El pont de San Luis Rey (#89)

Hi ha qui diu que no ho sabrem mai i que per als déus som com mosques que un infant mata en un dia d'estiu, i hi ha qui diu, al contrari, que ni els pardals no perden una ploma que no l'hagi tocada el dit de Déu. 

Aquesta novel·la curta de Thornton Wilder (1897-1975) es va publicar el 1927 i va ser un èxit immediat i inesperat als Estats Units. Potser és perquè és una novel·la molt allunyada de les expectatives i preocupacions de la població americana del moment i, en certa forma, quan la llegeixes et dóna una impressió d'atemporalitat. L'acció se situa al virregnat del Perú de principis del segle divuit, sota el domini de l'imperi espanyol, i potser precisament per això sembla un ambient quasi irreal. Ho hem d'admetre d'entrada: no en sabem gaire de la història de les colònies espanyoles, ni de quin ambient s'hi respirava, i en realitat la intenció de Wilder en aquest relat està molt allunyada de la ficció històrica. De fet, els únics personatges històrics que hi apareixen són el virrei Amat i la seva amant, la Perricholi, les vides dels quals, com a personatges ficticis, ni tan sols no es corresponen al temps real en què van viure. 

Però tot i ser una mena de fantasia històrica, també és cert que és molt difícil no apreciar la complexitat emocional de la història narrada en tota la seva bellesa. Tot i que el fortuït esfondrament del pont de San Luis Rey actuï com a reclam i proporcioni la línia argumental de la història, de fet són els sentiments dels personatges que conformen la matèria de la novel·la. En les seves pàgines hi ha tantes maneres de concebre l'amor com personatges hi apareixen. Sempre hi ha un matís en cada amor particular: de jelosia, d'orgull, de tossuderia, de fervor desesperat o de simple resignació davant de la impossibilitat. Però no n'hi ha dos d'iguals. 

La gran virtut d'aquesta novel·la és la sobrietat: no hi ha res que pugui arribar a embafar. Donades les premisses argumentals i l'època en què se situa l'acció, hauria estat fàcil començar a omplir pàgines i pàgines de descripcions d'ambient, digressions morals i filosòfiques i intricades reconstruccions de psicologies; hauria estat fàcil començar a carregar la història amb subtrames i nivells de patetisme i acabar-la convertint en melodrama. Wilder defuig tot això mantenint el mateix estil distant i irònic durant tot el relat: com si el que estiguéssim llegint fos més una crònica periodística dels fets que no pas una recreació literària. Els sentiments dels personatges són descrits amb la mateixa fredor analítica que un meteoròleg usaria per descriure fenomens atmosfèrics: tot així de senzill. 

Ara bé, només cal obrir la novel·la per la primera pàgina per veure que tot és més subtil i carregat d'interrogants del que sembla en un principi: la novel·la es presenta com un informe sobre les vides dels cinc personatges que van caure al buit en l'accident del pont de San Luis Rey. L'objectiu últim seria determinar si hi ha una intenció o una voluntat divina oculta rere aquesta catàstrofe fortuïta, o si en realitat l'existència humana és més aviat un fenomen sense sentit ni destí últim. El germà Juníper es proposa demostrar la primera de les tesis, la d'una intenció o pla diví que regeix fins el més anecdòtic dels accidents. Tanmateix, en la seva meticulositat de tall cartesià, aliada amb la racionalitat i les ciències empíriques quasi fins a un punt obsessiu, acaba tancat en un laberint de possibilitats el sentit de les quals se li escapa constantment. D'altra banda, l'estret pont de fusta i corda que separa els vius i els morts es converteix en imatge recurrent que defuig també la segona de les possibilitats. El resultat és un relat sense respostes, sense plantejament, nus ni desenllaç, que ens planteja concisament les inquietuds i petits defectes d'una colla de personatges que costa d'oblidar.

Sinopsi: Un bon dia el pont de San Luis Rey, conegut a tot Perú, cedeix i llança al buit les cinc persones que l'estaven creuant en aquell moment. El germà Juníper, enlloc de pensar que per pocs minuts s'ha salvat de la tragèdia, es proposa demostrar que hi ha alguna lògica oculta rere l'accident, i que eren aquestes cinc persones i no unes altres les destinades a ser-ne les víctimes. El que se segueix són tres relats entrecreuats de les vides d'aquests personatges, tots amb les seves febleses i passions. Tanmateix, serà el lector qui haurà de jutjar al final quin és el sentit del relat sencer.

M'agrada: Crec que no hi ha res més a dir. M'agrada aquesta història des de la primera vegada que la vaig llegir.