Ragtime (#93)

Coneixia els principis de la fotografia però també veia que les pel·lícules depenien de la capacitat dels humans, animals o objectes de deixar en penyora un fragment d'ells mateixos, residus d'ombra i llum que quedaven enrere. Escoltava la Victrola amb fascinació i hi posava el mateix disc una vegada i una altra, fos quin fos, com per assegurar-se de la resistència d'un esdeveniment duplicat. 

Ragtime (1975) d'E. L. Doctorow (1931-2015) és una novel·la molt recomanable. La trama està ambientada a la primera dècada del segle vint, i principalment parla de la fundació de l'estil de vida dels Estats Units i del seu discurs oficial, des de la visió lúcida i contestatària de qui mira al passat amb la minuciositat del col·leccionista de rareses. La trama està plena de col·leccionistes i també d'una gran varietat de rareses, i el missatge principal que transmet als lectors és que s'ha d'aprendre a mirar precisament amb aquesta intensitat, perquè és en les anècdotes i els detalls on podem trobar informació bàsica sobre la imatge de conjunt. Al llarg del seu desenvolupament, la mostra de personatges, històrics i ficticis, que hi apareix ens presenta com la gran ideologia de l'Amèrica capitalista es construeix a base de deixar gent als marges d'aquest discurs, i com aquests últims, en la seva lluita per la justícia social o directament per la seva dignitat humana, queden estigmatitzats com els altres o els indesitjables a qui cal marcar, evitar, i combatre. 

Ara bé, la velocitat vertiginosa i la fragmentació amb què se'ns ofereixen els esdeveniments ens donen una idea del tipus de relat que hi trobarem: d'alguna forma és un relat d'orígens, és un relat del desmantellament d'Europa i la seva resurrecció en una forma diferent als Estats Units, és també un relat del naixement de les indústries de l'entreteniment i del mite de l'empresari fet a si mateix. És també un relat de tensions racials i socials d'una violència extrema. Poc més es pot explicar d'una col·lecció d'històries a petita escala, més aviat un mosaic de diversos retrats, personatges, anècdotes vàries, i també decisions vitals que marquen les vides dels personatges. Costa de descriure aquesta novel·la sense més, perquè és un llibre que actua de forma absorbent quan el comences a llegir: és difícil no deixar-se portar pel ritme del relat i abans que te'n puguis adonar ja ets a l'última pàgina. En aquest sentit, l'estil musical que dóna títol a la novel·la és força il·lustratiu del que hi trobarem: un compàs uniforme i constant, quasi com un soroll de fons, i la variació juganera i canviant dels diferents temes principals. 

Sinopsi: L'any 1902, el Pare trasllada tota la família a New Rochelle, un dels exclusius barris residencials de Nova York. L'arquitecte Stanford White desmantella Europa per portar-la als seus nous edificis, a la vegada que Harry Houdini presenta els seus espectacles i Henry Ford desenvolupa la cadena de muntatge. L'anarquista Emma Goldman esperona les classes treballadores amb el seu discurs igualitari, i un pianista negre, Coalhouse Walker, va a veure la seva promesa amb el seu Ford T. Les vides de tots els membres de la família estan a punt de canviar, però ells encara no ho saben. 

M'agrada: Els petits detalls i sorpreses que van apareixent escampats per l'argument.