La seva saviesa, en explicar el paper opressor, i d'altra banda el paper purificador i creador, del llenguatge. Podeu llegir el text sencer de la seva conferència de recepció del Premi Nobel de Literatura (1993) en el següent enllaç:
El saqueig sistemàtic de la llengua es pot reconèixer per la tendència dels seus usuaris d'abandonar les seves propietats matisades, complexes, de donar a llum, en favor de l'amenaça i la subjugació. El llenguatge opressiu fa més que representar la violència: és violència; fa més que representar els límits del coneixement: limita el coneixement. Tant si és el llenguatge abstrús de l'estat o el fals llenguatge dels mitjans de comunicació sense pensament; tant si és l'orgullós però calcificat llenguatge de l'acadèmia o el llenguatge subordinat a la comoditat de la ciència; tant si és el llenguatge maligne de la llei-sense-ètica, o el llenguatge dissenyat per a l'estranyament de les minories, que amaga el saqueig racista en la seva galta literària -- ha de ser rebutjat, alterat i denunciat. És el llenguatge que beu sang, que embolica vulnerabilitats, que entafora les botes feixistes sota els erminis de respectabilitat del patriotisme mentre avança sense aturador vers l'enfonsament de la ment que ha tocat fons. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista -- tots són típics de la política dels llenguatges de dominació, i no poden permetre nous coneixements o encoratjar l'intercanvi mutu d'idees.
La lliçó convencional de la història de la Torre de Babel és que el col·lapse va ser una desgràcia. Que va ser la distracció, o el pes de massa llengües que va precipitar l'arquitectura defectuosa de la torre. Que una llengua monolítica hauria accelerat la construcció i que s'hauria arribat al cel. El cel de qui?, es pregunta ella. I de quina mena? Potser la consecució del Paradís era prematura, una mica precipitada si ningú podia prendre's el temps de comprendre altres llengües, altres perspectives, altres períodes narratius. Si ho haguessin fet, el cel que imaginaven l'haurien pogut trobar als seus peus. Complicat, exigent, sí, però una visió del cel com a vida; no com a cel després-de-la-vida.
La vitalitat de la llengua rau en la seva habilitat per demarcar les vides reals, imaginades o possibles dels seus parlants, lectors o escriptors. Tot i que de vegades el seu equilibri s'assoleix desplaçant l'experiència, no és un substitut per aquesta. S'arqueja cap al lloc on resideix el significat. Quan un president dels Estats Units va reflexionar sobre el cementiri en què el seu país s'havia convertit, va dir, "El món no se n'adonarà ni recordarà per gaire temps el que diguem aquí. Però mai no oblidarà el que es va fer aquí," les seves paraules resulten estimulants en les seves propietats de mantenir la vida, perquè refusen encapsular la realitat de sis-cents-mil morts en una guerra racial cataclísmica. Refusant de monumentalitzar, desdenyant la paraula "definitiva", la síntesi precisa, reconeixent la "incapacitat de sumar o restar", les seves paraules fan deferència a la incapturabilitat de la vida per la qual ploren. És el reconeixement que el llenguatge no pot estar mai a l'alçada de la vida definitivament. Ni ho hauria d'estar. El llenguatge mai pot arribar a "fixar" l'esclavitud, el genocidi, la guerra. Ni hauria d'aspirar a l'arrogància de ser capaç de fer-ho. La seva força, el seu èxit, es troba en el seu intent d'abastar l'inefable.
 |
| Toni Morrison |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada