El llibre de les il·lusions (#587)

Tothom pensava que era mort. Quan es va publicar el meu llibre sobre les seves pel·lícules el 1988, feia prop de seixanta anys que no se sabia res de l'Hector Mann. Tret d'un grapat d'historiadors i experts en cinema antic, la gent amb prou feines sabia que havia existit. Doble o res, l'últim dels dotze curtmetratges de comèdia que va fer cap al final de l'era del cinema mut, es va estrenar el 23 de novembre de 1928. Dos mesos després, sense acomiadar-se de cap dels seus amics o socis, sense deixar cap carta que informés a ningú dels seus plans, va sortir de la casa que llogava a North Orange Drive i no se'l va tornar a veure mai més. 

El llibre de les il·lusions de Paul Auster (1947-2024) es va publicar per primer cop l'any 2002, quan Auster ja era un autor força reconegut per les seves novel·les, però potser encara no havia guanyat gaire popularitat fora dels Estats Units. M'ha agradat molt i, a diferència d'altres novel·les d'Auster que poden resultar més confuses en la seva voluntat experimental, m'ha semblat que tenia una estructura i una direcció narrativa molt ben definides i un argument força sòlid, que aguanta el suspens de la trama fins al final amb un ritme constant. La història ens situa en el present, en què el protagonista, el professor i traductor David Zimmer, rememora el moment en què va rebre una carta misteriosa que li revelava que l'estrella del cinema mut Hector Mann, desaparegut misteriosament seixanta anys enrere, continuava viu i el volia conèixer. Zimmer havia escrit un llibre recentment que feia una retrospectiva sobre les dotze pel·lícules de Mann estrenades l'any 1928, que havien reaparegut de cop i volta en diversos arxius cinematogràfics als Estats Units i Europa. Per a Zimmer, la tasca d'escriure el llibre havia suposat una inesperada taula de salvació de la depressió en què es va enfonsar arran de la mort de la seva dona i els seus fills en un dissortat accident. 

La trama ens desplega aquesta història d'una forma més o menys lineal: des del punt de partida, Zimmer ens relata en primera persona tot el procés de dol després de l'accident i l'escriptura del llibre, i inclou un capítol en què descriu les pel·lícules mudes de Mann amb una narració totalment vívida, que excel·leix a l'hora de traduir a paraules els elements visuals i cinètics que el protagonista veu a la pantalla. A partir d'aquest moment, Zimmer es veu involucrat en la resolució del misteri, des del moment en què els representants legals de Mann es posen en contacte amb ell per revelar-li el buit d'informació que ha suposat la seva vida durant totes aquestes dècades que ha estat desaparegut. El capítol central de la novel·la, i el més llarg, ens exposa linealment tota la història perduda d'aquest artista incomprès des dels anys vint fins al present, i la seva peculiar aventura per arribar a esborrar la seva identitat. Després d'aquesta secció central, comença a desencadenar-se un desenllaç imprevisible però que escau perfectament als temes desplegats durant la història. Com és habitual a les novel·les d'Auster, la trama de seguida ens porta per terrenys metatextuals, i a través de les pel·lícules de Mann començarem a intuir les múltiples maneres en què les històries inventades per l'artista reflecteixen les inquietuds i els dilemes de les vides reals dels protagonistes. 

Així doncs, la novel·la ens va temptant amb un seguit de repeticions i evocacions dels mateixos temes i imatges, de forma que els personatges de la novel·la acaben reinterpretant constantment els rols ficticis dels personatges cinematogràfics. D'una banda, tenim el protagonista, Hector Mann, que crea una pel·lícula sobre un senyor Ningú, invisible a ulls de tothom, però després per circumstàncies de la vida es veurà obligat a embarcar-se en una empresa molt més àmplia de desaparició i autocensura que arribarà a extrems insospitats. De la mateixa forma, tenim l'altre protagonista, en David Zimmer, que en gran part esdevé testimoni i espectador de la història de Mann, però que ha de lluitar amb els seus propis fantasmes per tornar a tenir el control sobre la seva pròpia vida. El seu arc narratiu potser és el més subtil de la novel·la: del forat negre on cau després de la pèrdua de la seva família, a provar de passar el dol vivint en un món de fantasia creat pel cineasta, a quedar immers en la història personal del cineasta tal com li és explicada, a quedar immers en el segon món de fantasia creat per Mann i, finalment, a esdevenir protagonista de la història mateixa reinterpretada. Així doncs, no tenim un cas de la ficció que evoca la realitat, sinó més aviat al contrari, una trama inversemblant i enrevessada que es va desplegant davant dels nostres ulls amb una força i una claredat sorprenents, perquè prèviament en coneixem totes aquestes versions paral·leles i fictícies com a claus interpretatives. 

En definitiva, és una novel·la que és millor no explicar gaire, perquè té un argument molt complex i que opera a nivell literal i a nivell simbòlic, i és millor deixar-se portar pel seu propi ritme i pels descobriments que proposa que no pas portar-ne moltes idees preconcebudes. Tanmateix, a cada pas va descobrint les seves fortaleses i, a diferència de moltes altres novel·les d'Auster, que comencen amb un pols narratiu molt ferm però que es van desdibuixant a mesura que avancen, aquesta va jugant amb tots els elements del trencaclosques i els porta a una conclusió molt satisfactòria. Una bona recomanació, sens dubte. 

Sinopsi: L'escriptor David Zimmer rememora el moment crucial de la seva vida en què va entrar en contacte amb el director de cinema Hector Mann, desaparegut misteriosament des de feia dècades. Zimmer ha escrit un llibre sobre l'obra cinematogràfica de Mann, que l'ha salvat inesperadament del col·lapse mental arran de la mort de la seva família en un accident. A partir del moment en què les vides dels dos personatges s'entrecreuen, Zimmer es veurà arrossegat per les circumstàncies fins a un desenllaç que ningú podia haver previst. 

M'agrada: Especialment, la forma com es van desplegant les històries dins la narració principal, de forma que aquestes narracions de ficció van reflectint aspectes de les vides dels personatges. El resultat és un joc de miralls narratiu realment fascinant. 

Melca roja (#586)

La història gloriosa de l'home és plena de llegendes de gossos i records de gossos: gossos menyspreables, gossos respectables, gossos temorosos, gossos llastimosos. Quan l'Avi i el Pare vacil·laven en una de les cruïlles de la vida, centenars de gossos liderats pels tres de la nostra família - el Negret, el Verd i el Roig - van obrir a cop d'urpa camins pàl·lids al sòl de prop dels camps de melca al sud del nostre poble, on havia tingut lloc la massacre de la nostra gent. Aleshores, els nostres gossos ja tenien prop de quinze anys, una edat de jovenesa per als humans, però una edat avançada per als gossos, una edat de confiança. 

Aquesta novel·la de 1988 de l'autor xinès Mo Yan és una bona mostra de per què va guanyar el Nobel de Literatura. El de 2012 va ser un guardó controvertit, ja que Mo Yan ha estat sempre alineat públicament amb el govern xinès, i va decidir no signar el manifest que demanava l'alliberament del dissident Liu Xiaobo, que havia rebut el Nobel de la Pau dos anys abans. És cert que el premi Nobel de Literatura no s'ha estat mai d'entrar en el terreny polític i geoestratègic quan ha considerat necessari, i la polèmica en aquest cas concret recorda conflictes similars amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, en què el guardó anava a autors russos prosoviètics o exiliats en funció de criteris polítics. Tot i així, també es va obrir el debat sobre si no n'hi hauria d'haver prou amb la qualitat literària d'una obra per avaluar l'avinentesa d'un premi literari. Reconec que vaig agafar la novel·la sense ser gaire conscient de la controvèrsia, però un cop llegida m'ha semblat que el text s'aguanta per mèrits propis, té una capacitat extraordinària d'evocar i recrear a través de les imatges, fa de la violència un vehicle de transmissió de la narració, fins al punt que fins i tot esdevé una mena de substituta gràfica del llenguatge mateix, quan els traumes històrics que suporta la gent del carrer són massa punyents per poder-los expressar planerament. D'altra banda, l'any passat la història de la presència pública de Mo Yan va fer un gir força irònic: l'autor va tornar a ser el centre de la polèmica en esdevenir objecte de les crítiques aferrissades d'algunes veus del nacionalisme xinès que l'acusen de no ser prou patriòtic o no presentar una imatge prou obsequiosa de la història xinesa. (Us en podeu informar aquí i aquí). 

La novel·la ens situa en un poble petit en una àrea rural xinesa dedicada al cultiu de la melca, de la qual es destil·la el vi de melca. L'acció pròpiament dita té lloc entre els anys 1939 i 1941, durant la invasió japonesa de la Xina, i segueix les vicissituds dels dos protagonistes, pare i fill, que s'uneixen a una guerrilla local per lluitar contra els japonesos. A la vegada s'estava lluitant la guerra civil xinesa entre les forces comunistes xineses i les republicanes, de forma que les guerrilles tot sovint lluitaran entre elles, i moltes vegades els seus moviments respondran als interessos estratègics puntuals dels seus comandants o a les rivalitats entre uns i altres. Des d'aquest punt de partida, la trama ens enviarà a través de nombrosos flashbacks i anticipacions a diversos punts de la història familiar, que abastaran més o menys des dels anys 20 fins al moment present. Ens trobem davant d'una història especialment cruenta: la narració ens ofereix unes descripcions extremadament gràfiques de la violència exercida en diferents direccions, guardant els moments de més crueltat sempre per als soldats japonesos i les tortures que exerciran contra els pagesos xinesos. El resultat és força desconcertant des del punt de vista de la lectura, ja que combina una immersió absoluta dins dels fets narrats a través d'unes descripcions extenses, sempre vívides i evocatives, amb un recurs a les imatges estranyes i inquietants, que li donen al relat una textura al·lucinatòria, que només arriba a desplegar-se en realisme màgic a la darrera secció de la novel·la. Els salts temporals, endavant i endarrere, contribueixen a aquesta sensació de narració dislocada, que manté el centre d'interès històric sempre desenfocat i distant respecte dels fets concrets que estem presenciant. 

Un recurs que l'autor utilitza per transmetre'ns aquesta sensació de desconcert i impotència per part de les víctimes de tota aquesta violència és la presència del món natural, que esdevé quasi un personatge més, i que actua dins del relat amb la seva pròpia autonomia. En són un exemple la melca, omnipresent a les vides dels protagonistes, o la imatge dels gossos, que al principi sembla anecdòtica però va retornant al relat i s'acaba convertint en metàfora de les mateixes relacions humanes que es retraten al llarg de tota la trama. Gran part de la secció central del llibre gira al voltant d'una guerra cruenta entre els pocs supervivents que queden al poble de l'atac japonès i una canilla de gossos domèstics que s'han tornat feréstecs i lluiten per poder menjar-se els cadàvers humans abandonats pel poble. En aquest episodi veiem com la línia entre humà i animal es va desdibuixant perillosament: els gossos cada cop es tornen més astuts i estrategs, cosa que posa de manifest la salvatgia evident en el comportament humà durant tota la novel·la. Més endavant en el relat, una de les guerrilles xineses es disfressa amb pells de gos per camuflar-se i que els gossos dels enemics no els puguin detectar per l'olor, amb resultats certament esfereïdors i desconcertants. Un altre element destacable de la narració és l'ús d'un to mític o quasi profètic, que l'autor barreja hàbilment amb la narració realista dels esdeveniments: no és exactament realisme màgic, a parer meu, però contribueix a aquesta sensació d'estranyament que recorre una narració majoritàriament realista. Si amb tot això no n'hi ha prou, a tots aquests elements inquietants s'hi afegeix la veu del narrador, que s'erigeix, en primera persona, com a dipositari de la memòria de la família: mentre que pretén explicar-nos la història familiar dels seus pares i els seus avis, a la vegada ens n'ofereix el relat des d'un punt de vista omniscient i en tercera persona, com si tingués una perspectiva sobrenatural o privilegiada sobre els fets o, alternativament, com si els anés recreant sobre la marxa.

Melca roja és una novel·la molt gran, que excel·leix, al meu parer, a mantenir la tensió narrativa a través de diversos fils argumentals que es van combinant molt hàbilment en una narració fragmentada, i que manté un equilibri entre la realitat dels esdeveniments històrics que relata i l'experiència subjectiva que en té cada individu que s'hi veu immers. En aquest sentit, fa molt per transmetre aquesta sensació de remolí de la història que absorbeix els seus protagonistes en el caos i la brutalitat del moment present, i que no els permet tenir una visió clara del que s'està esdevenint. L'única visió de conjunt més reposada ens l'ofereix el narrador, des de la distància del temps i amb una equidistància política força estudiada, em penso, però tot i així la seva primera persona ens acara constantment amb la impossibilitat d'obtenir una versió objectiva dels fets. Les dones esdevenen les grans damnificades del relat: víctimes dels abusos i els vicis més punyents d'una societat patriarcal de valors ancestrals, en el context de la guerra són víctimes de la violència sexual, afegida als altres maltractaments i tortures que pateixen tota la resta de personatges. Tot i així, Mo Yan mai ens les retrata com a personatges passius o resignats, sinó que ens les mostra jugant les seves pròpies cartes i prenent les seves pròpies decisions en un món extremadament advers. El personatge de l'àvia n'és l'exemple més evident, però també hi ha la segona àvia, que sobretot a la darrera secció de la novel·la esdevé una presència molt més difícil de classificar, i la mare, que queda en un pla molt més secundari però protagonitza un dels episodis més memorables de la narració, el de l'episodi del pou. En definitiva, una bona recomanació, que fa de mal explicar si no es volen revelar tots els detalls de la trama, però que en tot cas és una lectura molt intensa i inquietant. 

Sinopsi: La trama arrenca el 1939, quan el jove protagonista, l'adolescent Douguan, és enviat a allistar-se a la milícia que comanda el seu pare, el bandit Yu Zhan'ao, per tal de combatre contra l'ocupació japonesa. A través de les seves vicissituds durant la guerra, anirem reconstruint dues generacions senceres de la història familiar i de la violència i les atrocitats que hauran d'arribar a suportar. 

M'agrada: La forma com està construït el relat, sempre com a barreja de diferents elements i tons narratius que es van combinant amb una fluïdesa extraordinària. La combinació d'elements naturals i sobrenaturals, de descripcions i imatges impactants, d'una violència gràfica i desagradable sense cap mena de concessió, un narrador esquiu i una cronologia no lineal: tots aquests elements contribueixen a una narració a estones confusa i desconcertant, però que en tot moment transmet aquest sentit d'angoixa i impotència davant la violència imposada per la guerra i els grans moviments històrics. 

Journey's End (#585)

RALEIGH - Sou mestre d'escola, doncs?
OSBORNE - Sí. Us demano disculpes.
RALEIGH - Oh, no em fan res, els mestres. (Amb pressa) Vull... Vull dir... No me n'he trobat mai cap fora de l'escola.
OSBORNE - De tant en tant sortim.

Journey's End, estrenada a finals de 1928 i publicada l'any següent, és una de les primeres obres de teatre que es van produir a Anglaterra sobre la vida a la trinxera durant la primera guerra mundial i, de fet, és considerada l'encarregada d'inaugurar el gènere i establir-ne alguns dels trops més habituals. L'autor, R. C. Sherriff (1896-1975), va haver de lluitar per aconseguir un teatre que la hi volgués produir, però quan finalment va aconseguir un contracte d'una sola nit al West End, l'obra va esdevenir un èxit immediat, va ser prorrogada dos anys i també va tenir bona rebuda als Estats Units, per la qual cosa va guanyar-se l'aura de clàssic modern. En vaig sentir a parlar per primer cop buscant altres obres britàniques d'aquesta època sobre la primera guerra mundial i, la veritat, no m'esperava tant d'una obra de teatre sobre aquest tema. Journey's End aconsegueix un equilibri perfecte, a parer meu, entre la serietat que requereix el tractament del tema i el recurs a l'humor per alliberar tensió, i conté una sèrie d'ingredients que contribueixen a una narració memorable: una exploració ferma i commovedora de les psicologies dels personatges, portades al límit per la situació; una tensió narrativa que ens té amb l'ai al cor durant tota la lectura fins a un desenllaç que sembla inevitable; la dosi pertinent de denúncia política envers la jerarquia militar, i la denúncia de l'absurditat de la guerra per part de les persones que hi queden atrapades sense possibilitat d'escapatòria. 

L'acció ens situa al març de 1918 dins d'una trinxera al front occidental, a les dependències dels oficials d'una companyia que es troba a poca distància del front i amb la tensió creixent davant la imminència de la gran ofensiva alemanya. Els oficials, totalment desmoralitzats, i perfectament conscients que les incursions de reconeixement que manen els alts comandaments són poc menys que missions suïcides, intenten afrontar la situació cadascun a la seva manera intentant salvar les aparences davant dels altres. Així doncs, a través de les seves converses, ens anem familiaritzant amb el reservat mestre d'escola Osborne, que infon ànims als seus companys des d'una saviesa discreta; el jovial Trotter, tot ell una façana de despreocupació i joia de viure; i l'esmunyedís Hibbert, que al·lega atacs de migranya per aconseguir la tan anhelada baixa mèdica que l'aparti del front. El protagonista de l'obra és el capità Stanhope, un jove líder eficient i incansable, però que després de tres anys al front està començant a ser objecte de les enraonies dels oficials pel seu problema d'alcoholisme. Si no en té prou amb l'espera angoixada de l'atac alemany i la coordinació de les operacions, el conflicte de l'obra es desencadena a escala menor i per un fet més insignificant en aparença: la incorporació a la companyia de Raleigh, un antic company d'escola que admira les gestes esportives de Stanhope amb una adoració pueril. 

Enfrontat al nouvingut, Stanhope entra en pànic davant la possibilitat de caure del pedestal on el té Raleigh un cop aquest descobreixi la seva addicció a l'alcohol, i el seu temor més gran és que Raleigh escrigui a casa i arribi a revelar el secret a la seva germana, amb qui Stanhope té intenció de prometre's. Tots aquests conflictes d'aparences, lleialtats i indiscrecions van desplegant-se davant dels ulls de l'impassible Osborne, que intentarà, des de la distància de l'edat i de l'experiència, assuaujar els temors i les angoixes de tots els que l'envolten. Una cosa que el text fa molt bé és construir-nos totes aquestes tensions emocionals durant els primers dos actes de l'obra, de forma que quan arribi el moment dels moviments militars, al tercer acte, ja estarem completament familiaritzats amb els personatges i podrem patir sense aturador, ara ja sí, amb el desplegament del desenllaç. 

La tensió i l'angoixa es van equilibrant al llarg de tota l'obra amb la presència del soldat ras Mason, que fa de cuiner i servent dels oficials, i que serveix a la narració per alliberar tensió a través de les seves intervencions humorístiques, que creen un magnífic equilibri amb les converses més serioses i els moments més confessionals dels altres personatges, i no fan altra cosa sinó reforçar el sentit d'absurditat generalitzada amb què aquestes persones s'han d'acostumar al seu dia a dia en el context de la guerra. És molt evident d'on va treure la inspiració la darrera temporada de L'Escurçó Negre, no sols pel que fa al personatge de Baldrick, clarament deutor de Mason, sinó també pel que fa a l'aposta del desenllaç per bandejar qualsevol rastre d'humor i enviar els personatges a un final digne i heroic. L'humor és molt britànic, amb un ús recurrent de la ironia i l'understatement, i de vegades uns acudits ximplets que Sherriff dosifica amb seny i que en cap moment no arriben a carregar. Journey's End ha estat tota una sorpresa en positiu, en part perquè sabia què en podia esperar, però també perquè no m'esperava que es pogués arribar a executar d'una forma tan brillant i efectiva. És una lectura breu, intensa, i totalment recomanable. 

Sinopsi: Durant uns tres dies el març de 1918 al front occidental, els oficials d'una companyia es preparen per la gran ofensiva alemanya que es preveu que serà imminent. El capità de la companyia, Stanhope, continua fent la feina eficientment, tot i que la seva addicció a l'alcohol ja és un secret a veus. En aquest ambient tan tens i angoixós, s'incorpora a la companyia un nou oficial, Raleigh, innocent i idealista perquè encara no està familiaritzat amb la guerra, i que romantitza la figura d'heroi esportiu de l'Stanhope que coneixia dels anys d'escola. Tanmateix, aquesta nova presència representarà una amenaça per a l'estabilitat mental de Stanhope. 

M'agrada: La lectura sencera ha estat un punt fort. Si als dos primers actes l'acció es va desplegant de forma lenta i continguda, amb només alguns moments puntuals d'alliberament de tensió, el tercer acte representa un desenllaç memorable. 

El ministeri de la felicitat suprema (#584)

Algun dia el Caixmir farà que l'Índia peti de la mateixa manera. Potser llavors ja ens haureu deixat tots cecs amb les vostres escopetes de perdigons, però vosaltres tindreu ulls per veure el que ens heu fet. No ens esteu ensorrant; ens esteu fent aixecar. Sou vosaltres, els qui us esteu ensorrant. 

El ministeri de la felicitat suprema es va publicar l'any 2017 i és la segona novel·la de l'escriptora i activista índia Arundhati Roy. Després de llegir la seva primera novel·la, El déu de les coses petites, vaig col·locar aquesta autora a la meva travessa d'autors contemporanis mereixedors del Nobel de Literatura, i que suposo que mai no el rebran, i la lectura d'aquesta segona novel·la no ha fet sinó confirmar-me en aquesta opinió. Tot i que no m'ha semblat una novel·la del tot rodona, i la seva predecessora em sembla superior, la lectura demostra a casa pas el domini magnífic que fa aquesta autora de les metàfores aparentment senzilles, dels fils narratius creuats que es van distanciant i retrobant a través de la lectura, i de les subjectivitats de personatges humils destrossats i aclaparats per les brutalitats polítiques del temps que els toca viure. El ministeri de la felicitat suprema s'articula al voltant de dues protagonistes amb dues històries i trajectòries vitals separades que conflueixen al centre de la novel·la al voltant d'un infantament misteriós. 

D'una banda, hi ha la història de l'Anjum, una hijra de la ciutat vella de Delhi, que creix des de petita com a víctima d'una guerra que es lliura al seu propi cos. Hijra és la paraula tradicional que s'utilitza per a les persones transsexuals a la societat índia, que es veuen obligades a sobreviure al marge de les regulacions i institucions que regeixen les vides dels ciutadans. Després d'abandonar la seva família als anys setanta per poder viure la seva identitat lliurement, la vida de l'Anjum és una escapada constant de la realitat, que la porta sovint a prendre decisions desesperades i radicals per tal de poder acomplir els seus anhels d'amor i felicitat. Després de presenciar les matances dels nacionalistes hinduistes contra la minoria islàmica a l'estat de Gujarat, l'Anjum abandona la comunitat on vivia en un prostíbul de hijres de la ciutat per anar a acampar al cementiri on es troba enterrada la seva família. En aquest entorn inhòspit i desolador crearà una nova comunitat de personatges descastats i abandonats per la societat, que construiran una oportunitat desesperada de felicitat, al marge de l'estat i de les seves institucions, que l'autora bateja amb optimisme com a "ministeri de la felicitat suprema". 

La vida de l'Anjum es creuarà fortuïtament amb la Tilo, una activista amb el seu propi passat traumàtic, i ambdues uniran forces per pujar una nena, que la Tilo ha abduït de bebè del lloc on ha estat abandonada. A través de la Tilo i la seva relació tortuosa amb els tres homes de la seva vida, antics companys d'universitat, arribarem a conèixer la història de la guerra entre el Caixmir i l'Índia: una guerra bruta i extremadament cruenta entre l'exèrcit indi i els insurrectes independentistes caixmiris, que lluiten contra l'ocupació índia a través del terrorisme islamista. La segona part de la novel·la ens endinsa en les vicissituds vitals de la Tilo i els seus antics companys d'estudis, ara separats en diferents bàndols de la guerra. Aquest segment de la narració ens transmetrà la complexitat de la situació política i la fragilitat de les relacions humanes en un context extremadament advers, i bastirà una trama fascinant d'espionatge i contraespionatge a mesura que es vagin desllorigant diferents línies argumentals entrecreuades dins del complex panorama d'una guerra soterrada. Així, serem testimonis de la brutal repressió i la violència que pateixen els caixmiris i de les negociacions i negacions que aquest poble ha de posar en pràctica per poder arribar a conviure amb la realitat quotidiana de l'ocupació i la repressió. 

La novel·la ens dóna un retrat d'aquest conflicte polític sovint distanciat i que no arriba a desenvolupar unes psicologies gaire profundes pels seus personatges: és més aviat com si cadascun d'ells aparegués en el moment propici per acomplir el seu paper dins la trama i deixar pas posteriorment a les altres peces del trencaclosques. Això no li detreu força a la proposta, però: la trama fa molt per transmetre'ns el sentit de profunda angoixa i dislocació existencial que viuen les víctimes d'una guerra no reconeguda. En aquest sentit, Roy és extremadament crítica amb el govern actual de l'Índia: sense anomenar-lo mai pel nom, retrata l'ascens al poder de Narendra Modi, primer com a governador de Gujarat i després com a primer ministre de l'Índia, i l'ascens del conservadorisme i el supremacisme hindú que ha caracteritzat el seu govern. Aquesta política s'ha caracteritzat per la repressió violenta de tota minoria no hinduista: ja siguin els islàmics, les castes d'intocables cada cop més maltractades i oprimides, o els pobles aborígens de l'interior del país, que no es van arribar a assimilar mai ni a l'hinduisme ni a l'islam. Tots aquests relats d'opressió ens arriben a través dels testimonis dels personatges secundaris, i van creant una imatge de conjunt extremadament complexa i, a estones aclaparadora, de la política i la societat a l'Índia contemporània. 

La novel·la m'ha agradat molt, tot i que no m'ha semblat a l'alçada de El déu de les coses petites. La trama és tan extensa que hi ha moments en què la lectura perd interès, i la multiplicitat de secundaris, tot i que retratats tots amb la seva individualitat pròpia, es van perdent a través de les anades i vingudes de l'argument. De vegades, fa la impressió que alguns d'ells serveixen més les necessitats internes de la narració més que no pas tenir una rellevància pròpia com a individus. M'ha semblat un punt pertorbadora la forma com queda retratada la maternitat a la novel·la, com a vehicle que fan servir les protagonistes per guarir-se dels seus traumes i les seves buidors existencials; en aquest sentit, els bebès abandonats sempre semblen més aviat recursos narratius a conveniència de la trama que no pas éssers humans de debò. Passa el mateix, per exemple, amb l'assassinat de la dona i la filla d'un dels protagonistes, que sembla massa instrumental per a la trama, i només un pas en el camí de radicalització política d'aquest personatge. Tanmateix, aquest aspecte és només una petita part de la narració, molt ambiciosa a l'hora de donar un retrat dels múltiples conflictes polítics, socials i identitaris que configuren l'Índia actual. 

Sinopsi: A principis del segle vint-i-u, els conflictes polítics a l'Índia tenen un reflex a petita escala en els intents de supervivència d'una sèrie de personatges desclassats i d'identitats fluïdes, que es reuneixen en un cementiri de la ciutat vella de Delhi per reconstruir els fragments i les desferres de les seves vides marcades per la violència i el trauma. A través de les històries creuades de tots aquests personatges, anirem reconstruint un mosaic de la política índia contemporània, basada en la contenció i la repressió amb mà de ferro de totes aquelles identitats que no encaixen dins la imatge preconcebuda que en té el govern. 

M'agrada: M'ha agradat especialment l'atenció als detalls característica de Roy, i el seu ús de les metàfores i les imatges que van recorrent el text. 

No m'agrada: En el seu conjunt la novel·la esdevé un punt massa extensa i confusa, en detriment d'alguns dels personatges i les seves vicissituds concretes. 

Encara que pugi a la lluna

Ja hi tornem a ser: ha arribat el Tolkien Reading Day, el Dia de Llegir Tolkien, i enguany la Tolkien Society ens proposa el tema "Fellowship and Community", "Germandat i Comunitat" i, és clar, amb aquest tema no calia capficar-se gaire per triar lectura. A més, feia temps que volia rellegir El Senyor dels Anells així que, aprofitant l'avinentesa, vaig agafar el primer volum de la trilogia, La Germandat de l'Anell. La idea de la Germandat, comunitat d'esperits afins que lluiten pel bé, la justícia i la llibertat dels pobles, és un motiu que es va estenent al llarg de tota la novel·la, que explora incessantment els valors de la humilitat, la generositat i la companyonia a l'hora de plantejar el nostre rol dins l'univers i la natura. Els personatges de Tolkien no es troben mai aïllats, sinó que sempre actuen i pensen en connexió estreta amb un món natural i social que els interpel·la i els crida a l'acció, de vegades també des de l'amenaça i l'hostilitat. Quan la trama s'endinsa en el terreny de l'èpica, Tolkien hi explora un determinat sentit de l'altruisme i el sacrifici: un ideal cavalleresc que l'autor treia de les fonts de la literatura medieval europea, però que passava pel filtre del seu catolicisme i de l'experiència límit a la trinxera del front occidental. 

Un dels aspectes que m'agrada més d'aquesta primera part de la trilogia, La Germandat de l'Anell, és el paper que juguen els hòbbits dins l'aventura. Aquests personatges aparentment petits i desvalguts formen uns llaços d'amistat i companyonia molt abans que la Germandat de l'Anell es constitueixi oficialment i hi agrupi els membres de les altres races, i aquesta relació d'afinitat entre els hòbbits, que els membres de les altres espècies no arriben a copsar mai del tot, és un element indispensable perquè la missió pugui arribar a bon port. Un dels conflictes més subtils que ens proposa el relat, quasi ofuscat per la guerra contra el mal que tenalla la Terra Mitjana i les tensions polítiques que se'n deriven, és el dilema intern d'en Frodo, el protagonista, atrapat entre la necessitat que sent del suport i el conhort dels seus amics i la voluntat de protegir-los dels perills que els esperen. És un conflicte que té molta presència als primers capítols del relat, durant els preparatius per al viatge, i que torna a tenir el seu ressò a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, en què els conflictes soterrats que assetjaven la Germandat des de dins esclaten finalment i precipiten les decisions dels protagonistes. 

Tanmateix, en Frodo no compta amb la voluntat pròpia dels seus amics, que sovint es resisteixen a ser protegits i prenen la iniciativa a l'hora d'acompanyar-lo i confortar-lo ens els moments més difícils. Especialment punyents i agraïts de llegir són els moments en què en Sam, en Pippin i en Merry llegeixen el pensament d'en Frodo abans fins i tot que ell mateix el pugui expressar en paraules, i per aquest lligam de confiança que els uneix són capaços d'interpretar la situació més lúcidament fins i tot que d'altres personatges més entenimentats i experimentats. Selecciono, per tant, alguns dels meus passatges preferits dels capítols 4 i 5 de la primera part de La Germandat de l'Anell, "Una drecera cap als bolets" i "Una conspiració desenmascarada", i del capítol 10 de la segona part, "La dissolució de la Germandat", que tanca el volum. 

L'últim cop d'ull a Hobbiton de Ted Nasmith. (Font)

El capítol 4 obre amb els hòbbits que es desperten després de la nit que han passat al campament dels elfs, un episodi memorable de la primera part de la novel·la, i que, com és habitual sempre que apareixen els elfs, adquireix un cert to oníric i sobrenatural. Ja a la llum del dia, amb la perspectiva de l'esmorzar a la vista i l'angoixa de la persecució dels Genets Negres encara present, en Frodo es torna a plantejar la necessitat de partir sol per no exposar els seus amics a més perills. La reflexió porta en Frodo a establir una conversa amb en Sam, en què aquest dissipa els seus dubtes reafirmant-li la seva intenció d'acompanyar-lo fins on calgui. 

- Mira que serà molt perillós, Sam. Ja ho és, de perillós. I el més probable és que no tornem cap de nosaltres.  

- Si vostè no torna, senyor, llavors jo tampoc no tornaré, això és un fet - va dir en Sam -. "No el deixéssiu pas!", em van dir. "Deixar-lo!", vaig dir jo. "Mai no m'havia passat pel cap. Penso anar amb ell, encara que pugi a la lluna; i si algun d'aquests Genets Negres intenta aturar-lo, se les haurà de veure amb en Sam Gamgí", vaig dir. I es van posar a riure.  

- I qui eren aquests? De què parles?  

- Els elfs, senyor. Anit vam parlar força; i semblaven saber que abandonava La Comarca, de manera que no vaig veure que servís de res negar-ho. Una gent extraordinària, els elfs, senyor! Meravellosa! (129) *

Després de sentir-lo parlar dels elfs, en Frodo adverteix el canvi que s'ha operat en en Sam, ara totalment convençut que ha d'acomplir una missió i que no se'n pot desdir. Més endavant, al capítol 5, en Frodo, en Pippin i en Sam finalment es reuneixen amb en Merry a la nova llar d'en Frodo, a Comacric, que estableixen com a base d'operacions per a la fugida en secret de la Comarca. Amb els seus amics novament reunits i al caliu del foc de la llar, en Frodo nota com li torna a pesar l'angoixa per l'imminent comiat. Tanmateix, després de rumiar molt com donar la notícia als seus amics, són aquests qui el sorprenen llegint-li el pensament i les intencions abans de poder parlar. 

- Bé! - va dir en Frodo per fi, tot seient amb l'esquena més dreta, com si acabés de prendre una decisió -. No ho puc mantenir ocult per més temps. Us he de dir a tots una cosa. Però no sé ben bé per on començar. 

- Crec que et puc ajudar - va dir en Merry amb calma -, si jo mateix te n'explico una part. 

- Què vols dir? - va fer en Frodo, mirant-lo amb ansietat. 

- Senzillament això, Frodo estimat: et sents malaurat perquè no saps com acomiadar-te. Volies abandonar La Comarca, evidentment. Però el perill t'ha caigut al damunt abans del que pensaves, i ara t'estàs decidint per partir de seguida. I no ho voldries fer. Ho sentim de debò, per tu. 

En Frodo quedà amb la boca badada i després la tornà a tancar. El seu astorament era tan còmic que tots es posaren a riure. 

- Estimat Frodo! - va dir en Pippin -. De debò creus que ens havies posat un vel damunt els ulls? Si ho pretenies, no has estat prou curós ni prou despert! És evident que, de l'abril ençà, has estat preparant-te per marxar i per acomiadar-te de tots els llocs que et toquen el cor. (152) 

Després de dissipar l'astorament d'en Frodo i explicar-li com van arribar a saber de l'Anell, en Merry i en Pippin li asseguren, igual que havia fet en Sam al capítol anterior, que el seguiran encara que no els ho demani. És emblemàtica la intervenció d'en Merry a propòsit de la confiança, a resposta d'una intervenció mig irònica d'en Frodo, sorprès per la duplicitat amb què els seus amics han mantingut en secret la seva "conspiració" per ajudar-lo. 

Pots confiar que no t'abandonarem mai, ni a les verdes ni a les madures..., fins a l'amarg final. I pots confiar en nosaltres per guardar qualsevol secret teu... amb més fermesa que tu mateix. Ara bé, no pretenguis que et deixem enfrontar-te tot sol al perill, o que et deixem marxar sense ni una paraula. Som els teus amics, Frodo. I, a més, fixa-t'hi bé: sabem bona part del que en Gàndalf t'ha explicat. Sabem força sobre l'Anell. Ho sentim terriblement..., però anirem amb tu o et seguirem com llebrers. (155) 

Parcerisas utilitza "pretenguis" on Tolkien repeteix el verb trust. Potser hauria estat més acurat traduir "Ara  bé, no confiïs que et deixem...". 

Per a la trama de la novel·la sencera, aquests petits intercanvis entre els hòbbits poden semblar insignificants, però fan molt per caracteritzar-los com a protagonistes, i per posar-nos en antecedents d'una amistat que es remunta a anys abans de l'inici de l'acció. Hi ha un pòsit de confiança i amor entre ells que l'Anell no podrà arribar a enterbolir, ni en els moments més foscos del relat. És per aquest tipus de detalls que s'agraeix que Tolkien arrenqui el seu relat amb tanta calma, i es prengui la molèstia de dotar els seus personatges amb aquest grau de simpatia i d'humanitat. Ara bé, seria més fàcil oblidar aquests detalls si no es repetissin en un moment crucial de la trama, a l'últim capítol de La Germandat de l'Anell, el capítol 10 del llibre segon, on finalment esclata tota la tensió del conflicte principal del relat. 

Privats del consell d'en Gandalf, i havent abandonat el recer de Lothlórien, els membres de la Germandat es troben a l'etapa decisiva del seu viatge, quan finalment hauran de prendre una decisió definitiva sobre quina direcció seguir a partir d'ara. Amb la caiguda d'en Bóromir, els fets es precipiten, i en Frodo es veu empès novament a accelerar la seva partida. Totes les seves deliberacions acaben amb la visió de l'ull maligne de Sàuron que, lluny d'acovardir-lo, el referma en l'única direcció possible a seguir per al seu viatge. Tanmateix, fins i tot en un moment tan delicat, pensa a protegir els seus amics del mal que per a ell és inevitable: 

- Ara faré el que he de fer - va dir -. Si més no, hi ha una cosa evident: el mal de l'Anell ha començat a treballar fins i tot a la Germandat, i l'Anell se n'ha d'anar abans que causi més danys. Hi aniré sol. En alguns no hi puc confiar, i aquells en qui puc confiar me'ls estimo massa: el pobrissó d'en Sam, i en Merry i en Pippin. (...) He d'anar-me'n ara o ja no marxaré mai. No tornaré a tenir una altra oportunitat. Sento haver-los de deixar, i d'aquesta manera, sense cap explicació. Però segur que ho comprendran. En Sam ho comprendrà. Quina altra cosa puc fer? (552-553)

Tanmateix, i com ja havia passat al capítol 5, en Frodo no compta amb la voluntat dels seus amics. En Merry i en Pippin tornen a reiterar a la resta de la Germandat la seva determinació de seguir-lo en la direcció que triï. Tot i així, l'únic que entén la situació de debò és en Sam, que no s'ha deixat endur per la temptació d'anar a Minas Tirith, que sembla enlluernar tots els altres (554). Després d'una recerca frustrada i amb la Germandat dispersada pel bosc, és quan arriba el moment decisiu per a en Sam que, de fet, en té un al final de cada volum de la trilogia: com que és l'únic que coneix el cor d'en Frodo, és l'únic que resol encertadament l'enigma sobre el seu comportament i el va a trobar directament en comptes de continuar buscant-lo a cegues. El moment en què s'arrisca a morir ofegat per seguir en Frodo és una de les escenes més memorables de la trilogia sencera. 

El final de La Germandat de l'Anell és així d'agraït perquè, finalment, acabem al punt on havíem començat: el món èpic de les grans gestes dels herois de l'antigor s'escapa de l'abast d'aquesta enteresa quotidiana que fa els menuts continuar endavant més enllà de tota esperança. Ens trobem en una història de hòbbits, i Tolkien ho reafirma amb constància durant tot el seu relat, per més que ens vagi distraient pel camí amb les aventures èpiques dels guerrers, els mags i els senyors obscurs. La conversa que tanca La Germandat és tota una declaració d'intencions i de sentiments per part de tots dos: 

- De tots els destorbs condemnats, tu ets el pitjor, Sam! 

- Oh, senyor Frodo, és molt dur! - va dir en Sam tremolant -. És molt dur, intentar anar-se'n i deixar-me i tot això. Si no ho hagués encertat bé, on seria ara? 

- Ja seria a mig camí, i ben segur. 

- Segur! - va dir en Sam -. Tot sol i sense jo per ajudar-lo? Jo no ho hauria suportat, m'hauria mort.

- Si véns amb mi sí que moriràs, Sam - va dir en Frodo -, i això jo tampoc no ho puc suportar. 

- No és pas tan segur com si em deixa enrere - va dir en Sam. 

- Però jo vaig cap a Mórdor. 

- Prou que ho sé, senyor Frodo. És clar que hi va. I jo vaig amb vostè. 

- (...) No serveix de res que intenti fugir de tu. Però estic content, Sam. No puc dir-te l'alegria tan grossa que em dónes. Som-hi! És evident que estava previst que anéssim plegats. Doncs hi anirem, i que els altres puguin trobar un camí segur! (558-559) 

* Totes les citacions d'aquest article són de l'edició catalana del llibre: J. R. R. Tolkien, El Senyor dels Anells: La Germandat de l'Anell. Barcelona: Vicenç Vives, 2002. La traducció és de Francesc Parcerisas. 

La Segona Vinguda

THE SECOND COMING

Turning and turning in the widening gyre,
The falcon cannot hear the falconer;
Things fall apart; the centre cannot hold;
Mere anarchy is loosed upon the world,
The blood-dimmed tide is loosed, and everywhere
The ceremony of innocence is drowned;
The best lack all conviction, while the worst
Are full of passionate intensity.

Surely some revelation is at hand; 

Surely the Second Coming is at hand. 

The Second Coming! Hardly are those words out

When a vast image out of Spiritus Mundi 

Troubles my sight: somewhere in sands of the desert

A shape with lion body and the head of a man, 

A gaze blank and pitiless as the sun, 

Is moving its slow thighs, while all about it

Reel shadows of the indignant desert birds. 

The darkness drops again; but now I know

That twenty centuries of stony sleep 

Were vexed to nightmare by a rocking cradle, 

And what rough beast, its hour come round at last, 

Slouches towards Bethlehem to be born? 

W. B. Yeats, Michael Robartes and the Dancer (1921)

W. B. Yeats (1933)
Font

LA SEGONA VINGUDA

Fent voltes i voltes per l'espiral que s'eixampla

el falcó ja no sent el falconer; 

tot se'n va en orris; el centre no es manté; 

l'anarquia s'ha deixat anar pel món, 

s'ha desfermat la marea sangonosa, i a tot arreu

s'hi ofega la cerimònia de la innocència; 

els millors no tenen cap convicció, mentre els pitjors 

estan plens d'apassionada intensitat. 

Segur que s'apropa una revelació; 

Segur que s'apropa la Segona Vinguda. 

La Segona Vinguda! Només pronunciar aquestes paraules 

una vasta imatge sortida de l'Spiritus Mundi

em pertorba la visió: en algun lloc a les arenes del desert

una figura amb cos de lleó i cap d'home, 

amb un esguard buit i despietat com el sol, 

belluga les lentes cuixes, mentre al voltant 

roden les ombres dels ocells del desert, indignats. 

Torna a caure la foscor; però ara sé 

que vint segles de somni en pedra 

es van ofendre fins al malson per la gronxada d'un bressol,

i quina bèstia tosca, a qui per fi ha arribat l'hora, 

s'afeixuga cap a Betlem per ser infantada? 

W. B. Yeats, Michael Robartes and the Dancer (1921)

La traducció al català és meva. 

Aquí podeu trobar més informació sobre el poema i una altra traducció.

Bon (?) Dia Mundial de la Poesia! 

Un aprenent i el seu déu (#583)

Si volguessis sospitar de mi tindries infinitat de causes per fer-ho i tindríem discussions desagradables entre tu i jo. Intento no dir mentides evidents. Quan estic de broma o et llenço indirectes, potser se m'escapen coses semblants a una mentida, sense voler, però intento no dir mentides a propòsit... 

Aquest recull de contes curts de l'autor japonès Naoya Shiga (1883-1971), editat a cura del professor Ko Tazawa (1953-2022) es va publicar el 2019 com a part de la sèrie de Literatura Japonesa de l'editorial Lapislàtzuli, que pretén apropar als lectors catalans les figures clàssiques més importants de la narrativa japonesa del segle vint, a través de les seves obres breus. En aquest volum hi trobem cinc contes de Shiga, caracteritzats per la seva hibridació entre la narrativa i l'assaig, i força representatius del seu estil i les seves inquietuds literàries i filosòfiques. A principis del segle vint, Shiga va fundar, juntament amb d'altres companys d'estudis que pertanyien com ell a un ambient acomodat, l'Escola del Bedoll, un corrent literari influït per l'art europeu i caracteritzat per un idealisme individualista que s'allunyaria d'altres propostes més preocupades pel realisme i la crítica social. Shiga es va veure influït també pel cristianisme, que no va arribar a practicar formalment, però les idees del qual s'aprecien als contes que recull el volum, a l'hora de tractar els dilemes morals en què es veuen immersos els personatges. 

Els contes recollits al volum es van publicar entre 1912 i 1920, i retraten la inquietud de l'autor per reafirmar la integritat moral de l'individu dins les exigències del món social en què viu. Tots els contes giren al voltant de conflictes similars: amb una tendència sempre constant a la introspecció, els seus personatges es qüestionen les seves motivacions íntimes i la seva voluntat a l'hora d'actuar fins i tot quan les seves accions són moralment clares a ulls de tothom. Shiga els posa constantment sota la sospita de la hipocresia si fan el que cal fer en un determinat moment però pels motius erronis, sigui per vanitat o per sentir-se millor amb ells mateixos: és el cas del client a "Un aprenent i el seu déu", que se sent estranyament pertorbat després d'haver exercit la caritat amb el jove aprenent de la botiga; l'artista acusat de matar la seva dona a "El crim d'en Han", que es veu incapaç de confirmar o negar definitivament la seva intencionalitat en el crim i que s'analitza a si mateix davant els investigadors policials amb la màxima precisió; o el protagonista de "Un bon matrimoni", un faldiller tenallat pel dilema entre la necessitat de tranquil·litzar la seva dona respecte a les sospites d'infidelitat i el seu rebuig a dir mentides pietoses, i que ens ofereix uns diàlegs punyents i plens de tensió continguda. 

Altres personatges, com els treballadors del tramvia a "Els justiciers" i l'infant protagonista de "Manazuru" pateixen els mateixos dilemes vitals, però són incapaços d'articular-los racionalment: en el primer cas perquè els protagonistes pertanyen a una classe social més baixa i no tenen el refinament intel·lectual dels personatges més acomodats socialment o que han rebut una educació més avançada, i en el segon cas perquè es tracta d'un jovenet al llindar de l'adolescència que encara no té la maduresa ni disposa del llenguatge adequat per analitzar els seus propis sentiments tan profundament. És a "Manazuru", en particular, que m'ha semblat que brillava especialment l'habilitat de Shiga per crear personatges complets i dotar-los d'una psicologia realista amb una extraordinària capacitat de concisió. He gaudit molt dels contes recollits en aquest breu volum, que m'han apropat a un autor que no coneixia i en la meva pròpia llengua. Només em queda aplaudir la iniciativa de l'editorial i lamentar la pèrdua que va suposar la mort del professor Tazawa per a les lletres catalanes. 

Continguts: Després d'una breu introducció per part de Ko Tazawa sobre l'autor i el seu context històric, el volum recull cinc contes de Naoya Shiga. En primer lloc, "Un aprenent i el seu déu" narra la trobada fortuïta entre un jove aprenent en una botiga fascinat per l'auge del sushi a la ciutat, i el seu misteriós benefactor. "El crim d'en Han" ens descriu la investigació criminal després de la mort d'una artista de circ en plena actuació, que d'entrada sembla accidental però podria amagar intencions soterrades per part del marit de la víctima. El tercer relat, "Manazuru", és el més intimista de tots, i narra la breu aventura d'un infant que arrossega el seu germà petit per tal de poder veure l'actuació d'un grup de músics ambulants. "Els justiciers" descriu un dissortat accident de tramvia en què mor una nena, i les conseqüències que té aquest fet per a un grup de treballadors que en són testimonis directes. Finalment, "Un bon matrimoni" ens descriu la tensió que s'estableix entre un marit faldiller i una esposa que sospita constantment de les seves infidelitats. El volum tanca amb un breu assaig de Ko Tazawa sobre el sushi. 

M'agrada: "Un aprenent i el seu déu" i "Un bon matrimoni" han estat els que m'han agradat més de tot el recull, però això no desmereix els altres tres contes, que m'han semblat també excel·lents. 

Aquella escena de Rebecca

L'altre dia van fer Rebecca d'Alfred Hitchcock a la televisió espanyola i, és clar, no m'hi vaig poder resistir. Encara ara és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock i, tot i que de vegades queda eclipsada per altres pel·lícules de la seva filmografia que són més recordades, com Psicosi, Rear Window o Vertigo, només cal veure-la per entendre per què és una obra mestra. Val a dir que potser Rebecca (1940) no és tan valorada com altres films de Hitchcock perquè depèn massa del material original del qual deriva, la novel·la homònima de l'autora britànica Daphne du Maurier, que tot just s'acabava de publicar. El film és extremadament respectuós amb el text original, i tradueix la novel·la a imatges amb una fidelitat tal que amb prou feines hi queda marge perquè el director hi pugui afegir res de collita pròpia. De fet, són ben conegudes les desavinences creatives d'un Hitchcock acabat de desembarcar a Hollywood - Rebecca va ser la seva primera pel·lícula americana - amb el productor de la pel·lícula, David O. Selznick, que li va exigir al director la màxima fidelitat a la novel·la. Així doncs, Hitchcock no va poder afegir-hi els tocs personals que hauria volgut, ni desenvolupar el seu característic humor negre, que en alguns moments de la pel·lícula s'intueix en la subtilesa d'alguns diàlegs, però que no arriba a trair mai l'esperit del text de la novel·la. L'únic canvi en què l'adaptació s'aparta de l'argument original és en el detall crucial de la mort de Rebecca, que dilueix l'ambigüitat moral del senyor de Winter, i en crea una versió un punt més tràgica i desvalguda per a la pel·lícula. 

Una jove de classe mitjana s'enamora perdudament d'un misteriós aristòcrata anglès durant unes vacances a Montecarlo, i no pot quedar més aclaparada quan aquest s'hi declara i es casen immediatament. Tanmateix, un cop tornen a Anglaterra, la protagonista s'haurà d'adaptar a un ambient en què no encaixa, profundament pertorbada pel seu sentit de fracàs social i la presència sempre inquietant del record de la primera esposa del marit, la sofisticada Rebecca. Un dels punts més forts de la pel·lícula és la feina dels intèrprets: Joan Fontaine ofereix el retrat perfecte de la protagonista innominada, amb un aire d'innocència angoixada i de devoció infatigable cap al marit; Lawrence Olivier fa una interpretació impecable del distant i volàtil senyor de Winter, totalment inaccessible per a l'esposa durant la primera meitat del metratge, però que comença a mostrar-se més vulnerable en el moment que esclata el conflicte al voltant de la primera dona i es descobreix el seu tèrbol secret. S'hi afegeixen uns excel·lents Judith Anderson i George Sanders com a sinistres secundaris, en els papers de la imposant senyora Danvers, obsessionada amb mantenir viu el record de la difunta Rebecca, i l'antic amant d'aquesta, el senyor Favell. Com també passa al llibre, l'encant de la història rau en el punt de vista parcial de la protagonista, que ens guia a través de la primera meitat de la novel·la amb una versió totalment esbiaixada de la realitat, de forma que haurem d'anar reconstruint els fets en la seva versió autèntica a mesura que els altres personatges ens en vagin revelant més informació. 

L'adaptació aconsegueix recrear a la perfecció les tensions psicològiques que s'estableixen en aquesta història d'amor macabra: avui dia anomenaríem relació tòxica el constant intercanvi de retrets que s'estableix entre un marit que es comporta com un pare fred, distant i autoritari, i una esposa que s'humilia i s'arrossega constantment a cada conversa per suplicar-li al marit una engruna d'afecte, i poder mantenir viva una il·lusió de felicitat. Tanmateix la història funciona precisament perquè el secret del marit és el que actua com a clau de volta per al seu comportament: no li resta toxicitat a la relació, és cert, però la seva fredor acaba prenent sentit dins del context del relat, com també passa a la novel·la, que ens tempta amb aquesta possibilitat oberta per als protagonistes d'alliberar-se dels fantasmes del passat. L'altre dia, quan reveia la pel·lícula, em va cridar l'atenció especialment una escena que té lloc cap a la meitat del metratge, i que em va semblar un moviment brillant per part dels guionistes i un toc de geni de l'adaptació cinematogràfica: si adaptar una obra literària al cinema consisteix a explicar la mateixa història aprofitant els recursos d'un mitjà diferent, no hi ha millor manera de transmetre aquesta tensió entre relats contradictoris que es dóna a l'argument que fent asseure els personatges a veure les pel·lícules casolanes de la seva lluna de mel. 

Part dels diàlegs de l'escena són fidelment reproduïts del llibre, però el cineasta els situa en un context totalment original. La protagonista hi apareix tota mudada - s'ha fet un canvi d'imatge especialment per intentar encaixar amb l'expectativa idealitzada que té del que hauria de ser l'esposa d'un aristòcrata, i que pensa que agradarà al seu marit. L'accent en l'aspecte físic de la protagonista i la seva manca de sofisticació és un motiu important de la novel·la que a la pel·lícula, amb molt d'encert, és explotat visualment. La parella es posa a veure el vídeo de les vacances, on per primera vegada tots dos es mostren desinhibits i enamorats, però de seguida són interromputs per un conflicte amb el servei que no fa altra cosa que posar de manifest la ineptitud social de la nova senyora de Winter, com el seu marit no s'està de fer-li notar. Quan tornen a reprendre la pel·lícula, la màgia momentània de l'enamorament s'ha trencat, i l'esposa li fa un comentari al marit que ell es pren malament perquè interpreta com a retret, alarmat per la possibilitat que la noia arribi a conèixer el secret del seu matrimoni amb Rebecca. Adonant-se que ha tornat a ficar la pota, l'esposa implora del seu marit alguna mena de reafirmació del seu amor: ell, en canvi, només en reforça els dubtes i la inseguretat. L'escena s'acaba de nou amb la filmació en què veiem la fantasia del que la protagonista desitjaria que fos la relació, contraposada amb l'amarga realitat: la imatge de conjunt funciona, precisament, perquè hi veiem els dos relats superposats.  

El cuadro completo (#582)

Tot art és polític. Tot el que conté un museu és polític, perquè està determinat per les polítiques del món que l'ha creat. Si no us adoneu dels criteris i els objectius que hi ha en joc, això no vol dir que no hi siguin: potser simplement s'assemblen massa als vostres i us resulten naturals. Tanmateix, actualment, sembla que, en el seu afany de "neutralitat" (entenent que neutralitat no és altra cosa que statu quo), els museus estan com més va més en risc de perdre rellevància en la societat contemporània i política. Vivim en una època de turbulències i transformacions intenses, però és difícil que els museus ho reflecteixin. L'art sempre ha estat l'eina dels poderosos i també l'arma dels desposseïts: la imatgeria oficial controla les narratives de la identitat i defineix el que és "correcte", però aquestes representacions es poden subvertir i destruir de forma creativa. 

Aquest assaig de la historiadora de l'art australiana Alice Procter es va publicar el 2020, i és una anàlisi molt entenedora de la història dels museus tal com els coneixem en els nostres dies, i la càrrega ideològica i històrica que arrosseguen des de la seva creació al segle divuit. L'assaig porta el subtítol La història colonial de l'art als nostres museus perquè l'empresa colonialista és indestriable d'aquests orígens il·lustrats de l'empresa museística. El que se'ns presenta com a fruit del discurs de la racionalitat il·lustrada, aparentment neutral, del segle divuit, acaba revelant el seu vessant més fosc i ocult quan descobrim que arrela en les preconcepcions, violències i estratègies de dominació de la seva època, i constatem que l'opressió sistèmica operada sobre els pobles colonitzats no queda prou reconeguda ni en les seves col·leccions, ni en la part que se n'exposa, ni en la pedagogia que se'n fa. Procter parla principalment del llegat museístic de l'imperi britànic, i s'entreté especialment en les polèmiques que afronta a l'actualitat: els debats sobre la restitució d'art i objectes espoliats a les antigues colònies, el silenciament de les massacres i violències operades per aconseguir-los, així com l'ocultament de les històries de violència associades a la colonització mateixa, en un relat de la història que glorifica els conqueridors com a herois nacionals. El llibre es publica precisament en plena onada de protestes per l'assassinat de George Floyd als Estats Units, que provoca un esclat inèdit de violència contra monuments públics a aquests personatges lligats al llegat colonial. 

Com a historiadora, Procter entén perfectament que la història no es pot reescriure totalment, perquè els relats perfectes no existeixen i per definició sempre seran parcials i defectuosos, però sí que pot ser reinterpretada, ampliada i anotada, per tal d'obtenir-ne la versió més completa possible. El seu assaig reivindica precisament aquesta necessitat d'ampliar l'imaginari cultural per tal de crear una societat més justa i més lúcida respecte dels horrors i les mancances del passat. Els discursos com el de Procter són acusats habitualment de sobreimposar lectures i valoracions contemporànies sobre mentalitats del passat: tanmateix, aquesta acusació amaga un reforçament implícit del discurs dels poderosos, que imposa la seva versió sobre la realitat, la naturalitza, i en silencia la dissidència o les veritats incòmodes. Si l'esclavitud en l'era imperialista era defensada amb arguments basats en la noció de progrés i la supremacia racial i cultural de les nacions europees, els discursos abolicionistes hi plantaven cara, i els moviments de resistència i d'alliberament dins les colònies eren ben evidents. El problema és que la cultura museística encara no ha fet el pas per reconèixer que ha amagat una part de la història, ni que la creació mateixa dels museus és part del problema. Lluny de voler destruir o esborrar els museus com a part d'aquest llegat, ni de crear museus paral·lels per explicar les històries que han quedat soterrades, Procter defensa que han de ser els museus mateixos els que s'adaptin als temps, i en aquesta tasca la figura dels visitants i espectadors és més necessària que mai. Així doncs, l'assaig pretén fer-nos mirar els museus d'una altra forma, que ens fem preguntes sobre l'origen de les seves col·leccions i siguem capaços de dedicar-hi una mirada crítica. 

L'estructura del llibre és molt interessant, i està organitzat de forma que la mateixa lectura s'assembla a la visita a un museu o una exposició: amb diferents blocs temàtics que es dediquen a diferents espais museístics, seccions petites dins de cada bloc que exposen un cas pràctic, i una evolució cronològica des de l'origen dels museus als segles disset i divuit fins al potencial de l'art contemporani per a la desconstrucció de discursos preestablerts i la crítica oberta a les estructures de poder que encara dominen l'espai museístic. Així doncs, la primera part, "El palau", explora els orígens dels museus en les col·leccions privades, en què és el col·leccionista qui decideix què té rellevància i què no dins d'un espai originalment privat i no obert al públic, sovint fins i tot dins la mateixa llar. És a partir de l'accés del públic a aquestes col·leccions que neixen els primers museus, i un exemple molt emblemàtic en són les col·leccions reials, que tot sovint acaben esdevenint patrimoni estatal. Dins d'aquesta secció, Procter explica les relacions entre l'origen del British Museum i diversos col·leccionistes privats que van aconseguir els seus tresors arqueològics de formes legalment dubtoses, i també caracteritza diversos objectes com a símbols de poder. A la segona part, "L'aula", Procter analitza un vessant diferent del mateix origen, i pren en consideració els museus que es van originar des del principi com a projecte educatiu per al públic de masses, en línia amb les idees de la Il·lustració. Tot i el discurs filantròpic i democratitzador en els seus orígens, no poden amagar el biaix imperialista dels seus curadors i contribueixen a crear una imatge alienant i exòtica de l'altre colonitzat. 

La tercera part de la proposta, "El monument commemoratiu", se centra en la part amagada i sovint silenciada d'aquesta visió gloriosa que ofereixen els museus des del seu origen: en aquesta secció, Procter enfoca la lent a les històries de violència que tot sovint queden soterrades dins les col·leccions mateixes, algunes fins i tot a plena vista dels visitants, però enterrades dins la multitud d'objectes exposats i mancats d'una interpretació acurada. Els zoos humans, que van durar fins al segle vint, o l'exposició de restes humanes dins dels museus amb un suposat interès etnogràfic, en són els exemples extrems. En aquesta secció l'autora analitza diversos intents - alguns d'exitosos i alguns de fallits - per part d'autors contemporanis que han provat d'oferir respostes o expressar resistència a aquesta història de patiment i opressió. Finalment, la quarta secció, "El pati d'esbarjo", presenta unes quantes propostes des de l'art contemporani i la performance que van dirigides a desafiar i contestar la dinàmica mateixa dels museus, i proven de presentar imatges o espais alternatius, sovint des de l'humor, a les estructures de poder donades. En aquestes propostes es veu clarament com el paper del públic espectador és actiu a l'hora de construir el significat de l'obra vista, que sovint és participativa, de forma que Procter utilitza aquests exemples per tal de plantejar un paral·lel amb com hauria de ser l'actitud dels visitants als museus convencionals. 

Continguts: Després d'una breu introducció, el text ens planteja una història del llegat colonial dels museus que ens han arribat a l'actualitat centrant-se en diferents aspectes clau. A la primera secció, "El palau", l'autora se centra en el fenomen del col·leccionisme com a activitat privada i que es basa en una relació molt directa de poder entre el col·leccionista i els seus objectes, tot sovint exercit de forma totalment arbitrària. La segona secció, "L'aula", analitza el projecte il·lustrat de categoritzar el món, però descobreix el biaix implícit d'aquest projecte cap a una determinada visió del món, i els silenciaments que comporta. La tercera part, "El monument commemoratiu", se centra precisament en aquestes històries silenciades de dolor i d'opressió, que avui dia afloren en el discurs públic com a crítica oberta a la representació que s'ofereix als museus. La quarta part, "El pati d'esbarjo", se centra en formes de contestació d'aquest discurs dominant des de l'art contemporani, i en destaca especialment l'enjogassament de les propostes i la participació activa del públic com a model per replantejar la direcció futura dels museus. 

M'agrada: M'ha agradat molt l'aposta de Procter per la claredat i la concisió, i en especial la tria d'exemples pràctics, que a simple vista semblen anecdòtics, però esdevenen claus d'interpretació molt valuoses per a la imatge de conjunt que se'ns ofereix. 

Sympathy for the Devil

Ara rellegeixo El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgàkov.