L'Auggie Wren fotografia el carrer

Qui som més enllà de la nostra relació amb els altres, de les nostres responsabilitats envers ells? Quin és el valor de les coses que fem, que diem, que sentim, que ens fan feliços al cap del dia? No afegeixen res a la visió de conjunt, però constitueixen el que resta de tot plegat: la nostra vida. És el pes del fum d'una cigarreta després de fumar-la. Les connexions que establim amb el nostre voltant de vegades poden semblar fortuïtes, però en el fons no ho són tant, perquè depenen estrictament del valor que hi donem i de la història que n'expliquem. I, de fet, la conclusió és que no hi ha imatge de conjunt en si mateixa sense aquestes connexions precisament, perquè són aquestes les que tracen les línies de la imatge. Què és el que canvia en el mateix lloc dia rere dia? Depèn de la llum, de les condicions atmosfèriques, del moment de l'any? O més aviat de l'ull que ho mira? Smoke (1995) és una de les comptades incursions al cinema de Paul Auster, en col·laboració amb Wayne Wang, i desplega les delicades sensibilitats d'aquests dos autors. Es podria dir que es troben en aquesta pel·lícula com a ànimes bessones: Wayne Wang té debilitat per les emocions dels personatges senzills, i per individus que d'alguna forma semblen indefensos o perduts en l'imposant ambient de la gran ciutat. Paul Auster té debilitat pels jocs de miralls, els laberints urbans, les trobades fortuïtes que acaben adquirint significats inesperats i, és clar, els amics que queden per dinar al Cosmic Diner. 

En realitat, l'argument de la pel·lícula no té gaire secret. L'Auggie Wren (Harvey Keitel) i en Paul Benjamin (William Hurt) són dues persones normals de Brooklyn i, en conseqüència, al cap del dia interaccionen amb tot un seguit de gent també ben normal. L'Auggie Wren és el propietari d'un estanc. En Paul Benjamin és un novel·lista, un narrador d'històries i, com a tal, el seu hauria de representar un punt de vista privilegiat respecte al món que l'envolta. Tanmateix, és l'Auggie qui ha d'ensenyar-li a mirar, al capdavall, perquè aquest gaudeix d'una mirada particular sobre les coses. Al seu apartament guarda més de quatre mil fotografies preses en dies consecutius en el mateix lloc. En Paul és incapaç de trobar-ne el significat, però se n'adona que aquestes també guarden relació, indirectament, amb la seva pròpia vida. Quan un jove salva fortuïtament la vida d'en Paul un dia pel carrer, tots dos personatges es veuen involucrats en esdeveniments que no preveien. El noi presenta identitats diferents i equívoques depenent de la situació, de vegades és el fill però també podria ser el pare, per què no. De la mateixa manera, una antiga amant d'Auggie, la Ruby, es presenta a l'estanc per enfrontar-lo amb el seu passat. La pel·lícula consta també d'un epíleg, el conte de Nadal de l'Auggie Wren, que a hores d'ara ja sembla ser més famós que la pel·lícula sencera (de fet, el conte és la gènesi del guió sencer de la pel·lícula). Així és com l'Auggie es transforma en la càmera que enfoca la vida dels personatges, sense que cap d'ells canviï de forma substancial al final de tot.