"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

16 de desembre de 2015

Tehanu (#86)

No ho sé. No té importància. Qui ho ha de saber? A qui li ha d'importar? A qui li ha d'importar la nena? Per què fem les coses que fem? 

Prop de vint anys després de la publicació del tercer volum de la trilogia de Terramar, Ursula K. Le Guin escriu Tehanu (1990), aleshores destinada a completar el cicle esdevenint la darrera part d'una tetralogia. Ens trobem davant d'una novel·la que reprèn la temàtica de les anteriors entregues només per posar-hi un gran interrogant al costat. Això és el que torna problemàtica la seva recepció: tot depèn de com ens posicionem com a lectors respecte a la trilogia original. Els qui considerin La costa més llunyana com el tancament d'un cicle, com un punt i final, potser haurien de deixar Tehanu de banda i dedicar-se a llegir una altra cosa. Ara bé, vaig parlar de gènere quan vaig ressenyar les dues primeres entregues, i vaig assenyalar que la lluita de sexes era un tema de la trilogia, tot i que tractat amb sordina durant els anys 70. Es diu que Le Guin va reprendre la saga precisament per contestar les crítiques al masclisme, implícit i explícit, que inunda l'arxipèlag de Terramar d'una punta a l'altra. Un cosmos imaginari no té perquè respondre les expectatives que els lectors tinguin sobre una societat ideal: si fos així, la literatura distòpica no existiria. Ara bé, pot escollir a qui donar veu i punt de vista, pot tractar un tema obertament o deixar-lo a l'especulació marginal, com havia passat en les primeres entregues. No podem fer que l'univers de Terramar esdevingui favorable a les dones d'un dia per l'altre, no podem fer que la seva concepció dualista del cosmos, transmesa durant milers i milers d'anys, quedi superada perquè sí. Ara bé, podem observar que fins ara la veu narrativa la tenien els homes, i que la seva posició de poder en aquesta societat rebia l'aprovació implícita, si més no per falta de resistència, de l'autora. Tehanu canvia completament aquest plantejament des de les primeres pàgines: aquí tenim un punt de vista femení, el de Tenar, durant tota la novel·la. I tot apunta a la decadència del poder masculí encarnat per l'escola de Roke fins ara. A Tehanu, per primer cop, el que es cou als marges pren importància. A nivell purament argumental, aquesta quarta entrega és un dels exemples més clars que he trobat mai d'estrès post-èpic en la literatura de fantasia: com els herois afronten la buidor de la vida quotidiana després del moment de les grans gestes. En això sembla que les dones estan més preparades que els homes. Ara bé, si a La costa més llunyana encara no s'apuntava clarament a un canvi de l'statu quo, aquí l'adveniment d'una nova era i la seva necessitat queden més clares que mai. Ogion comença la revolta passant el testimoni a Tenar abans que a Ged. Ged ha d'acceptar que mai no tornarà a ser el d'abans. I en aquest estat de coses, el futur sembla que s'ha aclarit, però continua essent incert. D'altra banda, la quarta entrega també es distancia força de les tres primeres novel·les en el seu enfocament. Plantejades com a relats de creixement, aquestes tres se centraven en el camí interior dels successius protagonistes: Ged, Tenar i Arren respectivament. La gran pregunta en tot moment era: com he arribat a ser qui sóc. Ara el plantejament canvia per oferir-nos quelcom una mica més complex. La successora natural d'aquests personatges, Therru, esdevé el gran misteri de l'obra: en cap moment se'ns ofereix la seva subjectivitat. La gran pregunta de l'argument de Tehanu és la pregunta per l'altre més que pel jo: com deu ser estar dins la seva pell? Com deuen mirar els seus ulls? Quina responsabilitat tinc envers ella, com a altre? Aquestes són les preguntes que Tenar es va plantejant al llarg de l'argument. Com en les altres entregues, el relat no resulta previsible en cap moment i més aviat va desgranant significats i suggestions a mesura que avança. 

Sinopsi: Després dels esdeveniments de La costa més llunyana, Arren ha esdevingut el nou rei de Terramar i s'entreveu que això donarà pas a una nova era. A la vegada, l'escola de Roke ha quedat sense arquemag per primer cop a la història. Ged ha perdut la seva màgia després d'acomplir la seva missió per a Arren i ara es retira a les pastures de Gont, defugint la vida pública. Tenar, d'altra banda, ha enviudat i, un cop els seus fills han marxat de casa adopta Therru, una nena que uns rodamóns han deixat abandonada després de maltractar-la brutalment. Ogion, l'antic mestre de Ged, encomana a Tenar la responsabilitat d'educar Therru en la màgia prescindint de les jerarquies de Roke. 

M'agrada: Em sembla que aquesta entrega torna a estar a l'alçada de la primera novel·la de la saga. M'agrada que plantegi un nou inici sense renegar de les entregues anteriors. També m'agrada el seu desenllaç, més metafòric i suggestiu que mai. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons