23 de juliol 2015
16 de juliol 2015
Assaig sobre la lucidesa (#71)
Si Christopher Nolan hagués escrit i filmat la versió d'esquerres de The Dark Knight Rises, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la lucidesa de José Saramago (1922-2010). Aquest cop no hi ha Cavaller Obscur que els redimeixi o els avali, perquè els ciutadans de Gotham mereixen molt més, en són perfectament conscients, i actuen en conseqüència. Aquella pel·lícula partia de la premissa implícita que si dónes el poder al poble, s'esdevindran el caos i la destrucció immediats, ja que els ciutadans -en especial les incendiàries classes mitjanes- estan esperant la mínima ocasió de ruptura de la normalitat per fer-se al carrer amb torxes enceses a l'espoli de supermercats. El problema bàsic de la pel·lícula era la ridiculesa implícita en el pla de Bane, ja que equiparava el "poder" suposadament donat a la població amb deixar-los a mercè d'una bomba que a la pràctica ningú d'ells podia decidir no detonar.
A la novel·la de Saramago, en canvi, els ciutadans honrats exerceixen el "poder", que de fet és a les seves mans des del principi i no els ha d'ésser atorgat per ningú, de forma conscient i massiva i, tot i així, cap mena de caos ni de destrucció se segueix. Els ciutadans es revelen aquí com a amants de l'ordre i de la normalitat, però exerceixen el dret a vot com a revenja: estem terriblement decebuts. Tot i ser la seqüela d'Assaig sobre la ceguesa, a mi m'ha agradat més aquesta segona entrega, perquè és més política i, a més, en certs moments recorre a un humor àcid, quasi salvatgí en l'enfocament, que fa de molt bon digerir i que es trobava a faltar en la primera novel·la. La premissa de l'argument és, en gran part, la major virtut d'una novel·la que ens interroga constantment amb la naturalesa i la funció de les institucions polítiques.
Sinopsi: Un bon dia d'eleccions, en fer-se públics els resultats de la votació, es descobreix que el vuitanta-tres per cent de la població, sense coneixement previ aparent, ha acabat coincidint en l'ús del seu dret de votar en blanc. A partir d'aquesta arrencada, l'interès de la novel·la rau en la necessitat d'aclarir els fets amb la major quantitat d'informació possible.
M'agrada: Sigui per sana morbositat o potser, posant-nos més seriosos, per un sentit de la justícia poètica que entronca amb els fets narrats a Assaig sobre la ceguesa, em vaig emportar certa satisfacció en veure els representants polítics desconcertats.
No m'agrada: Cap a meitat de novel·la, crec que l'interès decau una mica a causa de l'esforç, un pèl excessiu al meu parer, de connectar les dues novel·les entre elles. El desenllaç, un pèl abrupte, no és tan rodó com a Assaig sobre la ceguesa.
13 de juliol 2015
Perfectibilitat (3)
El 30 minuts d'ahir a la nit ens va oferir un resum força acurat del debat reobert als Estats Units sobre la pena de mort a través d'injecció letal. A partir de 3 casos en què la injecció letal va comportar sofriment visible als condemnats, l'agonia dels quals es va allargar de forma palesa, es va descobrir que les presons estaven experimentant amb còctels de fàrmacs sobre els presos del corredor de la mort. El motiu és la impossibilitat d'accedir al fàrmac utilitzat tradicionalment a causa del boicot exercit per part de la companyia danesa que el fabricava. Mentrestant, s'obren també debats sobre la recuperació d'altres mètodes d'execució, com la cambra de gas o l'afusellament. Però rere tot plegat, és clar, queda el debat més ampli sobre la pena de mort com a tal. Cap institució té dret a llevar una vida. Com que el vídeo es deixarà de veure a la web, haurem de recórrer a retalls de premsa antics per fer-nos una idea de la història:
11 de juliol 2015
Srebrenica no s'oblida
Amb el record, el convenciment de dir les coses pel seu nom.
http://www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/09/srebrenica-20-years-on
http://www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/09/srebrenica-20-years-on
09 de juliol 2015
Assaig sobre la ceguesa (#70)
Si Pieter Brueghel el Vell hagués pintat un quadre titulat Els cecs, el seu equivalent en forma de novel·la seria Assaig sobre la ceguesa de José Saramago (1922-2010). Els seus protagonistes no tenen nom perquè és el retrat d'un col·lectiu en crisi, d'una catàstrofe administrada. La imatge vívida i en colors d'una societat que col·lapsa no ens hauria de resultar nova a aquestes alçades, en uns temps en què la fantasia distòpica ja ens és més una distracció insubstancial o un número extra del programa que no pas un revulsiu per a la reflexió política. Tanmateix, Saramago és un savi i un poeta, i sap perfectament que l'espectacle més colpidor possible serà aquell que ens mostri, de forma senzilla, sense afectacions, però apuntant a una veritat nua, la condició desemparada de la humanitat. Sense cap possibilitat d'evasió.
I aquest retrat és dur, senzill, descarnat, però no perquè s'hagi perdut un sentit de l'humanitarisme que més o menys tothom té clar, almenys de bones a primeres, sinó perquè la realitat de la tragèdia humana - o de les tragèdies humanes que acostumem a construir al nostre voltant - supera sempre qualsevol somni polític de planificador il·luminat. Quan els poderosos dictaminen pensant en les xifres i no en les persones, quan el demà sembla una certesa inexorable, els cecs retratats a la novel·la podrien ser pensionistes grecs, desplaçats ucraïnesos, supervivents del naufragi abandonats a les costes italianes, o aturats sense nom. Perquè no tenen nom, però cadascun una identitat ben definida, una personalitat, una forma pròpia de parlar i de veure el món. El relat, em sembla, adquireix un regust que va més enllà de la paràbola o la faula, precisament perquè la seva interpretació se'ns amaga, perquè a cada pàgina afegeix un nivell de complicació, perquè constantment ens fa pensar en múltiples possibilitats i resolucions, en històries alternatives, ens amenaça rere cada pàgina amb un nou i si...? Tanmateix, quan la brutalitat augmenti a cada pàgina, amb un ritme progressivament asfixiant, les preguntes acabaran perdent el seu sentit.
Sinopsi: Una forma de ceguesa blanca s'apodera de la població d'un dia per l'altre. En lloc de ser un fet fortuït, la condició sembla contagiar-se a través de la mirada. Per això la població afectada comença a ser reclosa en una quarantena indefinida. En un manicomi desmantellat, una colla de cecs es troben concentrats, simplement esperant notícies o un canvi sobtat en la situació. La dona de l'oftalmòleg, per tal de no veure's separada del seu marit, ha fingit la seva ceguesa. Mentrestant, s'esforça a no ser identificada com a vident i es pregunta per què el misteriós contagi no l'ha afectada. El pànic no es comença a desencadenar, però, fins que l'exèrcit comença a disparar i, a poc a poc, la mesquinesa i la llei del més fort es van estenent com si es tractés d'un contagi massiu, aquest cop real i perceptible.
M'agrada: jugar a completar la frase: Al país dels cecs, els oftalmòlegs...
No m'agrada: el ritme lent i feixuc, i la puntuació impossible, que fa la lectura un pèl treballosa en determinats moments.
Sinopsi: Una forma de ceguesa blanca s'apodera de la població d'un dia per l'altre. En lloc de ser un fet fortuït, la condició sembla contagiar-se a través de la mirada. Per això la població afectada comença a ser reclosa en una quarantena indefinida. En un manicomi desmantellat, una colla de cecs es troben concentrats, simplement esperant notícies o un canvi sobtat en la situació. La dona de l'oftalmòleg, per tal de no veure's separada del seu marit, ha fingit la seva ceguesa. Mentrestant, s'esforça a no ser identificada com a vident i es pregunta per què el misteriós contagi no l'ha afectada. El pànic no es comença a desencadenar, però, fins que l'exèrcit comença a disparar i, a poc a poc, la mesquinesa i la llei del més fort es van estenent com si es tractés d'un contagi massiu, aquest cop real i perceptible.
M'agrada: jugar a completar la frase: Al país dels cecs, els oftalmòlegs...
No m'agrada: el ritme lent i feixuc, i la puntuació impossible, que fa la lectura un pèl treballosa en determinats moments.
03 de juliol 2015
El perfum (#69)
Una recomanació d'una novel·la interessant. Val la pena llegir-la pel gust d'una història intrigant, amb ritme, no del tot previsible i molt ben escrita. En el meu cas, la vaig llegir per primer cop per recomanació expressa d'una companya de facultat, i realment em va agradar molt. Aquest cop l'he tornada a llegir sense cap motiu aparent, potser només perquè havia de seguir llegint en anglès, i l'he gaudit com la primera vegada, tot i que potser d'una forma un pèl més reposada i reflexionada. Quan la novel·la va ser publicada per primer cop en alemany l'any 1985, es va convertir en un èxit immediat: si és merescut o no dependrà de l'opinió dels lectors.
El motiu principal de la història són les olors, que mouen la vida sencera del protagonista, i queden recreades d'una forma exhaustiva i incansable, a través de múltiples descripcions al llarg de tot el llibre. En aquest sentit, l'argument queda supeditat al mitjà i a la forma, i suposo que això és el que fa la novel·la especial. Però d'altra banda, els girs de la història també mantenen l'interès durant tota la lectura. Un aspecte molt destacable és la recreació històrica, no només de l'aspecte material de França al segle divuit, sinó també del seu context cultural en general, la visió del món i la forma de pensar. Els valors il·lustrats comencen a anar a l'alça, tot i que només per a uns pocs privilegiats, però d'altra banda també hi ha la pregunta per l'alteritat, lligada a la necessitat de seguir-se aferrant a allò obscur, tenebrós i salvatge en la naturalesa humana.
En aquest context apareix Jean-Baptiste Grenouille, un olfacte privilegiat i també una ment psicopàtica incapaç d'observar els altres com a res més que com a objectes subordinats al seu designi. Aquesta és la paradoxa fonamental del llibre, em sembla, i el que el fa interessant: d'una banda, el context de les llums, on la racionalitat científica ha de fer el món més accessible i una nova sensibilitat, apropada humanitàriament a l'altre, ens ha de fer més humans; d'altra banda, un individu disfuncional, aïllat de tota relació humana i tocat d'una megalomania irredimible. La impossibilitat de reduir la seva maldat i el seu extraordinari talent a res relacionat amb la seva educació o la seva situació de desavantatge social és el que fa la novel·la profundament pertorbadora, i a la vegada també un pèl simplista, com si fos un conte de fades. Fins a cert punt, la impossibilitat de donar causes naturals a tot el que s'esdevé en l'argument contribueix a aquesta impressió, també. A mi personalment no m'ha canviat la vida, però fa de molt bon llegir.
Sinopsi: Jean-Baptiste Grenouille és un supervivent nat en el París del segle divuit. El seu talent per distingir i recordar olors concretes el fan interessar-se per la tècnica de la perfumeria. El que més el pertorba al llarg de la seva carrera és estar naturalment desposseït d'olor corporal, i això l'empeny a crear un perfum que el faci ser desitjat i estimat pels altres.
M'agrada: Com a experiència de lectura en general, és original i manté l'interès fins a l'última pàgina.
No m'agrada: Potser és només una impressió personal, però té moments que es fan espesos i repetitius. I per cert, si voleu saber més sobre el vessant obscur d'aquesta novel·la, en el moment de la seva publicació va ser acusada de plagi.
25 de juny 2015
Guia de l'autoestopista galàctic (#68)
Aquesta és una recomanació força peculiar, almenys per al que estic acostumada a recomanar al blog. Aquest llibre em va agafar en un moment en què necessitava llegir alguna cosa lleugera, que passés bé i no tingués gaire implicacions més enllà del text. Per una vegada, he tingut la satisfacció de trobar això, amb escreix, i també una experiència divertida i del tot recomanable. La guia de l'autoestopista galàctic (1979) de Douglas Adams (1952-2001) és un clàssic per dret propi. Va néixer als anys 70 com a programa radiofònic, i aviat es va convertir en una saga de novel·les de ciència ficció.
Quan llegeixes aquesta novel·la, fins i tot si no li acabes de trobar la gràcia (que pot ser), comprens que els fans n'estiguin tant, d'aquests llibres. La primera part, la de (possiblement) no trobar-li la gràcia, pot venir donada per l'ús que la novel·la fa de l'humor. Amb aquest regust de les sèries d'humor britàniques dels 80, de vegades rius perquè no queda més remei, de vegades rius per reducció a l'absurd i de vegades, de tant en tant, hi ha un gag genuïnament intel·ligent. El seu autor havia estat col·laborador dels Monty Pythons i això es nota a cada pàgina. D'altra banda, el que ens trobem aquí és, més que una història de ciència ficció, una paròdia de la narrativa clàssica de ciència ficció, que sovint tendeix a prendre's tan seriosament a si mateixa.
El millor de tot plegat és que sota l'aparença de lleugeresa, juga amb la filosofia i la lògica tradicionals, de forma que, rere capes i capes d'absurditats, et trobes preguntant-te per l'origen de l'univers i l'existència humana en general. En la meva experiència, cada cop que estava a punt de deixar la novel·la perquè m'exasperava el seu recurs a l'humor ximplet, passava una pàgina i em trobava un nou gir. Així que val la pena donar-li una oportunitat, si més no.
Sinopsi: Arthur Dent, un terrícola, és rescatat de la destrucció de la terra pel seu amic Ford Prefect, un alien d'incògnit que es dedica a recórrer la galàxia recopilant informació per a la Guia de l'Autoestopista Galàctic. A partir d'aquí, tindran lloc un seguit d'aventures absurdes que el portaran (per dir alguna cosa) a desentrellar els misteris últims de l'univers.
M'agrada: Marvin, el robot depressiu.
18 de juny 2015
Els orígens del totalitarisme (#67)
I alerta a navegants: és precisament aquesta certesa que ens farà desconfiar quan algú aparegui amb prediccions, fórmules, i/o solucions màgiques per al futur. Aquesta és la primera obra que Hannah Arendt (1906-1975) va publicar després de la guerra, ja als Estats Units. Potser no està a l'alçada de La condició humana, tot i que alguns dels postulats teòrics d'aquesta ja hi comencen a ser presents, però conté molta informació que ens hauria de fer pensar i algunes reflexions que realment no tenen preu.
Continguts: L'obra es divideix en tres grans parts que originalment es van publicar per separat: "Antisemitisme", "Imperialisme" i "Totalitarisme". La primera part pretén desmitificar explicacions essencialistes sobre l'antisemitisme, i busca les arrels d'aquest fenomen en les complexes relacions entre la comunitat jueva i el naixent concepte de l'estat-nació modern, és a dir, en el seu tracte polític, així com també en l'esfera social. L'últim capítol d'aquesta part analitza el cas Dreyfus com a exemple històric de la primera aparició del concepte de massa en la política europea. La segona part analitza la qüestió des d'un vessant econòmic, i comença a observar la desvinculació de la burgesia en termes econòmics i la seva expansió colonial com un dels elements que influirà decisivament en la deriva política que prendrà l'estat-nació al segle vint, en tant que la categoria racial començarà a ser un element clau en els territoris colonials en oposició a la ciutadania exercida dins l'estat nació. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat vindrà donada per l'extensió al continent dels mateixos postulats de la dinàmica imperialista, que donarà peu als panmoviments, la lògica expansionista dins mateix d'Europa i les primeres operacions de deportació de minories ètniques i apàtrides. Finalment, la tercera part analitza els mecanismes utilitzats pels moviments totalitaris i les seves dinàmiques de massa, així com les característiques del seu domini un cop arribats al poder. La utilització de la ideologia com a estratègia per bloquejar el pensament i la originalitat, i la creació del terror per tal de fomentar l'aïllament dels individus, que els incapacita per a l'acció política, seran claus en aquest procés.
M'agrada: La perspectiva històrica en general. Crec que va ser molt intel·ligent per part d'Arendt, en el moment en què es va publicar aquest llibre, remuntar-se a les arrels de l'antisemitisme europeu, d'una banda, i a l'imperialisme (especialment britànic) de l'altra, per donar una visió de context molt més àmplia a l'horror del totalitarisme del segle vint. Poques visions van ser tan lúcides en aquell moment en què la filosofia semblava haver-se quedat sense recursos per explicar racionalment el que s'havia esdevingut i s'estava esdevenint a l'Alemanya i la Unió Soviètica del moment. Pel que fa al context històric d'aquests dos fenomens (nazisme i estalinisme), concretament, l'obra és molt informativa.
No m'agrada: No comprenc per què l'autora s'esforça tant a distingir el nazisme i l'stalinisme com a prototips de règim totalitari, però a la vegada tendeix a minimitzar les dictadures sud-europees de la mateixa època com a règims despòtics. Si realment hi ha trets totalitaris en aquestes (com un estudi històric acurat del franquisme, per exemple, ens hauria de fer veure sens dubte), aleshores les categoritzacions, o bé haurien de ser més àmplies, o bé limitar-se al nazisme i a l'estalinisme i no generalitzar-se en el plantejament d'una categoria política nova (el totalitarisme). D'altra banda, algunes de les reflexions resisteixen poc el pas del temps, com per exemple, la defensa aferrissada que fa del bipartidisme, així, en termes generals, i dels Estats Units com a model de la democràcia occidental.
Continguts: L'obra es divideix en tres grans parts que originalment es van publicar per separat: "Antisemitisme", "Imperialisme" i "Totalitarisme". La primera part pretén desmitificar explicacions essencialistes sobre l'antisemitisme, i busca les arrels d'aquest fenomen en les complexes relacions entre la comunitat jueva i el naixent concepte de l'estat-nació modern, és a dir, en el seu tracte polític, així com també en l'esfera social. L'últim capítol d'aquesta part analitza el cas Dreyfus com a exemple històric de la primera aparició del concepte de massa en la política europea. La segona part analitza la qüestió des d'un vessant econòmic, i comença a observar la desvinculació de la burgesia en termes econòmics i la seva expansió colonial com un dels elements que influirà decisivament en la deriva política que prendrà l'estat-nació al segle vint, en tant que la categoria racial començarà a ser un element clau en els territoris colonials en oposició a la ciutadania exercida dins l'estat nació. Tanmateix, la clau de volta de tot plegat vindrà donada per l'extensió al continent dels mateixos postulats de la dinàmica imperialista, que donarà peu als panmoviments, la lògica expansionista dins mateix d'Europa i les primeres operacions de deportació de minories ètniques i apàtrides. Finalment, la tercera part analitza els mecanismes utilitzats pels moviments totalitaris i les seves dinàmiques de massa, així com les característiques del seu domini un cop arribats al poder. La utilització de la ideologia com a estratègia per bloquejar el pensament i la originalitat, i la creació del terror per tal de fomentar l'aïllament dels individus, que els incapacita per a l'acció política, seran claus en aquest procés.
M'agrada: La perspectiva històrica en general. Crec que va ser molt intel·ligent per part d'Arendt, en el moment en què es va publicar aquest llibre, remuntar-se a les arrels de l'antisemitisme europeu, d'una banda, i a l'imperialisme (especialment britànic) de l'altra, per donar una visió de context molt més àmplia a l'horror del totalitarisme del segle vint. Poques visions van ser tan lúcides en aquell moment en què la filosofia semblava haver-se quedat sense recursos per explicar racionalment el que s'havia esdevingut i s'estava esdevenint a l'Alemanya i la Unió Soviètica del moment. Pel que fa al context històric d'aquests dos fenomens (nazisme i estalinisme), concretament, l'obra és molt informativa.
No m'agrada: No comprenc per què l'autora s'esforça tant a distingir el nazisme i l'stalinisme com a prototips de règim totalitari, però a la vegada tendeix a minimitzar les dictadures sud-europees de la mateixa època com a règims despòtics. Si realment hi ha trets totalitaris en aquestes (com un estudi històric acurat del franquisme, per exemple, ens hauria de fer veure sens dubte), aleshores les categoritzacions, o bé haurien de ser més àmplies, o bé limitar-se al nazisme i a l'estalinisme i no generalitzar-se en el plantejament d'una categoria política nova (el totalitarisme). D'altra banda, algunes de les reflexions resisteixen poc el pas del temps, com per exemple, la defensa aferrissada que fa del bipartidisme, així, en termes generals, i dels Estats Units com a model de la democràcia occidental.
12 de juny 2015
Un comiat del Hollywood clàssic
As dear Boris used to say, when I die I want to die with my boots on. Which he did. As did Vincent. And Peter.
Artista brillant i polifacètic, que a la nostra generació ens va seduir pel Senyor dels Anells i Tim Burton, però que passarà a la història com un monstre entre els monstres: Boris Karloff, Peter Cushing, Vincent Price.
http://www.telegraph.co.uk/culture/film/8316999/Interview-Christopher-Lee.html
http://www.theguardian.com/film/2015/jun/11/christopher-lee
Artista brillant i polifacètic, que a la nostra generació ens va seduir pel Senyor dels Anells i Tim Burton, però que passarà a la història com un monstre entre els monstres: Boris Karloff, Peter Cushing, Vincent Price.
http://www.telegraph.co.uk/culture/film/8316999/Interview-Christopher-Lee.html
http://www.theguardian.com/film/2015/jun/11/christopher-lee
04 de juny 2015
Fragments del Mestre i Margarida
de Mikhail Bulgakov, traduïts al català des de la traducció a l'anglès de Richard Pevear i Larissa Volokhonsky. Per si encara cal convèncer algú!
'Sí, l'home és mortal, però això només seria la meitat del problema. El pitjor de tot és que de vegades és inesperadament mortal - aquesta és la trampa! I en general és incapaç de dir què pensa fer aquest mateix vespre.' (Capítol 1 - No parleu mai amb estranys)
'El nom de qui serà alliberat davant vostre és...' Va fer una pausa més, retenint el nom, assegurant-se d'haver-ho dit tot, perquè sabia que la ciutat morta ressuscitaria un cop el nom de l'home afortunat fos pronunciat, i ja no es podria sentir cap paraula més. (Capítol 2 - Ponç Pilat)
El poeta havia malgastat la seva nit mentre els altres eren de festa i ara comprenia que era impossible de recuperar. Només et calia aixecar el cap del llum cap al cel per comprendre que la nit era inevitablement perduda. Els cambrers s'afanyaven a treure les estovalles de les taules. Els gats que s'esmunyien per la terrassa ja feien cara de matí. El dia oscil·lava irresistiblement contra el poeta. (Capítol 6 - Esquizofrènia, com s'havia dit)
Bé, però amb la bruixeria, com tothom sap, una vegada comença, no hi ha forma d'aturar-la. Sembla que el segon llogater va desaparèixer un dilluns, i que el dimecres sembla que en Belomut també es va esvair, tot i que, és cert, en circumstàncies diferents. Pel matí va arribar un cotxe, com sempre, per portar-lo a la feina, i el va portar a la feina, però ni el va tornar a portar a casa ni va tornar cap cotxe. (Capítol 7 - Un apartament entremaliat)
'... són gent com qualsevol altra... Estimen els diners, però sempre ha estat així... La humanitat estima els diners, ja siguin fets de cuir, paper, bronze, or. Bé, són despreocupats... bé, què hi farem... de vegades la compassió truca als seus cors... gent ordinària... En general, et recorden els seus predecessors... només que la qüestió de l'habitatge els ha corromput... ' (Capítol 12 - Màgia negra i la seva exposició)
'L'amor ens va assaltar com un assassí en un carreró que apareix amb un salt del no res, i ens va colpir a tots dos a la vegada. Com ho faria un llampec, o un ganivet finès!' (Capítol 13 - Entra l'heroi)
'De sobte em va semblar que la foscor de la tardor traspassaria el vidre i inundaria l'habitació, i que m'hi ofegaria com en tinta.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)
'Aleshores va passar una cosa definitiva. Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. Trencant-me les ungles, vaig esquinçar els quaderns, els vaig entaforar en vertical entre la llenya, i vaig bellugar les pàgines amb l'atiador. De vegades les cendres em guanyaven la partida, ofegant les flames, però em barallava amb elles, i la novel·la, tot i que es resistia amb tossuderia, acabava per morir. Paraules familiars llampeguejaven davant meu, el groc s'enfilava amb constància per les pàgines, però les paraules encara s'hi veien a través. Només s'esvaïen quan el paper es tornava negre i jo les rematava amb l'atiador.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)
'Quantes vegades t'he de dir que el teu error bàsic consisteix a subestimar la importància de l'ull humà. Comprèn que la llengua pot amagar la veritat, però els ulls - mai! Se't fa una pregunta sobtada, ni tan sols tremoles, en un segon et controles a tu mateix i saps el que has de dir per amagar la veritat, i parles amb total convicció, i no se't mou ni una arruga de la cara, però - ai las - la veritat que la pregunta ha remogut en el fons de la teva ànima salta per un moment als teus ulls, i s'ha acabat! La veuen, i t'enxampen!' (Capítol 15 - El somni d'en Nikanor Ivànovitx)
'I en general em permetré la gosadia d'aconsellar-vos, Margarida Nikolàevna, que no tingueu mai por de res. No és gens assenyat. (Capítol 22 - A la llum de l'espelma)
'No hi ha res més odiós que quan el primer convidat que arriba s'avergonyeix, sense saber què fer, i la seva legítima estimada el punxa amb un xiuxiueig per haver arribat abans que tothom. Aquesta mena de balls són una porqueria, Reina.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)
'No tingueu por, Reina . . . No tingueu por, Reina, la sang fa temps que va amarar la terra. I allà on va caure, ja hi creixen les vinyes.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)
'No demanis mai res! Mai res, i especialment a ningú que sigui més fort que tu. Ja t'ho oferiran ells mateixos, i t'ho donaran tot.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)
'Els manuscrits no cremen.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)
'L'únic que va dir és que, d'entre els vicis humans, ell creia que la covardia és el primer.' (Capítol 25 - De com el procurador va provar de salvar en Judes de Kiriath)
'Vós no sou Dostoievski' va dir la ciutadana, que començava a sentir-se confosa amb en Koroviev.
'De sobte em va semblar que la foscor de la tardor traspassaria el vidre i inundaria l'habitació, i que m'hi ofegaria com en tinta.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)
'Aleshores va passar una cosa definitiva. Vaig treure el voluminós manuscrit de la novel·la i els quaderns d'esborranys del calaix de l'escriptori i vaig començar a cremar-los. Va ser una tasca terrible, perquè la pàgina escrita es resisteix a cremar. Trencant-me les ungles, vaig esquinçar els quaderns, els vaig entaforar en vertical entre la llenya, i vaig bellugar les pàgines amb l'atiador. De vegades les cendres em guanyaven la partida, ofegant les flames, però em barallava amb elles, i la novel·la, tot i que es resistia amb tossuderia, acabava per morir. Paraules familiars llampeguejaven davant meu, el groc s'enfilava amb constància per les pàgines, però les paraules encara s'hi veien a través. Només s'esvaïen quan el paper es tornava negre i jo les rematava amb l'atiador.' (Capítol 13 - Entra l'heroi)
'Quantes vegades t'he de dir que el teu error bàsic consisteix a subestimar la importància de l'ull humà. Comprèn que la llengua pot amagar la veritat, però els ulls - mai! Se't fa una pregunta sobtada, ni tan sols tremoles, en un segon et controles a tu mateix i saps el que has de dir per amagar la veritat, i parles amb total convicció, i no se't mou ni una arruga de la cara, però - ai las - la veritat que la pregunta ha remogut en el fons de la teva ànima salta per un moment als teus ulls, i s'ha acabat! La veuen, i t'enxampen!' (Capítol 15 - El somni d'en Nikanor Ivànovitx)
'I en general em permetré la gosadia d'aconsellar-vos, Margarida Nikolàevna, que no tingueu mai por de res. No és gens assenyat. (Capítol 22 - A la llum de l'espelma)
'No hi ha res més odiós que quan el primer convidat que arriba s'avergonyeix, sense saber què fer, i la seva legítima estimada el punxa amb un xiuxiueig per haver arribat abans que tothom. Aquesta mena de balls són una porqueria, Reina.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)
'No tingueu por, Reina . . . No tingueu por, Reina, la sang fa temps que va amarar la terra. I allà on va caure, ja hi creixen les vinyes.' (Capítol 23 - El gran ball de Satanàs)
'No demanis mai res! Mai res, i especialment a ningú que sigui més fort que tu. Ja t'ho oferiran ells mateixos, i t'ho donaran tot.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)
'Els manuscrits no cremen.' (Capítol 24 - L'extracció del mestre)
'L'únic que va dir és que, d'entre els vicis humans, ell creia que la covardia és el primer.' (Capítol 25 - De com el procurador va provar de salvar en Judes de Kiriath)
'Vós no sou Dostoievski' va dir la ciutadana, que començava a sentir-se confosa amb en Koroviev.
'Bé, qui sap, qui sap,' va contestar ell.
'Dostoievski és mort,' va dir la ciutadana, tot i que sense gaire convicció.
'Protesto!' va exclamar en Behemoth amb vehemència. 'Dostoievski és immortal!' (Capítol 28 - Últimes aventures de Koroviev i Behemoth)
'Parles com si no reconeguessis les ombres, ni el mal. Si ets tan amable de considerar la qüestió: què faria el teu bé si el mal no existís, i quin aspecte faria la terra si les ombres en desapareguessin? Les ombres les projecten els objectes i les persones.' (Capítol 29 - Es decideix el destí del mestre i Margarida)
'Van esforçar-se massa a espantar-me, i ara ja no em poden espantar amb res.' (Capítol 30 - És l'hora! És l'hora!)
'Aquell qui estima ha de compartir el destí de l'ésser estimat.' (Capítol 32 - Perdó i refugi etern)
'Parles com si no reconeguessis les ombres, ni el mal. Si ets tan amable de considerar la qüestió: què faria el teu bé si el mal no existís, i quin aspecte faria la terra si les ombres en desapareguessin? Les ombres les projecten els objectes i les persones.' (Capítol 29 - Es decideix el destí del mestre i Margarida)
'Van esforçar-se massa a espantar-me, i ara ja no em poden espantar amb res.' (Capítol 30 - És l'hora! És l'hora!)
'Aquell qui estima ha de compartir el destí de l'ésser estimat.' (Capítol 32 - Perdó i refugi etern)
 |
| Mikhail Bulgakov |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)