El pont de San Luis Rey (#89)

Hi ha qui diu que no ho sabrem mai i que per als déus som com mosques que un infant mata en un dia d'estiu, i hi ha qui diu, al contrari, que ni els pardals no perden una ploma que no l'hagi tocada el dit de Déu. 

Aquesta novel·la curta de Thornton Wilder (1897-1975) es va publicar el 1927 i va ser un èxit immediat i inesperat als Estats Units. Potser és perquè és una novel·la molt allunyada de les expectatives i preocupacions de la població americana del moment i, en certa forma, quan la llegeixes et dóna una impressió d'atemporalitat. L'acció se situa al virregnat del Perú de principis del segle divuit, sota el domini de l'imperi espanyol, i potser precisament per això sembla un ambient quasi irreal. Ho hem d'admetre d'entrada: no en sabem gaire de la història de les colònies espanyoles, ni de quin ambient s'hi respirava, i en realitat la intenció de Wilder en aquest relat està molt allunyada de la ficció històrica. De fet, els únics personatges històrics que hi apareixen són el virrei Amat i la seva amant, la Perricholi, les vides dels quals, com a personatges ficticis, ni tan sols no es corresponen al temps real en què van viure. 

Però tot i ser una mena de fantasia històrica, també és cert que és molt difícil no apreciar la complexitat emocional de la història narrada en tota la seva bellesa. Tot i que el fortuït esfondrament del pont de San Luis Rey actuï com a reclam i proporcioni la línia argumental de la història, de fet són els sentiments dels personatges que conformen la matèria de la novel·la. En les seves pàgines hi ha tantes maneres de concebre l'amor com personatges hi apareixen. Sempre hi ha un matís en cada amor particular: de jelosia, d'orgull, de tossuderia, de fervor desesperat o de simple resignació davant de la impossibilitat. Però no n'hi ha dos d'iguals. 

La gran virtut d'aquesta novel·la és la sobrietat: no hi ha res que pugui arribar a embafar. Donades les premisses argumentals i l'època en què se situa l'acció, hauria estat fàcil començar a omplir pàgines i pàgines de descripcions d'ambient, digressions morals i filosòfiques i intricades reconstruccions de psicologies; hauria estat fàcil començar a carregar la història amb subtrames i nivells de patetisme i acabar-la convertint en melodrama. Wilder defuig tot això mantenint el mateix estil distant i irònic durant tot el relat: com si el que estiguéssim llegint fos més una crònica periodística dels fets que no pas una recreació literària. Els sentiments dels personatges són descrits amb la mateixa fredor analítica que un meteoròleg usaria per descriure fenomens atmosfèrics: tot així de senzill. 

Ara bé, només cal obrir la novel·la per la primera pàgina per veure que tot és més subtil i carregat d'interrogants del que sembla en un principi: la novel·la es presenta com un informe sobre les vides dels cinc personatges que van caure al buit en l'accident del pont de San Luis Rey. L'objectiu últim seria determinar si hi ha una intenció o una voluntat divina oculta rere aquesta catàstrofe fortuïta, o si en realitat l'existència humana és més aviat un fenomen sense sentit ni destí últim. El germà Juníper es proposa demostrar la primera de les tesis, la d'una intenció o pla diví que regeix fins el més anecdòtic dels accidents. Tanmateix, en la seva meticulositat de tall cartesià, aliada amb la racionalitat i les ciències empíriques quasi fins a un punt obsessiu, acaba tancat en un laberint de possibilitats el sentit de les quals se li escapa constantment. D'altra banda, l'estret pont de fusta i corda que separa els vius i els morts es converteix en imatge recurrent que defuig també la segona de les possibilitats. El resultat és un relat sense respostes, sense plantejament, nus ni desenllaç, que ens planteja concisament les inquietuds i petits defectes d'una colla de personatges que costa d'oblidar.

Sinopsi: Un bon dia el pont de San Luis Rey, conegut a tot Perú, cedeix i llança al buit les cinc persones que l'estaven creuant en aquell moment. El germà Juníper, enlloc de pensar que per pocs minuts s'ha salvat de la tragèdia, es proposa demostrar que hi ha alguna lògica oculta rere l'accident, i que eren aquestes cinc persones i no unes altres les destinades a ser-ne les víctimes. El que se segueix són tres relats entrecreuats de les vides d'aquests personatges, tots amb les seves febleses i passions. Tanmateix, serà el lector qui haurà de jutjar al final quin és el sentit del relat sencer.

M'agrada: Crec que no hi ha res més a dir. M'agrada aquesta història des de la primera vegada que la vaig llegir. 

Defensor de l'educació humanística

i de la democràcia a Itàlia. Amb un cinisme mig seriós mig irònic, la seva última lliçó va ser que l'erudició és inversament proporcional a l'èxit social i laboral. Això sí, picant l'ullet a l'erudició. Intel·lectual amb majúscules i humanista integral, va saber interpretar el temps present amb la lucidesa i dinamisme de qui sempre té alguna cosa pendent al tinter. 

http://www.repubblica.it/cultura/2016/02/20/news/morto_lo_scrittore_umberto_eco-133816061/?ref=HREA-1

http://cat.elpais.com/cat/2016/02/20/cultura/1455927385_225826.html

http://www.ara.cat/premium/opinio/Elogi-lletres_0_1125487469.html

http://www.publico.es/actualidad/umberto-eco-cree-hombre-enemigo.html

http://www.umbertoeco.com/en/from-internet-to-gutenberg-1996.html

Umberto Eco

L'altre vent (#88)

Thorion va confiar massa en la seva pròpia força, em penso. S'hi va estar massa temps. Va pensar que podia convocar-se de nou a la vida, però el que va tornar va ser només la seva habilitat, el seu poder, la seva ambició: la voluntat de viure que no dóna vida. I així ens va devorar. Fins que Irian el va destruir. 

Hem arribat finalment a l'última novel·la de la saga de Terramar. L'interrogant principal en començar a llegir-lo era saber si el cicle aconseguiria veure un final satisfactori. El final de Tehanu havia deixat les expectatives sobre la saga molt amunt (de fet, m'atreviria a dir que és la millor de les entregues, possiblement per davant de la primera i tot), però és cert que sonava inacabada, com si quedés quelcom pel camí que encara estava per arribar. Finalment, el 2001 va arribar el desenllaç, amb un breu interludi, un dels contes que figuren a Contes de Terramar, entremig, que creava una trama secundària que després s'acabarà unint a l'argument principal d'aquesta última novel·la. 

Finalment, l'argument es divideix en dos conflictes principals: d'un naixement malaguanyat sembla que la mort sencera es trasbalsa, i s'obre una estranya escletxa entre el món dels vius i dels morts que no hauria de ser-hi per començar. D'altra banda, els dracs semblen disposats a reconquerir l'Arxipèlag sencer, que en l'antiguitat havia estat seu. Ara bé, la solució a tots els enigmes i la restauració de l'harmonia i l'ordre inicials ens portaran a qüestionar els mateixos fonaments i inicis de l'univers de Terramar tal com va ser concebut en un principi. Aquesta és la forma com Ursula Le Guin revisita i recrea el que als anys 70 havia estat la trilogia original, ja que a L'altre vent es confirma quelcom que ja es veia venir de força lluny: que el que realment era contranatural era l'ús de la màgia en si mateix. 

Tenim, per tant, un desenllaç de proporcions èpiques i mítiques, i una novel·la que potser no està a l'alçada de les predecessores, però que conclou la saga amb el bon gust de boca que deixa veure tots els elements tornar al seu lloc. Els personatges de les anteriors sagues també hi acaben apareixent, i és Ged, de fet, qui queda definitivament en un segon pla. Tot i adults, Arren i Therru segueixen essent infants en molts aspectes, i això afegeix un altre interrogant a la trama principal: ara la pregunta no és sols si podran salvar el món, sinó també si mai arribaran a trobar el seu lloc al món.

Sinopsi: Hara, un bruixot turmentat pels somnis que l'empenyen vers el món dels morts, es dirigeix a Ged per tal que l'ajudi. Ged li recomana dirigir-se a Havnor, el centre de l'Arxipèlag, on la seva dona Tenar i la seva filla Tehanu han anat a reunir-se amb el rei Arren. De fet, l'escletxa oberta entre el món dels morts i el dels vius no és l'únic que amenaça Terramar, i els mags de Roke han resultat impotents a l'hora de salvar cap d'aquests conflictes.

M'agrada: És un final de saga digne de totes les altres entregues, i fins i tot millor que algunes d'elles.

No m'agrada: Le Guin juga amb la metafísica que ella mateixa ha creat per al seu món fictici, potser estirant-la fins als extrems en certs moments. El fet de crear un món en què els protagonistes són negres i els bàrbars blancs acaba fent-se confús a l'hora de les conclusions, quan resulta que eren els blancs que tenien raó. Per tant, el potencial subversiu de la saga queda una mica diluït. 

Art i Holocaust

Potser després de tants anys estem començant a superar l'horror mut de què parlava Adorno, la impossibilitat de la poesia després d'Auschwitz, i s'inaugura a Berlín una exposició com aquesta, en col·laboració amb el Yad Vashem. Sí, hi havia art i artistes als camps d'extermini, i la seva veu és tant de dolor i desesperació com de resistència i capacitat de continuar creant. Malgrat tot, en aquest cas la projecció no és cap al futur, en un context en què no hi ha més realitat que l'infern present, però de totes formes veiem com sobreviu -també- la capacitat de mirar al voltant i continuar creant, fins i tot d'allà d'on res pot ser creat. 

http://www.dw.com/en/merkel-opens-berlin-exhibition-of-holocaust-art/a-19002350

Ash Wednesday

Un poema (llarguíssim) sobre ossos que canten i salten. He renunciat a interpretar-lo: que se n'encarreguin els il·lustres acadèmics en il·lustres universitats del món. Per a mi, sona profundament cristià i profundament pagà a la vegada. Té moments d'una sublimitat dolorosa. 

Al següent enllaç, podeu llegir la versió completa del poema:

http://www.msgr.ca/msgr-7/ash_wednesday_t_s_eliot.htm

Al vídeo que segueix, el poema està llegit en versió completa per l'autor mateix, T. S. Eliot. Potser no la versió més lírica que poguéssim trobar, però pel fet mateix de ser llegit per l'autor, té un valor que potser altres lectures no tinguin.

Contes de Terramar (#87)

-L'art comença i acaba amb els noms -va dir, cosa que és ben certa, tot i que pot haver-hi molt a dir entremig de començar i acabar. 

Aquest és el cinquè llibre de la saga de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, però és el primer que m'ha resultat decebedor. Ara bé, em penso que la decepció és més culpa del llibre i de la seva forma que no pas de la recepció que en puguin fer els lectors. Contes de Terramar (2001) va ser publicat en darrer lloc. Ara bé, cronològicament potser hauria d'anar en cinquè lloc perquè l'últim dels contes actua com a baula entre la quarta entrega, Tehanu i L'altre vent, que va ser publicat també l'any 2001 i que conforma el desenllaç definitiu. 

Contes de Terramar m'ha resultat decebedor perquè és al conjunt de la saga el que els Contes Inacabats és a El Senyor dels Anells, és a dir, un recull d'esborranys, contes independents i notes sobre la mitologia, geografia i història de la terra inventada. El problema és que no aporta realment res de nou a la trama principal de la saga i, per tant, és més com una mena de deure imposat abans de passar al desenllaç. En els cinc relats que formen aquest volum, força més llarg que les altres novel·les, Le Guin intenta reprendre el tema de la relació entre homes i dones en el seu univers, un tema que, com apuntàvem en les anteriors ressenyes de la saga, és un motiu central del relat, per no dir un eix fonamental. Ara bé, totes les explicacions i motius que l'autora prova de donar per justificar aquest problema bàsic no fan la impressió de ser quelcom definitiu, com si l'autora passés de puntetes o per la superfície d'un tema que, en primer lloc, ella mateixa havia obert. 

Continguts: El primer dels contes, "The Finder", és força llarg, i narra la fundació de l'escola de màgia de Roke. Aquesta havia estat fundada per homes i dones en pla d'igualtat però, de fet, no s'explica amb gaire claredat el pas des d'aquesta situació inicial a la situació d'exclusió de les dones que es dóna en el moment posterior de les novel·les. El segon dels contes, "Dark Rose and Diamond", és completament independent de cap de les trames de les novel·les principals. És la història d'un aprenent de mag que ha d'optar entre la seva carrera com a mag o el seu amor. El tercer dels contes, "The Bones of the Earth" és una història que transcorre durant la joventut d'Ogion. El quart relat, "On the High Marsh", transcorre durant el període en què Ged és arquemag. És la història d'un mag que comet una trangressió semblant a la de Ged en la primera entrega. El cinquè dels relats, "Dragonfly", se situa en paral·lel als fets que ocorrien a Tehanu, i en aquest sentit sembla la més interessant. Narra la història de la primera dona que entra a l'escola de màgia de Roke, durant el moment de crisi que se segueix a la coronació del rei Lebannen. Després dels cinc relats, es recullen tot un seguit de notes, descripcions i apèndixs sobre el món de Terramar. 

M'agrada: En molts moments dels diversos relats, l'estil de narrar de Le Guin i els petits misteris que va deixant per revelar al final de les històries fan quasi impossible de deixar la lectura. En alguns moments hi ha passatges de suspens dignes de les altres novel·les. 

No m'agrada: Durant tots els relats he estat esperant una revelació, quelcom de la mestria narrativa de les altres entregues, però l'experiència al final queda en la mateixa monotonia durant pàgines i pàgines. Els personatges, tot i ser una llàstima, no arriben a semblar realment vius, potser perquè apareixen i desapareixen dels seus respectius relats sense tenir gaire temps de desenvolupar-se entremig. Excepte en l'últim relat, les dones tampoc no passen d'assistents o apèndixs marginals en la vida dels homes protagonistes, i és decebedor perquè sembla un pas enrere respecte a Tehanu. 

Que caigui el cel

"Que es faci justícia, malgrat que caigui el cel." La frase, provinent de la tradició clàssica, és aquí pronunciada pel jutge James Horton en enviar el jurat a deliberar en el cas contra Haywood Patterson. Finalment, el jutge va anul·lar la sentència de culpabilitat posant fi a la seva pròpia carrera. El cel va seguir al mateix lloc, així com el món en general, i el destí dels nois d'Scottsboro va ser si fa no fa el mateix. La recreació que se'ns ofereix a la pel·lícula Heavens Fall (2006) d'aquest procés, o de fet, d'una petita part d'aquest procés, hauria de fer reflexionar. L'afirmació pot semblar hiperbòlica, és clar, però introduir l'estabilitat del firmament dins de l'equació ens pot fer aturar a pensar sobre el valor absolut de la justícia. Com de fet els passa als protagonistes del film, acabem trobant diferents justícies segons diferents codis de valors i de creences, però això no ens pot fer arribar a pensar l'impensable, no ens pot portar a tergiversar els fets o a tocar els mínims de la dignitat humana. Així és com, curiosament, quan al fiscal se li desmunta el cas davant mateix dels ulls, s'esforça amb energies redoblades a justificar un món possible on poder tenir la raó. De la mateixa forma, els arguments utilitzats per la defensa no són sempre del tot legítims, com passa per desacreditar els testimonis amb fragments del passat i informacions personals, però és clar, no costa veure'n la necessitat quan la justícia es manipula estirant per les vores, quan es posen en qüestió els fets, també en el seu valor absolut. En el fons, el que el protagonista es proposa més enllà d'aclarir els fets és pressionar els límits d'un sistema injust, com demostra el seu esforç en denunciar davant del tribunal mateix el fet que la formació de tribunals exclogui els negres. Es podria argumentar, torçant el raonament també fins al límit, que qüestionar a priori l'elecció del jurat blanc és igual de discriminatori. Però no es tracta d'això: el sistema és corrupte d'entrada, els fets li acaben donant la raó i, per tant, el cel ha de caure. 

Al municipi de Decatur a l'estat d'Alabama, l'any 1933, es prepara la revisió d'un dels casos dels nois d'Scottsboro, el de Haywood Patterson. L'advocat Samuel Leibowitz (Timothy Hutton) arriba de Nova York per fer-se càrrec de la defensa, vistes les nombroses irregularitats que van caracteritzar l'anterior procés. El jutge encarregat del cas és James Edwin Horton (David Strathairn), de tarannà obert. Durant els primers minuts de metratge, la història es presenta com l'enèsima reproducció del viatge de l'heroi americà, en aquest cas l'advocat que emprèn el trajecte en tren per passar del món del nord (familiar, conegut, acollidor) al del sud (inhòspit, ignot, exòtic). Afortunadament, la pel·lícula no es recrea en aquesta línia narrativa, de fet, ni tan sols en el seu protagonista, ni pretén fer-ne una hagiografia. Aquest enfocament no passa del plantejament i la narració canvia de focus contínuament per situar la rellevància en un altre lloc. La crònica del judici, en aquest sentit, es fa molt interessant, ja que esdevé més aviat una recreació de fets objectius, quasi com una lectura en veu alta dels arxius del cas, així que el to en general acaba sent força neutre. La introducció dels altres personatges també amb els seus matisos i motivacions és una bona decisió per part de Terry Green a l'hora d'escriure el guió. I afortunadament també, la dicotomia nord-sud dels Estats Units hi apareix sense caure necessàriament en els tòpics, cosa que és fa força habitual en el cinema, més propens de vegades al blanc o negre que altres mitjans. Aquí els matisos apareixen d'una forma més subtil, provant de retratar la mentalitat de l'època potser sense criminalitzar-la necessàriament. Només una escena d'intent de linxament per una multitud no identificada, que precisament són dissuadits pel propi fiscal, l'acusador en el cas. L'incident va seguit d'una reprovació per part del jutge, que inclou una referència força velada al Ku Klux Klan. Pot sonar a intent de revisionisme, tot i que només en aquests petits detalls, mentre que el resultat en veure la pel·lícula és d'una versió força equilibrada i asèptica, en aquest sentit. Una bona proposta per a la reflexió sobre la justícia i els drets humans, sense pretensions i amb un ritme força àgil. 

Estrelles

Una setmana en què alguna cosa sembla haver-se torçat en l'univers, almenys si mirem el panorama cultural britànic. David Bowie assumeix la seva mort com a últim projecte artístic. Alan Rickman, elegant i discret com sempre, saludava al seu públic per darrer cop. 

http://www.theguardian.com/music/2016/jan/11/david-bowie-dies-at-the-age-of-69

http://www.theguardian.com/film/2016/jan/14/alan-rickman-death-movies-actor-harry-potter-snape

D'infants i monstres

Estats Units, anys 60. Maurice Sendak publica el seu llibre il·lustrat per a infants, Where the Wild Things Are, amb unes dues-centes paraules de text en vers i la seva inoblidable iconografia. En el fons, està assentint implícitament als plantejaments i projectes educatius de l'època: la creativitat i el poder de la imaginació, la capacitat d'experimentar amb la pròpia llibertat i el revers dels típics temors infantils, que és l'assentiment complaent dels monstres als desitjos de l'infant. Per als lectors d'avui dia, potser més que en l'època en què es va publicar, pot sorgir només una petita objecció, que en realitat difícilment obscureix la bellesa de la proposta original: a la història li faltava una teoria sobre el bé i el mal. Ser rei significa exercir el poder sobre els altres, i per més infant que se sigui, aprendre sobre responsabilitats també és important. I d'altra banda, també hi ha un altre aspecte que té a veure amb les emocions humanes: la por, l'ansietat, els dubtes, la gelosia o l'ira formen part de l'espectre igual que la imaginació i els impulsos creadors. I aprendre això també implica combatre monstres. Per això quan Spike Jonze va escriure el guió d'aquesta pel·lícula de 2009, va incloure prou material com per farcir de contingut el llibre d'il·lustracions, sense trair tampoc l'esperit de l'original, però donant cabuda a les ambigüitats que s'experimenten en un procés de creixement. Com passa amb els nens que visiten Nàrnia, quan descobreixes una terra de fantasia, casualment, sempre és per ser-ne rei. Ara bé, l'aventura de Max en aquesta particular terra dels monstres s'allunya al màxim de l'èpica i el providencialisme. En realitat, és un somni introspectiu en què els monstres s'imposen a la realitat amb tota la seva tendresa i tot el seu perill, oferint-li una oportunitat d'explorar els racons més obscurs de les seves emocions. 

Max es posa la disfressa de llop per començar a fer malifetes per tota la casa. És un nen salvatge i rebel, i a la vegada té una imaginació desbordant que l'empeny a inventar històries sense aturador. Rere el seu comportament hi ha una incapacitat de comunicar-se i d'acceptar els canvis tal com es presenten. Quan mossega la seva mare, però, emprèn una fugida que el porta a una terra llunyana i inhòspita on habiten les coses salvatges com ell. Els monstres, a la pel·lícula, tenen noms i personalitats definides: Carol té un cor noble però tendeix a perdre el control, Douglas és el millor amic que es pot tenir, Judith i Ira estan fets l'un per l'altre, KW és compassiva i protectora, i Alexander és realista i introvertit. Max els convenç perquè el facin rei, però aviat comencen els problemes, ja que tenir a tots contents a la vegada i evitar que es facin mal els uns als altres és molt difícil d'aconseguir. A través de les actituds dels monstres, Max acaba aprenent que posar-se a la pell dels altres també és important, i que acceptar els canvis és part de l'aprenentatge que tots acabem fent. Més enllà d'això, la pel·lícula és d'un lirisme aclaparador, una obra mestra de la imaginació que no pretén imposar cap moralitat determinada i que dosifica molt bé els diàlegs, fent de la concisió una virtut. 

L'Auggie Wren fotografia el carrer

Qui som més enllà de la nostra relació amb els altres, de les nostres responsabilitats envers ells? Quin és el valor de les coses que fem, que diem, que sentim, que ens fan feliços al cap del dia? No afegeixen res a la visió de conjunt, però constitueixen el que resta de tot plegat: la nostra vida. És el pes del fum d'una cigarreta després de fumar-la. Les connexions que establim amb el nostre voltant de vegades poden semblar fortuïtes, però en el fons no ho són tant, perquè depenen estrictament del valor que hi donem i de la història que n'expliquem. I, de fet, la conclusió és que no hi ha imatge de conjunt en si mateixa sense aquestes connexions precisament, perquè són aquestes les que tracen les línies de la imatge. Què és el que canvia en el mateix lloc dia rere dia? Depèn de la llum, de les condicions atmosfèriques, del moment de l'any? O més aviat de l'ull que ho mira? Smoke (1995) és una de les comptades incursions al cinema de Paul Auster, en col·laboració amb Wayne Wang, i desplega les delicades sensibilitats d'aquests dos autors. Es podria dir que es troben en aquesta pel·lícula com a ànimes bessones: Wayne Wang té debilitat per les emocions dels personatges senzills, i per individus que d'alguna forma semblen indefensos o perduts en l'imposant ambient de la gran ciutat. Paul Auster té debilitat pels jocs de miralls, els laberints urbans, les trobades fortuïtes que acaben adquirint significats inesperats i, és clar, els amics que queden per dinar al Cosmic Diner. 

En realitat, l'argument de la pel·lícula no té gaire secret. L'Auggie Wren (Harvey Keitel) i en Paul Benjamin (William Hurt) són dues persones normals de Brooklyn i, en conseqüència, al cap del dia interaccionen amb tot un seguit de gent també ben normal. L'Auggie Wren és el propietari d'un estanc. En Paul Benjamin és un novel·lista, un narrador d'històries i, com a tal, el seu hauria de representar un punt de vista privilegiat respecte al món que l'envolta. Tanmateix, és l'Auggie qui ha d'ensenyar-li a mirar, al capdavall, perquè aquest gaudeix d'una mirada particular sobre les coses. Al seu apartament guarda més de quatre mil fotografies preses en dies consecutius en el mateix lloc. En Paul és incapaç de trobar-ne el significat, però se n'adona que aquestes també guarden relació, indirectament, amb la seva pròpia vida. Quan un jove salva fortuïtament la vida d'en Paul un dia pel carrer, tots dos personatges es veuen involucrats en esdeveniments que no preveien. El noi presenta identitats diferents i equívoques depenent de la situació, de vegades és el fill però també podria ser el pare, per què no. De la mateixa manera, una antiga amant d'Auggie, la Ruby, es presenta a l'estanc per enfrontar-lo amb el seu passat. La pel·lícula consta també d'un epíleg, el conte de Nadal de l'Auggie Wren, que a hores d'ara ja sembla ser més famós que la pel·lícula sencera (de fet, el conte és la gènesi del guió sencer de la pel·lícula). Així és com l'Auggie es transforma en la càmera que enfoca la vida dels personatges, sense que cap d'ells canviï de forma substancial al final de tot.