Te deix, amor, la mar com a penyora és el recull de contes amb què l'autora mallorquina Carme Riera va debutar l'any 1975, i que va significar un autèntic impacte a les lletres catalanes. Encara avui dia el conte que obre el volum, que porta el mateix títol, es considera un dels imprescindibles de la literatura catalana recent, per l'emmascarament que s'hi esdevé i la intenció amb què desafia la manera de mirar del lector, que queda directament involucrada en la seva interpretació. La primera vegada que el vaig llegir, com a lectura obligatòria quan estudiava batxillerat, vaig caure al parany de quatre grapes, i val a dir que la relectura és una experiència en si mateixa perquè, coneixent-ne el desenllaç, el relat adopta tota una sèrie de matisos que la primera vegada acostumen a passar per alt. Val a dir, també, que el joc d'emmascarament m'ha semblat força més deliberat del que normalment assenyalen les ressenyes: ben al principi del relat hi ha un adjectiu que desfà tota mena d'ambigüitat possible, i que esdevé una mica trampós a la llum del final. En tot cas, però, això no li treu mèrit en absolut: les pistes són força visibles al llarg de tota la lectura, i és per això que la ceguesa inicial de la primera lectura diu més de nosaltres com a lectors, i de la societat en què vivim i ens eduquem, del que possiblement ens agradaria reconèixer.
D'altra banda, el primer dels relats i la seva fama no desmereix ni de bon tros la resta dels contes recollits al volum. La majoria són molt breus, i exploren la subjectivitat femenina des d'una prosa densa i poètica, en alguns casos des de l'alternança de veus diferents i sempre des d'un punt de vista, en alguna mesura o altra, alienat de la realitat. Ja sigui per malaltia mental, per aïllament, o simplement perquè aquests personatges no arriben a encaixar totalment dins del context social i cultural al qual pertanyen, la seva veu sempre sona un punt desplaçada, fora de lloc, i els seus retrets al món que els rebutja i els jutja sempre tornen al lector amb una potència i una desmesura que és la part més punyent de la lectura, al meu parer. L'univers simbòlic que despleguen els relats també és força complex: la mar, la mort i l'amor són tres constants dins dels relats que es van identificant constantment en la ment de les protagonistes, i que costen de destriar si se'n vol fer una lectura lineal o unívoca.
Els relats estan agrupats en tres seccions: la primera, I a trenc d'alba sempre enyor la mar, recull "Te deix, amor, la mar com a penyora", que és el més llarg del recull, i quatre relats més, més breus, en què el fil conductor principal és la fascinació dels personatges per la mar i la seva identificació última amb la mort. A "Elegia per una dama que enyorava la mar", la fascinació de la protagonista amb la mar evoca el record d'una infantesa perduda i el pas inexorable del temps, que la porta a la mort. En els altres tres relats també es produeix una identificació molt clara amb el mar i una mort violenta, tot i que en els dos més curts el desenllaç queda en un pla ambigu i costa saber què ha passat realment. A "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", els fets se'ns presenten a través de l'alternança de diverses veus que ens van donant perspectives diferents sobre el que ha passat.
La segona secció, Balcons de tristos somnis, és la que més m'ha agradat i on crec que els contes són més originals a l'hora de desafiar les expectatives. El primer de tots, potser més lleuger que la resta, retrata els intents infructuosos d'una persona per establir comunicació amb el món que l'envolta amb resultats sorprenents. Tanmateix, tot i que el conjunt pot semblar més aviat enjogassat, les implicacions últimes del desenllaç i la situació en què queda la protagonista al final són devastadores si s'hi pensa bé. Els altres tres relats tots tres tenen a veure amb l'art, o suposo que una visió malaltissa i obsessiva de l'art, com a esforç malaguanyat per paralitzar la realitat i congelar-la en un ideal de puresa i innocència que no ha arribat a ser mai real. Tant el taxidermista psicòpata de "Qui enviava les flors a na Glòria?" com la monja psicòpata de "Quan els cabells es fan seda a les mans", tot i que no queda clar si és real o és imaginada per la ment traumatitzada de la protagonista, apunten en aquesta direcció. D'altra banda, el darrer dels contes d'aquesta secció, "Flames de llum cremaven grocs domassos", també comparteix aquesta tensió entre l'art i la vida viscuda, tot i que potser no és tan fosc com els altres dos. L'educació religiosa que reben les protagonistes com a font de repressió i d'opressió per a les dones, i el paper de la religió a l'hora de crear aquest ideal de feminitat pura i inabastable, són també fils conductors d'aquesta secció.
Finalment, la tercera secció, Recomença la dansa, aplega un seguit de narracions més breus i variades, algunes en realitat són microrelats, que es caracteritzen pel punt de vista extremadament subjectiu dels protagonistes, que a vegades fins i tot es fa difícil de comprendre o d'interpretar en una primera lectura. L'edició que jo he llegit conté també, com a apèndix, el conte "Jo pos per testimoni les gavines", que es va publicar dos anys després a l'inici del recull del mateix títol, i que servia de resposta i de contrapunt al conte inicial, escrit des del punt de vista de l'altra protagonista, i que afegia matisos i revelacions d'última hora sobre el relat que havíem rebut. Caracteritzats per una prosa poètica molt intensa, que porta els sentiments a flor de pell en tot moment, centrada en les experiències sensorials, i en l'enamorament com a experiència límit de la vida, els relats que conformen Te deix, amor, la mar com a penyora són una experiència única i molt difícil de classificar.
Continguts: El recull conté disset contes breus, alguns d'ells microrelats, agrupats en tres seccions diferents. Tots ells exploren diferents punts de vista i la fascinació obsessiva amb el mar, l'amor i la mort com a símbols del caràcter inefable i absolut de l'existència mateixa. A la primera secció, diverses experiències d'enamorament o de frustració amorosa porten a un desenllaç en què conflueixen la mar i la mort. A la segona secció, els relats exploren la intersecció entre l'art, l'educació religiosa i un ideal construït de puresa i d'innocència que oprimeix les protagonistes d'una forma punyent. A la darrera secció, els contes són encara més breus, i tot sovint recullen fragments d'experiència subjectiva que ens arriben sense context, de forma que som els lectors els que els hem d'interpretar.
M'agrada: Potser aquest caràcter obert de les narracions, en què els lectors tenim un paper actiu a l'hora d'interpretar-ne el sentit en últim terme. Si hagués de triar els contes preferits, agafaria "Te deix, amor, la mar com a penyora", "Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus", "Qui enviava les flors a na Glòria?", "Quan els cabells es fan seda a les mans" i "Flames de llum cremaven grocs domassos".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada