D'infants i monstres

Estats Units, anys 60. Maurice Sendak publica el seu llibre il·lustrat per a infants, Where the Wild Things Are, amb unes dues-centes paraules de text en vers i la seva inoblidable iconografia. En el fons, està assentint implícitament als plantejaments i projectes educatius de l'època: la creativitat i el poder de la imaginació, la capacitat d'experimentar amb la pròpia llibertat i el revers dels típics temors infantils, que és l'assentiment complaent dels monstres als desitjos de l'infant. Per als lectors d'avui dia, potser més que en l'època en què es va publicar, pot sorgir només una petita objecció, que en realitat difícilment obscureix la bellesa de la proposta original: a la història li faltava una teoria sobre el bé i el mal. Ser rei significa exercir el poder sobre els altres, i per més infant que se sigui, aprendre sobre responsabilitats també és important. I d'altra banda, també hi ha un altre aspecte que té a veure amb les emocions humanes: la por, l'ansietat, els dubtes, la gelosia o l'ira formen part de l'espectre igual que la imaginació i els impulsos creadors. I aprendre això també implica combatre monstres. Per això quan Spike Jonze va escriure el guió d'aquesta pel·lícula de 2009, va incloure prou material com per farcir de contingut el llibre d'il·lustracions, sense trair tampoc l'esperit de l'original, però donant cabuda a les ambigüitats que s'experimenten en un procés de creixement. Com passa amb els nens que visiten Nàrnia, quan descobreixes una terra de fantasia, casualment, sempre és per ser-ne rei. Ara bé, l'aventura de Max en aquesta particular terra dels monstres s'allunya al màxim de l'èpica i el providencialisme. En realitat, és un somni introspectiu en què els monstres s'imposen a la realitat amb tota la seva tendresa i tot el seu perill, oferint-li una oportunitat d'explorar els racons més obscurs de les seves emocions. 

Max es posa la disfressa de llop per començar a fer malifetes per tota la casa. És un nen salvatge i rebel, i a la vegada té una imaginació desbordant que l'empeny a inventar històries sense aturador. Rere el seu comportament hi ha una incapacitat de comunicar-se i d'acceptar els canvis tal com es presenten. Quan mossega la seva mare, però, emprèn una fugida que el porta a una terra llunyana i inhòspita on habiten les coses salvatges com ell. Els monstres, a la pel·lícula, tenen noms i personalitats definides: Carol té un cor noble però tendeix a perdre el control, Douglas és el millor amic que es pot tenir, Judith i Ira estan fets l'un per l'altre, KW és compassiva i protectora, i Alexander és realista i introvertit. Max els convenç perquè el facin rei, però aviat comencen els problemes, ja que tenir a tots contents a la vegada i evitar que es facin mal els uns als altres és molt difícil d'aconseguir. A través de les actituds dels monstres, Max acaba aprenent que posar-se a la pell dels altres també és important, i que acceptar els canvis és part de l'aprenentatge que tots acabem fent. Més enllà d'això, la pel·lícula és d'un lirisme aclaparador, una obra mestra de la imaginació que no pretén imposar cap moralitat determinada i que dosifica molt bé els diàlegs, fent de la concisió una virtut.