualitat dissortada que, de fet, no rebaixa l'horror dels fets descrits.
Però a les seves dues últimes seccions és quan el relat pot esdevenir més polític en tornar-se obertament crític amb un sistema judicial poc garant dels drets dels presoners, en dues àrees principalment: el debat al voltant de la pena de mort, que ja era força controvertida a l'època que Capote està narrant, i el debat sobre la intencionalitat criminal i la malaltia mental. Pel que fa al primer tema, és un debat que encara és vigent als Estats Units, i s'intueix força bé com Capote s'hi posiciona en contra. De fet, les quatre execucions que van tenir lloc el 1965 a l'estat de Kansas, entre elles les de Hickock i Smith, van ser les darreres que han tingut lloc en aquest estat des de llavors, i l'oposició a la pena màxima ja era força estesa en l'opinió publica en aquella època, si jutgem pel retrat que en fa Capote.
A més, el debat sobre la pena capital entrava dins d'un debat més gran sobre la legislació penal vigent en aquell moment: en absència de cadena perpètua, es llegia la pena màxima com a única garantia que els criminals no tornessin a sortir al carrer. També impacta llegir, per exemple, com en la formació del jurat popular que havia d'emetre el veredicte s'eliminaven sistemàticament els candidats que s'oposessin a la pena de mort. D'altra banda, els estudis psiquiàtrics aplicats al perfil criminal encara eren a les beceroles, i el llibre també reflecteix fidelment la controvèrsia legal del moment amb el protocol M'Naughten, que determinava una persona com a mentalment sana si era capaç de distingir entre el bé i el mal. Aquesta regla es mostrava massa restrictiva en un moment en què la psiquiatria avançava cap al reconeixement de fenòmens com els brots psicòtics o els trastorns de personalitat. El relat tampoc no s'acaba inclinant per la malaltia mental dels dos assassins, però deixa prou dades sobre la taula, almenys, per posar en dubte força aspectes del procediment mateix.
Finalment, cal llegir també el subtext homosexual amb què l'autor recrea la personalitat dels criminals, de forma més o menys explícita en determinats moments del text. És paradoxal que Capote acabés simpatitzant més amb el sensible i solitari Smith, un personatge que l'autor retrata com una ànima artística i incompresa, mentre que davant l'opinió pública va acabar retratat com el més cruel de tots dos, a la vegada que ofereix una visió un punt més punyent de Hickock, que va ser el cervell real de l'assassinat, tot i que va quedar en dubte si realment va arribar a prémer el gallet. Com veieu, A sang freda és una lectura fascinant, que agradarà sobretot als amants del true crime i que, tot i la cruesa dels fets que descriu, és una lectura molt entretinguda i informativa.
Sinopsi: El novembre de 1959 el poblet de Holborn a l'estat de Kansas es va despertar amb el terrible descobriment de quatre cadàvers a la granja de la família Clutter, un matrimoni i els seus dos fills adolescents. Davant del desconcert dels investigadors, que no aconseguien trobar una motivació ferma per al crim ni cap connexió evident amb qui podria haver-ne estat l'autor, els dos assassins emprenen una escapada a Mèxic creient-se prou segurs per no ser enxampats.
M'agrada: L'estil sobri i directe de Capote, que acaba donant prou dades sobre les subjectivitats dels seus personatges com per fer un retrat de conjunt dels fets força polièdric i equilibrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada