"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

18 de febrer de 2016

L'altre vent (#88)

Thorion va confiar massa en la seva pròpia força, em penso. S'hi va estar massa temps. Va pensar que podia convocar-se de nou a la vida, però el que va tornar va ser només la seva habilitat, el seu poder, la seva ambició: la voluntat de viure que no dóna vida. I així ens va devorar. Fins que Irian el va destruir. 

Hem arribat finalment a l'última novel·la de la saga de Terramar. L'interrogant principal en començar a llegir-lo era saber si el cicle aconseguiria veure un final satisfactori. El final de Tehanu havia deixat les expectatives sobre la saga molt amunt (de fet, m'atreviria a dir que és la millor de les entregues, possiblement per davant de la primera i tot), però és cert que sonava inacabada, com si quedés quelcom pel camí que encara estava per arribar. Finalment, el 2001 va arribar el desenllaç, amb un breu interludi, un dels contes que figuren a Contes de Terramar, entremig, que creava una trama secundària que després s'acabarà unint a l'argument principal d'aquesta última novel·la. 

Finalment, l'argument es divideix en dos conflictes principals: d'un naixement malaguanyat sembla que la mort sencera es trasbalsa, i s'obre una estranya escletxa entre el món dels vius i dels morts que no hauria de ser-hi per començar. D'altra banda, els dracs semblen disposats a reconquerir l'Arxipèlag sencer, que en l'antiguitat havia estat seu. Ara bé, la solució a tots els enigmes i la restauració de l'harmonia i l'ordre inicials ens portaran a qüestionar els mateixos fonaments i inicis de l'univers de Terramar tal com va ser concebut en un principi. Aquesta és la forma com Ursula Le Guin revisita i recrea el que als anys 70 havia estat la trilogia original, ja que a L'altre vent es confirma quelcom que ja es veia venir de força lluny: que el que realment era contranatural era l'ús de la màgia en si mateix. 

Tenim, per tant, un desenllaç de proporcions èpiques i mítiques, i una novel·la que potser no està a l'alçada de les predecessores, però que conclou la saga amb el bon gust de boca que deixa veure tots els elements tornar al seu lloc. Els personatges de les anteriors sagues també hi acaben apareixent, i és Ged, de fet, qui queda definitivament en un segon pla. Tot i adults, Arren i Therru segueixen essent infants en molts aspectes, i això afegeix un altre interrogant a la trama principal: ara la pregunta no és sols si podran salvar el món, sinó també si mai arribaran a trobar el seu lloc al món.

Sinopsi: Hara, un bruixot turmentat pels somnis que l'empenyen vers el món dels morts, es dirigeix a Ged per tal que l'ajudi. Ged li recomana dirigir-se a Havnor, el centre de l'Arxipèlag, on la seva dona Tenar i la seva filla Tehanu han anat a reunir-se amb el rei Arren. De fet, l'escletxa oberta entre el món dels morts i el dels vius no és l'únic que amenaça Terramar, i els mags de Roke han resultat impotents a l'hora de salvar cap d'aquests conflictes.

M'agrada: És un final de saga digne de totes les altres entregues, i fins i tot millor que algunes d'elles.

No m'agrada: Le Guin juga amb la metafísica que ella mateixa ha creat per al seu món fictici, potser estirant-la fins als extrems en certs moments. El fet de crear un món en què els protagonistes són negres i els bàrbars blancs acaba essent problemàtic a l'hora de les conclusions, quan resulta que eren els blancs que tenien raó. Per tant, el potencial subversiu de la saga queda una mica diluït. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons