El procés (#96)

Algú devia haver escampat mentides sobre en Josef K., perquè un matí, sense haver fer res dolent, el van arrestar. 

És una novel·la impressionant. Només havia llegit La Metamorfosi amb anterioritat, però ara que he llegit El procés he entès una mica millor de què parla Franz Kafka (1883-1924) quan crea distòpies sospitosament semblants a la realitat. Crec que no intentava pas revolucionar la literatura contemporània ni crear una forma nova d'escriure. Em sembla que aquesta novel·la és força realista, al capdavall. Autobiogràfica, almenys. No en el sentit obvi, literal. Però sí a nivell simbòlic, pel que fa a la situació que el protagonista ha d'afrontar. I si algun cop heu estat al mateix lloc que Josef K., no costa gaire fer-se'n a la idea. Tampoc no crec que intentés escriure per a ningú en concret ni esperés tenir un públic en particular: les seves obres es van salvar de la crema que ell mateix havia disposat. Tanmateix, no se'n va encarregar ell, de cremar-les: les va confiar a algú altre. 

És molt difícil interpretar aquesta novel·la així directament només amb la informació que rebem en llegir-la. De fet, la novel·la és un gran misteri en si mateix: un dia, algú es presenta a casa d'en K. per arrestar-lo, i el relat cobreix l'any que dura el seu procés. Ell està convençut de la seva innocència, però els seus intents de provar-la davant dels jutges l'endinsen en un laberint de dimensions gegantines en què sempre hi ha un nivell superior on accedir i un oficial més poderós a qui convèncer, on sempre hi ha una porta lateral per on accedir a una altra opció desconeguda fins al moment. A més, mai no pot arribar a estar segur de les intencions d'aquells que s'ofereixen a ajudar-lo. D'altra banda, també costa interpretar les accions del mateix protagonista: a estones sembla estar reaccionant de forma irracional i estúpida davant d'un sistema organitzat amb una racionalitat matemàtica, com un engranatge perfecte. A l'inrevés també funciona: potser K. només intenta ser raonable davant d'un món sistèmic, plenament burocràtic, que no té cap mena de sentit. Tanmateix, tampoc no hi ha un argument definit: cada capítol és un episodi sol, fragmentari, inacabat, i tampoc no sembla que hi hagi un missatge a treure'n. 

Això ens pot portar a dues lectures, sense que cap d'elles sigui definitiva o excloent respecte a l'altra. D'una banda, hi ha un enfocament metafísic, que tracta de l'existència humana en general, i que va prenent més força a mesura que el relat s'apropa al final. No sé de què sóc culpable, però m'han acusat o assenyalat quasi, per dir-ho així, des d'abans de néixer, sense haver fet res per escollir la situació on sóc ara. Al capdavall, no arribem a conèixer mai l'autoritat més alta que ha decidit o ha de decidir, o jutjar, sobre la nostra existència. L'altra lectura, que a mi m'agrada més, és política: no cal esmerçar gaire imaginació per veure una mena de premonició del que després serien els grans totalitarismes del segle vint. Recordem que la burocràcia hi juga un paper molt important en aquests règims, històricament. Tanmateix, crec que la lectura política no cal ni tan sols que vagi tan lluny. Hi ha molts trets de l'organització quotidiana de la vida que acaben en llocs terriblement absurds. A estones em recordava Horkheimer i els de Frankfurt: el món administrat que no coneix l'amor, el sistema contra la vida. 

Per exemple, a mi em va semblar un reflex de com està organitzat el mercat laboral avui dia. T'has de congraciar amb un sistema que tu no has escollit i que, a més, imposarà totes les condicions. T'has d'esforçar al màxim per entrar dins la roda i mantenir-t'hi (sobre tot, que ningú arxivi el teu procés). T'esforces al màxim per causar una bona impressió, per seguir escrupolosament tots els procediments al teu abast i, al final, te n'adones que facis el que facis el resultat final no depèn de tu. D'altra banda, si et rendeixes i decideixes no fer res al respecte, la resposta lògica a aquesta actitud és que definitivament no estàs fent prou. De vegades, la situació et deixa dins d'un cercle. Val a dir que això només és un exemple, però és més o menys d'aquesta forma que funciona la lectura política del llibre. 

Sinopsi: No és que hi hagi molt a explicar d'entrada, perquè és un relat que atrau més pel seu ritme, les seves imatges i els constants misteris que hi apareixen que no pas perquè tingui una línia argumental molt definida. L'únic que cohesiona la història és precisament el procés, un compte enrere que intervé inexorablement en contra del protagonista. 

M'agrada: La seva ambigüitat i la forma com el relat queda completament obert a la interpretació. 

Bells perdedors (#95)

L'amor no es pot atresorar. Hi ha una part de Jesús en cada crucifix manufacturat? Crec que sí. El desig canvia el món! Què fa que un vessant de la muntanya cobert d'aurons es torni roig? Pau, fabricants de quincalla religiosa! Teniu a les mans material sagrat! Catherine Tekakwitha, veus com m'exalto? Com vull que el món sigui místic i bo? Són diminuts els estels, al capdavall? Qui ens posarà a dormir? Hauria de guardar les ungles? La matèria és sagrada? 

Publicada en català com a Bells perdedors, aquesta novel·la de 1966 és una de les poques novel·les (dues, de fet) que Leonard Cohen ha publicat. És una lectura difícil, confusa però apassionant, que no recomanaria a ningú que no s'hagués familiaritzat prèviament amb l'imaginari poètic de l'autor. I tot i així és una novel·la que cal manipular amb cura, sense intentar forçar-la, sagrada i profana a la vegada, com si fos un crucifix de plàstic comprat en un basar xinès, i de fet, com resulta ser gran part de l'obra de Leonard Cohen. Aquesta novel·la no us ajudarà gaire si li heu agafat afecte a l'ancià vulnerable, el del cor trencat d'aquests últims anys, que composa Come Healing, You Got Me Singing o Going Home. M'agradaria molt llegir la novel·la que Cohen publicaria avui dia on, estic segura, l'enigmàtica Heather hi tindria un paper destacat, però Beautiful Losers no té res a veure amb tot això. 

L'any 1966 Cohen és molt lluny encara de voler tornar a casa sense la seva tristesa. És el jove de mirada vidriosa que ha pres més drogues que no pas li convenen al seu art i que, mentre gran part de la seva generació és a l'Índia ensumant encens, ell ha anat a trobar el sol d'una illa grega. Ell mateix va dir que la novel·la que ens ocupa era fruit d'una insolació, i un cop la tenim a les mans, no costa gaire de fer-se'n a la idea. A la vegada, també és molt difícil prendre-se-la seriosament, o al menys, del tot seriosament. En gran part d'aquesta novel·la, com en general passa amb les seves primeres etapes, hi ha un intent de donar-se importància o una necessitat d'haver de demostrar alguna cosa, i és precisament quan Cohen abaixa la guàrdia que aconsegueix tocar la sublimitat. Sempre ha estat així. Però aquí ho porta potser un pèl massa a l'extrem quan el jove de la mirada vidriosa prova de presentar-se a ulls del lector com a acadèmic de certa edat que afronta el dol i l'envelliment, en el fons, com si seguís tenint vint anys. Si t'ho mires bé, en alguns moments és entranyable, i crec que l'ancià d'avui dia també s'ho miraria així. 

Un pèl massa experimental i un pèl massa dels seixanta per interessar a tots als públics o a qui no sigui seguidor incondicional de Cohen, però tot i així, hi ha moments en què les línies argumentals prenen sentit de formes insospitadament magistrals. La política quebequesa del moment i la història dels natius americans al Canadà són aspectes molt interessants de la trama, que s'acaben fonent amb les vicissituds dels personatges principals d'una forma molt intel·ligent. Catherine Tekakwitha, per exemple, es torna blanca un cop morta i elevada a la santedat, però només en aquest moment final comprenem amb tota la seva serietat l'episodi en què miraculosament tenyeix de roig el món dels colonitzadors.

Sinopsi: La novel·la enfoca les vides de quatre personatges principals, des del punt de vista d'un protagonista sense nom i, gairebé, sense identitat. Aquest protagonista entra en un triangle amorós (i amb triangle vol dir que hi ha sexe en les tres possibles direccions) amb la seva dona i el seu amic d'infància, i a la vegada també entra en una relació d'obsessió amb la vida d'una santa iroquesa del segle disset, la biografia de la qual acaba mostrant paral·lelismes amb la dels personatges del present. Tot i així, l'argument és realment secundari en una novel·la que es basteix a base de fragments d'introspecció profundament poètics, força imatgeria masturbatòria, passatges certament al·lucinògens i alguns diàlegs realment sucosos.

M'agrada: Més que la novel·la en conjunt, els seus moments de saviesa.

No m'agrada: Les línies argumentals de la història, un pèl barroques per al meu gust, em fan venir la impressió que el Cohen narrador no està a l'alçada del Cohen poeta, el del Llibre de l'anhel, per exemple, perquè precisament els millors passatges de la novel·la són quan s'hi apropa. 

La dona del tinent francès (#94)

Vestia de negre. El vent li movia la roba, però la figura restava immòbil, mirant, mirant fixament el mar, més com un monument vivent als ofegats, una figura sortida d'un mite, que com un fragment apropiat de la trivial vida provinciana. 

Aquesta novel·la de John Fowles (1926-2005) va ser escrita l'any 1967, i val a dir que potser és coneguda per la seva adaptació cinematogràfica més que per qualsevol altra cosa. Ara bé, aquesta és una percepció injusta respecte a una novel·la d'una elaboració molt complexa, amb multiplicitat de nivells i de lectures, i que desafia constantment les expectatives que els lectors puguin tenir sobre el gènere de la novel·la en si mateix. No sols això, també pretén mirar enrere cap a una època victoriana que comença a flairar temps de crisi, per fer-ne una revisió crítica i a estones satírica, des de la perspectiva existencialista i postmoderna dels anys seixanta. 

En el moment en què se situa l'acció, l'obra de Darwin és un discurs emergent en l'època, tot i que el protagonista no arriba a copsar-ne totes les implicacions profundament, o potser només ho fa quan ja és massa tard; i Marx es troba a la Biblioteca Nacional a Londres redactant el seu Capital. Freud amb nom i cognoms només apareix com a tal en una nota al peu del text de la novel·la, però les complicacions derivades de la moral sexual de l'època, especialment la repressió que pateixen les dones, comencen a fer-se patents en els comportaments privats, i provocaran també força mals de cap al protagonista. La seva lectura a estones recorda Umberto Eco o Italo Calvino per les contínues incursions en la metaficció, i també per un to deliberadament highbrow però que també sap riure's d'ell mateix arribat el moment. El millor de l'argument és la invitació que l'autor fa als lectors per tal que juguin amb els personatges i les eleccions que se'ls presenten, especialment al protagonista. D'aquesta manera, el que al principi semblen personatges amb psicologies coherents i ben definides acaben revelant-se com a enigmes que els lectors han de provar de resoldre. 

Sinopsi: Charles Smithson, un cavaller anglès aficionat a la paleontologia, es debat entre romandre fidel a la seva promesa o entrar en una relació clandestina amb Sarah, una institutriu marcada socialment per una aventura amorosa del passat. 

M'agrada: Sobre tot les nombroses digressions de l'autor per comentar aspectes de l'època que està tractant, i també la multiplicitat de finals, que dóna peu a nombroses interpretacions.  

La política de la pell

Vivim en temps de viralitat, i això vol dir que les proverbials mil paraules faran un discret pas enrere per cedir el lloc de primera fila a la imatge en qüestió. Pensament crític que fa un pas endavant, quan la política trepitja el carrer i es converteix en política del cos, de la pell, del tu a tu. És la clara i simple contradicció, viva i present, a la ideologia xenòfoba i excloent cridada en forma d'eslògan i feta passar, cínicament, per afirmació de nacionalitat.

Ragtime (#93)

Coneixia els principis de la fotografia però també veia que les pel·lícules depenien de la capacitat dels humans, animals o objectes de deixar en penyora un fragment d'ells mateixos, residus d'ombra i llum que quedaven enrere. Escoltava la Victrola amb fascinació i hi posava el mateix disc una vegada i una altra, fos quin fos, com per assegurar-se de la resistència d'un esdeveniment duplicat. 

Ragtime (1975) d'E. L. Doctorow (1931-2015) és una novel·la molt recomanable. La trama està ambientada a la primera dècada del segle vint, i principalment parla de la fundació de l'estil de vida dels Estats Units i del seu discurs oficial, des de la visió lúcida i contestatària de qui mira al passat amb la minuciositat del col·leccionista de rareses. La trama està plena de col·leccionistes i també d'una gran varietat de rareses, i el missatge principal que transmet als lectors és que s'ha d'aprendre a mirar precisament amb aquesta intensitat, perquè és en les anècdotes i els detalls on podem trobar informació bàsica sobre la imatge de conjunt. Al llarg del seu desenvolupament, la mostra de personatges, històrics i ficticis, que hi apareix ens presenta com la gran ideologia de l'Amèrica capitalista es construeix a base de deixar gent als marges d'aquest discurs, i com aquests últims, en la seva lluita per la justícia social o directament per la seva dignitat humana, queden estigmatitzats com els altres o els indesitjables a qui cal marcar, evitar, i combatre. 

Ara bé, la velocitat vertiginosa i la fragmentació amb què se'ns ofereixen els esdeveniments ens donen una idea del tipus de relat que hi trobarem: d'alguna forma és un relat d'orígens, és un relat del desmantellament d'Europa i la seva resurrecció en una forma diferent als Estats Units, és també un relat del naixement de les indústries de l'entreteniment i del mite de l'empresari fet a si mateix. És també un relat de tensions racials i socials d'una violència extrema. Poc més es pot explicar d'una col·lecció d'històries a petita escala, més aviat un mosaic de diversos retrats, personatges, anècdotes vàries, i també decisions vitals que marquen les vides dels personatges. Costa de descriure aquesta novel·la sense més, perquè és un llibre que actua de forma absorbent quan el comences a llegir: és difícil no deixar-se portar pel ritme del relat i abans que te'n puguis adonar ja ets a l'última pàgina. En aquest sentit, l'estil musical que dóna títol a la novel·la és força il·lustratiu del que hi trobarem: un compàs uniforme i constant, quasi com un soroll de fons, i la variació juganera i canviant dels diferents temes principals. 

Sinopsi: L'any 1902, el Pare trasllada tota la família a New Rochelle, un dels exclusius barris residencials de Nova York. L'arquitecte Stanford White desmantella Europa per portar-la als seus nous edificis, a la vegada que Harry Houdini presenta els seus espectacles i Henry Ford desenvolupa la cadena de muntatge. L'anarquista Emma Goldman esperona les classes treballadores amb el seu discurs igualitari, i un pianista negre, Coalhouse Walker, va a veure la seva promesa amb el seu Ford T. Les vides de tots els membres de la família estan a punt de canviar, però ells encara no ho saben. 

M'agrada: Els petits detalls i sorpreses que van apareixent escampats per l'argument.  

Fragments de Toni Morrison

La seva saviesa, en explicar el paper opressor, i d'altra banda el paper purificador i creador, del llenguatge. Podeu llegir el text sencer de la seva conferència de recepció del Premi Nobel de Literatura (1993) en el següent enllaç: 

http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/1993/morrison-lecture.html

El saqueig sistemàtic de la llengua es pot reconèixer per la tendència dels seus usuaris d'abandonar les seves propietats matisades, complexes, de donar a llum, en favor de l'amenaça i la subjugació. El llenguatge opressiu fa més que representar la violència: és violència; fa més que representar els límits del coneixement: limita el coneixement. Tant si és el llenguatge abstrús de l'estat o el fals llenguatge dels mitjans de comunicació sense pensament; tant si és l'orgullós però calcificat llenguatge de l'acadèmia o el llenguatge subordinat a la comoditat de la ciència; tant si és el llenguatge maligne de la llei-sense-ètica, o el llenguatge dissenyat per a l'estranyament de les minories, que amaga el saqueig racista en la seva galta literària -- ha de ser rebutjat, alterat i denunciat. És el llenguatge que beu sang, que embolica vulnerabilitats, que entafora les botes feixistes sota els erminis de respectabilitat del patriotisme mentre avança sense aturador vers l'enfonsament de la ment que ha tocat fons. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista -- tots són típics de la política dels llenguatges de dominació, i no poden permetre nous coneixements o encoratjar l'intercanvi mutu d'idees. 

La lliçó convencional de la història de la Torre de Babel és que el col·lapse va ser una desgràcia. Que va ser la distracció, o el pes de massa llengües que va precipitar l'arquitectura defectuosa de la torre. Que una llengua monolítica hauria accelerat la construcció i que s'hauria arribat al cel. El cel de qui?, es pregunta ella. I de quina mena? Potser la consecució del Paradís era prematura, una mica precipitada si ningú podia prendre's el temps de comprendre altres llengües, altres perspectives, altres períodes narratius. Si ho haguessin fet, el cel que imaginaven l'haurien pogut trobar als seus peus. Complicat, exigent, sí, però una visió del cel com a vida; no com a cel després-de-la-vida. 

La vitalitat de la llengua rau en la seva habilitat per demarcar les vides reals, imaginades o possibles dels seus parlants, lectors o escriptors. Tot i que de vegades el seu equilibri s'assoleix desplaçant l'experiència, no és un substitut per aquesta. S'arqueja cap al lloc on resideix el significat. Quan un president dels Estats Units va reflexionar sobre el cementiri en què el seu país s'havia convertit, va dir, "El món no se n'adonarà ni recordarà per gaire temps el que diguem aquí. Però mai no oblidarà el que es va fer aquí," les seves paraules resulten estimulants en les seves propietats de mantenir la vida, perquè refusen encapsular la realitat de sis-cents-mil morts en una guerra racial cataclísmica. Refusant de monumentalitzar, desdenyant la paraula "definitiva", la síntesi precisa, reconeixent la "incapacitat de sumar o restar", les seves paraules fan deferència a la incapturabilitat de la vida per la qual ploren. És el reconeixement que el llenguatge no pot estar mai a l'alçada de la vida definitivament. Ni ho hauria d'estar. El llenguatge mai pot arribar a "fixar" l'esclavitud, el genocidi, la guerra. Ni hauria d'aspirar a l'arrogància de ser capaç de fer-ho. La seva força, el seu èxit, es troba en el seu intent d'abastar l'inefable. 

Toni Morrison

Feliç dia

Feliç dia, lectors i lectores! Gràcies per seguir endavant en això de salvar els mots.

Arc d'Esperança, El Prat de Llobregat

Fragments de les Tesis de Benjamin

Els he traduït al català comparant les dues versions castellanes disponibles on line: la traducció de Bolívar Echeverría (2004) i la de Jesús Aguirre (1973). 

Walter Benjamin

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits respon amb això a una veritat: que res del que ha esdevingut alguna vegada ha de donar-se per perdut per a la història. (III)

La veritable imatge del passat passa de llarg veloçment. El passat només es pot atrapar com la imatge que pampallugueja, per no tornar mai més, en l'instant en què es fa cognoscible. (...) La veritable imatge del passat és una imatge que amenaça amb desaparèixer en tot present que no es doni per al·ludit en ella. (V)

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "com va ser veritablement". Significa apropiar-se del seu record tal com aquest rellueix en l'instant de perill. (...) El perill amenaça tant la permanència de la tradició com la seva recepció. En tots dos casos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. En cada època cal provar d'arrencar la tradició de mans del conformisme, que sempre està a punt de sotmetre-la. (VI)

Tots els qui fins a dia d'avui s'han fet amb la victòria desfilen en la marxa triomfal dels dominadors del present, que passa per sobre dels que han quedat per terra. I com és costum, el botí de guerra també marxa en el seguici triomfal. El seu nom és béns culturals, i el materialista històric els ha d'observar com a espectador distanciat. Ja que els béns culturals que abasta amb la mirada, tenen tots sense excepció una procedència en què no es pot pensar sense horroritzar-se. La seva existència no es deu només a la fatiga dels genis que els han creat, sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis. No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. I igual que ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc ho està el seu procés de transmissió. Per això el materialista històric es distancia d'aquest en la mesura que pot. Considera com a missió raspallar la història a contrapèl. (VII)

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel que sembla allunyar-se de quelcom en què clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. I aquest ha de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Té el rostre girat vers el passat. El que nosaltres veiem com a cadena d'esdeveniments, ell ho veu com a catàstrofe única, que amuntega als seus peus ruïna sobre ruïna, incessantment. A l'àngel li agradaria aturar-se, despertar els morts i restaurar el que s'ha destruït. Però un huracà bufa des del paradís, i s'enreda en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual dirigeix l'esquena, mentre els munts de ruïnes creixen davant d'ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés. (IX)

La teoria de la socialdemocràcia, i encara més la seva pràctica, s'ha determinat per un concepte de progrés que no s'atén a la realitat, sinó que té pretensions dogmàtiques. Tal i com apareix en els caps dels socialdemòcrates, el progrés és, en primer lloc, el progrés de la humanitat mateixa (no sols de les seves habilitats i coneixements). En segon lloc, és un progrés sense fi (en correspondència amb una perfectibilitat infinita de la humanitat). En tercer lloc, passava per ser essencialment imparable (recorrent un curs automàtic, en línia recta o en espiral). Cadascun d'aquests predicats és controvertible, i en cadascun d'ells es pot iniciar una crítica. (...) La idea d'un progrés del gènere humà en la història és inseparable de la representació del seu avanç a través d'un temps homogeni i buit. La crítica d'aquesta representació del moviment històric ha de constituir la base de la crítica a la idea de progrés. (XIII)

En la idea de la societat sense classes, Marx va secularitzar el temps messiànic. I això està bé. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a "ideal". L'ideal va ser definit en termes neokantians com a "tasca infinita". (...) Un cop definida la societat sense classes com a tasca infinita, el temps buit i homogeni es va transformar, per dir-ho així, en una sala d'espera, en la qual s'esperaria amb més o menys paciència l'adveniment de la situació revolucionària. En realitat, no hi ha instant que no pugui ser oportunitat revolucionària --només que aquesta s'ha definir en la seva singularitat específica, és a dir, com a oportunitat d'una solució completament nova davant d'una tasca completament nova. Al pensador revolucionari, l'oportunitat revolucionària pròpia de cada instant històric se li confirma a partir d'una situació política donada. Però també se li confirma, i no en menor mesura, per la clau que dota aquest instant de la capacitat d'obrir un determinat recinte del passat, que fins llavors havia estat tancat. L'entrada en aquest recinte coincideix estrictament amb l'acció política; i és a través d'ell, que aquesta, per radical que sigui, es dóna a conèixer com a messiànica. (XVIII)

Segur que els endevins que preguntaven al temps pels secrets que guarda dins seu no l'experimentaven com a homogeni o buit. Qui té això ben present pot arribar potser a fer-se una idea de la forma com el passat era entès en la rememoració, és a dir, precisament com a passat. Se sap que els jueus tenien prohibit investigar el futur. La Torà i la pregària els instrueixen, en canvi, en la rememoració. Això els alliberava de l'encanteri del futur, al qual sucumbeixen aquells que busquen informació en els endevins. Malgrat això, el futur no es va convertir per als jueus en un temps homogeni i buit. Perquè en el futur, cada segon era una petita porta per la qual podia passar el Messies. (Apèndix B)

Angelus Novus, de Paul Klee

Síria, la paraula de l'exili

Magnífica exposició de fotografies i testimonis que trobem a l'entrada de la biblioteca Antonio Martín fins al 22 d'abril. La mirada i la paraula, que s'agafen la mà davant l'horror. 

http://www.elprat.cat/agenda/detallAgenda/_7VkxCaTOLCN_Mp1SyOVd6jcG4VV5_I7Dmm4Blvtu0DvzIPQXtPMHzg

Mireu la notícia al següent enllaç:

http://el-prat-tv.xiptv.cat/elprattv/capitol/nova-mostra-de-suport-pratenc-cap-a-les-persones-refugiades#

Starman

Ell és l'home dels estels...