L'any del diluvi, de l'autora canadenca Margaret Atwood, és la segona part de la trilogia de ficció distòpica Maddaddam, i es va publicar el 2009, sis anys després de la seva predecessora, Oryx i Crake. A mi aquesta em va agradar molt, així que tenia les expectatives força altes a l'hora de començar a llegir aquesta seqüela però, un cop acabada la lectura, he de dir que L'any del diluvi m'ha semblat força desigual i en general decebedora. És impossible no comparar les dues novel·les entre elles quan el contingut d'aquesta és tan dependent de les premisses plantejades a la novel·la anterior, per més que se les ha publicitat insistentment com a novel·les que es poden llegir per separat. No és el cas en absolut. La fortalesa d'Oryx i Crake venia de la construcció del seu món fictici, que se'ns anava introduint pas a pas, no a base d'explicacions sobreimposades a la narració sinó a través de la immersió en l'experiència directa dels protagonistes, Jimmy i Glenn, que vam arribar a conèixer més en profunditat a través dels seus alter egos, Home de les Neus i Crake, respectivament.
El relat consistia no sols a establir un món distòpic en què la tecnologia resol qualsevol problema quotidià a través de receptes d'enginyeria genètica monopolitzades per grans corporacions que, a més, monopolitzen també la violència en absència d'institucions polítiques, sinó també a caracteritzar-nos amb tota mena de detall els horrors que comporta un món així. D'aquesta manera, quan Crake esdevingui el prototípic científic grillat que vol acabar amb la humanitat, i l'abast del seu projecte se'ns desplegui amb tota la seva amplitud, no podrem evitar un mínim grau de comprensió del seu projecte. Ara, L'any del diluvi ens ofereix exactament la mateixa història, amb la mateixa cronologia, però enfocada des d'un altre punt de vista. Malauradament, ni la caracterització dels personatges és tan profunda com a la primera entrega, ni la construcció del món fictici tan acurada, de forma que si no hem llegit l'entrega anterior serà força difícil posar-se en situació dins del context proposat.
Com passava també a Oryx i Crake, la trama de L'any del diluvi ens porta a través de dos eixos cronològics diferents: d'una banda, després de la catàstrofe desencadenada per Crake, que ha destruït la majoria de la humanitat a través d'una pandèmia, observem les vicissituds de les protagonistes per sobreviure en aquest món hostil i, d'altra banda, a través de flashbacks, observem també les vides de les protagonistes des de la infància fins a arribar al moment present. Els dos personatges principals són la Toby, treballadora en un complex dedicat als tractaments estètics, i la Ren, una prostituta en un club exclusiu de la ciutat que ha sobreviscut a la malaltia perquè es trobava en aïllament. Ben aviat ens assabentarem que les dues tenen un passat comú en una secta religiosa, els Jardiners de Déu, que havia aparegut breument a la novel·la anterior, una germandat clandestina la ideologia de la qual adapta les idees ecologistes, la teologia cristiana i la teoria científica de l'evolucionisme a la seva pròpia necessitat de sobreviure.
Un dels punts més forts de la novel·la és com recrea la ideologia d'aquesta secta i en retrata les dinàmiques internes: dins d'un grup aparentment cohesionat i amb un lideratge fort, anirem observant les petites friccions i conflictes quotidians que aniran erosionant la confiança dels fidels i veurem com, en moments de crisi, l'aparent assamblearisme de la proposta cedirà el lloc a una concepció del poder molt més centralitzada. En aquest sentit, m'ha semblat que el retrat del pensament religiós dins la secta i els diferents graus de compromís i de convicció dels diversos membres és molt més realista que la caracterització que en fa Octavia E. Butler a la dilogia de les Paràboles. En aquest context distòpic particularment opressiu, l'afiliació dels fidels a aquest credo determinat és més una qüestió de pragmatisme amb la vista posada en la supervivència, en la majoria dels casos, que no pas una necessitat espiritual autèntica. D'altra banda, les accions d'aquesta secta van dirigides, en tot moment, a l'activisme polític, i és per això que acaben confluint amb el projecte últim de Crake.
Un altre dels atractius d'aquesta novel·la és la seva premissa principal: que ens ofereixi essencialment la mateixa trama que a la novel·la anterior, però des d'un punt de vista que encara no havíem vist. Si Oryx i Crake ens oferia una mirada bàsicament masculina i privilegiada, i s'entretenia especialment a descriure la formació de la masculinitat de Jimmy com a protagonista, aquí el punt de vista central serà el dels personatges femenins que s'han format al marge de la vida de luxes i privilegis que vèiem retratada en la novel·la anterior. Mentre la vida de Jimmy i de Crake es desenvolupava en un entorn de riquesa, comoditat i seguretat, als complexos per a treballadors de grans empreses, aquí veurem la precarietat en què han de sobreviure la Toby i la Ren, en unes ciutats col·lapsades i fora de l'abast de qualsevol institució. De fet, Atwood ens retrata, de forma extremadament acurada, una societat en què qualsevol servei que puguem imaginar ha estat prèviament privatitzat, i això ens porta a un autèntic malson polític en què la gent que no es pugui permetre els serveis bàsics no hi tindrà accés, i es veurà abocada a una lluita salvatge de tots contra tots per poder sobreviure. A l'anterior novel·la intuíem aquesta part amagada del món distòpic, però no l'havíem arribat a presenciar directament.
Ara bé, la novel·la no acaba de reeixir a l'hora d'executar aquestes premisses tan suggestives. Si la dicotomia entre masculí i privilegiat i femení i no privilegiat havia de ser un dels grans fils conductors de la trama, i si aquesta ens havia de portar al mateix lloc que la novel·la anterior sense avançar-ne la cronologia més enllà, aleshores em penso que L'any del diluvi s'hauria beneficiat molt més d'oferir-nos el punt de vista d'Oryx, que a la primera entrega quedava hàbilment silenciat i desdibuixat, en comptes d'introduir-nos dos personatges femenins nous que no tenen gaire profunditat psicològica i que queden subordinats en tot moment als detalls pràctics de la trama. La Toby sembla de bones a primeres un personatge interessant, amb un conflicte psicològic que podria haver agafat més volada al llarg de la novel·la: es veu obligada a abraçar el credo de la secta en què es troba com a forma de supervivència, però sense ser una autèntica creient. Podria haver portat a algun tipus de conflicte amb els membres de la secta més fanatitzats, per exemple, o podria haver desenvolupat algun conflicte amb el líder de la secta, Adam U, que sembla desenvolupar la teologia dels Jardiners de Déu com a necessitat pragmàtica també, però el misteri del qual no se'ns acaba de revelar mai. D'altra banda, la Ren no arriba a obtenir un desenvolupament psicològic real: els moments més interessants de la seva trama és quan és adolescent, i se'ns retraten les dinàmiques d'abús i dependència emocional que es produeixen entre les noies de la comunitat. Tanmateix, a partir del moment en què inicia la seva relació amb en Jimmy, la seva dependència emocional i la seva fragilitat inherent passen a ser els seus únics trets de caràcter durant la resta de la novel·la.
La linealitat de la trama, que ens porta de forma bastant previsible al punt final en què acabava la novel·la anterior, no deixa espai perquè aquestes protagonistes prenguin decisions lliures: la Toby i la Ren són arrossegades d'un lloc a l'altre constantment per les circumstàncies. Quan tenen algun poder de decisió sobre la direcció de la seva vida, com és el cas de la Ren quan acaba els estudis, la seva elecció no queda gaire explicada ni esdevé gaire creïble donat el context. Les casualitats i girs de guió en què es veuen immerses les dues protagonistes són massa poc plausibles, el recurs a la reaparició casual d'uns mateixos personatges en un mateix escenari després d'haver estat separats anys abans és massa repetitiu, i la subordinació constant de la història de la Ren a la seva relació amb en Jimmy és un dels punts més febles de la novel·la sencera, com si Atwood hagués buscat una excusa per mantenir les dues trames connectades i només hagués trobat aquest recurs una mica forçat. Fins a tres xicotes d'en Jimmy s'han criat a la mateixa cèl·lula dels jardiners de Déu i han arribat a establir una relació amb en Jimmy de forma independent, sense saber res l'una de l'altra: o el món és molt petit o la trama força massa la seva pròpia plausibilitat amb aquest tipus de coincidències.
L'any del diluvi és una novel·la interessant, però en conjunt no arriba a ser tan brillant com la seva predecessora de la trilogia, la gràcia de la qual raïa precisament a explicar-nos la història a contrapèl: en Jimmy era un personatge psicològicament immadur i insensible al patiment dels altres, i el context en què s'havia criat ens oferia precisament les claus per entendre per què havia esdevingut així. Passava el mateix amb la fanatització de Crake, que tenia bons motius per fer el que decidia fer, però que tampoc va arribar a aprendre mai la lliçó de l'empatia. M'esperava que aquesta segona entrega ens oferís més informació sobre l'experiència de l'Oryx i la seva relació amb aquests dos personatges, però en aquest cas la trama ens ofereix uns personatges una mica plans i un argument poc creïble, sense gaire suspens i que no està a l'alçada de l'altra novel·la. Les inquietuds de la primera novel·la, que eren principalment sobre el contrast entre l'abans i el després de la catàstrofe, i l'accent en el llenguatge i la imaginació a l'hora de reconstruir el món, queden una mica desdibuixades també. Us pot interessar si ja coneixeu l'obra de Margaret Atwood, però no la recomanaria si no heu llegit l'entrega anterior.
Sinopsi: Després de la pandèmia desencadenada per Crake i que ha acabat amb una gran part de la població mundial, dues dones lluiten per sobreviure en circumstàncies molt adverses. La Toby es troba aïllada en un complex de medicina estètica que ha quedat tancat, i la Ren es trobava en quarantena després d'un contacte no desitjat en el prostíbul on treballava. Ambdues tenen un passat comú en una secta religiosa, els Jardiners de Déu, que va arribar a col·laborar amb Crake a l'hora de desencadenar la pandèmia. Després de la catàstrofe, ara es tornaran a trobar i hauran de descobrir qui són els crakers, la nova raça humana perfeccionada genèticament que Crake havia creat perquè repoblés la terra.
M'agrada: El plantejament del món distòpic que ens ofereix Atwood, que es fa especialment inquietant en el paper que hi juguen els avenços tecnològics i científics, i en el realisme i la plausibilitat d'algunes de les situacions que desencadena.
No m'agrada: No m'ha semblat que aquesta segona entrega de la trilogia estigui a l'alçada de la primera ni de bon tros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada