Aquesta breu novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar a París el 1965, tot i que havia estat escrita vint-i-cinc anys abans, quan els fets relatats a la novel·la eren molt recents, i molt propers a l'experiència personal de l'autora. Lidia Txukovskaia va perdre el seu marit a la gran purga estalinista de finals dels anys 30, i era deixeble i confident de la poetessa Anna Akhmàtova, que també va patir els efectes de la repressió estalinista molt de prop. Les novel·les que es van escriure a l'època van circular en forma manuscrita durant molt de temps, ja que cap editorial es volia arriscar a publicar contingut subversiu, i moltes d'elles no es van començar a publicar fins molts anys després, ja en plena desestalinització del règim, o a l'estranger, les que van poder arribar a creuar les fronteres d'amagat.
La novel·la és molt breu, està escrita d'una forma molt clara i senzilla, i dóna una bona aproximació del clima de terror polític en què es van veure immersos els ciutadans soviètics durant aquells anys. Si Un dia a la vida d'Ivan Denísovitx ens oferia una aproximació al món del gulag i a com era la vida als camps de presoners, Sofia Petrovna ens relata una història similar, però vista des de l'altra banda del sistema penitenciari, és a dir, des del punt de vista dels familiars i amics que queden enrere un cop l'ésser estimat ha desaparegut. Sense cap possibilitat de comunicació amb el seu fill, ni tan sols sense poder saber si és viu o mort, Sofia Petrovna accedeix a un malson de dimensions kafkianes quan comença a comprendre que com més s'endinsi en el laberint burocràtic de l'administració soviètica, més tacada quedarà la seva credibilitat com a ciutadana i les seves oportunitats de treballar, tenir un habitatge o fins i tot de mantenir les relacions humanes més quotidianes.
Però el que se li fa més difícil de suportar és la dissociació que es crea entre la seva creença ferma en la innocència del seu fill i la seva creença ferma en la justícia i la infal·libilitat del sistema polític en el qual viu. Perquè la Sofia Petrovna no és una rebel ni una dissident, al contrari. Sofia Petrovna és un perfecte engranatge del sistema, una d'aquests ciutadans exemplars que han après al llarg dels anys a estimar al gran germà, i precisament aquesta contradicció aparent entre les seves creences i l'amor al seu fill és el que ens ajuda a comprendre de forma més eficaç el dilema en què es troba la protagonista, la seva paranoia creixent i la seva posterior distorsió de la realitat. Ser un engranatge del sistema o estimar el gran germà no vol dir necessàriament ser una fanàtica afecta al règim. De fet, la Sofia ni tan sols pertany al Partit Comunista, i amb prou feines comprèn les idees que hi ha darrere de la seva feina, desvinculada del partit o del sindicat: del que ella entén és de seguir procediments, posar segells a les cartes i, això sí, exercir una tasca de vigilància i control permanent envers els seus companys de feina, cosa que cap dels treballadors de la seva empresa considera una intrusió en la vida privada, sinó més aviat un deure a acomplir per al bé del grup.
Per a una explicació més detallada sobre com funcionen aquests ressorts psicològics, cal llegir Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem o Els orígens del totalitarisme, per adonar-nos que ser part de l'engranatge i alimentar la màquina repressiva no té a veure amb ser bona o mala persona ni en cap tipus de valoració similar pel que fa a la vida privada, sinó més aviat en posar el pilot automàtic a l'hora d'encarar la vida pública, i mirar cap a un altre cantó quan la repressió afecta aquells que tens al voltant. Ara bé, quan la repressió t'afecta a tu mateix, aleshores l'aïllament ja s'ha produït, i és molt més difícil demanar o obtenir ajuda.
La contradicció que experimenta Sofia també té una cara més fosca, de fet, i que la historiografia no va aconseguir desentrellar fins que va haver passat un temps dels esdeveniments de la gran purga. El fet que el fill de Sofia Petrovna no sigui un element revolucionari o subversiu sinó, ben al contrari, un enginyer brillant al servei del règim i un orgullós membre del Komsomol, és un dels primers enigmes que es plantegen en el relat, i un dels interrogants més grans que se li presenten a la protagonista. El Gran Terror estalinista, de fet, va llençar un missatge d'advertència força clar als enemics del règim a través de la tortura, l'empresonament i l'execució sumària dels amics del règim. Només així es creava un clima de terror social prou fort com perquè a ningú se li pogués acudir amenaçar el poder d'alguna forma. La delació podia arribar literalment de qualsevol lloc, ja fos de la feina o del propi habitatge, ja que diverses famílies vivien en pisos compartits, i les ramificacions del sindicat i els organismes de control eren pràcticament omnipresents. D'aquí el sentiment de paranoia i de progressiu aïllament que experimenta la Sofia a mesura que la gent s'assabenta de la desaparició del seu fill. Lidia Txukovskaia utilitza un estil molt senzill, directe i objectiu per tal de relatar-nos aquesta corprenedora història de la impotència dels individus davant de la infal·libilitat d'un sistema repressiu.
Sinopsi: A principis dels anys 30 a la ciutat de Leningrad, Sofia Petrovna es veu obligada a buscar feina després de la mort del seu marit, per tal de seguir mantenint els estudis del seu fill Kòlia. En començar a treballar com a mecanògrafa en una editorial, aviat se n'adona que la feina li agrada molt més del que es pensava i que se sent realitzada fent-la. Al cap d'uns anys, però, quan el seu fill és detingut durant la seva estada de pràctiques en una altra ciutat, es veu obligada a emprendre una recerca titànica del seu fill perdut a través del laberíntic sistema burocràtic del règim soviètic. La manca d'informació, però, la va endinsant en una depressió cada cop més profunda que li farà perdre el contacte amb la realitat.
M'agrada: És un text tremendament colpidor en la seva brevetat, que fa molt per transmetre l'ambient d'angoixa i d'opressió política que envolta la vida de la protagonista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada